XII. ELS COLONS

Al final vaig examinar 290 joves. 95 els vaig considerar «Asocials». La resta estigueren en la categoria 3 i 4, és a dir, aquells que eren fàcilment regermanitzables i aquells a qui calia dedicar un esforç important per a la seua conversió. Els meus resultats foren prou semblants als del matrimoni Hippius i als de Kurt Stavenhagen. Dels 877 casos, vora un terç els vàrem donar per asocials i foren directament deportats a camps de concentració. Potser també d’extermini, no ho sé. Sobre aquest punt no puc concretar més, ni puc dir quants han aconseguit sobreviure. Dels de la quarta categoria, tan sols un vint per cent passaren els filtres següents i la resta també acabaren expulsats del programa i enviats a diferents centres d’internament. Al final, al voltant de 350 híbrids foren considerats aptes i sotmesos a regermanització. El Reichsführer Himmler temia que aquells joves descartats acabaren integrant-se en la resistència polonesa, cosa prou versemblant, i tots els que no eren aptes per a formar part de la nova pàtria havien d’anar sent erradicats. Un jove polonès sense controlar era un perill en potència i no tenia sentit deixar-lo en llibertat, i més un polonès d’una zona germànica, que havent pogut aprendre alemany s’havia mantingut indiferent, si no contrari, a la nostra cultura. Un dels criteris d’avaluació havia estat la proximitat a l’idioma i la reluctància a parlar-lo.

El que és quasi segur és que els joves no tornaren a veure els seus familiars. I dic quasi perquè la doctora Hetzer em va contar que una de les xiquetes que ella havia descartat després va retrobar la seua mare al camp de concentració de Majdanek.

—Va ser aleshores quan la mare va saber què li havia passat. La segrestaren i no va poder saber res d’ella. Quan a ella se l’emportaren a Majdanek, a tocar de Lublín, no s’esperava retrobar allí la seua filla perduda. Fou tal l’alegria que tots al camp varen sentir una emoció intensa. Inclús els seus guardians.

M’havia escapat a fer una visita breu a la doctora Hildegard Hetzer, al centre de Bruczków on l’havien destinat per a realitzar la selecció de nens polonesos. Un col·lega de Hippius m’havia deixat prestada una DKW i el motiu d’aquella visita era no sols el desig de conèixer com li anava a la meua paisana i la feina que hi estava desenvolupant, sinó també conduir aquella bonica motocicleta. El centre estava instal·lat en un antic palau, d’aspecte neoclàssic, amb un cos central de dues altures, a què s’accedia per una escala senyorial, i dues ales annexes. Es trobava al bell mig de la campanya polonesa, un lloc apartat de tot, cosa que permetia una certa confidencialitat i llibertat de moviments respecte als habitants autòctons. Durant el camí d’aquell dia de primavera de l’any 1942, m’havia agradat el paisatge, de camps de dacsa i de remolatxa, amb les petites cases de colors dels seus habitants, sempre amb un jardinet de flors. Vaig pensar que si prosperaven els plans de colonització alemanys, en pocs anys no quedaria res de tot allò, que malgrat ser tan humil tenia el seu encant.

El camí d’entrada a aquell palau, franquejat per xops monumentals, de fulles trèmules i lluents, també tenia la seua bellesa senzilla. A l’inici em va aturar un control de les SS, fortament armat: els vaig mostrar la meua documentació i em deixaren passar sense problemes.

La doctora em va rebre a les escales exteriors del palau. La vaig trobar molt desmillorada, com si aquells mesos de vida arraulida i oculta li hagueren erosionat una mica la voluntat. Malgrat la bellesa del lloc, estava del tot aïllada, i potser aquella soledat infrangible, junt amb la duresa de la feina que havia de dur a terme, l’havien afectat molt més del que esperava. Em vaig adonar que a prop de la casa senyorial s’alçava una capella, i en un dels seus flancs, un Sagrat Cor de Jesús.

