XXIV. EL CORNETA DE RILKE

Ja començava a clarejar, quan aconseguírem abandonar el búnquer. Abans havíem fet mans i mànigues per tal de traslladar tots els ferits possibles. Des de l’ordre d’evacuació havia regnat el caos més absolut; desobeint les indicacions explícites que ens obligaven a abandonar els malalts, férem tot el possible per salvar-ne la majoria. Vàrem emprar tractors i carros tirats per cavalls de càrrega per a transportar els menys greus a la rereguarda, aquells que encara tenien alguna possibilitat de salvar-se. Els partisans havien destruït les comunicacions ferroviàries amb Minsk, i fins que no es restablira la línia, el seu futur era molt incert. Alguns malferits es quedaren a dins del búnquer, i confiàrem en la pietat dels russos. No podíem fer més per ells. El cor se’ns va encollir quan els escoltàrem cridar:

—No ens abandoneu! No volem morir ací!

Aquests són els pitjors moments per a un metge. Però quan sortírem a camp obert, una columna de tancs T-34 s’aproximava cap a les nostres posicions: cadascun portava al davant un gran corró per a protegir-se de les mines Teller. De vegades explotaven al seu pas, i sacsejava el carro blindat, s’aturava uns moments i seguia la marxa. Aquell simple corró va inutilitzar el nostre camp minat, en el qual tantes esperances havíem posat. Detectaren la nostra presència i començaren a disparar els seus obusos, efectius i temibles, des dels canons de 76 mm. Haben, Peter i jo corríem esperitats, en ziga-zagues, esbufegant, intentant recuperar les nostres posicions. Anàvem carregats amb un equip mèdic feixuc, per si encara podíem auxiliar algun ferit. Sortosament, ens vàrem endinsar en una zona pantanosa, d’aiguamolls, on els tancs no podrien seguir-nos. Caminàvem amb moltes dificultats, estacant-nos en el fanguissar i el tarquim, de vegades quasi fins a la cintura. Els T-34 i els morters seguien atacant-nos, amb projectils que quan explotaven ens empastifaven de fang, si no ens abastava la força destructiva de la metralla.

El primer a caure fou Haben: un tros de metralla li va seccionar el coll. La sang li rajava amb força, com en aquelles pintures gòtiques que representen els martiris dels sants, i que busquen ser al més realistes possible, i pinten el coll del màrtir decapitat com si es tractara d’una mànega desbocada. Sempre resulta sorprenent comprovar la força impetuosa amb què surt la sang del cos humà. No vàrem tindre temps de res: vaig veure com se li apagaven els ulls mentre Peter intentava atallar la pèrdua de sang amb venes i apòsits, uns moviments i una lluita inútil, que ens va fer perdre un temps preciós. Abans de morir, li va donar a Peter una carta per a la seua dona i les seues quatre filles. L’Unterarzt, veient tanta sang, digué: «Quin balafiament! A algú li podria haver estat útil…».

Abandonàrem el pobre Haben, començàrem a córrer a la desesperada, una mica encongits, per a no exposar-nos tant a la metralla, i deixàrem bona part del material mèdic. Va tornar a caure la pluja dels morters. Vaig veure Peter llançar-se a un cràter d’obús, i jo el vaig imitar llançant-me a un altre, i em vaig mantenir de bocaterrosa, tapant-me les orelles amb les mans, suant per tots els porus de la pell. Les dents em batien, em cruixien, incontrolables. Ara les detonacions feien que em caiguera al damunt una pluja de terra fosca i de trossos d’herba. Vaig alçar-me i vaig córrer fins al clot on s’havia llançat Peter, però ja no hi era. Els obusos seguien caient, i em protegia com podia. On havia anat Peter? En aquell moment vaig experimentar una estranya intensificació de tots els sentits: l’olor de sang i terra se’m va fer força intensa, els xiulet dels obusos ensordidor, la vista trastocada, agusada, com si amb una llum ultraviolada recorreguera la superfície de les coses que m’envoltaven. Vaig descobrir un tros de tela i el vaig agafar com vaig poder: en un extrem vaig veure la serp de l’emblema del cos de sanitaris. Tenia els ulls plens de terra, i me’ls vaig haver de fregar amb la palma de la mà abans de poder entendre que aquell era un bocí de l’uniforme del meu company. La pluja de bombes seguia caient, i jo em protegia la cara, carrisquejant les dents, i escopia la terra que m’entrava a la boca, i pensava en les poques possibilitats que hi havia que tornara a caure un obús al mateix lloc, i allò em va fer sentir segur, per molt il·lògic que puga semblar. Veia córrer soldats, i a molts els veia volar en trossos, com si foren globus plens de sang que explotaven en ser burxats per un fibló misteriós, i jo en aquell clot em sentia segur, convençut que aquell lloc ja havia rebut el seu obús, i que per tant estava en un bon aixopluc. Vaig recordar la frase anglesa Every bullet has its billet i vaig pensar que cada pam de terra d’aquell camp de batalla tenia el seu obús i que no podia repetir caure al mateix lloc. Que l’estadística m’anava a favor.

