XX. COM SARDINES

A principis de l’any 1944, vaig rebre una trucada de Hans Beyer, demanant-me parlar una estona amb mi. Em va sobtar, perquè l’imaginava a Praga treballant a la Fundació Heydrich, i em vaig presentar immediatament a la Universitat, inquiet pel que em poguera comunicar. Em va rebre amb el seu aspecte desmenjat, tan poc marcial, els ulls blaus enrogits, quasi fora de les òrbites. De seguida, el vaig felicitar per la publicació recent de la seua tesi d’habilitació, sobre les poblacions a l’Europa Central de l’Est. Junt amb ell hi havia el Hauptsturmführer Fritz Valjavec, esprimatxat i pàl·lid, però impecable i cofoi, d’ulls petits i molt negres. Portava l’uniforme immaculat, amb les tres estrelles quadrades a la insígnia del coll, i les botes de canya alta relluents. El coneixia de la Universitat de Viena, on era molt respectat per ser un reputat especialista en història moderna, i més concretament en el segle de les llums, en especial en la Il·lustració austríaca.

—Crec que ja us coneixeu —va dir Beyer, amb una certa indolència, evitant haver de fer les presentacions.

Clarament li havia parlat de mi, i Fritz Valjavec necessitava poques presentacions per a un vienès universitari com jo. Beyer va anar directe al gra.

—Professor, he rebut una recomanació per part del senador Knoll, interessant-se per vostè… Sembla ser que es troba a disgust a l’hospital. Fa uns quants mesos, durant el discurs del Reichsführer, no se’m van escapar les seues bones relacions i la seua amistat amb la doctora Hetzer…

El meu paisà Valjavec va parlar per primera vegada.

—Admire molt la doctora Hetzer. Ha fet un gran sacrifici, i ha estat una persona d’absoluta importància en el Wartheland. Espere que el seu retir siga sols temporal, per a recarregar bateries. No podem prescindir de persones com ella.

Jo em mantenia en silenci. Què podia dir? Què havien estat confabulant aquells dos? Valjavec va continuar.

—Tanmateix, el fet de ser dona la inhabilita per a certes pràctiques sobre el terreny…

Beyer va esgrimir un gest afirmatiu de cap. Va ser ell qui va destapar l’oferta.

—El doctor Valjavec ha format part de l’Einsatzgruppe D…

—Una cosa és la teoria, i una altra de ben diferent la pràctica —va dir l’al·ludit, de manera prou críptica.

—Exactament! —va exclamar Beyer, alçant de sobte la veu—. A vostè, Herr Hauptsturmführer, ningú no li ha d’explicar res…

—La meua primera execució fou a Czernowitz, comandant un escamot. Els meus homes avançaven molt lentament, reconec que vaig perdre els estreps i em vaig posar a matar jueus amb la meua arma reglamentària… I no sols jueus, també comunistes i maçons! Allò va fer reaccionar els meus homes!

Aleshores Valjavec, fixant els seus ulls de perdiu sobre mi, que contrastaven poderosament amb els de gripau de Beyer, em va explicar el següent:

—Les seues idees, doctor, són de gran interès. Però li falta la part pràctica… Que és ben important. Tant o més que la teoria.

Vaig sentir un fort ardor d’estómac, com si me l’estrenyeren a poc a poc. Què em volien proposar? Encara així vaig quequejar que havia participat com a voluntari (era una manera de parlar) en la recerca del professor Hippius. Valjavec va moure el cap afirmativament.

—Rudolf Hippius és un bon exemple, inqüestionablement. I també té pràctica de camp… Que és del que estem parlant ara. Si no vaig errat, va col·laborar de manera molt activa i útil amb l’Standartenführer Martin Sandberger.

Vaig recordar un viatge seu a Kíev, misteriós, i mai no ens va aclarir quins tripijocs havia anat a fer-hi. L’Standartenführer Sandberger era molt conegut per haver dirigit l’eliminació dels jueus d’Estònia d’una manera absolutament perfecta.

