XIX. UNA RODA SEMPRE GIRA

El 25 d’octubre es va celebrar el Dia de la Llibertat per commemorar l’aniversari de l’alliberament de Posen i de la creació del Wartheland. Hi hagué una gran desfilada, amb soldats de la Wehrmacht i membres del NSDAP, amb centenars d’àguiles de metall i de banderes al vent, marxant marcialment amb el pas ensordidor del Paradeschritt i amb la marxa Preussens Gloria sonant de fons. A la tribuna presidida pel Reichsführer Heinrich Himmler, també hi havia el comandant del XXI districte militar, el general Walter Petzel, el comandant de les SS i Obergruppenführer Wilhelm Koppego, i el Reichsstatthalter Arthur Greiser, que va llegir un discurs en què va lloar l’èxit de totes les mesures polítiques implantades en el Wartheland. Però malgrat totes aquelles demostracions de força i discursos triomfants, aquella tardor de l’any 1943 fou quan tot va començar a canviar per a anar a pitjor. Fins a Stalingrad havíem anat de victòria en victòria, i res semblava que ens poguera aturar. Confiàvem plenament en l’instint infal·lible del Führer. En un any havíem ocupat França, Noruega, Iugoslàvia, Holanda, Bèlgica, Dinamarca i Grècia, i expulsat els anglesos d’Europa. La guerra rellamp havia estat tan efectiva com colpidora. Fins i tot havia anat massa ràpid, obligant a prendre mesures sobre la marxa, sense estar gaire preparats, i molt menys per a rebre aquella marea de presoners russos. Hitler havia dit, referint-se a Rússia: «Sols hem de donar un colp de peu a la porta i tota l’estructura podrida s’ensorrarà». I per què no l’havíem de creure? Al principi va fer l’efecte que era així. Però l’hivern rus no és una força coneguda de la naturalesa, sinó que pertany a una altra dimensió, d’aquelles que podríem incloure entre les impensables o paranormals. I aquell hivern rus havia de ser un dels més durs coneguts, amb temperatures de 20 a 50 graus sota zero. Les notícies que arribaven de Rússia eren inquietants, malgrat l’esforç realitzat per la propaganda nazi. I tot indicava que estàvem en un d’aquells punts d’inflexió en els quals pot passar qualsevol cosa: quan la guerra s’escora definitivament cap a una banda i ja resulta impossible donar-li la volta.

Pense, comandant, que fou un error gravíssim obrir el front rus. És fàcil dir-ho ara, però també ho pensava en el seu moment. Napoleó va iniciar el seu declivi arran de la campanya russa, i el mateix ens va passar a nosaltres, ja que a partir d’aquell moment es va iniciar el canvi de signe de la guerra. En lloc de llançar-nos a la conquesta d’Anglaterra, amb aquella operació de nom Lleó Marí, giràrem cua i ens endinsàrem a Rússia. Potser ens hauria anat molt millor amb els britànics, abans de despertar la bèstia roja. Tampoc he entès mai gaire l’antieslavisme dels nacionalsocialistes, ni perquè els consideraven subhumans. La paraula subhumà la va emprar per primera vegada Stoddard, un autor nord-americà de cert èxit que va escriure als anys vint el llibre La revolta contra la civilització: l’amenaça dels subhumans, on alertava del perill dels negres contra la raça blanca. Els nacionalsocialistes manllevàrem la paraula de la versió alemanya del llibre, i a poc a poc va ser emprada sistemàticament per Goebbels i Himmler per a referir-se als eslaus, que no són de pell negra, precisament. És una bona mostra de com una idea pot arrelar en unes ments receptives, i com aquest sentiment de supremacisme racial pot obnubilar el comportament de tot un país. Al final ens crèiem de veres que totes les coses bones que havia creat la civilització eren obra nostra, de la nostra raça, i que les altres, amb la seua simple existència, les posaven en greu perill. Però allò, evidentment, ens va llevar qualsevol simpatia per part dels habitants de les terres conquerides, que malgrat que en ocasions foren antibolxevics declarats veien que posant-se de part nostra també tenien les de perdre. Potser no ens sabotejaven, però tampoc ens ajudaven. Les nostres tropes estaven soles, en unes extensions immenses, inabastables, lliurades al seu incommensurable destí. Tan sols el mariscal de camp Ewald von Kleist, que no era membre del partit ni sentia gaire simpatia pel nacionalsocialisme, va aconseguir atraure la població russa, i alguns s’hi varen enrolar contra Stalin. Però el nostre antieslavisme era massa furibund, massa visceral, i Von Kleist va ser molt criticat precisament per haver donat entrada als subhumans a les tropes alemanyes.

