XXV. LA DESFILADA

On ens portaven? Ningú no ho sabia. Els guardes encolerits ens cridaven perquè apressàrem el pas. Bremze, bremze! Els homes, capcots i rebentats, avançaven lentament, arrossegant els peus. Vàrem caminar vora vint dies, fins a arribar a les portes de Moscou. Els malferits i més dèbils foren executats pels soldats, que anaven a cavall, d’un tret o aixafant-los el cap amb la culata del fusell. Hi hagué una vertadera selecció natural dels més aptes. I jo, per a bé o per a mal, en vaig ser un. Què hi fèiem a Moscou? Quin era el nostre destí? Què pensaven fer amb nosaltres? Als afores de la capital russa, a l’hipòdrom i els seus voltants, havien mig habilitat una zona per a nosaltres, i la vista se’m perdia en una gernació de soldats. Un Cafarnaüm de cossos, d’humanitat, d’uniformes esventrats, bruts, sanguinolents. Jo mateix portava el meu ple de sang.

El 17 de juliol, de bon matí, ens digueren que ens preparàrem, que desfilaríem per la ciutat, abans d’agafar el tren que ens portaria al nostre destí final. El Führer havia proclamat a l’inici de l’operació Barba-roja que aviat els seus soldats desfilarien per Moscou. I és cert que estiguérem a punt de fer-ho. Però havíem fracassat, i ara Stalin volia fer veure al món com desfilàvem vençuts i miserables als seus peus. Tan aviat com es va saber, hi hagué un rebombori general, una sorpresa entre còmica i incrèdula, una sensació de desgrat i de perplexitat. Els guardes ucraïnesos i els soldats russos s’aplicaren a fons, i reprimiren durament tots aquells que es negaren a alçar-se i iniciar el pas. Tot estava preparat per al gran espectacle. Ens passejarien pels carrers de Moscou com a botí de guerra. Cinquanta-set mil soldats: separats en dos grans grups, un de quaranta mil i l’altre d’uns desset mil, per tal d’ocupar tota la capital russa.

Va obrir la marxa del primer grup el general Pavel Artemyev, a cavall, marcant solemnement el pas, en una escenografia que recordava les gestes dels generals romans davant de Cèsar, que en aquest cas no era cap altre que Iosef Stalin. A Artemyev, que em va semblar un home petit i astut, amb gest agradable, quasi murri, el seguien els dinou generals capturats, entre ells Alfons Hitter, comandant de la meua divisió As de Piques, amb el rostre elegant i seriós. El vaig veure emplaçar-se al centre del grup, junt amb l’estirat general Fritz Gollwitzer, a càrrec de la defensa de la plaça forta de Vitebsk, i que malgrat ser una mena de Gneisenau havia acabat alçant els braços als russos. De segur que el Führer el consideraria un traïdor per haver-se rendit. A poc a poc, cadascun dels oficials va ocupar el seu lloc a la capçalera, amb la solemnitat pròpia d’aquell nodrit grup de «fulles de roure»: el general Vicenz Müller, nerviós, amb les seues ulleres redones i la seua cara de barbamec; el general major Adolf Hamman, que va baixar d’un automòbil, inquiet i groc com un mort, possiblement després de declarar al davant de les autoritats militars russes sobre les seues accions repressives sobre els civils de Bryansk i Bobruisk; el general major Günther Klammt, amb la seua cara rabosenca; el general d’infanteria Paul Völckers, que lluïa orgullós la Creu de Ferro al coll i vestia l’uniforme militar de manera impecable, com acabat de planxar; el general major Joachim Engel, esprimatxat i seriós, i mirant ací i allà; el general major Alexander Conrady, que també lluïa la Creu de Ferro i altres condecoracions; el general Rudolf Bamler, comandant de la Divisió 121 d’Infanteria, que es mantenia una mica aïllat de la resta, i del qual ja es rumorejava que havia desertat i s’havia passat de bàndol per a salvar la vida; el general Gustav Gihr, amb el seu bigotet hitlerià i la mirada dura i agressiva; el general Walter Heyne, potser l’alt oficial de més edat de tots els capturats, amb els cabells blancs i les celles grosses, també molt blanques, caminant feixugament; el general Edmund Hoffmeister, que es mostrava molt crític amb les ordres donades per Hitler i l’acusava directament de la catàstrofe militar; el general Eberhard von Kurowski, de mirada severa, capturat a Vitebsk; el general Kurt-Jürgen Freiherr von Lützow, comandant de la XXXV Armeekorps; el general major Herbert Michaelis, comandant de la Divisió 95 d’Infanteria, un home altiu i infatuat, malgrat la seua petita estatura; el general major Claus Müller-Bülow, també capturat a Vitebsk; el general Willifrank Ochsner, capturat a la plaça forta de Mogilev; el general major Aurel Schmidt, robust i orgullós; el general Friedrich-Carl von Steinkeller, també capturat a Mogilev, i el general Hans Traut, amb les seues ulleres trencades i els cabells despentinats, també caigut a la ratera de Vitebsk. Dels quaranta-set generals de la Wehrmacht que havien combatut com a comandants de cossos o de divisions al front oriental, els russos n’havien capturat quasi la meitat. I podrien haver arribat a vint si el general Karl Zutavern, a càrrec d’una divisió de Panzers a la zona de Brosbuick, no s’haguera suïcidat volant-se el cap d’un tret davant de la seua imminent captura per part dels rojos: la invasió l’havia sorprès de vacances i es va traslladar d’emergència al front, sense imaginar que queia en una trampa mortal.

