X. ELS HÍBRIDS

La Universitat de Posen era un lloc molt singular, amb aquell edifici aparatós, pseudogòtic, i dues torretes laterals que li conferien un aspecte de temple. Aquella universitat, repristinada sota l’ideal nacionalsocialista, volia servir ara de plataforma per a les noves polítiques expansionistes i colonialistes del Reich. La regió de Posen havia estat ocupada antigament per colons germànics, i els nacionalsocialistes consideràvem que els polonesos, que l’anomenaven Poznań, l’havien colonitzat tan sols temporalment, i que ara el nostre deure era tornar-la a recuperar per a la vida alemanya. Alguns, com ara l’enginyer Geo Jopke, argumentaven, una mica audaçment, que sempre havia estat alemanya, i que quan es va fundar ja duia el nom germànic de Posen. Sentir dir Poznań els enfurismava, ja que ho consideraven una mena d’adulteració de la seua història germànica. De Posen a Poznań hi havia tan sols una petita diferència de lletres i de pronunciació, però els dos termes simbolitzaven dues concepcions radicalment distintes d’aquella bella ciutat. Per tot això, la ràpida regermanització d’aquell territori era considerada pel Tercer Reich com una qüestió de total prioritat. I en aquest sentit, volien que la Universitat fos un exemple relluent de nacionalsocialisme, el melic de la nova doctrina expansionista.

El primer a qui vaig visitar fou Hans Beyer, per indicacions de Rudolf Hippius. Em va rebre cordialment, amb el seu posat apàtic, fent-me un Heil Hitler apagat, del tot enervat. Tenia els ulls enrogits, com si s’haguera passat tota la nit en blanc, i la boca una mica pastosa. Era un home carallarg, poc marcial, més aviat obès i mòrbid, a qui costava parlar, i quan per fi arrencava ho feia amb circumloquis i amb un somriure flàccid als llavis, rosats i humits, que mostraven una reticència permanent. Les venes de les mans se li transparentaven a la pell blanca, d’una manera molt visible, marcant aquell sistema circulatori d’un color violat. El primer que vaig fer fou felicitar-lo pel seu ascens a Hauptsturmführer. Tot seguit li vaig agrair la seua intercessió i li vaig mostrar el meu compromís més absolut amb el programa universitari. Aleshores, em va dir:

—No m’ha d’agrair res, en tot cas està en deute amb l’Obergruppenführer Reinhard Heydrich!

Beyer va tossir enèrgicament.

—Professor, ha estat cridat a files, però el necessitem ací, per tal de tirar endavant la investigació que el doctor Hippius ha engegat. Per tant, de moment el seu destí és amb nosaltres, en una unitat de les SS que manarà el doctor Hippius, i que estarà sota el meu complet control. Una vegada conclosa la recerca, i en espera de ser útil en nous estudis racials, s’integrarà a l’hospital psiquiàtric.

Em vaig quedar blanc com la cera. Beyer va quequejar una mica i va explicar-se:

—Ja entenc que aquestes notícies el puguen decebre una mica. Però ara mateix no tenim gaire interès en la seua investigació kantiana sobre l’a priori i l’a posteriori.

Va fer un somriure evanescent, com si no haguera pogut reprimir la broma però de seguida se n’haguera penedit. Beyer era un academiker brillant, coneixia bé els entrellats del món universitari, i era ben conscient que aquella decisió afectava greument la meua carrera docent.

—En fi, necessitem que abandone uns quants mesos Kant i treballe colze amb colze amb el doctor Hippius.

De colp vaig sentir un calfred que em va recórrer l’esquena. Encara avui tinc aquella sensació física quan rememore les paraules de Beyer. Què havia passat? Hippius havia emprat el seu poder per tal de posar-me completament sota la seua influència?

—Per al nostre programa, és de la màxima importància que vostè s’instal·le a l’hospital psiquiàtric, on es durà a terme la investigació. Crec que allí serà molt més útil que a la nostra universitat. Evidentment, mantindrà un vincle amb nosaltres, i amb els nostres projectes d’investigació universitaris i formarà part de la nostra Oficina de Política Racial, amb els avantatges que això comporta.

