III. LA MÀSCARA
Mentre escric aquestes ratlles, comandant, m’adone plenament de la desgraciada deriva d’aquells dies. Pense com el meu estudi innocent i apassionat dels hàbits dels animals va portar a uns resultats que podien tenir conseqüències desastroses i funestes per a la humanitat. I, tanmateix, era cert que l’hibridisme de les oques resultava perjudicial i alterava greument el seu comportament. Que allò es poguera traslladar a l’espècie humana era una cosa molt diferent, que pensava, a més a més, que mai no arribaria a ocórrer. Vull dir que mai ningú gosaria posar en pràctica de veres, ni comprovar-ho experimentalment, perquè per a poder fer-ho, amb garanties científiques, calia tractar els éssers humans com a animals, i una quota de deshumanització d’aquell calibre era, fins i tot en aquells dies de fervor nazi tan turmentosos, del tot inimaginable. Però a mi, en aquell moment, m’interessaven les meues oques i poc més. Digueu-me ingenu, naïf o, senzillament, irresponsable. Però gràcies a això vaig poder desenvolupar el meu pensament científic.
Potser vaig pecar d’ingenu, o potser estava tan encegat pel meu treball que no vaig voler mirar més enllà de la fascinant oportunitat que s’obria al meu davant. O potser soc plenament culpable. Certament, es podria dir que vaig ser un arribista, i no seria del tot fals, si no fos perquè l’ideari nacionalsocialista no m’era aliè, ni a mi ni a la meua família. Mon pare era un nazi empedreït, fins al moll de l’os, seguidor del Führer fins a les darreres conseqüències, i la meua dona, tampoc li anava gaire lluny. Amb l’expulsió massiva de les infermeres jueves dels hospitals va aconseguir per fi una plaça estable; per tant, junt amb el seu nacionalsocialisme ideològic hi havia una altra motivació econòmica que no es podia menystenir, i que es materialitzava en un bon sou i en una posició laboral plena i folgada. Molts de nosaltres ens beneficiàrem de la caiguda dels jueus i dels comunistes: ocupàrem els seus llocs de treball, ens quedàrem els seus apartaments, i de vegades, fins i tot, els seus llibres, mobles, roba i automòbils. I ho férem sense cap complex, sense cap remordiment, ens sentíem amb dret a tot allò i més.
Si examine ara el meu pensament d’aquells dies, després d’aquests anys passats tan durs i reveladors, crec entendre tot el que va passar. Senzillament, el vent va bufar al meu favor, i de colp els estudis sobre comportament animal varen interessar les autoritats, de la mateixa manera que els havien negligit i quasi prohibit uns quants anys abans. En aquest sentit, em sentia segur i tranquil, i no m’importava gaire l’ús posterior que es poguera fer dels meus estudis. Podria encetar ací el debat sobre la responsabilitat del científic, però no ho faré, perquè és una polèmica llarga i complexa, i que amb molta probabilitat no ens duria enlloc. Charles Darwin ja escrivia que un científic no havia de tenir desigs ni afectes, sinó tan sols un cor de pedra. I la meua actitud era pareguda: jo feia ciència, i el que després es fera amb ella no era de la meua incumbència. Com el fabricant de ganivets no ha de sentir-se culpable si, al remat, s’empren per a acoltellar o esbudellar el proïsme.
El professor Fritz Knoll em va donar suport i va exercir la seua poderosa influència sobre Fritz von Wettstein, director de l’Institut del Kaiser. Com Knoll, Wettstein estava convençut de la necessitat d’una política racial efectiva, i tirava endavant importants experiments genètics amb els briòfits, amb la intenció de poder extraure conclusions més generals. De les molses als homes, podríem dir, d’una manera molt resumida. Tots dos Fritzs varen denunciar Hans Leo Przibram, el director del Vivarium (que era com coneixíem l’aquari de Viena) i membre d’una família jueva de molta anomenada a la ciutat. Allò em va sobtar molt, o per dir-ho així fou la primera gran sorpresa d’aquells anys de tants canvis, perquè Przibram havia dedicat la seua fortuna personal a millorar aquelles instal·lacions, que sens dubte eren de les més importants d’Europa. A més a més, Przibram pertanyia a la burgesia jueva culta liberal, amb la seua creença incondicional en el progrés i la seua obertura a tots els èxits de l’art i la ciència. Entre els seus familiars més directes hi havia els juristes Joseph Unger i Josef Schey, i el químic Adolf Przibram, persones estimades i molt notables, autèntiques eminències. El mateix Hans Leo Przibram era un poeta talentós, amb un profund sentiment social i solidari, i com a científic estava molt interessat en les aplicacions tècniques de la ciència. Va estar involucrat en la invenció d’una bateria galvànica, per mitjà de la qual, a principis dels anys vuitanta, va il·luminar la seua residència. D’aquesta manera, el jueu Przibram, que era com se’l coneixia a Viena, va ser dels primers, si no el primer, a tenir llum elèctrica. Un personatge tan ric com admirable, un autèntic mecenes i home de ciència.
