24. «En Federico és mort»

Granada, dimarts, 18 d’agost de 1936

—Emilia, no pugis a veure en Falla… No servirà de res.

L’Emilia Llanos travessa la plaça Nueva de Granada, on ella viu. És molt d’hora i apressa el pas, vol arribar de seguida al carmen del seu bon amic Manuel de Falla, l’insigne músic, el compositor més cèlebre d’Espanya i vell amic de Federico García Lorca. Però dos coneguts l’han saludat al mig de la plaça… i l’han contrariat.

—Com que no servirà de res? Don Manuel em podrà ajudar, n’estic segura! —els diu l’Emilia Llanos.

Els dos coneguts són en Ramón Pérez Roda i en Paco González Méndez, antics membres de les tertúlies literàries de Lorca que ella també havia freqüentat al Rinconcillo del cafè Alameda. L’Emilia els explica el que passa:

—En Federico està desaparegut des de diumenge a la tarda. Va entrar al Govern Civil i ningú no sap on és! M’ho va dir ahir al vespre la seva mare.

Els dos amics han vist venir l’Emilia Llanos amb pas decidit, un vestit de tela clara estampada, els cabells ben cuidats i tenyits, tapats amb un fi mocador de seda, un vistós braçalet de corall rosa al canell i una bossa de ràfia. És fàcil distingir l’Emilia Llanos, dona de cinquanta-un anys i soltera sempiterna que desafia la púdica Granada amb el seu aspecte modern i cridaner.

—Ramón, Paco, què us passa? Per què calleu? —pregunta l’Emilia Llanos, estranyada.

Els dos amics de l’Emilia Llanos porten braçalets verds de l’organització Españoles Patriotas, que coopera amb el nou ordre, on ells fan serveis de vigilància. Ara surten d’un canvi de torn.

—Emilia, no cal que pugis a veure en Falla —repeteixen.

L’Emilia Llanos considera Federico García Lorca l’home més important de la seva vida. Es van conèixer ajudant Manuel de Falla en el Concurs de Cante Jondo de Granada, catorze anys enrere. En Federico és tretze anys més jove que l’Emilia, la qual viu subjugada per l’encís del poeta, pendent de les seves cartes i les seves visites, com una enamorada.

—Segur que a don Manuel de Falla li donaran alguna explicació al Govern Civil. Vaig a veure’l!

Quantes vetllades junts en el solitari carmen de don Manuel! Esmorteïen amb tovalloles la remor de l’aigua del sortidor del jardí, per sentir més bé els acords de la guitarra. Un retrat d’en Federico fet a l’Alhambra presideix la sala d’estar de l’Emilia, sobre el piano que ell tantes vegades ha tocat.

—No hi pugis, Emilia.

Els ulls dels dos amics s’humitegen. Aquest matí, en un bar, junts, han sentit la notícia de les boques vinoses d’homes que la saben de primera mà, del Panaero, el Salvaorillo i el Chato de la plaça Nueva, que comencen el dia fent repicar bales en gots de vidre gruixut. I, amb la mirada negada, ara ho diuen a la seva amiga Emilia Llanos:

—En Federico és mort.

* * *

La pujada empedrada de Gomérez ascendeix entre murtres i pollancres cap als cels de l’Alhambra i el Generalife, cap al carmen de don Manuel de Falla, i avui és més costeruda que mai per a l’Emilia Llanos. El plor trenca els seus passos a mitja pujada. No pot concebre el que els seus dos vells amics li han dit, no pot…

Yo la veo, señorita, en medio de este maravilloso paisaje granadino como la única mujer capaz de sentirlo, y me alegro de tener una amiga que mira los chopos encendidos y las lejanías desmayadas como si yo los mirase.

Així li escrivia en Federico en una de les seves boniques cartes…

—En Federico és mort.

Ho diu a l’Emilia Llanos un altre bon amic que baixa la costa de Gomérez i s’atura per ajudar-la, quieta i desfeta. És l’Antonio Gallego Burín, el crític d’art, un altre company de les tertúlies, ara també amb braçalet verd i camisa blava de la Falange. L’Antonio va brindar una tarda lírica de ja fa temps pel seu amic Lorca:

Que va a morir una noche de estrellas, sintiendo a Chopin en su interior y una mano suave sobre su alma y su corazón.

La nit passada, tan fosca a Granada, no ha tingut lluna… però sí que ha tingut estrelles.

—En Federico és mort, Emilia. Què pot fer-hi ara, don Manuel de Falla? —raona l’Antonio Gallego a l’Emilia Llanos—. No fiquis don Manuel en això! També és amic d’en Fernando de los Ríos… i podria acabar com en Federico.

L’Emilia Llanos gira cua.

Baixa la costa repenjada als murs i passamans.

Torna a casa seva, a la plaça Nueva.

I l’Emilia Llanos, la «divina Tanagra» de la dedicatòria del primer llibre d’en Federico, Impresiones y paisajes, des d’ara comença a recordar-lo tal com li va ensenyar un dia ell que recordava Granada, la seva Granada: «Com una nòvia morta». Abans de pujar a casa, un altre amic ben informat li diu una vegada més a l’Emilia Llanos:

—En Federico és mort.