Em mantenia dret al seu davant, però tenia la boca seca. Em sentia enganyat, defraudat, estafat. Si a Königsberg havia tingut una llibertat enorme, de colp aquell període d’investigació pura sobre Kant i la biologia, que pensava que podria perllongar a Posen, encara que fos en petits moments lliures, s’havia acabat. M’exigien fets i resultats concrets, i la resta de temps m’obligaven a exercir de metge psiquiatre a l’hospital. Però què dimonis sabia jo de psiquiatria clínica?

Beyer va seguir, una mica engavanyat per la situació, tan tensa:

—El seu esforç serà recompensat. Li done la meua paraula de cavaller. Però ara no hem de pensar en particularismes egoistes, sinó en el servei que cadascú pot retre al Reich. I estic convençut que el seu lloc és a l’hospital, on hi ha molta feina per a fer. I a mesura que avance la guerra, cada vegada n’hi haurà més. I quan li siga requerit, sota les instruccions del professor Hippius. La investigació del professor Hippius està a punt de començar.

Aquella doble al·lusió al professor Hippius em va remoure les entranyes. Professor? Que jo sabera no havia estat docent en cap centre universitari. Si no era que… Beyer ho va advertir, clarament se li havia escapat. Va pressentir un possible altercat, i va canviar el to de veu cap a un de més mel·liflu i comprensiu.

—A Rudolf Hippius el necessite completament centrat en la investigació, doctor. Per això he considerat la necessitat que tinga una ocupació acadèmica… Volen que la universitat s’ocupe per complet dels aspectes de la colonització polonesa, i en això Hippius és un especialista ben notable. Vostè, doctor, és un teòric que no té gens de pràctica en aquest sentit.

Vaig preguntar pel destí de Kurt Stavenhagen. El Hauptsturmführer Beyer es va sentir incòmode de nou, cosa que feu que es portara els dos polzes als ulls i se’ls fregara nerviosament.

—El professor Stavenhagen és filòsof, i amb prou feines s’explicaria tindre’l destinat a l’hospital. No li pareix, doctor? Per la qual cosa també ocuparà una plaça a la Universitat. En realitat, si li soc franc, aquesta decisió no l’he pres jo, sinó el degà Wittram, el qual ha assegurat que l’actitud del professor Stavenhagen cap al nacionalsocialisme és del tot respectuosa, cosa que jo no tinc gaire clara, la veritat. Però, en fi, el professor Stavenhagen ha sabut jugar bé les seues cartes… De fet, comptem amb ell per a la investigació del doctor Hippius. També hi serà com a col·laboradora l’esposa del doctor Hippius, que, com segur que sap, és una excel·lent psiquiatra, especialista en grafologia, en allò que ella denomina l’expressió gràfica dels sentiments. Estic molt content de l’equip tan potent que he reunit i hi tinc dipositades moltes esperances.

Tot allò em va irritar de manera especial. Em vaig sentir utilitzat i relegat a un segon terme. Sobretot quan vaig assimilar plenament que Hippius havia estat admès com a professor a la Universitat, en una plaça que segurament hauria pogut ocupar jo. En una plaça que, molt possiblement, era la meua. I que Stavenhagen ocuparia la càtedra de Filosofia!

—Ha d’entendre que tenim moltes sol·licituds, de professors amb currículums extraordinaris, i que malauradament no podem ni considerar —va justificar-se Beyer, cada vegada més incòmode—. Tan sols de la meua antiga Universitat de Königsberg, que també és la seua, he hagut de denegar mitja dotzena de sol·licituds. I no m’ha resultat gens senzill. Si li soc sincer el meu candidat per a la plaça de Stavenhagen era el professor Walther Freymann, director de la tesi doctoral del professor Hippius, i que va impartir una conferència excepcional i emotiva a la Universitat fa un parell d’anys, demostrant fefaentment la necessitat de reagrupar tota la sang germànica… I, a més a més, disposa d’experiència militar. Però segur que trobem alguna manera de compensar-lo… Això estic mirant ara mateix. Com veu, tots hem de fer sacrificis aquests dies.