Però, sens dubte, on Przibram va demostrar el seu tarannà filantròpic, fou adquirint amb la seua fortuna personal aquells vells i semiabandonats aquaris de Viena, on tantes vegades havia anat jo a veure i estudiar els hàbits dels peixos. Es tractava d’un palauet una mica versallesc, com si al seu interior s’hi conservaren els més grans tresors de la humanitat. Przibram hi va invertir un capital enorme per tal de poder-los posar de nou en marxa, i en les condicions més modernes i favorables per a la salut dels peixos. Cada aquari reproduïa un hàbitat diferent, amb la seua flora i fauna; i no sols el dels estanys i rius d’Àustria, sinó també d’ecosistemes marins, alguns fins i tot d’aigües tropicals. Per tant, poder contemplar, al cor de la bella Viena, al centre d’aquella ciutat banyada per l’espillejant Danubi, la fauna multicolor i encisadora d’un escull coralí era tot un espectacle corprenedor i indescriptible, i les cues a fora de l’aquari eren llargues, plenes d’escolars embadalidament alegres i de turistes expectants. Entre les sales més visitades d’aquell centre figurava la dels animals teratològics, aquelles deformitats de la naturalesa que ens indicaven que poc que es necessita perquè de colp, sense esperar-s’ho, aparega un monstre. Allò sempre m’havia interessat, i com l’incest continuat era ben sovint la causa d’aquelles deformacions; com hi havia gens bons i gens dolents, com l’endogàmia era motiu de problemes greus de desenvolupament, i com, al capdavall, la puresa de la sang és un tresor biològic preuat. No imaginava Przibram que aquella sala, que tantes alegries li havia reportat, també significaria, i en tants sentits, la seua desgràcia.
A Przibram se’l va expulsar del Vivarium, i de l’Institut de Biologia Experimental associat, i se li va desautoritzar l’entrada. Alhora, també se’l va traure de casa seua, que es va vendre al millor postor, amb els mobles i la biblioteca, per una misèria. Fou un robatori en tota regla, en el qual va participar directament el rector Knoll, que es va apropiar de bona part de la seua biblioteca, i la primera gran ferida de les moltes que sofriria la meua consciència. Aquell saqueig a una persona tan íntegra i generosa em va commoure i molestar. Amb Przibram havia mantingut converses interessants sobre la relació de la temperatura amb el metabolisme, i el meu admirat i amic Karl von Frisch, que estudiava el comportament de les abelles, era el seu deixeble directe.
La deportació de Przibram al camp de concentració de Theresienstadt em va doldre, però no va afectar el meu treball. Haig de dir que no he estat un antisemita declarat, però tampoc he sentit simpatia, ni tan sols llàstima, pel poble jueu. Em molesten totes les religions, i la jueva no n’és una excepció. No puc pair els sacerdots i encara menys, si us soc sincer, els rabins, amb les seues barbes extravagants i els seus nassots espantosos. Tots ells són propagadors de dogmes odiosos, de credos anticientífics, de magarrufes místiques, i per poc que els deixes, enemics perillosos de la ciència i del conreu empíric. En qualsevol cas, vaig pensar que era una gran pèrdua balafiar un cervell tan privilegiat com el de Przibram. Havia estat un gran benefactor de la societat, i la providència li ho recompensava d’aquella manera, enviant-los, a ell i la seua esposa, al camp de concentració.
El rector Knoll el va perseguir implacablement, com a bona part dels treballadors del Vivarium, també jueus, i en pocs dies en va acomiadar més d’una dotzena, que acabaren tots deportats. Aquells que durant anys s’encarregaren d’administrar la vida a l’Aquari, i de fer d’aquell centre un lloc dedicat a la ciència i a la bellesa, acabaren desapareixent l’un rere l’altre als camps de concentració. El rector Knoll també va acomiadar vora tres-cents professors de la universitat, per ser jueus o tindre algun antecedent semita: mai no s’havia produït una persecució d’aquest calat en la Universitat de Viena. A priori, per a estar lliure de tota sospita calia demostrar que no es tenia ascendents jueus fins abans de l’any 1750, i una part molt significativa dels docents no va poder justificar aquell grau tan exigent de puresa. Alguns descobriren amb sorpresa i angoixa un besavi o una besàvia jueva, i hagueren de plegar i abandonar la universitat per impurs.