Els russos són durs de pelar, i lluitaven amb una ràbia desesperada, sense abandonar mai la posició. Pensaven que els mataríem si eren fets presoners (cosa que era prou certa), i que abans fins i tot els torturaríem per a obtenir la màxima informació, i allò, no respectar mínimament la convenció de Ginebra, també fou un error greu. Això els conduïa a actes del tot desesperats, que ens sorprenien i que no enteníem, i que feia que cada pam de terra guanyat fora a costa de molt d’esforç i sacrifici. També haig de dir que les tropes russes mostraren una gran crueltat amb els soldats alemanys que queien a les seues mans. Un soldat ras, de nom Franzl, que vaig tractar a l’hospital de greus seqüeles psíquiques, em va contar que uns pilots de la Luftwaffe, capturats pels russos a Tarnopol, foren lligats i mutilats (els tallaren la llengua, les orelles i els genitals). «Dies després vàrem trobar més companys mutilats… Jo i altres SS anàrem a buscar jueus, els baixàrem a una bodega on estaven els cossos dels companys, i després de fer-los veure’ls els matàrem a garrotades. En devíem matar un miler, però això era massa poc per al que havien fet!». Aquesta insistent assimilació dels russos als jueus, prou absurda en tants sentits, fou una constant durant els primers mesos de l’Operació Barba-roja i va justificar molts dels excessos salvatges contra la població. No sols eren subhumans, sinó que, encara pitjor, eren subhumans jueus.

La conquesta de França fou fàcil i senzilla, les nostres tropes la conqueriren quasi sense pèrdues. Aquest fet insòlit es va interpretar com a conseqüència d’aquell exèrcit francès desnaturalitzat, amb una raça híbrida degenerada, Mischling, plena de metecs. Tan sols els soldats alsacians eren bons guerrers, i molts d’ells, quan foren fets presoners recordaven amb enyor que els seus pares havien lluitat en la primera guerra amb els alemanys i lamentaven la seua dissort. Però la veritat és que si els francesos hagueren sabut que els afusellarien de segur que haurien redoblat la seua resistència i s’haurien deixat la pell abans de ser capturats. Com els russos.

Ens vàrem enganyar amb ells; els vàrem menystenir. Vivien en un estat de pobresa tan aclaparador, tan miserable, que vàrem pensar que els podíem aixafar com polls. El Führer no era un militar, sinó un polític, i potser en aquest fet va raure gran part de la nostra ruïna. Es va capficar en la conquesta de Stalingrad, quan possiblement hauria estat molt més efectiva la conquesta de Moscou, com li varen recomanar els generals de la Wehrmacht. Però la guerra a Rússia fou d’una destrucció total, implacable i completa: una destrucció superior a la de la guerra de Trenta Anys, una cosa mai vista. Allí varen morir molts alemanys que havien combatut valerosament en la primera guerra, i que eren els millors soldats. Després d’haver patit quatre llargs anys de trinxeres, varen acabar perdent la vida en aquella terra ferotge, lluny dels seus, soterrats en qualsevol lloc de l’estepa infinita.