* * *

«Pare, em farà el favor de donar-li al portador d’aquesta carta mil pessetes com a donatiu per a les forces armades. Federico».

Don Federico García torna a llegir el paperet arrugat, una vegada més. Sí, és la lletra inconfusible del seu fill. Don Federico García es guarda la noteta a la butxaca interior de l’americana de lli blanc mentre surt al carrer a trobar el seu advocat, per preparar la defensa processal del seu fill, si hi ha judici. Al cap d’un moment torna a treure la nota, necessita llegir-la una altra vegada:

«Pare, em farà el favor de donar-li al portador d’aquesta carta mil pessetes com a donatiu per a les forces armades. Federico».

Ha corregut a ensenyar-li la nota a la seva dona, donya Vicenta Lorca, quan aquest matí, molt d’hora, l’ha dut un guàrdia vestit de paisà que ha trucat a la porta dels García Lorca, al carrer San Antón. Un guàrdia alt i molt prim, de cara ossuda, llavis fins i somriure fred. S’ha identificat com a Salvador Baro.

—Dóna-li aquestes mil pessetes —ha convingut donya Vicenta.

Don Federico García li ha entregat al portador un sobre amb deu bitllets morats de cent pessetes de curs legal. El guàrdia, a qui els seus amics coneixen com a Salvaorillo, ha comptat els bitllets davant del patriarca, s’ha ficat el sobre a la butxaca dels pantalons i ha dit:

—És un donatiu per a l’Alçament, don Federico!

Els pares del poeta volen creure que potser està viu a Víznar, encara que cap autoritat sàpiga dir-los res des del diumenge a la tarda. I ja és dimarts. Donya Vicenta, abans que se n’anés, li ha preguntat a en Salvaorillo:

—Quants anys tens, noi? Ah, igual que en Federico! Si poguessis parlar amb ell… pregunta-li què necessita, sisplau, i digue’ns-ho, que li farem arribar el que calgui.

En Salvaorillo assenteix i s’acomiada. Al carrer San Antón l’espera un automòbil gran i fosc. A dins, es reparteixen els bitllets el Panaero, atracador convicte, i el Chato de la plaça Nueva, pinxo i afaneta la mare del qual té un bordell al carrer San Juan de los Reyes, a l’Albaicín.

«Pare, em farà el favor de donar-li al portador d’aquesta carta mil pessetes com a donatiu per a les forces armades. Federico».

Don Federico García torna a mirar el paperet.

No pot saber qui és aquest guàrdia prim i ossut.

No pot saber que aquesta matinada ha disparat.

Ha disparat en el camí entre Víznar i Alfacar.

Molt a prop de Fuente Grande.

Don Federico García, que portarà aquest paperet escrit a mà pel seu fill a la cartera fins a l’últim dia de la seva vida, no pot saber que acaba de parlar amb un home que sap més bé que ningú la veritat inapel·lable, i que podria haver-l’hi resumit així:

—En Federico és mort.

* * *

—Manuel, ara em vénen a buscar a mi! —anuncia en Luis.

Cau la llum de la tarda a l’habitació. Encara fa l’olor d’en Federico, del seu tabac ros. Hi ha burilles seves al cendrer. En Luis no s’atreveix a buidar-les. Ningú no ha volgut entrar en aquesta habitació des del diumenge a les cinc de la tarda. El llit està desfet, tal com el va deixar en Federico després de la seva última migdiada. A l’armari de mirall, ajustat, hi ha la bata penjada al costat d’una camisa.

—A tu? Per què? Qui? —pregunta en Manuel.

—En Valdés, en Ruiz Alonso i companyia: em processaran per haver amagat un espia de Moscou, un roig… És a dir, en Federico.

En Luis Rosales ordena els papers de l’escriptori, alguns dels últims escrits d’en Federico, la majoria preciosos sonets d’amor lacerat. En Manuel Bonilla, dret, guarda la porta del dormitori, tancada darrere d’ell.

—Em vénen a buscar a mi… —repeteix en Luis.

En Luis murmura sense parar de recollir els papers d’en Federico, que ordena acariciant-ne les vores filoses com si fossin lloms de criatures vives, ajustant amb cura les quartilles i els folis pels angles.

—Però, igualment, a mi què m’importa tot?

Com si estigués tot sol a l’habitació, en Luis Rosales exhala un gemec de desesperança i es desploma a la cadira de l’escriptori, sense importar-li que en Manuel Bonilla el vegi enfonsar el cap entre les mans, mentre repeteix:

—Em vaig equivocar, em vaig equivocar.

En Luis Rosales sent que ja no pot viure de cara a la vida, que la seva fe juvenil en la humanitat ha quedat enterrada per sempre, que ja no hi ha res que tingui llum. I també pensa en els seus pares, destrossats, sumits en una estupefacció desorientada que fa que pateixi per la seva salut.

—Em vaig equivocar…

En Manuel Bonilla, dret al costat de la porta tancada, està en silenci. Ell sap que en Luis Rosales no es va equivocar, que va fer el que creia que era millor en cada moment, que va actuar guiat pel cor i la raó fins que es va topar amb una maldat que fins llavors era inconcebible per a ell. Però en Manuel Bonilla comprèn que no existeix cap consol possible per al seu amic. I calla.