En el meu descàrrec, comandant, puc dir que vaig intentar fer canviar d’opinió el rector Knoll. Me l’havia trobat al vestíbul de la Universitat i m’havia saludat amb molta cordialitat. Poc abans havia llegit al tauler d’anuncis un cartell que deia: «Quan el jueu escriu en alemany, menteix; en el futur, quan publique en llengua alemanya, caldrà qualificar els seus llibres com a traduccions de l’hebreu». Allò, de seguida, em va fer pensar en el malaguanyat Przibram, i que injustes que eren aquelles paraules en el seu cas, un gran científic que tan bells coneixements havia comunicat en la nostra llengua. Per això mateix li vaig preguntar al rector per Przibram, si no podia fer res per ell. Em va llançar la seua mirada freda, des d’aquella cara imberbe, de nen gran. I no em va contestar. Em va ignorar per complet. Clarament, la meua pregunta l’havia enutjat molt, potser perquè no se l’esperava d’un nacionalsocialista convençut com jo. Encara així hi vaig insistir, dient que potser calia fer alguna excepció amb algú com ell, que tan belles obres havia escrit en la nostra llengua. Knoll va contestar enfurismat:
—No ha llegit el cartell? Quan el jueu escriu en alemany, menteix! Sistemàticament! En realitat, tradueix de l’hebreu. No pensa en alemany! Tot jueu és un traïdor en potència!
De seguida em vaig penedir d’haver tret el tema. Aleshores, calmant-se una mica, em digué:
—Coneix el professor Eduard Pernkopf? El nou degà de la Facultat de Medicina?
Com no l’havia de conèixer? Havia estat professor meu d’Anatomia, i feia uns pocs dies havia assistit a l’acte inaugural d’inici de curs, on Pernkopf, ja elegit degà i vestit d’uniforme, havia pronunciat un discurs emocionant, advocant per la higiene racial i la immediata esterilització dels individus racialment inferiors. Havia començat el parlament amb un «Heil Hitler!» i congratulant-se que un fill d’Àustria com el Führer haguera portat a terme la reunificació dels pobles alemanys. I el va finalitzar expressant, des del fons del cor, la seua adhesió al nacionalisme i tronant des de l’escenari: «Adolf Hitler, Sieg Heil!, Sieg Heil! Sieg Heil!». Aquell entusiasme ens va posar a tots drets i vàrem secundar la seua salutació, tots a una, com un sol home.
—El primer que ha fet Pernkopf només ser elegit degà —va explicar-me el rector— ha estat expulsar tot el professorat jueu. Sap quants n’ha expulsat, Pernkopf? 153 de 197 professors! Entre ells, tres premis Nobel. La Facultat de Medicina estava infestada de jueus! Estic ben content amb Pernkopf!
El rector, abaixant una mica la veu, va afegir:
—Alhora Pernkopf està realitzant un atles d’anatomia excepcional, amb unes làmines inigualables, per la seua exactitud i bellesa. Serà una vertadera obra mestra.
Va dubtar un moment, va mirar al seu voltant, i va afegir, abaixant encara més el to de la veu:
—En confiança, li revelaré que ha començat a utilitzar cossos d’opositors al règim que li proporciona la Gestapo. Hi ha de tot, però sobretot activistes polítics i també alguns jueus. Fins i tot, de vegades, es retarda alguna execució per tal que l’equip de dibuixants i artistes tinga una mica de marge i no se li acumule tanta feina. Els cossos d’aquests executats són de particular interès per als anatomistes, ja que són en general de joves i estan molt frescs. Ja veu, amic meu… Pernkopf ha sabut conciliar la ciència i l’art, i està creant una obra immortal que serà patrimoni de tota la humanitat.
I em va mirar com dient: aquest és el camí! No em vingueu ara amb remordiments! Cal enfortir el cor. Això és el que espere de vostè. Aquesta és la nostra gran oportunitat de canviar les coses per sempre. I va afegir:
—Tinga la certesa que en cinc o sis anys ningú no recordarà Przibram. En canvi, els nostres noms passaran a formar part de la glòria de la ciència alemanya!
Intente imaginar-me Przibram vestit de reu, amb l’estrella groga al pit, arrossegant un pic i una pala, treballant en una pedrera, rere un carretó i no puc. Era un vertader gentleman, amb el seu bigotet perfectament retallat, i els seus ulls càlids i bondadosos, una mica irònics, com qui mira la vida amb un escepticisme congènit. Potser precisament per haver nascut jueu. Però el destí és ignot i mai no estàs prou preparat per als seus tombs inesperats. El record d’aquell filantrop de la ciència encara em burxa el cor. Podria haver fet alguna cosa més per ell?, em pregunte amb inquietud sempre quan el recorde. Potser sí, tot i que això hauria suposat posar en risc la meua carrera científica. Cosa que no estava disposat a fer. Per tant, m’havia d’acostumar, fer el cor fort, i procurar-me una màscara com més aviat millor.
No vaig fer res per Przibram. Pel que vaig esbrinar, va morir d’esgotament, a causa del rigor dels treballs forçats als quals fou sotmès. La seua dona, en saber de la seua mort, es va suïcidar, enverinant-se. No en sé més.