XXII. LA RATERA

Vitebsk era una ratera i ningú no s’ho imaginava. M’havien ficat a la gola del llop sense saber-ho. Els de l’OKH donaven per fet que l’atac rus es duria a terme per Ucraïna. A Vitebsk estava tot tranquil, fins i tot massa tranquil; de vegades se sentia algun tret dels franctiradors russos, o es patien les conseqüències del sabotatge d’alguna partida de partisans, però eren accions esporàdiques. De tant en tant, ressonava el remugar d’una metralladora, però tan allunyada i amb intervals tan llargs, que semblava tan inofensiu com el tamborineig d’un picot sobre el tronc d’un pi.

Vaig aprofitar aquella calma dels mesos d’abril i de maig per a desenvolupar els meus pensaments sobre la biologització de l’home, amb la idea de continuar amb ells acabada la guerra en alguna universitat o inclús a la Fundació Reinhard Heydrich de Praga. La nostra espècie estava en perill per un problema de domesticació, de la mateixa manera que el conill domèstic és incapaç d’esquivar la rabosa, l’home domèstic s’havia convertit en un ésser biològicament inestable, tolit, que acabaria degenerant de manera definitiva i irreparable. Tan sols una política racial adient podia posar fre a aquest perill; calia retornar a la vida al camp, abandonar les grans ciutats, criar els fills a l’aire lliure, nodrint-los amb bons aliments i eliminant els dèbils, o defectuosos, com feien els espartans. Calia alternar la vida entre el camp i la ciutat: el flux vital d’una població agraeix la circulació de la gent, i s’evita el risc de la consanguinitat. Calia estar, doncs, molt més atents a la salut genètica del poble i guiar els seus passos cap a una vida saludable, i no només des del punt de vista nutritiu sinó també reproductiu.

Ara que escric aquestes idees, comandant, m’adone plenament del seu perill potencial. Però, és pecat intentar millorar la raça humana? Fer nens més forts i sans, més intel·ligents i audaços, més aptes i lluitadors? Allà al front em va arribar una carta postal d’Ingrid, des de Berlín, amb el retrat de Hitler i el lema imprès «Alemanya vencerà, perquè viurà», on tan sols em deia: «Doctor, li confirme que el Tercer Reich té un nou soldat! Heil Hitler!». En aquell Heil Hitler hi havia condensada tanta alegria, tanta esperança… Era un clam orgullós, ple d’urc i de resistència, que animava al combat i a donar-ho tot per aquella idea. Ingrid s’havia sacrificat per aquell ideal nacionalsocialista, havia deixat els seus dos fills a la Lebensborn, i mai més sabria d’ells. Comptat i debatut, era admirable. Sí, jo creia en una Gran Alemanya, culta i científica, que tan sols es deixara conduir per les grans accions. Ja en teníem prou de jueus, de religiositat catòlica, de menjaciris i de barbuts sionistes, de musulmans i de testimonis de Jehovà, d’engalipadors amb una Bíblia o un Alcorà a la mà… Creia en un estat aconfessional, que tan sols es regiria per les lleis de la ciència, al més allunyat possible de la religió. Un estat consagrat per complet al cultiu de la raó i de la cultura. I, tanmateix, mentre escrivia aquella mirada nova sobre l’home, sobre aquell superhome de Zaratustra, també sentia un mal sabor de boca. A Vitebsk, abans de l’arribada dels alemanys, hi vivien cinquanta mil jueus. Al principi els entaforaren al gueto, on varen morir molts nens i ancians de fred i de malalties, i a partir del 1944 començaren a enviar-los a camps d’extermini. No en deixaren ni un. A molts els havien mort abans, afusellant-los i soterrant-los en fosses, o bé llançant-los al riu Dvina. Desenes i desenes de cadàvers surant al riu. Allò ho varen fer amb l’aquiescència de la resta d’habitants de Vitebsk: ningú digué res, veieren com els aniquilàvem sense moure ni un dit. Segurament, alguns jueus es devien salvar, i es devien integrar en els grups de partisans, però quan jo vaig arribar a Vitebsk no n’hi quedava ni un. I ningú els trobava a faltar, ningú no en parlava, a ningú no li importava, més aviat semblava com si s’hagueren deslliurat d’un entrebanc. La massacre a Vitebsk i altres indrets de Bielorússia havia estat colossal, igual o més esfereïdora que a Polònia. Vaig preguntar al meu assistent Haben sobre com havia anat tot. Vaig notar que el tema l’incomodava molt i ho vaig deixar córrer. Però Haben, dies després, em va dir:

