XV. HIMMLERSTADT

A finals d’agost, la doctora Hildegard Hetzer em va proposar acompanyar-la a visitar Zamość i les seues contrades, en una missió que li havia encomanat directament el Reichsführer Himmler. Havia sentit a parlar molt d’aquella bella zona de Polònia, i era una oportunitat per veure una mica el país, i per explorar algunes àrees de valor paisatgístic, molt riques des del punt de vista biològic. Necessitava respirar aire sa, oblidar-me una mica dels tractaments psiquiàtrics, cada vegada més durs i esgotadors, i recuperar els meus hàbits naturalístics, que a Posen tenia quasi oblidats. Vaig demanar un permís als meus superiors de l’hospital, amb una carta de la doctora on justificava la meua presència en aquella prospecció racial, i de molt bon matinet, vàrem iniciar el viatge, còmodament instal·lats en un Opel Admiral de les SS, que duraria un bon grapat d’hores.

Conduïa un soldat fort i ben plantat, una mica taciturn, que anava acompanyat d’un Untersturmführer, de nom Posselt, que ens escortaria al llarg del viatge i ens facilitaria passar tots els controls que trobaríem en la carretera. Era originari d’Eslovàquia: com ens va explicar l’Untersturmführer, son pare, un mestre rural, va reconstruir la seua genealogia germànica, originària de Westfàlia, per a reclamar els drets oferts pel Tercer Reich a aquells que tingueren un origen alemany. Però al cap de poc de concedir-li’ls va arribar una carta exigint que el seu fill s’allistara, sota amenaça de perdre els drets de ciutadà alemany. Sota aquesta pressió, Posselt va entrar a la Wehrmacht i va estar destinat al front de Grècia, on va ser condecorat per les seues accions. Després, es va allistar a les SS. Ara estava destinat a la Persönlicher Stab, és a dir, al servei directe del Reichsführer Himmler.

Durant el viatge, vaig pensar en la qüestió de la identitat. Posselt era un dels milers d’eslovacs dels Sudets que parlava alemany: un alemany gutural, raspós, amb un accent fort. Durant la guerra molts s’havien allistat a les tropes alemanyes, forçats o amb il·lusió, tant se val. Vaig intentar imaginar son pare, i la seua família, i l’error majúscul que havien comès reclamant els seus drets al Tercer Reich. I les repressions que sofririen si no guanyàvem la guerra, per la seua adhesió a la causa nazi: els eslovacs que s’havien unit als alemanys, malgrat que predicaven dels eslaus que eren subhumans, eren per als russos la pitjor classe de traïdors.

La carretera recorria àmplies zones agràries, amb camps de cereals i gira-sols, de tabac i de remolatxes, alternats per petits boscs de bedolls, i turonets altius repoblats amb pícees i resinoses, amb rierols alegres i rics, on el vermell púrpura de les flors de la salicària salpebrava el recorregut amb el seu esclat de color, i on revolaven papallones i borinots. Malgrat ser el final de l’estiu, tot es mantenia molt verd i esponerós, en una harmonia de verds sublim, com si la natura en aquells indrets comptara amb un suplement de vitalitat i nutrients. Les cigonyes alçaven el vol al pas del nostre automòbil, planant d’una manera una mica desmanyotada fins a posar-se una mica més lluny. Els seus nius ocupaven les altures de les cases, dels campanars i dels pals telegràfics. Li vaig preguntar a la doctora què anava a buscar. Amb la seua fredor habitual em va explicar que s’havia descobert que a la regió de Zamość hi havia sang alemanya perduda.

—L’emperador austríac Joseph II va repoblar aquesta zona amb grangers alemanys, a final del segle XVIII. El nostre deure és revisar fins a l’últim habitant i descobrir-la!

Vaig somriure. Allò de «fins a l’últim habitant» era molt propi de les SS: aquell rigor que no deixava res sense acabar d’una manera definitiva.

—La seua mare, l’emperadriu Maria Teresa, s’hi oposava, però Joseph II va dur la seua ocupació fins a Cracòvia, capturant entre altres coses la valuosa mina de sal de Wieliczka. Però la zona de Galítzia la va recolonitzar amb pagesos germànics.

