XXVIII. L’ESPERIT DEL TEMPS

Uns pocs mesos després de l’acte de l’exrector Knoll, l’Acadèmia Russa de Ciències em va convidar a impartir-hi una conferència. Quan em varen escriure vaig rebutjar de seguida la invitació, dient amablement que havia passat a Rússia quatre anys de la meua vida, i que amb allò ja n’havia tingut prou. La resposta era irònica, però sense rancor, mostrant senzillament que no tenia gaires ganes de reveure aquells paisatges, ni de reviure algunes escenes gravades al més fons i íntim del cor. Una carta així hauria estat suficient per a fer desistir qualsevol institució, i confiava no haver de donar més explicacions. Comptat i debatut, què se m’havia perdut a Rússia? I encara més a Moscou, on la darrera vegada que hi havia estat fou durant aquella humiliant marxa de la derrota. Tanmateix, el secretari de l’Acadèmia va tornar de seguida a la càrrega, amb tota mena d’arguments, des dels científics fins als més socials: necessitaven una veu com la meua, prestigiosa però que fora aperturista, neutral i alhora coneguera el caràcter rus. I que parlara una mica la seua llengua. Allò em va fer dubtar. Parlava rus? Recorde aquells dies passejant per Viena, per les ribes del Danubi, i assajant el meu rus, que eixia del meu interior, a borbolls, com un ullal, com un riu d’experiències i emocions. Per què hi vaig anar? Hi vaig anar perquè, en el fons, sentia que tenia un deute amb aquell poble, i, en general, amb tots els eslaus. Hi vaig anar perquè, d’alguna manera, volia tancar un episodi encara obert de la meua vida, que s’havia reactivat d’una manera ben intensa després de la conversa amb Beutelspacher.

Curiosament, aquella visita meua va ser molt silenciada per la premsa internacional. Es va veure com si jo legitimara el règim comunista, que en aquells dies ja estava a les acaballes. Però, comsevulla que siga, no havia de donar explicacions a ningú: un colp t’han concedit el Nobel, eres totalment lliure dels teus actes, estàs legitimat per a fer el que et done la gana.

Vaig llegir el meu discurs en rus, que prèviament m’havien traduït de l’alemany els especialistes de l’Acadèmia. El vaig titular Sobre la naturalesa humana i va girar entorn de la ciència de l’etologia, i de com era del tot necessària per a poder valorar i estudiar convenientment el comportament humà. La guerra era ben present en la ment de tots, però jo al principi em resistia a evocar-la. Fins que vaig voler alertar d’un perill inherent en la nostra naturalesa.

—Qualsevol de nosaltres pot ser víctima d’allò que l’escriptor Ernst Jünger va denominar l’esperit del temps, seguint una idea primigènia de Hegel. Certament, sovint l’onada de la història és massa poderosa per a poder oposar-s’hi d’una manera eficaç. Però això, en contra del que suggereix Jünger, no ens eximeix de les conseqüències dels nostres actes particulars. En som víctimes, sovint a causa de la nostra arrogància, o perquè ens pensem intocables i autosuficients, i per això mateix en som presa fàcil. Mai no s’està prou alerta amb l’esperit del temps, mai no s’empra prou la raó en contra del dogmatisme ideològic, en contra de la imposició intel·lectual, vinga d’on vinga. L’esforç no és mai suficient si no mantenim els sentits i la ment crítica ben viva i alerta. Cal tenir les idees clares i alhora la humilitat de no voler-les imposar, cal accedir a la saviesa des de l’escepticisme i la modèstia, des de la prudència i el risc d’equivocar-se. Perquè hi ha en la nostra naturalesa biològica un tremp, un impuls innat que ens allunya de la raó i dels nostres deures morals més elementals. Que ens acosta a la selva més pretèrita, al fanatisme tribal, a la violència desfermada del grup, a aquell passat de sang i terror del qual tots provenim.

Vaig aturar-me un moment i vaig fer un glop d’aigua. La sala era de gom a gom, i quan havia parlat de dogmatisme ideològic havia sentit una remor lleu. Vaig prosseguir, després d’aclarir-me una mica la veu:

—Però alhora també hi ha en nosaltres un rampell espontani i meravellós que ens condueix a la banda contrària, a l’estima cap al proïsme. Ningú no pot negar que en la nostra naturalesa, en la més íntima i covada, també hi habita l’amor, la compassió, el gest altruista i l’empatia per la desgràcia aliena. Per tant, la naturalesa humana és el fruit estrany i prodigiós del constant embat d’aquestes dues forces tan poderoses, i tan arrelades a dins nostre: com una mar brava contra una costa accidentada, la pulsió és constant i immisericorde. És cosa nostra, doncs, que la llum s’impose sobre les tenebres. I no cedir mai un pam a la mar embravida. A la mar fosca i salvatge.

Aleshores, no vaig voler esquivar les bases biològiques de l’agressivitat humana, i com aquestes eren un perill per a la nostra supervivència.