—La religiositat d’aquests camperols és vertaderament asfixiant! —em digué la doctora, amb un gest de cansament—. Allà on mires tens un Crist o una mare de Déu! Tinc la sensació d’estar vigilada constantment per aquestes imatges!

Hi vaig convindre; pel camí m’havia adonat que no hi havia camp que no estiguera presidit per una gran creu envoltada de flors:

—Al meu parer, el millor que feu Arthur Greiser, només arribar a Posen, fou destruir aquell monument al Sagrat Cor —vaig dir—. No sols era molt lleig, amb aquell aspecte d’arc de triomf, sinó que alhora era lloc de pelegrinatge del poble.

—Sí, hi estic totalment d’acord —va contestar la doctora—. Aquests ximples es pensen que així protegiran les collites… Hi ha alguna cosa malaltissa en tanta credulitat. Aviat eliminarem totes aquelles imatges, perquè en poc temps tots els camps seran llaurats per colons alemanys. I no en campets miserables: cada alemany que vinga té dret a rebre una bona finca, que li permeta viure en condicions òptimes a la seua nova pàtria.

Li vaig preguntar com s’apanyava allí, tan a soles.

—A penes tinc algú amb qui parlar… La llengua polonesa m’és del tot inaccessible, no n’entenc ni un borrall. Sols ser dir prosce i dziemkuje… I amb dificultats! Però ningú parla gens d’alemany, excepte els meus col·laboradors més propers, i això fa molt difícil la feina, i més la inspecció dels nens. Ara estic amb uns nens vinguts del gueto de Łódź que no saben gens d’alemany! No sé què en trauré d’ells, però hi ha una forta demanda a Alemanya i cal fer el possible per trobar nens germanitzables.

Vàrem entrar al seu despatx, situat en la cambra més important del palau, amb un balcó senyorial que mirava al parc. Em va desgranar el seu mètode de treball. La doctora emprava tres categories, per a la inspecció de nens: 1) Nens que presentaven un creixement ari desitjable, 2) Nens que presentaven un creixement ari tolerable i 3) Nens indesitjables. Per a aquestes categories mesurava el cap del nen, el cos, braços i cames, així com la pelvis en el cas de les femelles, i el penis en el cas dels mascles. Una nena amb la pelvis ampla era indicadora d’unes facilitats a l’hora del part que no tindria una amb la pelvis estreta. Pel que fa als penis dels xiquets, a banda de la mida i longitud, també s’inspeccionava que no tingueren una fimosi massa accentuada, que entrebancara la còpula, vingut el moment de l’aparellament. Al capdavall, aquells cridats a ser regermanitzats no sols havien de tenir els trets dels aris, sinó també poder perpetuar-los reproductivament. Qualsevol nen o nena que mostrara una deficiència en els òrgans reproductius, per molt ari que fos, era immediatament descartat. Finalment, tots els nens eren fotografiats des de tres angles.

La doctora havia arribat a la conclusió que vora el vint per cent tenien possibilitats de regermanització, un percentatge una mica inferior al nostre, que estava a prop del trenta-cinc per cent. Estiguérem discutint les raons, i com potser nosaltres teníem una tirada més integradora i ella, en canvi, es mostrava més rigorosa amb aspectes que li semblaven del tot fonamentals. És clar que nosaltres havíem analitzat joves adults, que dominaven millor l’alemany que els nens. La doctora va reflexionar en veu alta:

—Potser alguns dels nens que he descartat podrien convertir-se en bons alemanys… Però resulta del tot impossible de saber-ho. Aquesta incertesa és angoixant, i és el que més ansietat em causa.

Li vaig explicar el cas de Tereska, que era l’arquetip de raça ària, i els dubtes que m’havia ocasionat. Sentia un clau al cor cada vegada que la recordava. Ella digué que sens dubte li hauria posat «Asocial» i allò em va reconfortar.