L’Untersturmführer hi va intervindre.

—Zamość és preciosa, doctora! Es va construir com una cittá ideale, i fou dissenyada per un arquitecte italià. Quan veus la plaça del mercat, no sembla Polònia, sinó alguna ciutat del nord d’Itàlia. Sovint se la compara amb Pàdua.

I girant-se per veure’ns a tots dos, va afegir, amb orgull:

—Ha estat recentment rebatejada amb el nom de Himmlerstadt. La ciutat de Himmler!

I ara, mirant la doctora, va postil·lar.

—Crec que en els seus informes seria convenient que l’anomenara així: Himmlerstadt!

La doctora va somriure.

—En realitat, això ha estat idea de Globocnik, que és un adulador. Però prudentment el Reichsführer no ho ha acceptat… Perquè el Führer no té cap ciutat amb el seu nom. Però, en canvi, ha proposat anomenar-la Pflugstadt, és a dir, la ciutat de l’arada, en el sentit de renovació i símbol d’un nou temps. Himmler sempre té bones idees! En un futur, la ciutat serà tan sols habitada per membres de les SS i les seues famílies. Potser aleshores es rebatege com a Himmlerstadt.

Hi arribàrem després d’una jornada llarguíssima. La plaça estava animada, malgrat ser ja quasi l’hora de sopar. De la torre solemne de l’ajuntament, en penjava una llarga esvàstica. Tenia raó Posselt: aquella plaça recollia el millor renaixement italià, amb ecos orientals, cosa que la feia del tot singular i bella. Abans de retirar-nos, decidírem menjar alguna cosa al restaurant de l’hotel, situat darrere de l’Ajuntament. Ens trobàrem amb una cuina plena de verdura fresca i aliments nodridors, i sense haver-ho esperat férem un dels millors àpats d’aquells anys de tantes penúries. Himmlerstadt o Pflugstadt, tant se val, prometia ser inoblidable.

L’endemà anàrem de bon matí a un camp de trànsit, prop de Zwierzyniec. Estava emplaçat en un enclavament natural d’extraordinari valor biològic. Com que Posselt se les apanyava molt bé amb el polonès, es va quedar amb la doctora entrevistant els nens. Jo em vaig endinsar en el bosc de pins rojos amb els meus prismàtics: m’havien dit que hi havia galls fers ben a prop i em feia una il·lusió extraordinària descobrir-los. Vaig gaudir com un nen, bosc endins, resseguint tres espècies de picots, divertint-me amb els raspinells, admirant les senyoretes, molestant els pica-soques. Vaig arribar a un llac i em vaig despullar: l’aigua era fresca, i vaig fer el mort durant una bona estona, amb els ulls mirant el cel. En aquell moment, la guerra semblava llunyana, quasi una quimera. Com havíem arribat fins allí? I com aconseguiríem sortir indemnes d’aquell cul-de-sac en què estàvem? Una parella de collverds va passar ben a prop meu: no m’havien vist i vaig nadar silenciosament cap a ells fins que es varen adonar del perill i varen alçar el vol, amb el seu espetec d’ales característic, endinsant-se en un canyar. Més enllà, un petit cabusset, amb la seua característica taqueta blanca del bec, feia les seues immersions a la recerca de mol·luscs. Vaig recordar amb enyor els meus estudis faunístics. Em vaig eixugar a la sorra blanca del llac, estès de sobines al sol del migdia. Malgrat ser l’agost el silenci era estranyament intens, tan sols una mica alterat pel fru-fru del pas de la brisa per la copa dels arbres. Vaig començar a caminar per la riba, agafant conquilles de caragols d’aigua dolça. Un d’ells era ben curiós, d’una espècie que no havia vist mai als rius austríacs, com una mena de barrina. Allò em va fer entretindre i allunyar del lloc on havia deixat les meues coses. De sobte, vaig sentir veus i em vaig alarmar. En què parlaven? No semblava alemany. Però tampoc polonès. Em vaig ocultar rere el tronc d’un arbre caigut. Però de colp vaig caure que la roba la tenia a uns dos-cents metres, ben a la vista, i si aquells homes s’hi acostaven la descobririen. Vaig eixir del meu amagatall corrents, però…, ja era massa tard.