—En canvi, vostè, professor, s’ha mantingut sols en la teoria. Cosa molt admirable, però, francament, esperàvem una mica més de vostè…

Beyer, obrint monstruosament aquells ulls, va terçar:

—En efecte, volem que s’implique més… Més creativitat, més energia, comptar amb la seua capacitat per a resoldre problemes. El Hauptsturmführer Valjavec ha d’abandonar les seues responsabilitats al comando per a integrar-se al nou Institut de Praga, i pensem que vostè el podria substituir admirablement. Que ha arribat el seu torn!

L’ardor d’estómac havia passat a un mal de panxa intens i agut. El Hauptsturmführer em mirava en silenci, esperant alguna mostra meua d’interès. Senzillament, em proposaven que em tacara les mans de sang, per tal d’incorporar-me al seu grup. Hans Beyer va afegir, amb un to de complicitat:

—Seria promogut immediatament a Obersturmführer. I seria tan sols qüestió d’uns quants mesos. Després també el reclamaria per a la Fundació Reinhard Heydrich, on l’inclouria a l’Institut d’Etnologia Europea i Psicologia Internacional, que dirigesc junt amb el professor Hippius…

En aquell institut es portaria a terme bona part de la política d’expulsió dels indesitjables dels terrenys conquerits, molt més enllà del Protectorat. Entre ells no figuraven els jueus, que evidentment ja havien estat exterminats: com que es considerava que aquella era una guerra jueva ells havien sofert el primer embat i ja quasi els havien aniquilat per complet. En realitat, es tractava d’eliminar la població local que no resultara útil: es pensava que almenys uns set milions de txecs serien depurats… Hitler volia enviar la resta de la població a Rússia, com a mà d’obra esclava. El Generalplan Ost calculava en quasi cinquanta milions de persones els expulsats de les seues terres. Beyer va continuar:

—O, fins i tot, abans podria ocupar la plaça que ha deixat vacant el doctor Hippius ací, a Posen! Com més còmode li resultara… De tota manera, jo li recomanaria abandonar Posen perquè, entre altres coses, i entre vostè i jo, la direcció del degà Wittram deixa molt a desitjar, i al meu parer moltes decisions seues són massa toves. A banda del seu Balticentrisme, que també és molt qüestionable. És un humanista, però el Tercer Reich necessita savis guerrers, i no erudits llepafils.

Jo també havia sentit a dir que Reinhard Wittram era un home prudent, i que malgrat ser un defensor a ultrança de la puresa ètnica, tenia dubtes de com i fins a quin punt aplicar-la. Certament, no havia tingut dubtes per a participar en l’expulsió de tots els professors polonesos i ocupar les seues places amb acadèmics d’origen germànic, molts d’ells companys seus del Bàltic, però una cosa era això i una altra de ben diferent aquella política d’extermini sobre la societat polonesa que s’estava duent a terme. Wittram dubtava de la seua conveniència.

—Tanmateix, pensem que els integrants del nou Institut de Praga han d’haver viscut in situ les experiències de les evacuacions. Si s’han viscut en primera persona, es poden entendre molt millor els problemes que ocasiona posar en pràctica la teoria. És clar que tenim altres candidats per a omplir aquesta vacant, però abans de res li ho volíem proposar. Necessitem gent de la seua intel·ligència completament integrats en el nostre equip.

Valjavec va fer un moviment de cap afirmatiu, amb un gest que a més a més era una mica recriminatori, com qui diu que és fàcil quedar-se en la teoria. El repte és la pràctica.

—Hi ha candidats, i molt ben situats, com ara el Hauptsturmführer Rolf-Heinz Höppner…, que també ha manifestat el seu interès per ingressar a l’Institut i té al seu favor un currículum d’accions impecable. En canvi, també ens complauria atendre la petició del senador Knoll. Pense-s’ho! És una gran oportunitat per a vostè, professor!