—Els nostres resultats, Hildegard, mostren clarament que indesitjable que és aquesta mescla dels dos pobles: com dels híbrids s’obté el pitjor de les dues races, com en lloc de sumar es resta. El que jo havia estudiat en els animals domèstics, ara ho hem pogut demostrar amb els humans. Uns resultats inapel·lables. Cal evitar, per tant, aquesta hibridació, i això s’hauria de regular també per llei al més aviat possible.

La doctora es va mostrar conforme. Em va dir que a la ciutat de Zamość, ja havien començat a posar en marxa aquell projecte de neteja ètnica, amb resultats esperançadors. Vaig recordar un article del doctor Willibald Hentschel, a Der Hammer, diari de propaganda del partit nazi: «Reuniu un miler de noies. Aïlleu-les en un camp. Obligueu-les a unir-se amb un centenar de joves alemanys. Amb cent camps així, obtindreu de colp, una generació de cent mil nens pura sang». Nosaltres estàvem col·laborant a fer realitat aquell somni.

—No té cap sentit haver eliminat els jueus, i quedar-nos amb els polonesos… —va concloure la doctora—. Que a més són més papistes que el papa de Roma, i per tant del tot impossibles d’incorporar a la doctrina nacionalsocialista. L’est ha de ser reconstruït després d’haver fet taula rasa. El problema és que l’Armia Krajowa, la resistència polonesa, està atacant els colons i destruint molts avenços nostres. Els colons es troben desprotegits, al mig dels camps… Els partisans els destrueixen les collites, els cremen els graners, els tenen estamordits… L’altre dia va aparèixer penjat al mig del bosc un Volksdeutsche: en una butxaca trobaren una carta d’acomiadament lamentant haver traït els seus compatriotes. Per això se suïcidava. Però, evidentment, fou cosa dels partisans, que també estan perseguint els bons polonesos que col·laboren amb nosaltres.

Li vaig preguntar si sabia quants colons s’hi havien instal·lat ja.

—Vora 9.000… Tot i que és difícil dir-ho amb exactitud. Són alemanys de la millor sang i d’una germanitat íntegra. El Reichsführer Himmler està valorant la possibilitat de permetre la poligàmia a aquests colons-soldats. Sempre que siga amb dones de sang pura, si és possible de poble, que no estiguin corrompudes pels vicis i temptacions de la vida urbana. Segurament, primer es posarà en pràctica a Ucraïna: aquests Wehrbauern aniran armats i faran feines de repoblació i de defensa de la frontera. La nostra idea és imitar les milícies suïsses, formades per grangers. El Führer considera que es podrien oferir més de tres mil granges a l’any, de vora setanta-cinc hectàrees, i ser assignades a soldats amb més de dotze anys de servei, que s’han guanyat el dret a una jubilació còmoda. A aquestes famílies també se’ls assignarien nens de la Lebensborn per tal d’estimular la recolonització.

De colp, la doctora em va mirar inquieta.

—De tota manera, crec que aquest no és el millor camí. Raptar els fills a les famílies produeix problemes a palades, de difícil solució. Els estem vivint ací. Molts dels partisans que es refugien al bosc són pares que han vist com han raptat els seus fills, i estan disposats als màxims sacrificis. Evidentment, cal deportar-los en massa, però on? Què n’hem de fer de tota aquesta població inútil?

Potser tenia raó, però quina era l’alternativa?

—Cal insistir en l’obligació de procrear de les dones alemanyes —va contestar de seguida—. Que el seu deure amb el Führer i amb el seu país és parir fills. Com més millor. Cal que desaparega el concepte burgés del matrimoni, i buscar un altre tipus de model, basat a ser mares de la Pàtria. A més a més, si al cap de cinc anys el matrimoni no ha tingut descendència s’ha de dissoldre per llei: a l’Estat no li interessen matrimonis sense fills, no es poden assumir parelles infèrtils. La vertadera família sols comença amb el tercer fill…

Vaig pensar que afortunadament jo ja entrava dins d’aquells càlculs tan estrictes de la vertadera família. Aquelles paraules no eren gens noves. Rudolf Hess havia escrit, al Völkischer Beobachter, una Carta a la dona celibatària, en la qual afirmava que el seu deure principal era la procreació. Allò havia fet que jovenetes de catorze i setze anys es quedaren embarassades, sovint sense tenir la certesa de qui era el pare, i que trontollara perillosament el model familiar. Li vaig expressar els meus dubtes a la doctora. Però Hildegard estava poc disposada a fer concessions en aquest sentit.