El meu company a l’hospital, el doctor Veigel, que havia estat en camps de concentració de presoners russos, estava d’acord en l’error de la campanya russa.

—El Führer, a Mein Kampf, ja escrivia sobre els russos com si es tractara del diable. Si haguera triat envair Anglaterra hauria anat millor, sens dubte. Potser hauríem tingut moltes baixes a l’inici, la RAF és poderosa, quasi més que la Luftwaffe, però els anglesos quasi no disposaven d’artilleria, ni estaven preparats de veres per a impedir una invasió… Sobretot perquè els americans encara no havien entrat en guerra!

Vaig pensar en com hauria pogut canviar si haguérem conquerit Anglaterra, i sense Nord-amèrica com a rival. I aquella frase de Hitler, vaticinant la seua conquesta: «Anglaterra ja no és una illa». Es contava que els anglesos donaven la invasió per segura, i que havien eliminat tots els senyals de les carreteres, per a complicar així els nostres desplaçaments. Com si això ens haguera pogut causar algun trastorn important!

—Però al Führer no li agrada el mar… En realitat, malgrat que no ho reconeixerà mai, es mareja. Per això, volia construir un pont entre el punt més proper entre França i Anglaterra. Però abans calia acabar amb la RAF.

Veigel va esbossar el seu somriure intel·ligent.

—I ara hem donat un bon colp de peu a aquella porta podrida russa… I, en efecte, s’ha trencat. Però a dins hi havia un vesper, que s’ha girat contra nosaltres… I no serà fàcil d’aturar. Com deia Hitler, a l’inici de la campanya: «Aquest enemic no està format per soldats, sinó per bèsties». I ara venen cap a nosaltres!

Li vaig recordar la frase del general polonès que va signar la capitulació del seu país: «Una roda sempre gira». I així era. La roda havia girat. La roda de la fortuna.

Vaig celebrar el meu quarantè aniversari lluny dels meus. Encetar la dècada dels quaranta produeix vertigen, i més en aquelles circumstàncies. Em sentia una mica abandonat per tots, per la universitat, pel partit, fent aquella feina de seleccionador de bojos, tan ingrata i poc estimulant, per molt que havia intentat buscar una altra ocupació més afí a les meues capacitats i coneixements. En diverses ocasions havia pensat escriure al rector Knoll; finalment, ho vaig fer amb motiu de la seua condecoració amb la Creu al Mèrit Militar, de segona classe, que va rebre pels seus serveis a la Universitat: després de felicitar-lo per la distinció, li pregava si podria exercir la seua influència d’alguna manera. Però no vaig obtenir cap resposta. I ara ja era massa tard: Knoll havia deixat el rectorat pel senat, i el seu lloc havia estat ocupat pel degà de la Facultat de Medicina, l’anatomista Eduard Pernkopf. Aquell que emprava els cossos dels executats per la Gestapo per a usar-los de model per al seu aparatós atles anatòmic ara era el nou rector de la Universitat de Viena, i gens amic meu.

La doctora Hetzer vingué a felicitar-me pel meu aniversari: ella tenia quasi quatre anys més que jo, i al juny en faria quaranta-quatre. Per a una dona la sensació de vertigen encara s’accentua més, per l’arribada de la menopausa. Prenia pastilles de pervitina per a superar els efectes depressius derivats de tantes coses; sovint, en forma de caramels i bombons amb aquesta droga: «Els bombons Hildebrand sempre són deliciosos», deia aleshores la publicitat.

Aquell dia em va anunciar que regressava a Viena:

—No tinc gaire res a fer ací. La guerra està deixant de costat la meua tasca antropològica, o en tot cas s’està portant a terme d’una manera massa atrotinada. Hi ha massa presses per fer desaparèixer la població polonesa, sense abans haver posat tots els mecanismes per tal de salvaguardar el que quede de sang alemanya. He fet el que he pogut, tinc la consciència tranquil·la.