—És molt esperar que el temor a una autodestrucció imminent puga produir un efecte moderador i ensenyar a conèixer-nos millor? —preguntava retòricament.

Vaig tornar a insistir que la violència i l’egoisme eren en el nostre bagatge biològic, i que resultava molt complicat combatre’ls. Que era molt difícil estimar tots els germans humans, sense distinció de raça o religió, perquè és innat en nosaltres el temor a la diferència. Tanmateix, estimar el proïsme havia de ser un manament inqüestionable.

—A més a més, aquest manament no és nou, i la nostra raó comprèn bé que necessari que és. I no sols el comprèn, sinó que en reconeix la bellesa! Estimar tot ésser humà! Lluitar per ell i defensar-lo! Però, de vegades, tal com estem fets, no podem obeir-ho sempre… Tanmateix, els grans artífexs mundials sí que poden. Ells tenen aquest poder, i aquesta responsabilitat. I jo crec que ho faran, perquè crec sincerament en el poder de la raó humana.

Aquest final optimista va produir alguns aplaudiments continguts. A alguns assistents no els va agradar aquella actitud meua tan darwinista, que deixava inermes les classes socials més desafavorides. A altres els va semblar que donava massa importància a la biologia per a explicar l’agressivitat humana, que era més aviat causa de l’educació que dels gens. A altres senzillament els va incomodar que un alemany, per molt Nobel que fos, els parlara de concòrdia i pau.

Quan vaig acabar se’m va acostar un oficial rus a la reserva, caminant maldestrament, i tot enrogit. Pudia a vodka, i els ulls, menuts, mig ocults per les parpelles i aquelles galtes grosses, lluïen amb força.

—Adolfòvitx…!

Aquella manera d’anomenar-me va ser com el detonant d’una autèntica explosió d’emocions i records. El comandant del camp de concentració de Kirov em mirava divertit, amb els seus ulls petits, vius com lluernes. Vàrem encaixar les mans, amb una emoció gens dissimulada. Sens dubte, era l’últim que m’esperava trobar allí.

—La meua enhorabona! —va dir en alemany, escandint les síl·labes d’enhorabona, a la seua particular manera.

Vaig fer un gest amb el cap. Què li podia dir? Sols se’m va ocórrer al·ludir als molts anys transcorreguts des de la darrera vegada.

—Sí, però veig que els ha aprofitat molt bé!

Es va fer un silenci prou prolongat. Al capdavall, allò era un reencontre entre un pres i el seu carceller. El comandant va fer que sí amb el cap, com per a reforçar les seues darreres paraules. Però quan anava a dir-li alguna cosa, em va entregar un sobre gruixut.

—Açò li pertany, Adolfòvitx —em digué, abaixant la veu.

Vaig traure el contingut del paquet, un feix de fulls groguencs, i vaig reconèixer la meua lletra, petita i atapeïda. Vaig llegir en el primer full el títol subratllat en vermell: «L’home que parlava amb els animals». I tot seguit la primera frase: «Em vaig afiliar al partit nazi tan aviat com fou possible». Vaig sentir la boca seca.

—Un discurs interessant! —va comentar el comandant, potser per dir alguna cosa.

I, de seguida, va postil·lar:

—Malauradament, jo no crec tant en el poder de la raó humana. I molt menys en els seus grans artífexs! Pel que fa a l’esperit del temps…

Va tornar a somriure i a mostrar les seues dents, una mica esclarides, i que groguejaven.

—Concidesc amb vostè que cal estar molt alerta. A causa d’ell es cometen els grans crims de la humanitat.

El secretari de l’Acadèmia de Ciències Russa em va reclamar, hi havia acadèmics que em volien saludar, i jo vaig demanar uns quants minuts per poder parlar una mica més amb aquell vell amic. Però el secretari va insistir que l’acompanyara. Vaig encaixar la mà de nou al comandant, i me’n vaig anar a saludar un grup d’acadèmics, tots condecorats amb medalles rutilants, que frisaven per felicitar-me. Alguns d’ells herois de la guerra, que havien passat per terribles penalitats. Vaig mirar el comandant, també solemnement emmedallat, i vaig seguir, amb pas ferm, sense vacil·lar. El grup d’acadèmics russos m’observava des de la distància, parlant entre ells, però alhora esperant-me, tots em volien dir alguna cosa. Vaig mirar de nou el comandant, encara en estat de xoc pel retrobament tan inesperat: ara em donava l’esquena mentre llegia un escrit que portava entre les mans. Potser algunes notes que havia agafat durant la meua conferència. Aleshores vaig pensar en l’escena final de Faust, quan va al cel malgrat haver perdut l’aposta amb Mefistòfil, i els àngels declaren gojosos: «A qui sempre s’esforça amb treball podem rescatar i redimir…». El secretari em va preguntar, estranyat, si tot anava bé, si desitjava alguna cosa, potser una mica d’aigua… Vaig dir que no, i vaig forçar el pas. Però en aquell moment vaig sentir la necessitat d’enllestir aquest llibre i de contar-ho tot. Potser algun dia també puga redimir-me dels meus pecats.