XVIII. EL DISCURS

El discurs del Reichsführer Himmler a Posen, va tindre lloc el 6 d’octubre de 1943, al Ratusz, en aquell imponent i majestuós edifici que presideix la ciutat. Hi vaig anar acompanyant la doctora Hetzer, que havia estat convidada especialment pel Reichsführer i que em va facilitar l’accés a aquella reunió tan exclusiva. Una vegada a dins de l’Ajuntament, em vaig trobar Rudolf Hippius, que anava d’ací per allà viu com un pèsol, i que em va saludar molt afectuosament. Em va contar meravelles de la Fundació Reinhard Heydrich de Praga, i dels plans que tenien en marxa. Em va dir que acabada la guerra, i si ho desitjava, hi podria aconseguir una bona posició: Hippius, a més del seu exigent treball a la Fundació, s’havia convertit en professor del Departament de Psicologia Social de Praga, i semblava que anava molt atrafegat amb ambiciosos projectes i publicacions, i amb deixebles brillants, com ara Hans Mieskes, que l’ajudaven en les seues investigacions.

Li ho vaig agrair, tan bé com vaig poder, amagant l’enveja que em causava tot plegat. Seria possible que al remat regressara a la investigació gràcies a algú tan xiroi i manefla com Hippius? No calia descartar-ho en absolut. Em va explicar que havia vingut de rapafuig per tal d’enllestir els últims detalls de la mudança, i havia aprofitat per escoltar Himmler.

—És un home dotat d’una ment meravellosa! —digué devotament, amb unció—. Sempre aconsegueix sorprendre’m.

I, en efecte, aquell discurs seria tan memorable com sorprenent. Himmler havia reunit el més selecte de la ciutat, per tal de parlar-nos de la seua política racial. Allí hi havia quasi tots els peixos grossos de Polònia. Per a la meua sorpresa, el Reichsführer Himmler va centrar bona part del discurs en la qüestió jueva. Mai no l’havia sentit parlar en directe: recorde que em va semblar que tenia una boca petita, amb una veu grossa, molt calmada, res a veure amb l’histrionisme de Hitler. Patia una forta miopia, amb unes ulleretes de vidres gruixuts, que empetitien encara més els seus ulls blaus i blanquinosos, quasi com si foren els d’un talp. No era gaire alt, amb el tors molt més desenvolupat que les cames: recordava les potes posteriors d’un bou. Va començar lloant la tasca que s’estava portant a terme a Polònia; els plans tan ambiciosos que tenien i que no serien aturats per quatre partisans. Ans al contrari, com més actes de sabotatge hi haguera, més implacables i contundents serien en la consecució dels seus objectius.

—Però avui no he vingut a parlar-vos d’això, sinó del problema jueu. Vàrem prometre al poble alemany que netejaríem el país de jueus i ho estem fent. Però, de vegades, falta voluntat… Sempre hi ha algú que diu: sí, els jueus són uns porcs, unes bèsties immundes, uns éssers infectes, però aquesta és una persona decent, que caldria salvar… De vegades, hi ha més excepcions que jueus!

Allò va produir els somriures torts dels assistent. I algun comentari com: sí, té raó, jo també conec casos… Si comencem amb excepcions no acabarem mai… No se n’ha de salvar cap… Posem fil a l’agulla i acabem d’una vegada aquesta història…

—És molt fàcil dir: «els jueus han de ser exterminats!», però, què fem amb les dones i els nens? Si no els matem, quan es facen grans vindran i venjaran els seus pares, i mataran els nostres fills! —digué amb gran èmfasi.

Allò va produir un silenci dens. Fins aleshores ningú no havia parlat d’aquella qüestió d’una manera tan clara i crua.

—Hem pres la determinació de fer desaparèixer aquest poble de la terra. Aquesta és la decisió més dura que he hagut d’afrontar. I ha posat molts dels meus homes en una situació molt complicada, amb greus dubtes morals, sofrint en cor i ànima. La via entre Caribdis i Escil·la és desesperadament estreta!