Rere el grup de generals, començaren a desfilar, en formació, les restes de cada divisió. Entre ells hi havia mil oficials. El silenci era dens, majúscul, quasi sepulcral: sols se sentia el lent avançar de les nostres botes, i la població ens mirava, ens inspeccionava, mai no ens havia vist de tan prop, i estava impressionada i corpresa. Una dona major va exclamar, a l’avinguda de Leningrad: «Déu meu, si són com els nostres fills!»; altres ens ensenyaven els seus nens, que ens miraven amb els ulls esbatanats. Les mares protegien els seus fills entre els braços, com qui tem l’atac d’una bèstia feréstega. Els aliats no s’acabaven de creure l’enorme derrota que havien patit les tropes del Führer, i Stalin va voler mostrar al món, d’una manera ben cinematogràfica, aquella extraordinària victòria. I nosaltres avançàvem en silenci pels carrers de Moscou, en una immensa marxa dels vençuts, potser com no hi ha hagut mai en la història de la humanitat. El cap de policia havia anunciat per ràdio que a les onze del matí es tancaria el centre de la ciutat, per tal de portar sota custòdia els 57.600 soldats i oficials del Tercer Reich capturats a Bielorússia fins a l’estació del tren. I la crida havia fet el seu efecte: la gent atapeïa les voreres dels carrers, s’eixamenava als balcons de les cases, pujava als fanals, als sostres dels tramvies, a qualsevol lloc del mobiliari urbà des d’on es poguera guanyar una mica de perspectiva. I ens veia passar en silenci, respectuosament, marcant el pas, amb el cap ben recte i la mirada perduda, custodiats per soldats armats amb fusells amb la baioneta calada i oficials condecorats a cavall, sabre en mà. Un silenci que imposava i que, d’alguna manera, mostrava la incredulitat al davant d’aquella cosa tan monstruosa que és la guerra, amb aquells milers i milers d’homes presoners, quasi seixanta mil persones, cadascuna amb la seua vida, amb la seua família, amb els seus éssers estimats, i del tot esmaperduts en aquell bucle melancòlic i laberíntic de les seues vides. I potser per això, per primera vegada, milers de russos miraven el pas de milers d’alemanys, en silenci, o parlant en veu baixa, amb curiositat i temor, amb tristesa i desolació, amb un sorprenent respecte, com qui té la certesa que s’està presenciant un moment històric, del tot transcendental en el destí d’Occident. Puc dir que no vaig veure ni una espurna d’odi als ulls d’aquella gent, potser tan sols una intensa melancolia, i aleshores, ja quasi al final de la desfilada, quan arribàvem a la plaça de Maiakovski, vaig sentir una gran sensació de buit i una imperiosa necessitat de plorar. Aquelles persones eren com els nostres pares, eren com els nostres fills, eren com nosaltres. Éssers humans plens de dubtes i sentiments. Vaig fer el cor fort, vaig xafar fort, mentre el sergent Mandel caminava al meu costat com absent de tot, el mentó alçat i la mirada sense expressió. Rere la cua de la desfilada, uns camions amb bombes d’aigua anaven netejant la calçada, en una nova imatge metafòrica de la nostra amarga, increïble i humiliant derrota. Com esborrant per sempre el rastre de la nostra mefítica presència.

La resta ja la coneix, comandant. Vaig arribar al camp de Kirov en tren, després d’un viatge llarg i esgotador, on varen morir molts companys meus. Les nostres vides no valien res, i durant dies no ens donaren res per a menjar, i quasi res per a beure. Els morts foren soterrats en una gran fossa comuna, al costat de l’estació, a tocar de les vies. Enrere, molt lluny ja, quedaven les meues aspiracions universitàries, les meues idees científiques, el meu món de la història natural i el meu estudi pioner sobre la psique dels animals. Ara pertanyia a un nou col·lectiu, el dels presoners de guerra, i calia que m’adaptara al més ràpidament possible a la nova situació si volia sobreviure.

En aquestes pàgines, he estat tan fidel i sincer com he pogut relatant els episodis principals de la meua vida de nacionalsocialista i analitzant-los des de l’òptica reveladora de la revolució bolxevic. Aquests darrers anys m’han obert els ulls sobre moltes circumstàncies de l’espècie humana que desconeixia per complet i que han estat, en molts sentits, profundament reveladors. Per tant, amb aquestes línies crec que he completat amb èxit el meu procés de desnazificació. Puc assegurar que soc un home nou. Un home distint. I, sobretot, un home penedit dels seus actes. I en base a això confie a recuperar, tan aviat com siga possible, la meua llibertat.