XXVII. AIGUA BRUTA

Poc després que em concediren el Nobel, l’exrector Fritz Knoll em va cridar per a poder parlar amb mi una estona, i ens vàrem reunir al pati en forma de claustre de l’edifici de la Universitat, on havien disposat unes gandules perquè els estudiants pogueren seure i relacionar-se. Allò feia que l’ambient fora molt animat, amb aquells cossos joves, rabiüts d’energia i de ganes de viure. Nosaltres vàrem seure en uns bancs de pedra del claustre, envoltats de tots aquells estudiants desenfeinats i enriolats, alguns dels quals vingueren a saludar-me i a demanar-me un autògraf. Malgrat els seus noranta anys, Knoll seguia tan empolainat com sempre, amb la seua corbata de llacet, i els seus ulls vius i inquiets. Després d’alguns prolegòmens, als quals era tan afeccionat, em va desvelar el motiu d’aquell encontre:

—L’Acadèmia de Ciències em vol retre un homenatge, i em faria molt feliç si acceptares dir algunes paraules. A més de si volgueres impartir una conferència.

Allò em va agafar per sorpresa. Com m’hi podia negar, sense resultar violent? Em va fitar intensament:

—D’aquells científics, a qui jo vaig promocionar, eres qui més lluny ha arribat.

Sabia què volia dir, amb allò «d’aquells científics». Knoll va mussitar, per si de cas:

—El Nobel… I n’estic molt orgullós. Molt orgullós!

Vaig fer que sí amb el cap. Era així. La meua participació en aquell acte em podia comprometre d’alguna manera? Vaig pensar que no: Knoll era un científic respectat i molt estimat. Fins al punt de voler homenatjar-lo amb motiu del seu aniversari nonagenari. Com també ho era la meua vella amiga Hildegard Hetzer, que després de la guerra havia seguit amb la seua activitat acadèmica, malgrat la seua forta vinculació amb les SS, la política del Reichsführer Himmler i la selecció de nens de les Lebensborn. D’allò ja no se’n recordava ningú, o no se’n volien recordar. El temps havia soterrat totes aquelles accions i darrerament li estaven dedicant emocionats homenatges a la Universitat de Viena, als quals jo també havia assistit, amb tot el que allò comportava de legitimació de les accions de la doctora. Fins i tot, li havien concedit un doctorat Honoris Causa a la Universitat de Marburg, del qual se sentia molt orgullosa. Aleshores, no sé per què, vaig pensar en Beutelspacher. Com a edafòleg, estava segur que el meu vell amic Knoll el coneixeria.

—Tinc bon tracte amb ell —em va contestar de seguida—. Ara treballa en un Institut d’Investigació de Bioquímica, a Brunswick. Ha escrit alguns llibres de text sobre edafologia que són de consulta obligada per als especialistes en aquesta disciplina… En concret, és una autoritat en espectrografia.

Li vaig comentar que m’agradaria poder parlar amb ell una estona. Knoll em va mirar, una d’aquelles mirades escrutadores. Però, ara, era jo qui tenia tot el poder.

—Si vols, el podria convidar a l’homenatge —va dir, sense voler-ne saber més—. De segur que se sentiria molt honrat.

Vaig contestar que em semblava una bona idea. Que feia temps que el volia reveure. Fritz Knoll em va dir que ho donara per fet, i que perquè no s’hi poguera negar, va afegir, fins i tot l’animaria a impartir una conferència a l’Acadèmia. Amb allò, evidentment, volia assegurar-se, no tant que Beutelspacher acceptara, si no que jo no em fera enrere. I participara en l’homenatge i validara, amb el meu testimoni, la seua activitat científica. Vaig encendre la meua pipa i vaig començar a fumar. Per què m’hauria de fer enrere? No trobava cap motiu de pes en contra.

A aquell acte d’homenatge a l’exrector Knoll va vindre el més granat i representatiu de la societat de Viena. Es va celebrar a la sumptuosa sala de conferències de l’acadèmia, pintada al fresc de manera impressionant, on el mateix Ludwig van Beethoven havia estrenat alguna de les seues simfonies immortals. Tot l’acte vessava, doncs, transcendència i distinció. El meu discurs va durar uns vint minuts. Vaig lloar les investigacions de Knoll sobre la pol·linització de les plantes per les papallones, la seua actitud pionera com a ecòleg a la Universitat de Viena, i com en els remots anys trenta va ser dels pocs professors que va donar suport a les meues investigacions sobre el comportament animal. L’ombra del nazisme hi era ben present, però ningú s’hi va sentir incòmode ni molt menys al·ludit. Fins a l’extrem que vaig acabar reconeixent-lo com un dels meus mestres més preclars, dels més venerables, cosa que va produir una gran ovació, un aplaudiment, entusiasta i molt emotiu. Vet ací un Premi Nobel reconeixent la figura del nazi Fritz Knoll, i amb ell tota la ciència austríaca! Vet ací com jo legitimava la seua figura, i com no semblaven importar gaire a ningú tots aquells jueus i comunistes que havia perseguit i erradicat de manera implacable de la universitat i centres d’investigació austríacs, molts dels quals havien mort gasejats als camps d’extermini! Vet ací com jo legitimava la figura d’algú que no era gens aliè a les mesures de purga que culminarien amb la mort de cinquanta mil jueus austríacs! Tot allò manifestava una falta de sensibilitat moral que ranejava la inhumanitat. Una amnèsia col·lectiva esfereïdora. I per què ho vaig fer? Per què vaig acceptar participar en aquell escarni? Potser perquè era el que l’elit de la societat austríaca, allí reunida, esperava de mi. I perquè, al capdavall, jo era un d’ells.