Vaig mirar la doctora Hetzer que seguia el discurs de Himmler sense immutar-se, la cara llarga i els ulls fixos, sense parpellejar. Aleshores fou quan vaig capir plenament que tots aquells trens plens de gom a gom de jueus formaven part d’aquell destí temible, de l’Endlösung, de la Solució Final. Puc assegurar, comandant, que fou llavors quan vaig acabar d’obrir els ulls a múltiples qüestions, malgrat tot el que ja sabia d’abans. Sí, havia vist Belzec; sí, sabia allò d’Auschwitz. Però fins a aquell discurs no vaig prendre plena consciència del pla d’eliminació dràstica i total, absoluta i immisericorde, del poble jueu. Fou amb motiu del discurs de Himmler que vaig copsar tot d’una la magnitud de la tragèdia.

—Hem entregat tots els béns que hem recuperat al Ministeri d’Economia. Us puc assegurar que es tracta d’una quantitat enorme. I que no permetré que ningú es quede ni un sol Reichsmark, ni un sol Reichsmark, repetesc, dels jueus. He signat algunes condemnes a mort aquests dies per aquesta qüestió. No estem per a sentimentalismes. Després de cinc anys de guerra, no hi podem caure. Però tot ho realitzem amb un gran entusiasme per Alemanya!

Allò va produir aplaudiments. Himmler va acabar amb Heil Hitler!, i tots el vàrem secundar, a una sola veu.

La doctora Hetzer va començar a intercanviar impressions amb Kurt Heinze, director de la Lebensborn Oberweis, i que era qui s’encarregava de portar els nens seleccionats a Alemanya. Venia acompanyat de l’Standartenführer Herbert Huebner, el cap de l’Oficina Central de la Raça (RuSHA) de Posen. A Heinze l’havia conegut a Bruczków, el dia que vaig visitar la doctora, i també vaig participar en l’examen d’aquella noia de nom Eugenia, que finalment qualificàrem com a apta. De segur que estaria vivint amb una bona família alemanya. Heinze estava de molt bon humor, perquè al setembre havia fet una bona recol·lecció en un poble proper, a la vora del Welna, de nom Rogozno.

—Per sort, als jueus ja se’ls havien emportat. Era una zona Judenfrei —digué, com corroborant les paraules de Himmler—. Hem fet una bona neteja: hem collit allò que es podia salvar. Però té bona qualitat.

Huebner va assentir. Era un home amb un gest de desgrat a la cara, com si alguna cosa l’incomodara i no el deixara respirar bé. Tenia una barbeta llarga, amb un clotet a la base, que portava mal afaitat.

—D’aquella zona dels voltants de Lublín ja s’han enviat al Reich al voltant de 4.500 nens, per a la seua germanització —va comentar Huebner.

—Cal trobar tota la sang alemanya perduda! —digué ara Heinze amb entusiasme. Però de seguida va postil·lar—: Malauradament, el percentatge de germanitzables és baixíssim…

—Això se soluciona amb Luminal… —va observar Huebner, com restant importància al problema—. Els que no siguen aptes s’eliminen! I s’escriu a la seua fitxa de defunció que han mort de pneumònia. Però no s’ha de perdre l’oportunitat de recuperar la sang alemanya extraviada, encara que siga d’un entre cent!

El Luminal era un barbitúric que s’estava emprant per a desfer-se dels nens polonesos. Huebner va prosseguir, adoptant un to professoral:

—A Auschwitz estan emprant injeccions de Luminal, que apliquen al pit. Fan passar el nen a una llitera, el punxen i passa el següent. El nen cau en un estat sedat i hipnòtic quasi immediatament, i mor en cinc minuts. Però té el desavantatge greu que ha de ser d’un en un, i això pot produir avalots entre els nens, quan descobreixen l’engany. Sembla que n’hi hagué un fa poc, amb nens descartats precisament de Zamość, que començaren a cridar «Mamo! Mamo!» i a córrer fugint dels guàrdies, i bona part del camp se’n va assabentar… En aquest sentit, la cambra de gas és més segura, encara que la mort és més lenta.

La doctora Hetzer va assentir. Feia l’efecte que era un tema reincident (la millor manera d’eliminar els nens descartats): un d’aquells assumptes que es discuteix sovint i que al final cansa una mica.