Höppner era el responsable de l’Oficina Umwandererzentrale, és a dir de l’Oficina de Reassentament: s’encarregava de distribuir en camps de concentració els polonesos expulsats de les seues terres. Feia un temps que era a Posen, i l’havia conegut a la Deutsche Haus. Em va estranyar que algú com ell, que tenia línia directa amb alts càrrecs del partit, estiguera disposat a fer aquella feina bruta. M’estaven intentant engalipar d’alguna manera? El que Beyer i Valjavec m’estaven suggerint era que si em volia quedar a Posen, o fins i tot si més endavant volia una plaça a Praga, havia de participar en alguna execució massiva. Havia de passar aquella prova, aquell ritual d’iniciació sanguinolent de les SS. Vaig mirar Valjavec, i me’l vaig imaginar disparant al clatell als jueus, al davant de la fossa plena de cossos rebentats, amarat d’aquella flaire dolça i àcida que desprèn la massa humana acabada d’executar i de la qual és tan difícil desempallegar-te després. Aquell especialista en la Il·lustració s’havia convertit en un sicari, cosa que també em resultava admirable. Com havia arribat a aquell extrem? I fins on estava disposat a arribar jo per a regressar a la investigació? Aquella era una tasca repulsiva, i calia tenir els nervis molt ferms per a resistir-la psicològicament. El Hauptsturmführer Valjavec va afegir, com llegint-me el pensament.

—És una feina desagradable, que tan sols es pot fer a disgust. Ah, certament, m’agradava molt més la primera tasca que em varen encomanar, la d’anar revisant les biblioteques estatals dels països conquerits i localitzant llibres prohibits per tal de fer-los cremar. Kafka, Heine, Heinrich Mann… Tan sols a Polònia vaig prohibir la lectura de 1.500 llibres! Però cal fer de tot, amic meu. Per això, els que entenen quina és la seua obligació, i se sacrifiquen pels altres, després de la guerra assoliran les més altes posicions en el Tercer Reich.

Vaig contestar que m’ho havia de pensar, però tots dos ho varen interpretar com una negativa. Hans Beyer va dir, amb un to que volia suggerir que era un home pacient i tolerant:

—Naturalment, Herr professor! No diu Faust, «al principi fou l’acció»? Doncs això mateix! Jo també vaig participar durant uns quants mesos amb l’EK 5, que va netejar de jueus Galítzia… Treballàrem dur. Cal reconèixer que vàrem treballar de valent. I és admirable la gran feina de coordinació que va realitzar el Gruppenführer Fritz Katzmann. Però, en realitat, la missió que se li encomanaria no seria tant de repressió sinó de no deixar-ne restes…

En aquest punt és important fer un incís, comandant. Abans he indicat la dificultat que teníem de saber com anaven les coses al front, i com havíem de llegir sempre entre línies, i com havíem d’interpretar les notícies que ens arribaven amb un complex manual de descodificació. Allò que m’estaven a punt d’explicar indicava que teníem els russos al damunt i que calia accelerar accions que, d’una altra manera, no haurien estat tan urgents.

—S’està procedint a l’exhumació de les fosses i a la incineració de les restes. Per al Reich és d’una importància capital esborrar les proves d’aquestes execucions. L’OKH està convençut que els rojos intentaran trencar el front per aquesta zona, i cal fer desaparèixer aquelles restes. Jo li indicaria en quins llocs de Galítzia estan localitzades… En alguns casos, les fosses s’estan alçant de manera natural i deixant els cossos al descobert…

El Hauptsturmführer Valjavec va postil·lar, bescanviant un moment els papers d’aquella conversa:

—A causa dels gasos que emet la putrefacció dels cossos d’aquella xusma. En això no hi havíem pensat! Al principi els cossos se soterraven de qualsevol manera, tal qual queien a la fossa. Però això feia malgastar molt d’espai… A Galítzia es va començar a utilitzar el mètode sardina: uns damunt dels altres i peus contra caps. La fossa és com una llanda, i es tractava d’optimitzar tot el possible l’espai disponible. Allò va donar molt bons resultats. La idea havia estat del Gruppenführer Jeckeln, però pareix que l’havia agafat del serveis secrets russos de l’NKVD, que l’havien fet servit durant el Gran Terror. Però…

Es feu un silenci dens i incòmode. Però què?