Aquell dia podria haver perdut la vida, comandant. Un soldat amb uniforme d’Orpo em va encanonar i va cridar els companys, en aquella llengua estranya que no acabava de reconèixer. Jo estava completament nu, i amb les mans em cobria les parts.

Amb la punta de la metralleta, em va indicar de retrocedir, em va obligar a alçar els braços, mentre em preguntava en polonès. No vaig empescar res, ni una paraula. Li vaig contestar en alemany, dient que no entenia bé el polonès. Aleshores va arribar el cap de l’escamot, junt amb quatre homes més. Eren un grup d’Orpos, i vaig respirar.

—Els papers d’identitat els tinc a la meua roba —vaig dir.

Un dels homes me la va portar, i el cap la va inspeccionar. De sobte va començar a riure; i els homes varen abaixar les armes.

—Doctor! Soc el tinent Hans Beutelspacher! Company seu a la Universitat de Königsberg! Perdoneu-me! Però no l’havia reconegut en aquestes circumstàncies! Pot abaixar els braços, professor!

La veritat és que no el vaig reconèixer. Un home esprimatxat i calb, amb un somriure franc, de dents grosses i molt blanques.

—Treballava amb el professor Mitscherlich, l’edafòleg —va apuntar, per oferir-me més indicacions.

Al professor Eilhard Alfred Mitscherlich el coneixia bé, no sols per la seua interessant visió ecològica dels prats d’alta muntanya, sinó també per ser membre destacat i prou actiu del partit nacionalsocialista. Un home de mirada globulosa i afable, amb una barbeta que recordava, lleugerament i si la comparació és pertinent, la de Lenin.

—Què dimonis feu per ací? Heu tingut sort! Acabem d’enxampar dos partisans, que si l’hagueren descobert segur que l’haurien pelat.

Aleshores vaig veure que una mica més lluny, separats del grup, hi havia dos homes, els caps jups, custodiats per dos Orpos. Semblava que els havien colpejat de valent. Sobretot a l’home més jove, que sagnava abundantment i quasi no podia obrir els ulls.

Al seu torn, Beutelspacher em va explicar que havia servit amb el general Gotthard Heinrici, que comandava el II Exèrcit Panzer, i que allí, al front rus, s’havia especialitzat en la lluita contra els partisans. Des d’aleshores el cridaven quan hi havia algun problema important en aquest sentit, i que junt amb els seus homes ucraïnesos formaven un grup d’acció, un EK, en la lluita antiguerrilla. No sabia què dir, em va sorprendre la naturalitat amb què parlava de tot allò. Aquell professor especialista en prats d’alta muntanya ara s’havia convertit en un exterminador ferotge de resistents polonesos.

Mentre parlàvem, vaig veure de reüll com els seus homes penjaven els partisans d’un gran pi. Beutelspacher no em va comentar res de tot allò, i jo en aquell moment no vaig voler preguntar. A quants partisans devia haver executat? Em digué que m’acompanyarien fins al camp de trànsit, no fora cas que patira alguna represàlia, perquè l’Armia Krajova s’havia enfortit molt com a conseqüència de l’expulsió dels pagesos polonesos de les seues terres. Li vaig preguntar com havia arribat a fer aquells serveis. Beutelspacher va somriure.

—Tant us sorprèn, professor?

Un dels seus homes obria la senda, i al darrere hi anàvem nosaltres.

—Vinc d’una família Volksdeutschen originària d’Odessa. Cristiana i burgesa… Quan arribaren els russos, mataren els meus pares, i a la meua germana l’enviaren a un camp de Sibèria. Des d’aleshores no sé res d’ella. Per tant, no tinc cap simpatia, ni pels russos, ni pels jueus. I en penjaré tants com puga.

Li vaig preguntar per què tenia aquella mania als jueus.

—Els que manaven a l’exèrcit rus eren jueus. Entre ells el cap de l’NKVD, Genrikh Yagoda.

Vaig voler introduir una matisació en aquell comentari, que em semblava una mica exagerat. El tinent em va aturar.