—Sens dubte, cal repassar aquestes unions. Potser no totes les dones alemanyes puguen trobar un marit, però totes podrien ser mares. S’ha de canviar de mentalitat per complet. L’home no és més que un reproductor, i la dona un reservori de sang pura. Aquest reservori cal explotar-lo al màxim!

La guerra estava destruint el millor de la joventut alemanya i calia reemplaçar-la ràpidament, per sang nova i pura, i per fer-ho no valien gaires prejudicis ni escrúpols. Jo ja tenia una filla en edat reproductiva, i em vaig posar en aquell paper de pare que lliura la seua filleta estimada a la granja d’inseminació de les SS. Un calfred em va recórrer l’esquena.

—A més a més, hi ha l’opció de la bigàmia… —va continuar la doctora—. Convinc que per a la salut mental dels infants és millor tenir una família convencional. Però es poden regular matrimonis bígams, en què un reproductor estiga a càrrec de dos reservoris, i sincronitzar els naixements. Això redoblaria la natalitat a les ciutats… Himmler diu que no té cap sentit que un home fort i sa balafie els seus espermatozous, que aquests espermatozous pertanyen a l’Estat i s’han d’aprofitar. En el cas dels colons a les zones rurals, ja dic que s’acceptaria fins i tot la poligàmia, i s’esperaria de cada dona una quota mínima de cinc fills. Una vegada s’assolira el cinquè fill, la família tindria dret a l’ajuda d’una cuidadora, d’origen polonès o rus, degudament germanitzada. Alguna d’aquelles noies que el seu equip ha examinat i aprovat, doctor!

Vaig somriure. Em vaig imaginar la bella Doda en alguna granja d’Ucraïna, servint de criada. I no sols de criada.

—En alguns casos, si l’adaptació a la família es considera, per part de la NS-Frauenschaft, del tot positiva, es podria permetre també l’explotació sexual d’aquestes cuidadores per part del pater familias, amb l’objectiu d’incrementar el cabal reproductor del nucli familiar. Tots aquests fills dels colons serien ensinistrats com a tropes d’elit de les Waffen SS. Com diu Himmler, a la ciutat hi naixen els covards, i al camp, els herois… No ho veieu així?

La pregunta em va agafar per sorpresa. Tot allò m’angoixava i em sobrepassava. Què podia dir?

—No sé si les dones alemanyes voldrien… —vaig apuntar finalment, imaginant ara la reacció de la meua esposa—. De fet, les Lebensborn no acaben de funcionar perquè moltes dones les han considerat immorals. Tenen atacs de gelosia i posen en perill l’estabilitat del matrimoni.

—Himmler mateix té dos fills de la Lebensborn! —va replicar la doctora—. Ell ha donat exemple i s’ha compromès. Però no es tracta de si la dona alemanya vol o no! Jutta Rüdiger s’ha mostrat reticent i això és un error immens! Són temps difícils que requereixen sacrificis màxims. Pareix mentida que s’haja d’explicar una cosa tan òbvia i necessària. Molts matrimonis s’aturen en el segon fill. Sovint és la dona qui no vol tenir més descendència. De vegades també s’apaga la flama eròtica… Una altra dona en el nucli familiar estimularia una competència sana entre elles, i de ben segur que activaria la natalitat. Podríem començar amb els soldats que han obtingut la Creu de Ferro o la Creu de Cavaller: d’ells s’esperaria obtindre fills d’una qualitat humana major. Necessitem que el poble alemany esgote totes les seues possibilitats reproductives! És una qüestió de la màxima importància per a la supervivència de la nació!