Les notícies no eren gens bones, i com pitjors eren, més a la desesperada treballaven els camps d’extermini, sense discriminar res. Per moments, feia la impressió que al Führer li interessava més l’aniquilació dels jueus i dels polonesos que la guerra.

—He escrit a Ebner per a demanar-li un favor —em va dir amb un posat misteriós. L’Oberführer Gregor Ebner era el cap del programa de les Lebensborn.

—Sé que en alguns casos s’està realitzant inseminació artificial, malgrat l’opinió totalment contrària de Himmler. S’està duent amb un gran secret, en situacions especials de dones que no volen tenir relacions tête-à-tête.

Vaig fer un somriure i li vaig preguntar si no havia pogut trobar cap voluntariós SS.

—Preferesc anar sobre segur. Vull un ari pur, sense cap malaltia congènita, sense cap llinatge jueu, sense casos d’esquizofrènia i amb una capacitat intel·lectual alta i contrastada.

Li vaig dir que la trobaria a faltar, que em quedava a Posen sense cap objectiu, a l’espera que em tornaren a cridar a files. Una panorama ben negre, al capdavall. Li vaig explicar la meua darrera temptativa d’entrar a la Facultat de Medicina, i que el degà Voss m’havia ofert una feina del tot inacceptable. Però la doctora em va ignorar.

—Recordeu l’Untersturmführer Posselt, que ens va acompanyar en el nostre viatge? Em va dir que la seua dona és infèrtil, i que Himmler, en el seu full de servei, va escriure amb tinta verda, que és la seua preferida: «no nens, no promoció». Per això encara és Untersturmführer… Un home tan valuós com ell!

Li vaig comentar que coneixia un cas semblant, referint-me a la situació que havia viscut Irmgard.

—Com sabeu, el Reichsführer supervisa personalment tots els matrimonis de les SS. Posselt em va contar que a la fitxa que s’ha d’enviar, no sols cal demostrar la puresa racial dels dos nuvis, sinó també afegir-hi una fotografia en vestit de bany… Em tem que jo no estic gaire per a posar en vestit de bany.

Va sospirar i va canviar de tema.

—M’han proposat anar-me’n a Munic. Allí hi ha una Lebensborn potent, instal·lada a casa de l’escriptor Thomas Mann.

Ningú no volia Thomas Mann. Se’l considerava un traïdor, i un amigatxo dels comunistes. Casa seua havia estat requisada, així com la seua biblioteca i els seus mobles. Fins i tot l’automòbil que hi havia al garatge. I ara, a la mansió dels Mann, hi havia una d’aquelles Lebensborn plenes d’infermeres i valerosos nois de les SS.

—Però estic cansada de tanta peregrinació… He sabut que hi ha molta corrupció entre les SS: em varen informar que alguns dels nens que nosaltres havíem seleccionat a Belzec foren comprats després pels polonesos per quaranta Reichsmarks. També he sabut que en alguns llocs els nens es venen per vint-i-cinc zlotys! Caldria posar ordre, imposar una disciplina dura, alertar el Reichsführer, però les coses van massa de pressa. En fi, estic molt fastiguejada —va concloure la doctora—. També he sabut que a alguns nens se’ls ha sotmès a llargs tractaments de raigs X per a enrossir-los, i així són rebuts molt millor pels colons alemanys… Als nens sols se’ls protegeix amb unes ulleres de soldador. Darrerament, hi ha massa improvisació, massa bogeria, i francament preferesc retirar-me.

Va respirar profundament, i va afegir:

—Recorde el Congrés de la Societat Alemanya de Psiquiatria Infantil que va tenir lloc a Viena, l’any 1940. Aleshores, teníem tot el poder a les nostres mans, i les autoritats havien dipositat en nosaltres tota la confiança, per a tirar endavant una política científica de salut infantil, esterilització i eutanàsia. Ara, amic meu, tan sols tres anys després, em pregunte què queda de tot allò… De tot aquell optimisme! Quan dèiem que els nens no pertanyien als pares, sinó a l’estat! A l’estat biològic d’Adolf Hitler!