—Però els cossos han començat a unflar-se… —digué Valjavec, fent un gest de contrarietat—. I ho estan rebentant tot, com l’aigua quan es congela a dins d’un pot massa menut. Massa cossos per a tan poc espai! El mètode sardina té aquest greu inconvenient, que en segons quins casos el fa impracticable. És un contratemps que cal solucionar al més aviat possible.

Vaig sentir un nus a la gola. Segurament la meua cara també era una mescla de fàstic i d’espant. En aquell moment vaig recordar les sensacions viscudes a Belzec, aquella pesta dels cossos en descomposició, aquella sensació de caos i horror, d’apocalipsi i d’infern, i vaig sentir ganes de perbocar. Però, aleshores, per a la meua sorpresa, Hans Beyer va exclamar, contenint el riure:

—Jo ho veig més com un grandíssim suflé… No s’ha mesurat bé la quantitat i vessa per totes bandes… Les sardines s’han mig desintegrat i les restes van per tot arreu… M’han enviat unes fotografies molt grotesques…

Valjavec el va mirar una mica sobtat per aquell comentari tan enriolat sobre uns fets tan fastigosos i macabres. Feia la sensació que havia perdut una mica els papers i havia esclafit en aquell riure mal contingut. Però Beyer va recuperar la mesura i va concloure:

—Però no cal forçar les coses, professor! Prenga’s el temps que necessite!

Valjavec va donar la raó a Beyer. Aquest darrer, com que no sabia què dir, va agafar una caixa d’havans, i me’n va oferir un. Vaig dir que no, encara anguniejat, i hi va insistir, que almenys n’agafara un i el guardara per a després, si ara no m’abellia fumar. També va oferir-ne a Valjavec, que de seguida va acceptar.

—Són sacrificis necessaris, en uns temps en què hem de ser especialment responsables —va concloure Beyer, ja més asserenat amb el tabac distribuït, encenent-se l’havà amb un misto llarg i fent-lo girar lentament—. Cal saber quin és el nostre deure i què s’espera de nosaltres. Sols els que entenguen això tindran algun paper en el nou ordre europeu. I seran recordats per sempre.

I mirant Valjavec, que en aquell moment investigava l’anell de l’havà, va afegir:

—Com recordarà el Gruppenführer Fritz Katzmann, sota les ordres del qual vostè i jo vàrem acabar amb més de mig milió de jueus!

Valjavec va preguntar, una mica incrèdul, si sols de la regió de Galítzia.

—Sí, sols de Galítzia! Estava infestada de la lepra del judaisme. Ara és una terra del tot desinfectada. Molts jueus es buscaren papers i de prompte es feren aris. Però no els va servir de res: els eliminàrem a tots, ells i les seues senyores, i els seus fills. No en deixàrem ni un. Al principi els enterràrem de qualsevol manera, i precisament aquelles fosses no han donat problemes de moment.

Es va fer un nou silenci. Va fer una calada profunda a l’havà, i mentre expulsava el fum, frunzint els llavis i fent cercles de fum, va contar fil per randa la següent història, amb un punt de remembrança històrica, com qui parla d’un document de singular valor.

—Amb aquell EK vaig viure moments durs, no ho negaré. Però en recorde un amb especial insistència. Hi somie, de fet. Després de molts dies de feina, de poc dormir i en pèssimes condicions, vaig caure en un son profund, tan fondo i fosc que quan vaig despertar no sabia on era. Com si haguera despertat a la lluna. Era al bell mig d’un bosc de pins prims i alts, altíssims, i el primer que vaig veure van ser uns homes, amb pics i pales, cavant. N’hi devia haver més de vint, entre homes i dones, tots fent el clot. Durant uns quants segons, no entenia què dimonis hi feien, al mig del bosc, amb el pic i la pala. Després em vaig adonar que alguns estaven plorant. Malgrat això, tots treballaven aplicadament, com si allò que anaren a fer fos d’especial importància per a ells. Aleshores, per fi vaig entendre on era i em vaig adonar que eren jueus i estaven cavant la seua fossa.

Valjavec també s’havia encès l’havà i el mirava amb un gest comprensiu i empàtic, com qui diu «em crec qualsevol cosa que em pugues explicar».