Vaig veure la doctora molt cansada, com si aquella tasca seleccionadora li haguera espremut les energies. Feia l’efecte que suportava malament aquella feina, i que totes aquestes idees li semblaven millors que la d’anar raptant nens i nenes de trets aris pels llogarets polonesos. Si calia que totes les dones fèrtils d’Alemanya s’obriren de cames i es deixaren fecundar per estranys, ella ho secundaria; és més, ho aplaudiria amb totes les seues forces. La doctora em va insistir:

—Les Lebensborn haurien de buscar aquesta mena de nens, més que els raptats. Són més segurs. Potser, sense els segrests de nens, la resistència polonesa no seria tan aferrissada i la missió de colonització aniria millor. Les reaccions d’un pare són desesperades i mouen a un heroisme absolutament incontrolable. Aquestes accions afecten greument la nostra relació amb el poble i ens fan la guitza tot el que poden.

I, certament, tenia raó i s’havien fet molts passos en aquest sentit. El 12 d’agost, dia del naixement de la mare d’Adolf Hitler, es concedien els premis a la natalitat, les cotitzades Mutterehrenkreuze: una creu de bronze (de quatre a sis fills), de plata (de sis a huit) i d’or (més de huit). Hi havia tractats acadèmics que parlaven de mares que havien tingut més de vint fills, cosa biològicament possible. També es podrien seleccionar aquelles que tenien una tendència hereditària als parts múltiples, i intentar que es reproduïren al màxim possible, i la seua descendència seleccionar-la per a una línia especial genèsica, que es podria vigilar o fins i tot perpetuar en algun centre especial. Aquesta classe de mares multiparidores podrien tenir prebendes particulars, un tracte de favor, amb accés a privilegis, materials i socials. Del que es tractava era de potenciar tot el possible les bones mares reproductives: el període fèrtil havia de ser per a la dona alemanya el súmmum de la seua existència.

Tanmateix, vaig objectar a la doctora el que significava aquell concepte reproductor per a la dona treballadora. S’acabava així la dona intel·lectual, independent i sense fills. Cosa que era, en última instància, la doctora Hetzer. Va dir que calia replantejar els deures de cadascú. Que la dona es podria divorciar, si així ho desitjava, però que, en canvi, si ho feia, no rebria cap contrapartida econòmica del marit, i ell no es veuria obligat en cap sentit amb ella. És a dir, que estaria del tot inerme, al carrer i sense patrimoni. Aleshores, per fi, li vaig comentar el que m’havia succeït amb Ingrid, la camisa bruna, com se m’havia proposat com a reproductora.

—Amic meu, fa molt de temps que ens coneixem. També conec la seua esposa. No li puc dir què ha de fer. Però estic segura que aquests són temps extraordinaris i que la dona alemanya n’és ben conscient, i la seua esposa és una bona nacionalsocialista. El Reich necessita com més fills millor, i en especial si són de la seua intel·ligència, professor. El Reichsführer ho té ben present, i els que es presten a aquest servei obtenen més fàcilment un ascens.

Li vaig preguntar perplex si pensava que allò em podria ajudar a obtenir una plaça a la Universitat. Aleshores, la doctora Hetzer em va mirar, amb els seus ulls grisos, cerulis, una mica trists:

—Sens dubte, estimat amic. Jo no ho descartaria en absolut! Crec que han estat molt injusts amb vostè. I no em sorprendria gota que el doctor Hippius haguera al·legat al Reichsführer els seus esforços genèsics per a desbancar-lo de la Universitat.

La vaig mirar atònit. Hippius, a la Lebensborn?

—Per què no? Sols dic que és possible.