I amb un cert cansament, com si aquelles qüestions burocràtiques li semblaren tedioses, va afegir, abaixant la veu i fent cruixir els dits:

—Crega’m que si vostè no està ara camí de Rússia és gràcies a aquesta investigació liderada pel doctor Hippius i a la insistència que va posar perquè s’integrara al seu equip…

Va tossir de nou i em va mirar amb els seus ulls aquosos. Havia parlat massa, amb un rampell final una mica ofensiu. El professor Beyer s’havia format a la Universitat de Königsberg, on havia acudit atret per les investigacions historiogràfiques del professor Hans Rothfels, de gran renom aleshores entre els estudiants. Ben aviat, Beyer va mostrar el seu interès pels espais fronterers germanicopolonesos, i la seua situació ara a Posen era per a ell una mena de culminació d’un somni, on podia posar en pràctica molts dels seus pensaments. El professor Rothfels havia hagut d’emigrar a Anglaterra, a causa dels seus orígens jueus. Vet ací un cas ben singular: si Rothfels no haguera tingut avantpassats directes semites, hauria estat una de les veus més importants de la política expansionista nacionalsocialista. De fet, havia estat un dels ideòlegs de l’expansió d’Alemanya cap a l’est, i de l’esclavitud dels pobles veïns. Abans, havia combatut valerosament en la guerra del 14, com a oficial a la reserva, i havia perdut una cama; pel seu valor militar, havia estat distingit amb una Creu de Ferro. I, per descomptat, havia votat Adolf Hitler! Però ara la inconveniència de la seua raça s’interposava entre les seues idees i una carrera brillant. En canvi, el seu deixeble Beyer no tenia cap problema en aquest sentit racial: era un ari pur i ara ostentava tot el poder del seu antic mestre. I estava disposat a exercir-lo.

—Stavenhagen és més major que vostè i no és apte per anar al front. Cadascú ha de complir amb la seua obligació! —va reblar, com donant l’assumpte per tancat.

L’operació Barba-roja, el nom amb què es coneixia la invasió de Rússia, s’havia conduït amb un èxit extraordinari i havia produït milers de presoners russos, però també molts ferits alemanys. S’havia iniciat el 22 de juny de 1941, mobilitzant una força militar excepcional, mai vista fins aleshores. Calia de tota l’assistència mèdica possible, i jo era ben conscient que era un clar candidat a ser enviat ràpidament al front, a les estepes russes, a ajudar en el que fos possible. I, tanmateix, què sabia jo de medicina militar? Què sabia jo d’amputacions i primers auxilis? Vaig insinuar-ho, per tal que Beyer fora conscient que jo no era exactament un metge, però va moure la mà, blanca com la llet, llevant-li importància.

Llavors vaig insistir que no tenia gens ni mica d’experiència en psiquiatria clínica. Beyer va sospirar.

—De segur que aprendrà ràpid a l’hospital, doctor. Però ara el seu lloc és a la nostra unitat de les SS.

Aleshores fixant els seus ulls grossos sobre mi, freds i quasi sense expressió, va explicar, amb un cert èmfasi, com advertint-me, que desitjava de mi tota la col·laboració possible i que no el defraudara:

—Aquesta investigació és prioritària per als interessos del Tercer Reich. Com sap, les SS han trobat dificultats en alguns casos en el moment de distingir ètnicament entre polonesos i alemanys. I la qüestió es complica molt en el cas dels matrimonis mixts. Així doncs, per tal d’expulsar-los del país, cal tenir molt clars quins són els elements a avaluar i la millor manera de fer-ho. I els nens, si porten sang alemanya, han de ser regermanitzats. I, per tant, apartats de les seues famílies i enviats a centres on puguen realitzar aquesta tasca de manera eficient i rigorosa.