—Mireu, vaig conèixer un guarda que havia estat al camp de concentració de Vínnitsa, on enviaren els meus pares. Aquella presó tenia una capacitat per a 2.000 presoners, però durant el 1937 i el 1938 se n’hi varen arribar a concentrar més de 18.000. Al llarg de l’any 1938, cada nit, els guardes triaven una dotzena de persones i se les emportaven a un rentador de cotxes. El posaven en marxa i hi anaven introduint un per un els presoners. Allí els disparaven i l’aigua s’emportava la sang del mort. Els homes de l’NKVD feien broma i ho anomenaven mokrii rabota, és a dir, treball mullat. Després carregaven els cossos en un camió i els soterraven en una fossa comuna. Així cada nit d’aquell any. En mataren centenars… Per tant, per molts que en mate jo, mai no els podré superar. Sempre faré curt.

Vàrem seguir caminant. I vaig pensar en la crueltat de tot plegat. Em vaig apuntar mentalment aquesta frase: «La baula entre els primats i l’home civilitzat som nosaltres». L’home porta a dins un simi, i els seus hàbits agressius són instintius. Com podem explicar si no tanta crueltat? Venim d’un passat violent i aquest passat nostre regressa de manera intermitent, ens transporta a la selva, de seguida que ens posen a prova.

—El general Heinrici em va donar total llibertat durant l’operació Barba-roja —va continuar Beutelspacher—. Com que parle rus, feia de Dolmetscher sempre: arribàvem a un poblet on ens havien avisat que hi havia partisans, preguntàvem per l’staroste, que és una mena d’alcalde local, i s’iniciaven les bufetades… Molts no eixien vius de l’interrogatori. I quan no es tractava de partisans, tocava el torn als jueus. Al general Heinrici li agradava veure una dotzena de partisans o, en el seu defecte, de jueus, penjant dels arbres cada matí… Es prenia el cafè més tranquil.

No sabia què contestar. M’admirava que un company meu parlara d’aquelles coses amb tanta fredor. La majoria dels homes executen les ordres d’una manera maquinal, per a sortir del pas i prou, però Beutelspacher semblava que també es refocil·lava amb aquelles execucions. No es tractava de complir l’expedient, sinó que hi havia en aquelles accions un regust agre de venjança. Vaig preguntar què havien fet aquells dos partisans que els seus homes havien penjat. Beutelspacher em va llançar la seua mirada freda, seguida per un gran somriure, que mostrava aquelles dents poderoses. Però no em va contestar. Sols va dir, d’una manera una mica enigmàtica:

—Juguem amb el que tenim, camarada!

Aleshores em va preguntar, fent-me l’ullet, per a rebaixar la tensió:

—No desitjava veure galls fers, professor? Allí té una femella amb els seus pollets…

Però, en aquell moment, l’home que encapçalava la marxa va fer un gest de silenci amb la mà i li va dirigir unes paraules en ucraïnès a Beutelspacher. Vàrem seguir avançant sense dir res, i Beutelspacher em va ordenar que ocupara la darrera posició de la fila. Va quedar clar que seguíem el rastre d’algú, que ens precedia per aquella senda. Els pins rojos formaven un bosc espès, i quasi no deixaven veure el cel. Beutelspacher va ordenar amb un gest a dos dels seus homes que intentaren encerclar el sospitós, i ells s’avançaren a correcuita. Finalment, vaig sentir uns crits. L’havien capturat. Quan vàrem arribar, els dos soldats l’encanonaven. Beutelspacher estava ansiós, com un gos de presa quan encalça la seua víctima. Li va llevar la gorra i un mocador que li recobria el cap, i va quedar clar que es tractava d’una noia, molt jove, pèl-roja, de cabells estarrufats. Allò va reforçar la satisfacció entre els homes. Varen registrar el que portava a sobre, i en especial el contingut d’una motxilla. Una nota, escrita en alemany, li va cridar l’atenció. Beutelspacher la va llegir en veu alta:

—He decidit posar fi a la meua vida. Vull demanar perdó pels meus crims i per haver fet d’espia pels nazis. Pregue als meus compatriotes que em puguen perdonar algun dia. Signat: Bulle.