—Quan arribaren les tropes a Bielorússia, el juny del 1941, part de la població les va rebre amb flors i aplaudiments. Pensaven que amb nosaltres s’alliberarien de les repressions de Stalin. Bona part d’aquella gent era antisemita, perquè relacionaven els jueus amb els bolxevics. Per això no els va importar el que els poguera passar… Però rere els jueus seguiren ells. Al cap de poc de la invasió, Himmler va decidir que tres quarts dels bielorussos s’havien d’erradicar i que tan sols aquells que tingueren trets aris podrien sobreviure, servint com a esclaus dels alemanys.

Va sospirar. I va afegir, com si una cosa portara a l’altra:

—No és aquesta la guerra que esperàvem… Quan les coses van bé ningú es planteja res! Però la nostra feina sempre és igual d’ingrata… Es guanyen o es perden les batalles, sempre és igual ací, a la posta sanitària. Ferits i patiment! Al principi de la guerra, veus als ulls dels ferits una mirada brillant per la victòria… Però ara els rostres ja sols mostren desesperació i por que els abandonem… Una por cerval d’acabar soterrats en un marge de l’estepa… I corren les històries: que si els cosacs amb els seus sabres decapiten els soldats, i s’estén un temor generalitzat. I t’arriben soldats amb amputacions netes, i penses: els cosacs, els maleïts cosacs! Els fotuts cosacs que ens tallaran el coll!

Heinrich Haben havia rebut una Creu de Ferro: era un dels pocs sanitaris que l’havia aconseguit. Alguna vegada l’exhibia, i els malalts la miraven com enlluernats. Però duia massa temps al front. Amb ell hi anava un infermer, també veterà, de nom Peter Bach. Junts havien passat bona part de la guerra. Bach es va posar a taral·lejar la cançó Weit ist der Weg zurück ins Heimatland, so weit, so weit (Guarda les teues penes a la motxilla i somriu, somriu). Haben li va dir:

—Quan arriben els cosacs te la cantaré, Peter!

Ell va amollar una riallada. Li vaig preguntar a Haben com havia aconseguit la Creu de Ferro, i va fer un gest com llevant-se importància. Peter m’ho va explicar.

—Teníem un ferit, amb un trau molt lleig al pit, a l’altura del braç esquerre. Les benes estaven xopes de sang i l’hemorràgia no cessava. El malalt havia perdut la consciència i tot indicava que moriria dessagnat. Calia fer alguna cosa, prendre alguna decisió. L’única cosa que podia salvar-lo era una transfusió de sang. El doctor Haben va posar més cotó-en-pèl i gases per la zona de la ferida i em va demanar de portar l’aparell de transfusió Braun-Melsungen. El doctor té la sang del grup O, que és compatible amb qualsevol altra. Però ja semblava massa tard… Quan vaig arribar, es va estintolar d’esquena contra un arbre i es va fer un torniquet al braç esquerre: jo li vaig enfilar l’agulla, la màquina va començar a funcionar. Quan va revertir l’acció i li va injectar la sang al ferit, ja quasi estava morat!

Va aturar-se un moment i va tornar a cantar:

—Guarda les teues penes a la motxilla i somriu, somriu… Ha, ha, ha!… Després d’haver-li transferit 500 centímetres cúbics de sang, el ferit va obrir de colp els ulls i va demanar aigua! El més improbable havia passat! L’havíem salvat!