Li vaig insistir si tenia alguna certesa de tot allò. La doctora va sospirar i va continuar, canviant a un to de veu més confidencial:

—Ja sap que es mantenen en secret els noms dels progenitors. Però el ràpid ascens del doctor Hippius podria tindre, entre altres causes, el seu compromís actiu amb la política reproductora del Reich. Himmler és, en aquest sentit, molt rigorós. Mire, ara tinc quaranta-dos anys, d’ací a uns quants dies en faré quaranta-tres, i encara em plantege si fer aquest pas. I si no el faig és perquè crec que puc ser més útil al Reich mantenint-me en el meu lloc de treball. No és el cas de la SA de qui em parleu, que fàcilment pot ser substituïda per qualsevol companya voluntariosa, amb ganes de treballar. Però si jo trobara un reproductor de la seua intel·ligència, professor, potser sí que m’hi animaria…

Se m’estava insinuant? Volia que la fertilitzara com si fos una conilla? Sempre havia dubtat de l’orientació sexual de la doctora, fins i tot pensava que no era ni carn ni peix, i per això em va sorprendre doblement. La doctora es va explicar:

—Quan vaig a alguna reunió, les dones dels alts càrrecs del partit, carregades de joies arrabassades als jueus, em miren com una desertora de la reproducció… Com si fera vaga de ventre! Cap d’elles m’ha dit mai res, perquè la bufetejaria sense dubtar-ho, però sé que pensen si allò meu encara funciona, i si és així perquè no em busque un Zeugungshelfer, algun assistent genèsic… Sé que el Reichsführer Himmler vol, una vegada acabada la guerra, obligar totes les dones fèrtils de més trenta anys a tenir fills, com una mena d’impost reproductiu cap a l’Estat. Una espècie d’impost genèsic. Si encara tens el període, has de fer un fill, o seràs multada o hauràs de pagar més impostos. Però em tem que jo no hi arribaré…

Afortunadament, en aquell moment varen trucar a la porta. Es va presentar un home menut, amb ulleres de pasta negra, amb un somriure servil. La doctora me’l va presentar com a Kurt Heinze, cap de la Lebensborn Oberweis. Venia acompanyat d’un Rottenführer, que va estar callat en tot moment, ferm sobre les seues botes enfangades, i un Orpo, un home major que semblava molt cansat, amb la cara mal afaitada. Kurt Heinze va anunciar a la doctora una nova remesa de nens, tots ells procedents dels territoris conquerits de Rússia, que havia recollit l’Standartenführer Guntram Pflaum.

Heinze havia nascut a Posen i s’havia convertit en un dels col·laboradors més fidels i exigents de la doctora Hetzer.

—Doctora, també porte una nena, que per diversos motius ha arribat ara a les meues mans. És d’un llogaret no massa llunyà d’ací… Ens aniria molt bé que la poguera examinar ara, i ens donara la seua decisió al més aviat possible. Nosaltres esperaríem fora, el temps que siga necessari.

I dirigint-se a mi, va afegir, amb abjecció i un somriure servil:

—És un cas difícil, i potser el professor també puga aportar la seua valuosa opinió… Li estaria molt agraït.

La doctora Hetzer hi va donar el consentiment. En realitat, era difícil negar-se als requeriments de les SS. I jo, per descomptat, hi vaig participar. Es deia Eugenia i aquell nom ja em va fer molt mala espina.

A la meua tornada a Posen, em vaig extraviar en aquella infinitud de camins de la campanya polonesa. Vaig arribar a una granja, on un oficial de les SS estava ensenyant a uns colons les seues noves terres. El casalot, fet de maons roigs, d’una sola planta i de teulada a dues aigües, estava molt descuidat, i els colons no semblaven gens contents. Anaven vestits de ciutat, ell, un home madur, amb barret de feltre, i ella, una dona prima i escarransida, amb el seu abric de pell. Al seu costat, una jove carregava en braços un nen menut, que ho mirava tot una mica estranyat. Vaig explicar a l’oficial que m’havia extraviat, i em va indicar com ho havia de fer per a reguanyar el camí, però realment allò era un laberint de carreteretes, totes molt semblants i fora mà, en la immensa plana polonesa. Per tant, al davant del perill de quedar-me sense gasolina a la motocicleta, vaig preferir acceptar la segona opció que em va suggerir: ell aviat havia de regressar a Posen i si volia el podia seguir. En el grup de Volksdeutschen també hi havia una noia, de qui al principi no vaig saber trobar la vinculació amb la família. Vestia un abric llarg marró clar i una boina a joc, i era una dona atractiva. Quan em va veure, em va somriure i va comentar amablement que aquells camins eren un vertader galimaties. Allò em va donar l’ocasió de preguntar-los d’on eren.