Aleshores es va llançar al meu costat un soldat, que de seguida vaig veure que era un sergent major. Va cridar, mentre s’agafava el casc amb les mans:

—Açò s’està posant fotudament impossible!

Era una manera de dir-ho, sens dubte. Em va apressar a fotre el camp, que allí no m’hi podia quedar, i se’m va dirigir com a tinent. Havia vist els meus galons. Un medicastre cagat als pantalons. Va agafar una cosa que brillava i la va mirar, abans d’entendre que era un tros de dit amb un anell de Totenkopf. Aleshores vaig capir que era tot el que quedava de Peter, que literalment s’havia desintegrat i que estàvem sobre les seues despulles. El sergent em va agafar per la guerrera i d’una estrebada em feu alçar i tots dos vàrem començar a córrer, i amb nosaltres altres soldats, com si hagueren descobert en la nostra carrera algun tipus de senyal revelador.

Ens vàrem refugiar rere un muret, restes d’alguna construcció amb sacs de terra. El sergent va dir:

—Escolteu! Els russos han agafat el nostre armament! Estan disparant amb les nostres armes!

Era allò o era foc creuat? On era el front? Qui disparava contra qui? Vàrem tornar a eixir a camp obert. La confusió era absoluta, i ens vàrem protegir de nou rere un marge, cosa que feu que els altres soldats ens imitaren. El sergent es va presentar:

—Soc el sergent Mandel! Ara estem tots a les seues ordres, tinent!

Vaig contestar que calia trencar el cercle, i que ens dirigírem cap a l’oest. El sergent Mandel hi va estar d’acord. I va encoratjar els homes, parapetats com podien:

—Kameraden! Hem de llançar-nos contra els rojos, és l’única manera de no caure presoners… Rere seu, hi ha els nostres homes! Si ho aconseguim passarem l’estiu amb les nostres nòvies! Si no, ens veiem al Valhalla!

Hi havia uns vint homes, de diferents rangs. Jo vaig ser el primer a eixir, empunyant la meua pistola Luger, sentint-me ja com el corneta de Rilke, portant l’estendard de la meua divisió, de la valerosa guarnició de l’As de Piques. Vàrem córrer, ens vàrem llançar a terra. Gatejant una bona tirada vàrem aconseguir arribar ben a prop de la línia russa. Rere seu hi havia les nostres tropes. Ens havien encerclat, però encara teníem esperances. Ens vàrem llançar contra ells, i vaig veure com un home queia al meu costat, ferit de mort per un tret que venia d’uns arbusts. Vaig agafar el seu fusell i vaig disparar contra el franctirador, com també feren altres homes que m’acompanyaven. Em vaig llançar a la càrrega cridant, amb el fusell amb la baioneta calada, i vaig sentir els soldats correguent rere meu també cridant, com feres embogides, i el sergent Mandel, fent escarafalls d’avanceu, avanceu, amb el braç. I aleshores, en aquell remolí que semblava una mica irreal, vaig sentir com d’improvís m’agafaven per l’esquena i volien clavar-me un coltell, em vaig esvarar, vaig caure a pes i vaig arrossegar amb mi el rus, amb la punta esmolada d’aquell ganivet quasi als ulls, la cara d’un mongol llançant-me el seu alè a sobre, però vaig vèncer la força d’aquell braç i li vaig mossegar la galta amb tota la meua ràbia, sentint a dins de la boca aquella carn aspra i amarga, i que va deixar malferit aquell soldat a qui instants després, quan de nou es llançava sobre mi amb redoblat ardor, Mandel va rebentar el crani d’un colp de culata. El sergent em va somriure un moment, com qui diu endavant, camarada, ens en sortirem, per a tot seguit córrer cap a un altre rus, i acoltellar-lo, i tot açò lluitant amb una valentia que em va insuflar nous ànims. Em vaig sentir capaç de resistir fins a la darrera gota de sang. Allò era el que volia el Führer, que ens entregàrem amb aquell coratge, aquella lluita cos a cos, amb punys i dents, fins a les darreres conseqüències, érem uns nous Siegfrids reclamant la nostra quota de glòria, uns valents que els poetes cantarien algun dia. En aquell moment, no vaig pensar en la irreparabilitat de les ferides que estava causant a l’enemic, ni encara menys que aquella gent tenia família, molts d’ells esposes i fills, com jo; en aquell moment es va apoderar de mi un instint indefinible de matar, una set insaciable de venjança, ja no em guiava l’instint de supervivència, sinó una força molt més poderosa i devastadora, un impuls nou de destrucció i crueltat. Mai no podem ni imaginar, ni albirar remotament, el grau de violència que som capaços de generar si ens trobem en perill, en una situació desesperada: com s’activa en nosaltres un substrat ignot i violentíssim, d’una feréstega duresa, que té per objectiu primordial salvaguardar la nostra supervivència. Em va sorprendre a mi mateix, i puc dir que gràcies a aquell rampell de coratge ara soc viu i puc contar-ho tot. Portem ben a dins nostre la naturalesa més primigènia: la cultura és un vernís, una capa molt fina que ens protegeix i ens modula com a éssers pacífics, però quan desapareix aflora en nosaltres el primat més indomtable, que es defensa amb dents i ungles, fins a les darreres conseqüències, sense mirar enrere. Del ciutadà responsable en queda ben poc: el soldat s’ha despullat de tot dogma moral i mata sense remordiments, del tot encoratjat pels seus companys, pels seus superiors, pels seus conciutadans i pel conjunt de la seua pàtria. No dic que no puguen aflorar en alguns casos conflictes morals, quasi sempre a posteriori; però quan estem en perill la força que activa els nostres músculs és la mateixa dels nostres orígens, quan caminàvem per la sabana africana a l’embat de conquerir un tros de terra. I allò ho vaig descobrir plenament aquell dia: estava disposat a tot.