—En menys d’una hora ocuparien aquell clot i desapareixerien en ell per sempre. La meua mirada sobre ells va canviar de colp, i vaig assistir embadalit a aquella escena. Em vaig preguntar què podien estar pensant en aquell moment. Tot allò em tenia fascinat, com el condemnat prepara la seua fossa. On romandrà per sempre. On molt possiblement es perdrà el seu rastre també per sempre. Em vaig preguntar per què ho feien, per què no arrencaven a córrer, per què s’esforçaven d’aquella manera, a consciència. I de colp ho vaig entendre. Tots tenien l’esperança de salvar-se en el darrer moment, i per això s’hi posaven resignats. L’home està fet d’una pasta que mai no es creu el pitjor. Sempre confia que hi haurà una última oportunitat, un miracle.

—I els jueus són covards per naturalesa —va apuntar Valjavec—. I per això es deixen matar com corders…

—Primer matàrem les dones, que es mantingueren fermes. Després els homes: tres trets al cap i tres al cor. Jo vaig triar el cor d’un d’aquells que plorava desconsoladament mentre cavava. No volia que s’escapara, que tinguera sort. Amb ell, no hi hagué cap miracle.

Costa molt poc matar un ésser humà. Aquesta és una de les lliçons que vaig aprendre aquells anys. I un colp has començat, la resta d’assassinats venen tot seguit, com una rutina assumida. Sense fer gaires preguntes. Sense fer-ne cap, en realitat. Foren molt pocs els homes dels Einsatzkommandos que es negaren a participar en aquelles matances. Entre els que hi prengueren part hi havia pares de família, treballadors honests i laboriosos, gent íntegra i senzilla. Per què ho feren? Hi ha una pulsió evolutiva que ha de ser adaptativa, i que fa que el subordinat acate les ordres, siguen quines siguen aquestes. L’educació rebuda a l’escola, el servei militar, així com una sèrie de recompenses i càstigs en el si de la teua societat reafirmen i interioritzen aquesta tendència a l’obediència, més orba i inhumana. La base de tot es troba en el Führerprinzip, en la creença que alguns individus naixen especialment dotats per al comandament i que cal obeir-lo fins a les darreres conseqüències. I així, un estudiós de la Il·lustració, com ara Valjavec, pot convertir-se, quasi d’un dia per l’altre, en un carnisser, que mata impel·lit per conceptes tan abstractes, però tan imperatius, com deure, lleialtat i disciplina. I els seus homes l’imiten i es feliciten entre ells per la feina ben feta.

Al cap de poc d’aquella entrevista, em varen cridar a files. Necessitaven amb urgència metges castrenses, per a fer front a l’atac que s’aproximava. L’arribada imminent de l’exèrcit roig. Haig de reconèixer, comandant, que vaig dubtar si avisar Hans Beyer, perquè em protegira d’aquell destí temible. Però em vaig imaginar al sud-est de Polònia, dirigint un Einsatzkommando, i cremant a la desesperada despulles nauseabundes de jueus, en aquell hòrrid submon de la neteja ètnica. També vaig dubtar si contactar amb el degà Voss, i preguntar-li si encara mantenia la seua oferta, però vaig imaginar aquella guillotina caient sobre els caps de tants desgraciats, i amb major urgència ara que el front s’aproximava, que vaig sentir nàusees. Què era preferible? No tenia temps de reacció. I totes les propostes eren aterridores. L’Einsatzkommando, la Gestapo, els russos… Vaig caure en una lúgubre malenconia. Lluny de la família, lluny de la meua feina, em vaig marfondre en el desànim i vaig ser víctima del rom. Els soldats en bevien com si fos aigua, i jo els vaig imitar, mentre esperava neguitós el meu trasllat al front de batalla. El pitjor destí que em podia esperar, allò que havia estat evitant des de l’inici de la guerra.