—Som de Dorpat…

Em vaig quedar un moment en blanc i la noia va riure.

—En letó Tartu i en rus Jurjew… Tot depèn de les mans a què caiguem…

Vaig entendre que eren colons del Bàltic, i que la seua colonització era forçada, per l’expulsió de les seues terres arran del pacte del Führer amb els russos a l’inici de la guerra. D’alguna manera, també eren uns damnificats d’aquells temps tan convulsos.

—Hem perdut casa nostra i les nostres terres allà. Hem hagut d’abandonar tot el que teníem. Vàrem pujar al vaixell Orotava a la desesperada, amb una maleta cadascun de nosaltres, per la imminent arribada dels russos… El xiquet no es va poder emportar ni el seu peluix preferit.

La vaig intentar animar dient que aviat tindrien una nova llar.

—És la tercera casa que visitem. En l’anterior, encara hi havia els seus inquilins polonesos, que a més a més han estat tan amables que ens l’han ensenyat ells. Ma mare no ho ha pogut resistir i s’ha posat a plorar. Mon pare intentava calmar-la, però no ha servit de res. Semblaven tan bones persones, aquells polonesos!

Aleshores vaig capir que per a tots aquells nous colons l’experiència en molts casos tampoc estava sent gens grata.

—La primera casa l’hem vista al districte de Warthbrücken. El lloc era bonic, però els colons arribats a la zona eren tots ucraïnesos Volksdeutschen de Volhynia, i ens hem sentit estranys… Parlen alemany, però no tenen la nostra cultura. Allí s’hi han establert unes mil famílies. No serà fàcil trobar el nostre lloc al món!

Li vaig preguntar el seu nom i em digué que es deia Irmgard.

—Ens concediran un crèdit pel valor de les propietats que vàrem abandonar a Dorpat, perquè puguem reiniciar ací les nostres vides. A mi, com que soc tipògrafa, m’han proposat una feina a l’Oficina de Fideïcomís, a Posen. Però tinc dubtes d’abandonar-los, els meus pares, ara, quan més em necessiten…

Li vaig comentar que l’Oficina de Fideïcomís era un lloc ben important en aquells moments, que per allí passaven totes les transaccions de la zona, totes les empreses i tot aquell que volguera desenvolupar un negoci. Em va mirar i va riure.

—Perdone per la confiança… Estic feta un mar de dubtes!

I va tornar a riure, d’una manera encisadora.

—Soc catòlica, i també em pregunte si per a recuperar la meua propietat perduda està bé fer-ho decomissant la d’una família polonesa. Que no tenen cap culpa de la nostra desgràcia! Francament, em sent una saquejadora!

Em vaig trobar una mica incòmode, i més quan vaig mirar cap als seus pares i em vaig adonar que la mare havia començat a plorar de nou i es queixava del seu mal fat amb una veueta esquerdada. El marit intentava consolar-la, però els seus plors havien despertat els del net, i allò era una escena corprenedora. L’oficial s’havia separat de la resta, i mirava el camp obert, l’horitzó de color lila, de núvols surant en la incommensurable extensió de la planícia polonesa. Irmgard es va disculpar i es va reunir amb la seua família. Jo em vaig quedar mirant el paisatge immens: allí, amb aquella llum mòrbida i aturada, et senties aclaparat per tanta soledat.