Acabat l’acte, es va servir un àgape molt exquisit i refinat, on Knoll fou de nou felicitat per molts dels assistents. Els cambrers, elegantment vestits d’etiqueta, passaven amb les begudes i els canapès, i tothom reia i menjava, i brindava entre ells. Jo seia una mica apartat, fumant la meua pipa, i participant amb un somriure amable de l’èxit del vell amic. Aleshores, Hans Beutelspacher vingué a saludar-me. El Nobel m’havia fet tan popular, i amb tant de poder, que no hi havia científic que no volguera conversar amb mi. Quan el vaig veure arribar, em vaig alçar i li vaig encaixar afectuosament la mà.

—Veu com tenia raó? I com tots tornaríem a les nostres ocupacions! —em digué estrenyent-me amb força la mà i rient obertament, mostrant les seues dents de goril·la—. El que de cap manera no imaginava és que guanyaria el Nobel!

Li vaig preguntar com havia sobreviscut els darrers mesos de la guerra.

—Vaig seguir amb el general Gotthard Heinrici fins al darrer moment… Quan li donaren el comandament de la defensa de Berlín, em va fer venir des del front oriental, per a ajudar-lo, en cas que fora necessari. Crec que Heinrici també es mereix un gran homenatge. Era un general de la vella guàrdia, seriós, gens presumit. Un soldat excel·lent. Anava sempre amb el seu abric folrat de corder, ben lluny de la prosopopeia luxosa d’altres generals…

Va riure de nou i de seguida va continuar.

—Si haguera estat ell al capdavant del quarter general des de l’inici les coses haurien estat ben diferents. No en tinga cap dubte! Vaig ser capturat a Berlín, on vaig lluitar amb vells i adolescents, entre ells, jovenetes de la BDM, que després foren violades en grup pels rojos. Però em vaig arrencar les insígnies, i vaig passar per soldat. I parlar rus em va ser molt útil per a sobreviure.

Li vaig dir que, en canvi, jo havia estat quatre anys presoner dels russos. Beutelspacher va fer un moviment afirmatiu de cap. Què sabia ell de mi? Fins a quin punt era conscient de la meua implicació amb el nazisme?

—Foren anys difícils! —comentà ell, un poc per dir alguna cosa.

A quants homes i dones devia haver mort, Beutelspacher? A quants partisans i partisanes devia haver penjat? I vet-nos ara allí parlant sobre aquells anys tan despreocupadament. Aleshores, agafant-lo del braç i conduint-lo una mica fora de l’enrenou de la festa, li vaig confessar el motiu pel qual desitjava veure’l:

—Durant el meu captiveri al camp de Kirov, vaig conèixer una famosa franctiradora russa. Com que jo era metge, vaig parlar en prou ocasions amb ella, i em va explicar els motius que l’havien forçat a abandonar els estudis com a historiadora, en concret una tesi doctoral sobre Bogdán Jmelnytsky, i a allistar-se a l’Acadèmia Central de Dones Franctiradores, a Podolsk…

Vaig fumar de nou. Beutelspacher em mirava sense perdre’s un detall del meu rostre, i jo vaig aclucar els ulls, com forçat pel fum. Aquell silenci va ajudar a preparar la frase següent, que era imminent i que cauria com un martell.

—La tinent em confessà que volia venjar la mort del germà, acusat de ser partisà. I qui el va executar es deia com vostè, Beutelspacher.

Em va preguntar el nom de la tinent.

—Sí, recorde el tal Kamensky. Era un noi amb estudis. Un ucraïnès pro-rus —va dir finalment.

El vaig mirar com dient si em podia explicar alguna cosa més. Beutelspacher va respirar profundament i després va deixar anar un llarg sospir.

—Aquells dies havien decapitat uns quants soldats nostres, i necessitàvem trobar alguna pista que ens portara fins als culpables. Férem una gran batuda i el capturàrem, junt amb molts altres. Va tindre mala sort.

Li vaig preguntar si era culpable. Però es va encongir d’espatles i sols va dir:

—Juguem amb el que tenim, professor! O potser no ho recorda?

L’exrector Knoll se’m va acostar, amb una copa de xampany a la mà, dient-me amb un somriure que era francès i estava a sis graus, la temperatura ideal. Va colpejar la copa de xampany amb una cullereta per a reclamar l’atenció de tots els convidats. I alçant la copa va brindar, molt solemnement, per la ciència austríaca, per tants anys d’èxits i descobertes. Malgrat els seus noranta anys, seguia tenint una enorme presència personal.