I, fent un lleu somriure, va concloure:

—El doctor Hippius compta amb la meua total confiança. Ell sabrà aïllar la substància genètica polonesa i identificar-la, i separar-la plenament de la germànica. Certament, la substància alemanya es caracteritza pel dinamisme, la perseverança, la vitalitat envaïdora que posa a totes les coses. I la substància polonesa, en canvi, es caracteritza per una apatia vital i una pobresa general de temperament… Però, de vegades, hi ha situacions complicades i cal actuar al més científicament possible. Evidentment, l’objectiu final és la germanització total de Polònia, i permetre només la reproducció als individus adequats. Per tant, tenim molta feina per davant, doctor!

Vaig assentir. I tan solemnement com vaig poder em vaig posar a les seues ordres.

—Zu Befechl, Herr Hauptsturmführer! —vaig cridar de la manera més efusiva possible.

Beyer va semblar satisfet de la meua aquiescència i de colp va bramar, alçant el braç:

—Heil Hitler!

Vaig contestar amb el Heil Hitler reglamentari i em vaig retirar, tan marcialment com em fou possible. I així vaig entrar en aquella unitat de les SS, que durant els mesos següents duria a terme un estudi que seria determinant per a les polítiques racials del Tercer Reich.

No cal dir que aquelles notícies m’havien decebut molt. De colp em sentia utilitzat, i en una investigació que no lideraria. Havia passat d’ocupar la càtedra de Kant, a estar sota les ordres d’un estonià rus que emprava la ciència racial per a expulsar els legítims pobladors de les seues terres. Vaig pensar en mon pare, i en el que pensaria de tot plegat. Tan lluny de casa, i tan lluny de la meua família, que s’havia quedat de moment a Königsberg, esperant notícies meues. Vaig dubtar si demanar una entrevista amb el rector Peter Carstens, genètic especialista en millora animal i Standartenführer: possiblement devia conèixer els meus treballs i potser seria sensible a la meua reivindicació. Però Carstens era un home fred i altiu, que intimidava una mica, i alhora corria el risc de molestar Beyer amb la meua reclamació, que podia ser entesa com una qüestió d’orgull, fins i tot d’indisciplina, i, al final, acabar enviat al front rus. Tanmateix, em corroïa el corc del tracte injust: per què se m’havia tancat la porta d’aquella universitat, quan gent molt menys competent que jo, amb molts menys mèrits científics, hi havia entrat? Al capdavall, venia d’ocupar la prestigiosa càtedra de Kant a Königsberg! Per què aquesta inesperada reticència? Per ser austríac, de Viena? Per no haver fet prou explícita la meua militància al NSDAP? O potser per no ser d’una d’aquelles regions limítrofes germàniques del Bàltic? El degà Wittram era de Bilderlingshof, prop de Riga, i potser això havia facilitat a Hippius i Stavenhagen la seua admissió, així com la recol·locació de molts altres investigadors vinguts de l’Institut Herder de Riga. Aquella universitat s’havia convertit en un reducte d’alemanys del Bàltic, molts dels quals s’havien desplaçat des de les seues terres a conseqüència del pacte entre Alemanya i Rússia, i jo com a austríac, amb el meu fort accent vienès, em sentia una mica fora de lloc. Quina tropa, aquests del Bàltic!

Dies després, em vaig reunir amb el matrimoni Hippius. Rudolf havia estat promogut a Obersturmführer, i va aparèixer elegantment vestit d’uniforme, amb les tres flamants llavors de plata al coll de l’uniforme, i amb la gorra amb la calavera calada sobre els ulls. Duia del braç la seua esposa, que avançava junt amb ell amb una satisfacció callada però certa: Maria Hippius era una persona agradable, una rossa atractiva i expansiva, de dents molts blanques i somriure lluminós. Tenia una veu càlida, sensual, un poc mioladora, i un riure molt sonor, allargant la darrera rialla amb un soroll gutural, com un aggrrrr final que indicava com la divertia tot allò. El matrimoni tenia tres fills, i Maria compartia la seua feina com a psicòloga amb la de mestressa de casa. Tots dos s’havien incorporat a les SS i estaven instal·lats en unes habitacions àmplies i luxoses de l’Hotel Continental.