Un d’aquells darrers dies a Posen, em vaig trobar a la Deutsche Haus el rector Carstens: fumava a soles, la mirada perduda, els colzes sobre la barra del bar. Em vaig dirigir a ell amb la despreocupació de qui ja no té res a perdre, deslliurat ja de la possibilitat de fer carrera acadèmica a Posen. El rector anava impecablement vestit amb el seu uniforme de Standartenführer, i jo feia dies que no em cuidava, amb una barbeta híspida i lleugerament rogenca per les galtes, i devia fer molta pudor de rom. Soc un home robust, que aguanta bé l’alcohol, però sens dubte el rector degué percebre els indicis del sotsobre personal, de la meua degradació anímica, cosa habitual aquells dies de tantes incerteses.

—Herr Doktor! —em digué, amb inesperada amabilitat—. Conec els seus treballs. I no sols els conec, sinó que els admire!

Allò hauria semblat un pur compliment, si no haguera estat perquè de seguida va demostrar un coneixement detallat dels meus treballs, que va exposar hàbilment, quasi com qui fa un informe. Fins i tot, amb un punt de coqueteria, es va permetre qüestionar algunes de les meues descobertes, com qui vol demostrar que no sols les coneix bé sinó que hi ha meditat tan a fons que està en disposició d’introduir-hi millores i descobrir-ne petits errors conceptuals. Aleshores, per què no m’havia cridat? Per què m’havia deixat podrir en aquell hospital de frontera de mala mort tractant bojos i dements? Per què m’havia ignorat d’aquella mala manera? Va seguir parlant, amb aquell to monocord, i em va confessar que estava desenganyat, que no havia pogut col·locar els millors entre els degans i altres càrrecs universitaris, sinó aquells que tenien més poder al partit.

—Jo soc fill d’un mestre de Brunsbüttel, i sempre he sentit el major respecte pel coneixement. Vaig estudiar enginyeria agrícola, i em vaig doctorar en millora genètica. I compartesc plenament els seus punts de vista sobre la hibridació de les races… Això ho he estudiat en els gossos, on la hibridació trau sempre el pitjor de les dues races. També s’esdevé el mateix en els cavalls: si creues un pura sang d’una raça amb un altre d’una altra no potencies el millor de les dues races, sinó el menys valuós, i al final tens un nyap. Els criadors de cavalls saben com de rigorosos cal ser per a mantenir l’estirp pura, i que complicat que es fa recuperar el llinatge un colp s’ha mesclat amb sang improcedent, per molt pura que siga.

Tot allò em resultava incòmode i els seus cavalls m’importaven un rave. Estava dolgut per no haver-me donat l’oportunitat d’incorporar-me a la seua universitat i perquè ara tot allò em semblava estranyament llunyà. L’última cosa que desitjava era que em parlaren de cavalls i d’hípica. Em vaig adonar que l’uniforme li anava gran del coll, com si s’haguera aprimat molt ràpidament. Va fixar la seua mirada freda sobre mi, inexpressiva com la d’un rèptil:

—Vaig seguir amb interès el treball liderat pel doctor Hippius, amb uns resultats molt notables. També estic al dia de l’oferta del degà Voss i de la darrera proposta del professor Beyer…

Ara vaig ser jo qui feu un llarg glop de rom.

—D’ací uns quants dies m’incorporaré a la divisió As de Piques, a Vitebsk, a primera línia del front… —li vaig aclarir, perquè quedara clar que no m’havia unit a ells. Tanmateix, comandant, fou en aquell precís moment quan vaig prendre la decisió definitiva.

—Sincerament, professor, no el veia en aquell rol… El Hauptsturmführer Beyer de segur que troba algú més adient per a aquella mena de feina…

—Com ara el Hauptsturmführer Höppner? —vaig dir de seguida, amb un to una mica irònic.

El rector em va mirar fredament. Segurament no sabia res i havia estat una estratègia de Beyer per a animar-me a fer el pas. No obstant això, allò va servir per a puntualitzar un aspecte que desconeixia.

—Conec el Hauptsturmführer Höppner des que vaig arribar com a rector de la Universitat de Posen. Ell aleshores era Sturmbannführer i cap de les SD de la ciutat. L’hivern de l’any 1941 li va escriure una carta a l’Obersturmbannführer Adolf Eichmann, la mà dreta del malaguanyat Obergruppenführer Reinhard Heydrich, advertint-li que els jueus moririen de fam durant aquells mesos i que el més humà seria aniquilar-los amb alguna acció ràpida, conservant tan sols aquells individus que pogueren treballar…

Amb allò d’acció ràpida es referia, evidentment, a gasejar-los en camions especials.