Vaig seguir corrent, cridant enrabiat, amb el màuser a les mans, seguit pels meus nous homes. Aleshores vaig veure volar pels aires un soldat que era al meu costat, encertat per una granada. Quasi simultàniament, vaig sentir un colp molt fort al muscle, i vaig caure de bocaterrosa, mentre els altres seguien en la seua carrera rabiosa i desesperada. Un grop de dolor em va tenallar el cos i em va immobilitzar momentàniament. Vaig pensar de nou que cada bala té el seu destí, i que aquella m’estava reservada. I vaig lamentar no haver-me quedat encauat al clot. Amb grans dificultats em vaig girar, per a poder respirar millor, i vaig veure passar els núvols ràpidament, sentia els crits inarticulats dels soldats, els trets, el fragor del combat, el pas de l’aviació russa que solcava el cel, el soroll sord i llunyà dels tancs, d’una columna d’argent de T-34, que venia seguida per alguns IS-2, que rugien d’una manera especial. On eren els nostres Panzers? En aquell moment una papallona negra amb puntets blancs va revolar i se’m va posar al front, i va començar a beure la meua suor, mesclada amb sang. Allò era real? Vaig tancar els ulls, feia dies que no dormia. Notava la papallona volar i posar-se en la meua cara. La vaig notar libar els meus lacrimals, potser hi descobria un elixir irresistible, un còctel de por i valor. O potser era un senyal? Un presagi de la mort? Estava tan malferit? Volia obrir els ulls i saber de quina papallona es tractava, si era real o fictícia, si era fruit del meu deliri o un joc macabre de la naturalesa. Però no tenia forces per a més. De colp vaig pensar que no era una papallona, sinó la meua gralla, desapareguda a l’inici del bombardeig, i que m’estava acaronant, llevant-me la sang i el fang de la cara amb el seu bec segur. Per fi, emocionat per aquella possibilitat, vaig aconseguir obrir els ulls i la vaig veure: oh, sí!, era una papallona! Vaig intentar agafar-la suaument amb els dits i va alçar el vol cap a un cel de nacre farcit d’avions. Tant de bo jo també poguera volar. I vaig perdre la consciència.