—Al sanatori de Spiegelgrund també empren comprimits de Veronal… Evita haver de procedir a la injecció, cosa que sempre espanta els nens. En aquest cas, s’administra amb xocolata. De tota manera, no tots els nens responen igual al Luminal o al Veronal: alguns moren al cap de pocs minuts, i altres en canvi tarden dies.

Tan capficat estava escoltant-los, i assimilant plenament el significat de tot allò, que no vaig veure com s’acostava Himmler al nostre grup, acompanyat pel Reichsminister Albert Speer.

—La meua estimada doctora Hetzer! —digué movent la seua mà petita i venosa, i estrenyent la de la doctora, que tampoc havia parat esment a l’arribada del Reichsführer—. Quina alegria retrobar-la. Tinc excel·lents informes de la seua tasca.

La doctora Hetzer em va presentar Himmler, que va fixar sobre mi la seua mirada impassible, els seus ulls menuts d’aràcnid.

—Conec molt bé les seues idees, doctor, i el felicite! En efecte, som el producte de la selecció natural, els rebrots d’una raça creada des de fa mil·lennis.

Va comprovar l’efecte que feien aquelles paraules sobre el grup, i va continuar, amb un to doctoral.

—Alguns pobles s’han insinuat en el nostre i han deixat la seua herència. Però per l’essència de la nostra sang, el nostre poble tindrà la força de vèncer-los.

El Reichsminister Speer va apuntar una idea que Himmler no va atendre. Perquè encara no havia acabat de parlar i es va sentir una mica importunat. Speer va enarcar les seues grosses celles, com acceptant que l’observació podia esperar. El Reichsführer va continuar:

—El dia que oblidem la llei fonamental de la nostra raça, el dia que oblidem els principis sagrats de la selecció natural i de la posteritat, aquest dia el nostre poble estarà tocat de mort. Per això, sempre que parle de la importància de la selecció natural, pense en vostè, professor.

Allò era un elogi immens. Jo tan sols vaig poder dir que les seues paraules m’omplien d’orgull i d’energia per a seguir endavant.

Durant la resta de la jornada em sentia com flotant sobre les meues botes. Després del parlament, vaig assistir junt amb la doctora a una recepció a l’Hotel Ostland (l’antic Hotel Rzymski, acabat de condicionar seguint els criteris de l’hospitalitat alemanya), on s’hostatjaven els dignataris. Quan va acabar la recepció, li vaig preguntar a la doctora Hetzer si li abellia un darrer glop, i em digué que d’acord, amb una mirada còmplice. Ens dirigírem a la Deutsche Haus, a la Martinstrasse: un cartell a l’entrada deia Zutritt für Polen verboten!, impedint el pas als autòctons, perquè per fortuna era un local Nur für Deutsche. Almenys allí no sentiríem parlar polonès: a Posen estava prohibit parlar-ne pel carrer, però la prohibició era quasi impossible de fer complir. A Gdansk ho havien castigat amb la pena de mort, amb uns resultats més aviat parcs i difícils de posar en pràctica. La llengua materna és l’última cosa que es pot extirpar d’un territori conquerit; quan ho aconsegueixes pots assegurar plenament que aquell país ja és teu. I no era el cas a Posen, on especialment els joves es mostraven molt poc receptius a abandonar la llengua polonesa. Fins i tot al tramvia, d’ús exclusiu per als alemanys, era impossible deixar de sentir-lo.

En aquell moment, la sala del bar estava molt animada, amb oficials i funcionaris bevent i cantant, entre ells el comandant del camp Fort VII, l’Obersturmführer Hans Walter. Començàrem a beure cerveses. Una ronda, dues, jo en vaig fer una tercera… Bevíem i fumàvem; la doctora era una fumadora compulsiva, que encenia una cigarreta amb la darrera calada de l’altra. Un tabaquisme que tampoc estava ben vist pel nazisme.

—Quan el Reichsführer ha dit això del jueu bo que tots coneixem jo he pensat en els Bühler… —va comentar Hildegard.

Jo havia treballat amb el matrimoni Bühler i rebut unes quantes lliçons de psiquiatria vertaderament brillants, però la relació de la doctora amb Charlotte Bühler havia estat molt més intensa i fructífera, i havien realitzat nombroses investigacions juntes sobre el procés cognitiu en els nens.