Aleshores varen trucar a la porta. Per la manera de fer-ho la vaig reconèixer de seguida. Vaig mirar a la doctora una mica inquiet, i ella em va confirmar amb la mirada que trucaven a la porta i em va preguntar si no pensava obrir. Ingrid estava molt bella, amb els cabells solts, i amb aquella flaire que emanava el seu cos de blat acabat de segar. Vaig fer les presentacions, i la doctora va dir de seguida:

—La felicite, ja veig que esteu en estat!

Ingrid va somriure, feliç, un colp de llum com quan s’aclareix un dia ennuvolat i un raig inunda un bocí de prat ple de flors.

—Estic de quatre mesos…

Em va mirar i va afegir:

—Li he portat un petit regal pel seu aniversari, professor.

Em va passar un paquet, perfectament embolicat. El vaig obrir inquiet: es tractava d’una nova edició de La cançó d’amor i de mort del corneta Christoph Rilke, de Rainer Maria Rilke. Li devia haver costat una petita fortuna: era una enquadernació preciosa, amb flors estampades.

—Professor, jo no sé res de literatura, però m’he deixat aconsellar… També m’havien recomanat un llibre d’Ernst Jünger. Però he vist aquest tan bonic…

La doctora la mirava amb un esguard inquisitiu i un somriure benvolent. Certament, entre totes dues hi havia un món. Ens va dir que se’n tornava a Berlín, i que allí ja tenia un lloc de treball assegurat quan acabara amb el procés de maternitat. Jo no vaig gosar preguntar on anava a treballar, però la doctora no va poder reprimir la curiositat.

—Treballaré al RuSHA, segurament sota les ordres del professor Franz Six —va contestar, sense poder contenir la satisfacció.

Franz Six! Jo havia conegut Six a Königsberg, on havia estat professor, i on ja s’havia manifestat com un dels ideòlegs més potents i impassibles del Warthegau, i de la despolonització. Era un home extraordinàriament rigorós, molt treballador, un gran professional. També havia comandat un Einsatzgruppe a Rússia, eliminant intel·lectuals i jueus, amb gran eficàcia i sense remordiments de cap tipus, completament capficat en el seu objectiu. Himmler confiava en ell en el cas d’envair Anglaterra, per tal de localitzar i anul·lar els intel·lectuals anglesos més esquius i contraris al nacionalsocialisme, com ara Bertrand Russell, que figurava entre els primers de la seua llista. La doctora va entendre de seguida que a Ingrid la recompensaven pels seus bons serveis, i li atorgaven aquell excel·lent lloc de treball a la capital, a la Prinz-Albrecht-Straße. Podria ser. Encara així, com ho havia aconseguit? Coneixia algú al RuSHA? Six en persona? I en quin sentit el coneixia? Vaig intentar imaginar Six, amb la seua perversa cara de musaranya, fornicant amb la jocunda Ingrid, i no en vaig ser capaç.

Aleshores vaig explicar:

—A Rilke sempre el va molestar una mica l’èxit d’aquest poema, que va escriure en la seua joventut, amb tan sols vint-i-tres anys, i en una sola nit… Relata la vida d’un avantpassat seu en la guerra dels austríacs contra els turcs, el 1660. En realitat, heu fet molt bona elecció, Ingrid.

La doctora Hetzer no va poder deixar d’intervenir:

—Però crec recordar que el corneta mor… No és així?

Jo vaig riure, veient la cara de sorpresa de la SA.

—Sí, mor heroicament però… Quan es va reeditar el 1912, va tindre tant d’èxit que els soldats se l’emportaven al front junt amb la Bíblia! Quin altre èxit pot esperar tindre un escriptor que competir amb la Bíblia en els moments espirituals d’un soldat que està a punt de donar la seua vida per la pàtria!