Haben va intervindre, potser per a llevar-se una mica de mèrit:

—La guerra és la monotonia de les proeses insòlites…

Peter va riure. Haben va continuar indiferent:

—Nosaltres, els sanitaris, veiem el pitjor de la guerra. Por i patiment concentrats al nostre voltant. De vegades, és com si nosaltres haguérem fet alguna cosa dolenta per haver atret tota aquella misèria. Però fem el que podem!

Peter també feia de dentista, i fora del búnquer instal·lava el seu torn portàtil, que s’accionava amb uns pedals, i una cua de soldats el mirava treballar, mentre esperaven impacientment la seua tanda. Un empastament, una càries preocupant, una extracció, hi feia de tot, sense defallir. Quin mal de dents causa la guerra! Tots tenien alguna queixa, sobretot agreujada per la falta d’una alimentació saludable. Peter em recordava aquelles escenes pintoresques que havia vist en alguns gravats de medicastres ambulants, anant de poble en poble, i arrancant queixals corcats sense anestèsia. Posava el seu cos de lansquenet al damunt del soldat i, així, amb un colp de mà, extreia aquella peça podrida.

L’Unterarzt Haben em va dir:

—Aquestes coses són les que ningú imagina del front… La necessitat d’un bon dentista.

Hi vaig convindre. Des de la meua arribada, m’havia adonat que Peter portava un anell de Totenkopf, l’anell d’honor de les SS, que atorgava en persona Himmler. Li vaig preguntar a Haben si havia estat a les SS, i em va contestar que no, que l’anell era del seu germà, un heroi que va morir en un accident estúpid a la carretera. El portava en homenatge seu. I va afegir:

—En realitat, Peter també es mereix una condecoració. Es mereix la Creu de Ferro tant com jo… Però als comandaments els costa molt condecorar un simple infermer.

Hi vaig estar d’acord.

—A Stalingrad, Peter es va exposar tant, auxiliant els malalts i caiguts, que en un moment determinat els rojos varen deixar de disparar… Fou un moment màgic, una raresa d’aquelles, una mica surrealistes, que passen a totes les guerres. L’home sent una estranya admiració per les mostres incontestables de valor. I Peter era clarament un heroi.

Jo mirava Peter treballar, accionant el torn amb el peu, com si estiguera cosint la boca d’aquell soldat.

—Aleshores, enmig d’aquell silenci, es va sentir alt i clar: Bravo, doctor! Bravo!

En un apart, encara em va dir:

—Peter és infermer, però sap de medicina i primers auxilis com el millor dels doctors.

Jo vaig assentir amb el cap, perquè aquelles paraules, sens dubte dites sense intenció, podia aplicar-me-les i preguntar-me: què sabia jo de primers auxilis? Què sabia jo de medicina general? M’interessava més el vol de les aloses i les seues batusses territorials, que el mal de panxa dels soldats.

Em vaig alegrar de veure arribar Fröschl amb el sidecar. Venia de pescar al Dvina, i havia capturat un peix gat enorme, amb la cua que sobresortia d’un sac de tela de farina, que va fer que la tropa s’arremolinara al seu voltant. Haben li donava permís per a aquelles activitats esportives, que deia que permetia desconnectar de l’exigència de la infermeria, i jo no hi vaig voler interferir. Quant devia pesar aquell peix? Quaranta o cinquanta quilos? Era una heroïcitat haver aconseguit traure’l de l’aigua, i que l’aparell de pesca haguera suportat l’embat d’aquell colós. Les aigües del Dvina donaven refugi a aquells monstres, i la gent del lloc parlava de peixos de més de cent quilograms. Fröschl venia amb el seu bon humor i parlant pels colzes, xerrotejant d’açò i d’allò, com sempre. Mentre netejava el peixot ens va contar que abans de la guerra hi havia a Vitebsk un petit zoo depenent del de Leningrad, i que quan va començar l’ofensiva alemanya, es varen veure obligats a sacrificar tots els animals.