—He pensat en Charlotte. D’ella tan sols puc dir que era una bona persona, i que de cap manera es mereixia aquella persecució. I per més que vull pensar el contrari no hi ha forma de canviar de parer.

Vaig intentar consolar-la, recordant-li que almenys els Bühler havien aconseguit fugir, i ara eren als Estats Units, segurament molt millor que nosaltres.

—Potser sí… I, malgrat això, tan sols el fet que algun dia em puga retrobar amb ells, em fa batre el cor. No sé si podria mirar-los a la cara. Francament, els preferiria morts! —va concloure la doctora.

Era l’alcohol, el que la feia parlar així? O senzillament la desesperació? La doctora va fer un darrer glop de la seua segona cervesa, i va dir amb una notable tranquil·litat:

—Fa temps que sé que els nens que marque com a inútils acaben a Auschwitz, o en algun altre camp similar… Allò de Belzec no fou cap sorpresa. I fa temps que també sé que els eliminen amb Luminal. I que abans sovint serveixen per a experiments mèdics, en els quals també poden morir. A principis de la primavera del 1942, Himmler va donar l’ordre que no s’afusellaren més dones i nens, perquè causava trastorns psicològics molt greus als soldats. Passaren a matar-los en camions de gas i després als camps, que és molt més fàcil i eficient… I molt més asèptic!

Vaig comentar que no m’agradava gens com s’estava portant tot, i molt menys aquells camps, que creaven monstres.

—A l’hospital psiquiàtric tenim un malalt mental que ha treballat en el camp de Majdanek. Un sàdic perillós. Pegar li produeix plaer i, de vegades, arriba fins i tot a ejacular mentre castiga un presoner. Assegura que era un home normal abans de la guerra… Potser aquells camps siguen en un futur un viver maligne de desequilibrats mentals.

La doctora em va mirar fredament.

—Bojos i depravats n’hi ha a tot arreu, amic meu. Però necessitem aquests camps. Mireu aquest país: resulta obvi que cal portar a terme una reducció massiva dels seus habitants! Tan sols de tuberculosos n’hi ha més de 35.000. Què en podem fer? No podem arriscar la nostra salut… Cal fer espai a la sang nova. Recordeu que, ja l’any 1915, el vostre admirat Ernst Haeckel va deixar escrita la necessitat de l’expansió territorial d’Alemanya, a causa de la superpoblació. Per què un rus ha de tindre divuit vegades més de terra que un alemany? Cal equilibrar les coses! Estem portant a terme una necessitat real, i no a la babalà, sinó recolzada pels millors científics…

Allò era cert en molts sentits. I no sols per a Haeckel, per qui sempre he sentit la més indoblegable devoció, sinó també per al professor Karl Haushofer, de la Universitat de Munic, per a qui existia una interrelació ineludible entre les imposicions geogràfiques i les actuacions polítiques. Qualsevol raça, qualsevol cultura, tenia dret a buscar el seu espai vital, encara que fos a foc i espasa. Allò justificava tota política imperialista, com ja Friedrich Ratzel, un dels creadors de la geopolítica, molt influït per les idees de Charles Darwin, havia defensat en la seua obra Antropogeografia. Adolf Hitler seria el deixeble més aplicat de tots, i a Mein Kampf en feia un resum clar i senzill: «En aquesta limitació de l’espai vital rau l’impuls forçós a la lluita per la vida… El poble alemany ha de trobar el valor necessari i reunir totes les seues forces per tal d’avançar pel camí que el traurà de l’actual estretor de l’espai vital i el portarà cap a una nova terra». Ningú no podia dir que no estàvem avisats!

L’Obersturmführer Hans Walter ballava ben a prop nostre amb una secretària, o potser era una Aufseherin del seu camp, i li grapejava el cul mentre ella reia, sens dubte borratxa com un tonell. De colp, varen entropessar amb la nostra taula, i l’oficial es va excusar mentre la dona reia més fort encara, amb un riure de cavall, com embogida. L’ambient era tan lasciu com sòrdid, però jo també estava ebri, i molt confús, una mica atarantat per tots els esdeveniments del dia.

—Com vares quedar amb aquella camisa bruna? —em va amollar la doctora, a boca de canó.

Em va veure dubtar i va començar a riure. I abaixant el to de veu, i fixant la seua mirada enrogida, amb un deix insinuant.