Em varen despertar unes veus. Quant de temps havia passat? Em vaig inspeccionar la ferida i no semblava tan greu, més aviat era superficial. Però encara sagnava i quasi no podia moure el braç esquerre, el sentia estabornit. Em vaig incorporar treballosament, i vaig caminar trontollant durant un temps. Al cap de poc vaig descobrir una mata de milfulles: vaig agafar uns talls que vaig mastegar, fins a crear una mena de pasta. Deien que aquella era la planta que Aquil·les emprava per a estroncar les ferides sanguinolentes dels seus soldats, i em vaig aplicar allò en forma de cataplasma sobre la zona afectada. Em vaig arrancar els galons, i els vaig enterrar. Les veus sonaven cada vegada més a prop, i semblaven russes. Si era fet presoner calia passar per soldat, no per oficial, per molt assistent sanitari que fora. No em podia arriscar. Potser encara tindria alguna oportunitat per a travessar la línia enemiga i retrobar-me amb la meua divisió, el que en quedara. Ni rastre del sergent Mandel, i dels homes que m’acompanyaven. Vaig recordar com ens havíem llançat valerosament contra l’enemic, en una càrrega heroica, a un pas del suïcidi. Allò m’havia fet sentir bé; aquella descàrrega de valor extrem. L’heroisme és un fet biològicament estrany, perquè mou a posar la vida en risc, sovint sense haver assegurat la descendència; per tant, hi deu haver alguna base profunda que el sustente. Si existeixen els herois és perquè són bons. O per a alguna cosa inassequible.

Vaig sentir veus i em vaig llançar a terra. Vaig anar reptant, avançant a poc a poc: havia de seguir la ruta de les aus migratòries, cap al sud-oest, però com si fos un llangardaix. El muscle em feia un mal terrible. La nit estava a punt de caure i vaig buscar un aixopluc. Llostrejava quan vaig trobar una mena de paller, fet amb canyes de dacsa i garbes de blat, i em vaig enfilar ben endins. Em vaig sentir segur, arrecerat de la guerra. Si finalment aconseguia retornar amb els meus seria un èxit, un acte heroic i notable. Vaig pensar en mon pare, que acabava de complir noranta anys i que se sentiria orgullós de mi.

Pensar en ell em va fer bé. Tenia una fe cega en el Führer, creia en ell, en Ell. Era una mena de creença sobrenatural, de caire religiós, com si fora una reencarnació del Messies. Un messies no jueu, és clar. Però un nou redemptor, que tenia uns poders sobrenaturals, enviat per la providència. Potser era cert, i encara hi havia alguna possibilitat, alguna arma secreta, que estaria a punt d’ací no res. Havia sentit dir a un soldat que el Führer volia que l’enemic s’endinsara en territori alemany per a allí acorralar-lo i destruir-lo, que seria com una ratera, que el faria miques i no tindria compassió. Al capdavall, tot allò que estàvem patint, totes aquelles morts, entraven dins d’una enrevessada estratègia militar, que encara faria més gran la victòria final del Führer. Tot anava contra aquell pensament, però qui podia assegurar que no seria així? Se’ns havia presentat Hitler com la mà de Déu, en missió religiosa, vingut a deslliurar el món dels subhumans. I com es podien explicar si no totes les seues victòries? No era una qüestió d’entendre, sinó de creure. I em va vèncer de nou un son profund.

Em varen despertar veus de soldats. Portaven llanternes i anaven buscant supervivents. Varen clavar les baionetes a la palla i de poc no m’encerten. Un d’ells carregava un llançaflames, i anava escorcollant i cremant possibles amagatalls. Vaig escapolir-me per l’altre costat del paller; per sort, no em varen veure, i vaig començar a caminar a les hurtes, tenint com a únic referent l’estrella polar. L’aüc d’un duc em va esglaiar, a mi, un naturalista que coneixia tots els sorolls del bosc. Vaig somriure, i vaig reprendre el pas en la foscor de la nit closa. A punta del dia varen començar a retrunyir els canons i em vaig dirigir cap a ells: si els russos disparaven la seua artilleria, per força a l’altre costat hi havia els meus. I vaig mamprendre a córrer, en direcció cap on sonaven les descàrregues. Mentre avançava no vaig tindre por, ni cap mal pensament. Sols m’esperonava la possibilitat de creuar la línia enemiga. Per primera vegada en aquella guerra sentia que tot depenia de mi, dels meus actes i de la meua intel·ligència. Sentia l’adrenalina de la guerra, el valor de la contesa, el pes de l’estratègia. Potser no seria un mal soldat! Vaig creuar els refugis de l’artilleria arrossegant-me com un rèptil. Els canons havien deixat de disparar, però se sentien els trets a cada banda. Vaig tindre la sort d’arribar a un camp de panís, i allí em va ser fàcil seguir cap a la direcció on sonaven els trets, del tot protegit per l’alçada dels canyots. Em quedava un descampat: vaig iniciar una carrera desesperada, fent ziga-zaga, i cridant:

—No dispareu! Sanitari alemany! No dispareu!