Per mediació de Hippius, també vaig conèixer aquells dies l’anatomista Hermann Voss, que s’havia integrat recentment a la Universitat de Posen com a professor de la Facultat de Medicina. Era un home sever, amb ulleres sense gafes, i el recorde amb un ull molt més gran que l’altre, potser per algun estrany reflex d’aquelles lents. El professor Voss era un antisemita convençut, i havia ajudat el professor August Hirt, de la Universitat d’Estrasburg, a reunir els ossos d’un esquelet de jueu, per tal de demostrar la seua inferioritat racial. Hirt també havia fet, junt amb el seu company Bruno Berger, una col·lecció, aleshores molt admirada i comentada, de cranis de comissaris jueus, assassinats durant la campanya de Rússia, ben recent. Per això Voss, quan es va assabentar de la investigació que havíem de portar a terme, s’hi va mostrar molt interessat i entusiasta. Però, de colp, va sentenciar:

—Aquests estudis estan bé. Però la meua opinió és que el poble polonès hauria de ser erradicat en la seua totalitat, sense tantes cauteles. Seria molt més ràpid i ens evitaria molts problemes. El doctor Hahn assegura que tots els polonesos són actors i que, rere la cara més amable, sempre hi ha amagat un potencial assassí d’alemanys, afilant el seu ganivet.

Jo vaig sospirar, incrèdul, però aquell insensat cap de trons de Voss va fixar sobre mi el seu ull implacable, i aleshores vaig entendre que parlava molt i molt seriosament. Voss va continuar:

—Hem de conduir la qüestió polonesa sense sentiments, des d’una mirada exclusivament biològica. Hem de destruir-los; en cas contrari, seran ells els qui ens destruesquen. Es reprodueixen el doble de ràpid que nosaltres! Si no ens espavilem, en dues o tres generacions ens esborraran del mapa. Per això, cada èxit del moviment nacional polonès és un fracàs del nostre Reich! Per això també m’alegre per cada polonès que no viu més. Si poguérem eliminar tota la societat polonesa seria feliç.

Rudolf Hippius em va mirar en silenci, sense gosar desmentir les paraules de Voss, que després vaig saber que era bon amic del Hauptsturmführer Hans Beyer. Però en la mirada de Rudolf vaig creure descobrir una ironia encoberta, com qui diu, ja ho veus, hi ha qui tiraria pel dret i s’estalviaria aquesta mena d’estudis, que troben tan innecessaris com redundants. Fem-lo, doncs, al més aviat possible, i salvem tots els polonesos que puguen arribar a ser algun dia bons alemanys. Tanmateix, Rudolf va donar la raó a Voss.

—Com diu el company Walter Geisler, director de l’Institut Geogràfic de Posen, cal netejar conscienciosament aquesta terra!

Voss va dirigir el seu ull hipnòtic cap a Hippius:

—Indubtablement, la unió de la psicologia i geografia és del tot indispensable en aquesta guerra total. Volem un poble sense castes ni senyors, amb una única raça i un únic destí! El professor Geisler és una autoritat en el Herrenvolk i sabrà consolidar l’hàbitat del poble alemany. Estic segur que no defallirà! I ho deixarà tot ben net de jueus, polonesos i comunistes!

Hippius, com a corol·lari, va emetre el seu riure estrident i nerviós. Al costat de Voss, semblava un home moderat. Com en tot, sempre hi ha gent més extremada que el més extremat, gent que, per dir-ho amb un símil, necessita sempre més pebre, per molt picant que siga el plat. El meu company no volia fer la sensació de ser dèbil, ni encara menys de ser amic dels polonesos, i Voss el burxava perquè anara pel dret i es deixara de tants circumloquis. Sempre hi ha algú que rebenta les postures entenedores, que viu millor en aigües revoltes, que gaudeix amb la destrucció, i que pega foc a qualsevol entesa. I durant aquells dies aquests caràcters extremats abundaven. Així les coses, acceptant participar en aquell projecte, vaig tenir la sorprenent sensació d’estar adoptant una postura progressista, benvolent, que podia salvar algunes vides. I allò em va fer sentir una mica millor. I vaig dir-me per a mi: salvaré tots els que puga. Però no fou així.