—Però un gran cocodril se’ls va escapar, i es va refugiar al Dvina. Diuen que apareix de tard en tard, i que es menja tot allò que pilla per davant… Dubte que puga resistir l’hivern rus, però quan ha picat aquest monstre he pensat per un moment que era el maleït cocodril!

Fröschl va fer una mirada significativa, i va riure divertit. Mentre netejava el peixot ens va contar aquesta altra història, que algú li acabava d’explicar. Un Obersturmführer de les SS, de Hale o Jena, havia portat la seua dona a una clínica privada per al part. Va fer una ullada a l’habitació i va veure una imatge de Jesucrist sobre el llit. De seguida va exigir que es retirara la imatge, al·ludint que no volia que el seu fill el primer que veiera fora el rostre d’un jueu. La monja va donar una resposta evasiva, i l’oficial va reiterar l’ordre abans de marxar. L’endemà, la mare superiora el va cridar i li va anunciar que havia tingut un fill i que s’havia complert el seu desig: el seu fill havia nascut cec… Fröschl va fer una mirada significativa, per veure si tots copsàvem el matís. Vaig pensar que aquella història havia de ser inventada, i que Fröschl era el candidat ideal per a propagar-la, com moltes altres badomies sobre les SS. Les relacions entre la Wehrmacht i les SS sempre havien estat tibants i aquella història volia castigar l’arrogància de l’oficial calavera. Aleshores va exclamar:

—Mein Gott! Què dimonis és açò?

A l’intestí de l’animal havien aparegut restes humanes.

—Aquest fill de la grandíssima puta s’ha cruspit un home!

Va seguir buidant les tripes, i varen aparèixer dues estrelles roges. Es devia tractar d’un oficial soviètic, mort segurament durant la invasió alemanya.

—Froschl, l’hauríeu d’haver indultat! Vet ací un aliat nostre! —va dir Haben, amb un somriure, mirant els homes que s’havien apilotat al voltant.

Què devia haver passat? Se’l devia haver menjat una vegada mort o el devia haver caçat mentre creuava el riu? Un calfred em va recórrer l’esquena: una cosa era morir a la batalla i una altra de ben distinta acabar al ventre d’un peix gat. Allò ens va impressionar molt. Aquell pobre oficial, devorat per aquella bèstia repugnant, reposant a les profunditats d’aquell riu d’aigües tèrboles i fredes. Aquella sensació inabastable de desemparament, d’estar desprotegit, en unes terres que no tenen res a veure amb tu. Posats a triar, era molt més digne acabar sent víctima del cocodril del Dvina.

L’ambient a la posta sanitària era molt bo, i de seguida m’hi havia trobat còmode. Malgrat ser tan enterc i llenguallarg, Haben era un home seriós i culte; Peter Bach, un veterà assenyat i de fiar, i Fröschl, un destrellatat simpàtic, un narrador de mena, sempre amb una notícia fresca per explicar. Hi havia un equilibri estrany entre ells, en què jo vaig encaixar molt bé.

Durant aquells dies, a la posta sanitària ateníem mals habituals, com problemes gàstrics, refredats, bronquitis… Sorprèn com les malalties comunes floreixen quan hi ha un període de calma. Amb guerra, tot pot esperar; l’adrenalina anul·la els dolors més elementals, com si foren senyals secundaris que poden esperar. Hi ha dues classes d’emocions que temperen el dolor: el sexe i la violència; per això, totes dues van sempre de la mà, i per això (o potser per això) no hi ha guerra sense sexe. El sexe fa oblidar durant uns minuts els horrors de la guerra. I per això també, molts homes arribaven a la posta sanitària amb malalties venèries, agafades als nombrosos bordells de Vitebsk, on les noies bielorusses es prostituïen per un bocí de pa, sobretot aquelles que també eren mares i l’única manera que tenien d’alimentar la seua progènie era lliurant-se a les ànsies dels soldats. Vaig entendre l’advertència del capità sanitari; en efecte, Vitebsk era un gran bordell: en una batuda recent, s’havien identificat més de quatre-centes prostitutes. Totes elles treballant sense pausa. Altres vides esgavellades i ignorades per la guerra.