Els trets varen cessar, i jo vaig córrer rabent, esperançat, sentint ja a tocar la glòria. Em veia com un heroi, com el valerós personatge de Rilke. Potser el darrer home de l’As de Piques.

Però entre els arbusts no varen aparèixer soldats alemanys, sinó uniformes russos. S’estaven disparant entre ells! Vaig començar a córrer en direcció contrària, cap a on abans a priori hi havia els russos. Em feren l’alto, dispararen als meus peus, i no vaig tindre més remei que aturar-me i alçar les mans. Els russos es varen aproximar a poc a poc, encanonant-me, per si es tractava d’alguna treta, cridant ben alt, i m’inspeccionaren. Un d’ells em digué, en un alemany precari:

—Per què dius primer no dispareu, i després, quan ens veus, pegues a córrer, durak?

Durak, després ho vaig saber, significa foll. Els vaig explicar que s’estaven disparant entre ells, en un foc creuat, que per allí sols hi havia soldats russos, que no quedaven soldats alemanys. Es miraren, sobtats per les meues paraules. Jo els vaig preguntar on eren els meus. Tampoc ho sabien. Digueren allí, assenyalant els camps per on jo havia vingut. Però jo els vaig assegurar que no, que allí sols hi havia russos. I començaren a riure. La vida produeix estranyes situacions que, si les escrivís un novel·lista, semblarien massa rebuscades. Però fou exactament així, comandant. Allò no tenia cap lògica i vaig caure presoner per un error de l’enemic. Almenys aquells russos no semblava que pensaren matar-me.

Em portaren fins a un camp de presoners, i allí un capità em va interrogar, en un bon alemany. Li vaig explicar que era metge, però que en realitat la meua vocació era la biologia i la filosofia. El capità, que portava unes ulleretes redones que amb prou feines li recollien l’ull, em digué, posant sobre mi la seua mirada de miop:

—Inter arma silent musae.

Ja us podeu imaginar, comandant, l’efecte que feren sobre mi aquestes paraules llatines. El fragor de les armes fa callar les muses. Molt cert. Aquell era un oficial llegit, que potser em podria ajudar. Però aquella esperança va durar ben poc:

—Fins a l’any 1933, vaig admirar la vostra cultura, en especial, la ciència. Però a partir d’aquell any tot va evolucionar de colp cap a una societat brutal.

Vaig contestar:

—Els científics alemanys som apolítics. No ens interessen aquestes qüestions, tan sols la ciència.

—Els científics alemanys sou com la reencarnació del personatge de Faust! Com ell, heu venut l’ànima al diable!

Em vaig sumar a la cua de presoners. Entre ells hi havia el sergent Mandel.

—Hem lluitat al cent cinquanta per cent! No se’ns pot retraure res —em va dir Mandel, per tal d’encoratjar-me.

I fent-me un colpet d’ull, va afegir:

—El Führer activarà aviat l’arma miraculosa, i els bolxevics es cagaran damunt.

I abaixant el to de la veu, i fitant-me ara amb la seua mirada profunda:

—Diuen que aquestes armes seran conduïdes per japonesos. I que ja tenen reclutats més de cent mil kamikazes per a aquesta última acció! Perquè després d’això, es rendiran.

Dos guardes ucraïnesos em colpejaren amb la culata del fusell als ronyons, mentre deien bremze!, bremze! (ràpid, en ucraïnès). Ens havíem posat en marxa, cap al nostre captiveri, sota un sol abrusador. Un grup de soldats, amb detectors de mines, anaven pentinant el camí al davant nostre. Començàrem a avançar lentament pel marge d’una carretera, amb nombrosos vehicles alemanys abandonats, destrossats per l’aviació enemiga, un camí enclotat que en molts llocs era un bassal. La columna de presoners es perdia a l’horitzó: n’havien capturat milers i milers. L’ambient pudia a foc i destrucció, i a carn humana; les restes dels soldats morts, espedaçats, menjats pels corbs i les garses, es podrien al sol de l’estiu. Allí desapareixerien per sempre. L’únic que ens consolava era l’arribada de l’arma secreta; una arma que esborraria per sempre de la terra el nostre enemic. I venjaria, d’una manera temible i immisericorde, els estimats companys caiguts en la batalla. Hi crèiem fermament. Ningú no podia pensar que allò era la fi del nostre món.