La noia no parlava alemany, per tant de seguida va resultar evident que no era ella qui l’havia escrit. Un dels homes va preguntar-li-ho en polonès. Ella va contestar que no sabia què feia aquella nota a la seua bossa. L’Orpo li va pegar tal bufetada que va caure a terra, sagnant pel nas i la boca. Jo sentia un nus a l’estómac. Seguiren interrogant-la, estossinant-la a colps, però no va revelar res. Beutelspacher va traure la pistola, i va encanonar la noia al front.

—Per darrera volta, a qui volíeu penjar amb aquesta nota? Fent creure que es tractava d’un suïcidi… Qui és aquest Bulle?

La jove no deia res. Havia començat a plorar i les llàgrimes dibuixaven solcs en la seua cara tacada de fang i sang.

—Penseu que som tan simples que ens creiem aquestes notetes que poseu als Volksdeutschen que assassineu?

Varen traure una soga i li la varen passar pel coll.

—Ara serem nosaltres els que utilitzarem la teua nota!

Jo assistia a l’escena incrèdul. Ningú es preocupava de mi, que havia passat a un segon pla, del tot invisible per a Beutelspacher i els seus homes, que es refocil·laven amb aquells moments àlgids de tortura.

—Et penjarem ací, al mig del bosc: tardaran a trobar-te… Els corbs i les garses et trauran els ulls i la llengua, i quan et troben faràs tant de fàstic, de tants cucs que cobriran el teu cos, que sols sabran de qui es tracta per la nota… Una tal Bulle, amigueta dels nazis!

Beutelspacher va preguntar alguna cosa als seus homes en ucraïnès, i un d’ells va fer un gest amb la mà, assenyalant una zona del bosc. Vàrem caminar uns cinc minuts, amb la noia amb la soga al coll, plorant i sanglotant, fins que vàrem arribar a una mena de torrent, on en un recolze creixia un gran auró, un arbre retort i llenyós, com un esperit màgic del bosc. De tot allò recorde com especialment traumàtic que la noia gambejava violentament en l’aire, com si volguera gronxar-se i els homes reien i feien oh!, oh!, oh!, amb cada embranzida de les cames. Els soldats la varen mantenir a pols, fins que va deixar de moure’s i després lligaren la corda a un pi pròxim.

Vàrem començar a regressar al camp. Jo seguia el grup en silenci, sense gosar parlar. Tampoc tenia res a comentar. En un moment, Beutelspacher em va dir, seriós i sec:

—Pense que, si l’haguérem portat al campament, els homes de la Gestapo li haurien fet de tot. Nosaltres eliminem partisanes, però no les violem ni abusem d’elles. No és el nostre estil.

Quan arribàrem al camp de trànsit l’Untersturmführer Posselt m’estava buscant. Em digué que ja eren tots al cotxe, i que havíem de marxar a correcuita, que havíem de fer una darrera visita, abans que es fera fosc. Em vaig acomiadar de Beutelspacher, desitjant-li sort. Ell em va dir en un apart:

—Professor, recorde: juguem amb el que tenim… I cadascú juga com millor li pareix!

Vaig fer que sí amb un moviment de cap i vaig pujar a l’Opel. La doctora Hetzer em va preguntar, amb un punt d’ironia, si havia vist molts pardalets, i vaig contestar lacònicament. No podia dir-li que aquells pardalets de poc em costen la vida. Ens posàrem en marxa, cap al sud: vàrem començar a travessar camps llaurats, rierols i petits bosquets. Era un paisatge molt bonic, amb un aire pur i un cel molt blau, amb núvols baixos suspesos, que es movien lentament. Finalment, vaig preguntar on ens dirigíem:

—A Belzec… Hi acaben d’enviar un carregament i tinc sospites que pot haver-hi alguns nens útils. Si tenim sort hi arribarem just a temps!

Jo no sabia què era Belzec, potser algun altre camp de trànsit, ni què volia dir exactament amb tot allò. Vaig tancar els ulls i em vaig adormir: em sentia esgotat per totes les emocions del dia.