—Doncs aquesta Hildegard també té una necessitat imperiosa de ser prenyada… Ja ho saps! I si no t’hi animes…

Va dirigir la mirada cap a un grup amb uniforme de les SS-Totenkopf, homes de Hans Walter. Em vaig prendre de broma aquella nova proposició de la doctora. Ara havia estat molt més directa que en altres ocasions. No m’atreia gens, i menys encara aquella possibilitat de fer-li de mascle inseminador. Em vaig alçar i vaig dir que me n’havia d’anar, que l’endemà m’esperava un dia llarg de treball. La doctora va contestar, amb un deix de resignació, interpretant el meu riure com una negativa:

—Sempre em quedaran aquests calaveres…

Li vaig seguir el joc i també vaig riure. Sens dubte com a sementals serien molt millors que no pas jo. Em va endevinar el pensament:

—Em farien un nen ben fort i sa… Però no sé ací dins si… —i es va colpejar el cap, per a indicar que tots semblaven curts d’enteniment.

—Si et fan un fill, serà fort i garrit com una mula, això segur, però entre les seues virtuts tampoc hi haurà la clemència… —vaig observar divertit.

Aleshores l’Obersturmführer Hans Walter em va reconèixer i es va acostar cap a mi, amb dues cerveses a les mans. Era un home alt i robust, amb els ulls enfonsats i un gran mentó, amb un cert prognatisme. Anava trompa, i la dona de riure equí el seguia alliberant renills.

—Doctor! Disculpe si abans els he molestat… Avui és un gran dia! Beguem a la salut dels homes que mataren Rathenau!

I em va oferir una cervesa. Jo vaig dubtar, però negar-se a beure amb el comandant del camp Fort VII no era una solució intel·ligent. Aquell era un brindis habitual entre els calaveres, beure a la salut dels assassins de Walther Rathenau, a partir del qual es considerava que havia nascut la gloriosa revolució nacionalsocialista. El comandant es va empassar la cervesa d’un glop, mentre li regalimava per les comissures de la boca, i jo el vaig emular. Va fer un rot llarg, tapant-se la boca amb el dors de la mà, i va afegir:

—Sap, doctor, un dels assassins de Rathenau està casat amb una jueva. Ernst von Salomon, es diu: va col·laborar en aquella acció heroica cedint el cotxe amb què assassinarien el ministre… De moment l’hem respectat, la dona de von Salomon. Vostè què en pensa? Es poden fer aquesta mena d’excepcions?

No sabia què contestar. La doctora Hetzer va eixir en el meu auxili:

—Ja ha sentit el Reichsführer! No hi ha jueus bons. I encara menys jueves! Que es reprodueixen com conilles per poc que les deixes. Cal custodiar la sang alemanya contra aquest perill.

Els homes de l’Obersturmführer Hans Walter s’havien aproximat a la nostra taula per tal de sentir aquella conversa. Era un grup bigarrat, amb individus baixets i altres de molt alts, algun de grosset i un de barbamec, que encara no devia tenir vint anys, com si els que el formaven foren peces defectuoses eliminades d’una partida de vertaders soldats. Hans Walter, en veure’s envoltat dels seus homes, es va animar:

—El meu millor temps fou quan patrullava els carrers de Berlín amb la policia. El nostre lema era «Fent Berlín segur de nou!». Ah, i ja ho crec que ho férem! El vàrem netejar de tota l’escòria jueva i comunista, i el deixàrem net com una patena. Té raó, doctora, no es poden fer excepcions!

Hildegard digué que havien fet una bona feina i que necessitaven més homes amb el seu coratge, sense por de fer marrada, que va directe al seu objectiu.

—Del que més orgullós em trobe, doctora, és d’haver dirigit aquest gener passat l’ordre de decapitació d’aquell gos polonès de Witaszek! —va dir ara, omplint el pit, en sentir-se interpel·lat per Hildegard—. I va ser meua la idea de posar el seu cap en un pot de formol amb la nota: «Kopf eines intelligenten polnischen Massenmörders»!

A la doctora els ulls li lluïen amb força, i va preguntar, desitjosa de tenir més informació:

—També executareu altres rebels de la ZWZ… Un bon grapat, veritat?