El Nadal del 1943 fou trist i estrany. Lluny de la meua família, sense quasi coneguts, amb la incertesa d’un futur angoixant. El vent xiulava a les cantonades, els dies eren rúfols i la neu havia començat a quallar. Cada dia que esmerçava a l’hospital era com una martellada en la meua capacitat de resistència; sentia com se m’esllavissava l’ànima entre tantes coses odioses i sinistres. Vàrem celebrar l’arribada de l’any nou a la plaça del Mercat, amb les dues cabretes saltironejant al rellotge de la torre, després del repic de les dotze campanades. El doctor Veigel va destapar un parell d’ampolles de xampany, que no sé com havia aconseguit, i va beure amb les seues infermeres i assistents. Aquelles infermeres eren autèntiques, i no com les de les Lebensborn, malgrat que algunes d’elles també tenien les seues aventures amb els metges de l’hospital, amb les esperables conseqüències (i amb nens que acabaven, abans o després, a les Lebensborn). De colp, vaig descobrir Irmgard, entre la gentada que s’havia arreplegat a la plaça. Anava amb una companya de l’Oficina de Fideïcomís, i es va unir al nostre grup. Quan em va veure em va preguntar com estava el seu nàufrag preferit. I, de seguida li va explicar a la companya (que es deia Maria, però que es feia anomenar Stella, per a evitar aquell seu nom tan cristià) la meua metàfora del vaixell a la deriva.

—Em pensava que series a Viena, celebrant el Cap d’Any amb la teua família —em digué tot seguit.

Li vaig explicar que malauradament no m’havien concedit permís, i que tot apuntava que aviat em destinarien al front, i aleshores em deixarien passar uns quants dies amb la família. L’amiga, veient que la conversa s’estava posant massa seriosa, es va posar a parlar amb les infermeres i amb el doctor Veigel. Irmgard, que portava el mateix abric i la mateixa boina que quan la vaig conèixer, se’m va aproximar i em va besar a la galta.

—Tots estem en perill. Tots som nàufrags… On anirem nosaltres si perdem la guerra? A Dorpat, ja no ens queda res. Els meus pares i la meua germana estan treballant molt a la nova granja però no hi ha res segur…

Va callar i de colp va dir, amb un rampell d’alegria, que no era moment per a parlar de coses tan tristes i que tenia ganes de ballar. Li ho vaig comentar al doctor Veigel i ell es va sumar a la proposta. Ens dirigírem a l’Hotel Continental, on havien preparat per a Cap d’Any una bona festa. Els oficials ja anaven completament bufats, però la música era de qualitat, amb una cantant vestida de gala acompanyada per un grupet de músics jubilats encantadors. La primera cançó que escoltàrem fou Ich weiss, es wird einmal ein Wunder geschehen (Sé que un dia hi haurà un miracle). Irmgard em va dir, a cau d’orella:

—Veus, estimat amic, encara hi ha espai per a l’esperança!

I em va traure a ballar. Després, la vaig acompanyar fins a casa seua, un grup d’apartaments als afores de Posen, al barri de Jersitz. Anàrem cantant cançons famoses de pel·lícules alemanyes, com ara Gute Nacht Mutter (Bona nit, mare), de Wilhelm Strienz, o Eine Nacht in Mai (Una nit de maig), que va fer que Irmgard ballara movent els braços i assajant grans escarafalls com si fora la gran Marika Rökk. Sorprenentment, aquella també era la nostra cultura, plena de vida, lleugeresa i goig de viure. Tan allunyada de les odioses marxes militars! A la porta del seu edifici, em va mirar, amb aquells ulls color mel. Abans que poguera dir res, em va xiuxiuejar:

—Som dos nàufrags al bell mig de la mar i si vols podem seguir cantant al meu apartament velles cançons una estona més.