—Federico, Federico… —sospira en Luis Rosales.

En Luis Rosales pugna amb el seu cor i recupera els ànims, es proposa tornar els últims papers del seu amic als seus pares, a la seva germana Concha. Però… podrà tornar-los a mirar a la cara? Que difícil… Els ha fallat! Voldria abraçar-los i plorar junts, però… podran tornar-lo a mirar als ulls? Li van confiar un Federico viu… i ell els torna només uns papers. En Luis s’enfonsa una altra vegada.

—Federico, Federico… —sanglota.

Els papers, els papers… És l’únic que queda ja d’en Federico. Sí, els tornarà. En Luis es refà de nou i decideix que li demanarà a l’Esperancita que els porti a don Federico i a donya Vicenta.

—Mort, mort… El volien mort —xiuxiueja en Luis.

—I… i si no és mort, Luis?

—No, Manuel! L’han matat!

En Luis Rosales s’aixeca de la cadira i obre el balcó que dóna al carrer Angulo, buscant un aire que no troba en aquesta tarda xafogosa, per dir:

—En Federico era una criatura massa bona per a nosaltres. Tu el vas veure… Digues, què tenia a veure en Federico amb el cruel Valdés, amb el miserable Ruiz Alonso, amb l’assassí Rojas, amb el rancuniós Velasco… què tenia a veure ell amb tots els fanfarrons que presumim avui per Granada amb uniformes, jous, fletxes, granotes i braçalets, amb armes i odi? Digue’m, Manuel, què tenia en Federico en comú amb tanta misèria i tanta baixesa. Res! Res, Manuel! I per això el volien mort, per ser amic dels pobres, per ser amic de tothom, per ser massa bo… I ara ja el tenen, ja l’han matat, ja és mort!

En Luis Rosales torna a deixar-se caure a la cadira, com si tot el món li pesés sobre les espatlles.

—Però tu ho saps segur, que és mort? —pregunta en Manuel.

—En Nestares diu que en Federico va arribar a Víznar en un cotxe amb uns altres, escortats per uns guàrdies del tinent d’assalt Rafael Martínez Fajardo. Això és el que li ha explicat en Nestares al meu germà Pepe.

—I ara dius que et vénen a buscar a tu, Luis?

En Luis Rosales posa bé els papers d’en Federico, ja col·locats en una carpeta, s’aixeca, s’acosta a en Manuel i li posa una mà a l’espatlla.

—Sí. En Valdés em vol afusellar.

—Però…

—Ho ha dit així com així a la cara d’en Pepiniqui: «Que es prepari el teu germanet Luis, que ara l’anirem a buscar a ell!».

—Quan l’hi ha dit, això?

—Ahir, a primera hora del matí, quan en Pepe va tornar al despatx d’en Valdés per endur-se en Federico.

En Luis Rosales explica a en Manuel Bonilla el que va fer el seu germà Pepe durant la nit del diumenge i el matí de dilluns.

La nit de diumenge, després de treure en Luis arrossegant-lo de la sala del Govern Civil per evitar un tiroteig, en Pepe hi va tornar. Va trobar en Valdés al seu despatx, que acabava de tornar de l’Alpujarra. I llavors en Pepe, empunyant la pistola, va reclamar l’alliberament d’en Federico.

—Deixaria que te l’emportessis… si no tingués aquesta denúncia sobre la taula —s’hi va negar cínicament en Valdés, agitant en l’aire la denúncia d’en Ruiz Alonso.

En Valdés li va permetre a en Pepe veure un moment en Federico, donar-li tabac. I a primera hora de dilluns, en Pepe va tornar al Govern Civil amb una ordre de llibertat firmada pel governador militar.

—El teu senyoret ja no és aquí —va respondre llavors en Valdés.

—On és?

—No en tinc ni idea. Pepe, oblida-te’n.

En Pepe va perdre els estreps, va cridar, insultar, i l’únic que va obtenir d’en Valdés va ser una trampa («Fot-li quatre trets a en Ruiz Alonso en un camí, que a mi tant me fa») i una amenaça:

—I que es prepari el teu germanet Luis, que ara l’anirem a buscar a ell!

En Pepe Rosales, convençut de la tírria d’en Valdés contra ell i la seva família, va sortir corrents del Govern Civil per prevenir i protegir el seu germà Luis, que ara posa al dia de la seva perillosa situació el seu amic Manuel Bonilla:

—Avui he demanat empara al cap provincial de la Falange, Antonio Robles —explica en Luis.

—I què t’ha dit?

—Diu que comprometo l’honorabilitat de la camisa blava i que abandoni la Falange.

—Gallines! T’entreguen als fusells d’en Valdés. Què podem fer per tu?

—Res, Manuel. Acabo d’enviar al partit un plec de descàrrecs: exposo per què vaig acollir en Federico i per què tornaria a fer-ho, sol·licito un certificat de la legalitat de la meva conducta, i entretant… abandono el càrrec.