—Sí, trenta més, junt amb el poll del metge. Vint-i-quatre homes i sis dones de la Unió de Lluita Armada, la Związku Walki Zbrojnej. La guillotina queia sobre aquells caps com un colp de timbal wagnerià! Brutal!

Jo vaig aprofitar aquell moment confidencial, per acomiadar-me i anar-me’n a dormir. No desitjava sentir les baladreries de l’oficial, ni com havia anat tot, i menys encara que la doctora explicara com havia enviat dues de les filles del metge polonès a una Lebensborn, després de fer-los creure que sa mare era una puta i que havia mort de tuberculosi, quan en realitat l’havien enviat a Auschwitz. El comandant va fer un Heil Hitler marcial i jo el vaig contestar amb tanta energia com vaig poder, però la bona veritat és que em varen tremolar les cames i vaig estar a punt d’anar per terra, per a grans riallades dels calaveres.

Aquelles rialles em molestaren. Potser per això, vaig retrocedir, i sense cap circumloqui, li vaig preguntar:

—Tinc entès que aquesta primavera també guillotinaren una partisana.

El comandant va serrar els llavis i em va preguntar com estava assabentat d’allò, amb una mirada ominosa. Havia fet un pas en fals. Es va produir un llarg silenci, que ni la doctora va gosar rompre. Què preguntava? Què volia saber? Quan anava a desvelar el nom del degà Voss, Hans Walter va començar a riure, donant a entendre que m’estava prenent el pèl. Tots els seus homes el secundaren:

—Sí, feia d’enllaç dels terroristes. Junt amb altres companys que varen córrer la mateixa sort. Els guardes li donaren un bon repàs a aquella partisana… Us podeu creure que encara era verge? També solucionaren això: no se’n podia anar a l’infern sense estrenar!

I va mirar els seus homes, que varen riure sorollosament.

Em vaig dirigir al meu edifici residencial, al bell barri de Königsring, on tenia ara la meua cambra. Anava pegant tombs, el cap rodant-me, molt més marejat del que m’imaginava. Vaig pensar en el vi que havia pres en la recepció, i com la successiva mescla d’alcohol havia produït els seus efectes, amb aquella cervesa final, beguda d’un glop llarg. Pensava en el ministre Rathenau, en la seua mort absurda, aquell dia de finals de juny del 1922. Poc abans que l’assassinaren havia declarat: «Soc un alemany d’origen jueu. El meu poble és el poble alemany; el meu destí és el destí d’Alemanya». El nom de Rathenau ressonava de manera insistent en la meua ment, així com aquelles paraules tan patriòtiques, que resultaven alhora tan fotudament inquietants. Jo acabava de brindar per la seua mort, però potser si haguera sobreviscut ara no seria allí, en aquella ciutat odiosa, a fer punyetes dels meus. Ni existiria algú tan abominable com l’Obersturmführer Hans Walter, o com el seu predecessor al Fort VII, el cruel Hauptsturmführer Hans Weibrecht. El destí d’una nació depèn d’imponderables molt fins.

Anava tan begut que tot em pegava voltes. Quan vaig arribar a la meua planta vaig trobar la primera cambra amb la porta oberta: hi havia un grup de quatre soldats amb les titoles fora al voltant d’una noia agenollada, que llepava aquelles eines fent un rondo. En això vaig sentir una espenta per l’esquena i un soldat rabassut, amb la cigala fora i empalmada, em va ficar a dins de l’habitació, mentre m’animava a sumar-me a aquell contuberni repulsiu:

—Tant se val si som cinc com sis, camarada! Vinga, apunta’t a la festa! Encularem ben bé aquesta bagassa polonesa! I si després li pagues amb una llanda de conserva n’hi ha de sobra.

Va ser aleshores quan la vaig reconèixer: era Doda, una de les joves híbrides que havia estudiat en el seu moment Stavenhagen i que havia qualificat com a apta. Va fixar la seua mirada sobre mi, mentre acontentava un soldat que l’havia agafat del cap. Em vaig sentir molt mal d’improvís i vaig córrer cap a la porta, sacsejat per la imatge que acabava de veure, buscant el bany comunitari de la planta. Però no vaig arribar a temps i ho vaig tacar tot.