—El seu ajudant, el Brigadeführer Ernst Damzog, va ser dels primers a posar en pràctica aquesta acció ràpida a Chełmno, tan sols uns quants dies després, amb jueus i gitanos dels voltants… Per tant, podem fer gala que ací, a Posen, es va iniciar tot. I que, a més a més, ens va guiar una acció humanitària.

El rector Carstens em contava aquelles coses de la mateixa manera prolixa i freda que m’havia detallat el meu currículum. O que havia trobat no sé què a la meua investigació. Va acabar la copa i va iniciar un moviment d’acomiadament. De colp es va aturar i em va confessar:

—Hi ha un escriptor espanyol, autor de moltes màximes i sentències, que m’agrada molt. L’he llegit en francès. Es diu Gracián. I té una màxima que recull a la perfecció el meu pensament actual: «Naixem enganyats i morim desenganyats». Que tinga bona sort, professor. Heil Hitler!

El rector havia colpejat de talons i alçat el braç. I jo, naturalment, vaig respondre a la seua salutació. Encara en tot aquell ritual trobàvem una grandesa i una esperança.

De la Deutsche Haus me’n vaig tornar a la meua residència. Doda anava remenant els malucs pels quarters i casernes amb personal militar, i aquell dia la vaig trobar al meu edifici. La vaig veure molt desmillorada, la vaig cridar pel seu nom, i la vaig portar a la meua cambra: volia donar-li diners i parlar una mica amb ella sobre com la podia ajudar. Per a la meua sorpresa, Doda no volia parlar i tampoc rebre res a canvi de res. Veient-me dubtar, es va enfilar al meu llit, es va agenollar donant-me l’esquena, es va aixecar la falda, es va abaixar a poc a poc les bragues, i em va mostrar el sexe i el cul, obrint-lo lleugerament amb les mans, d’ungles rosegades. Em vaig acostar i li vaig ocultar el sexe amb la falda, dient-li que no buscava això. Es va girar, i em va mirar per sobre del muscle. Va botar del llit, es va apujar les bragues, i feu com que se n’anava. Segurament va interpretar que evitava la Rassenschande, copular amb una eslava, per molt híbrida que fora, i es va sentir ofesa. Jo vaig traure de la cartera un bitllet de cent Reichsmarks, una bona suma (a Posen, una nit d’hotel amb tres menjars en costava dotze), i li’l vaig mostrar. Doda el va agafar de males maneres. Potser pensava que despullant-se davant meu ja tenia dret a cobrar. Però abans de deixar-me li vaig preguntar:

—Sols una cosa a canvi, Doda… Eres tu aquella noia que va denunciar el seu antic xicot, casat amb una jueva?

Va fer un gest de menyspreu:

—Sabeu com anomenen els policies aquestes accions? Caceres de jueus. Surten a caçar jueus, com qui va a caçar llebres. I parlen orgullosos de quants jueus han ramassat en cada eixida…

No m’havia contestat. Em vaig mantenir en silenci. I al remat m’ho va explicar:

—El tinent a càrrec de la patrulla em va assegurar que no el matarien. Quan els feren eixir del búnquer va preguntar per ell, i li va oferir salvar la vida. A fi de comptes, no era jueu. Però no va voler, i va morir afusellat agafant la mà de la seua dona jueva.

Li vaig preguntar per què els polonesos odiaven tant els jueus.

—Perquè fa deu segles que ens xuclen la sang! Els polonesos odien els nazis, però encara odien més els jueus… És l’única cosa que potser tenim en comú.

I fitant-me amb els seus ulls fosforescents, com de bèstia del tròpic, va afegir:

—I això també és aplicable als partisans de l’Armia Krajova! No trobareu cap jueu entre els partisans!

Doda es va girar i la vaig veure anar-se’n. Jo em vaig deixar caure al llit. La sort havia estat tirada. I havia d’afrontar el meu destí.