Al cap de poc, als meus companys de la posta sanitària els va interessar el meu coneixement ornitològic, i els meravellava com la gralla havia pres l’avés d’esperar-me a la branca d’un arbre al costat de la infermeria i volar al meu muscle tan aviat com sortia. Un dia d’inicis de juny, els explicava:

—Podem aprendre molt del comportament dels animals i del seu instint agressiu. Per exemple, cap dels grans carnívors ataca mai el cor del grup, sinó que busca sempre aïllar un individu, si és possible el més dèbil i inerme. No sols els grans carnissers, com ara el lleó: aquest s’ho pensarà molt abans d’atacar un búfal al bell mig del seu grup. Si ho fa té les de perdre, per això buscarà un individu ressagat. El falcó mostatxut i el falcó peregrí tenen una pauta de comportament que serveix exclusivament per a aquest fi. Per aïllar el més dèbil…

Aleshores Haben va preguntar qui de nosaltres era el més dèbil. El front s’estenia tot al llarg de centenars de quilòmetres.

—No ho sé… Però hi ha una cosa que és clara. Vitebsk es troba en una espècie d’extensió, de coma, de la línia del front… Seria fàcil aïllar-lo.

Fröschl va intervenir:

—Però estem armats fins a les dents… I mig envoltats d’aiguamolls.

Vaig assentir amb el cap. I vaig continuar:

—Quan una au de presa ataca un estol d’estornells, s’agrupen entre ells formant quasi una bola compacta. De tan junts, a males penes poden batre les ales. I quan tenen a prop l’au carnissera s’hi llancen a sobre, i ella es veu del tot superada… És com si li llevaren l’aire de sota de les ales… Els russos són com els estornells, n’hi ha milers i milers… I amb tants russos, els aiguamolls poden ser un obstacle, però no insalvable.

Fröschl va dir, amb un gest de menyspreu:

—Si són com estornells, els trencarem el coll!

Haben no va afegir res. Finalment, va comentar, amb un deix de cansament:

—Caldrà estudiar més els maleïts estornells… No diu el Führer que la naturalesa és la millor mestra? Doncs això! Estudiarem els maleïts estornells!

Aquell dia vaig demanar prestat el sidecar de Fröschl i hi vaig fer una petita volta, aprofitant que havia d’anar a Vitebsk. Des del mont Zadunov es veia tot el país de Bielorússia, i al fons s’endevinava la presència soviètica. El meu amic Kurt Stavenhagen m’havia animat a anar a aquell pujol, un dels pocs d’aquella immensa extensió, i que havia pintat Marc Chagall. Em va escriure una carta animant-me a descobrir la terra d’aquell pintor: Vitebsk és la pàtria de Chagall, allí va fer uns quadres preciosos, de cases mig desballestades, plenes de color i d’una estranya i rara melancolia.

I tenia raó: tot el país traspuava melancolia. Durant uns quants minuts, abans de regressar, vaig estudiar unes papallones satírides que revolaven sota els pins, que feien el seu ritual nupcial: el mascle aturat obria les ales i la femella col·locava les antenes sobre el seu cos, en els òrgans olorosos, unes escates aromatitzades amb el perfum de la seua espècie. Si la femella resultava convençuda pel que detectaven les seues antenes, deixaria fer el mascle, i al cap de pocs dies els ous fertilitzats serien postos acuradament a les gramínies, cosa que donaria lloc a una nova generació. Però, què detectaven? Com discernien si aquell mascle era apte?

De sobte vaig sentir que em deien per l’esquena:

—Deuen ser unes papallones força interessants!

Em vaig girar i vaig descobrir el tinent Beutelspacher. Anava acompanyat d’un grupet d’homes, alguns els recordava de la meua trobada a Polònia. Em va explicar que l’havien destinat al front bielorús, per tal de perseguir partisans, desertors i interrogar possibles presoners russos.

—Ja sap que en això m’he guanyat a pols una reputació! —va dir, rient, mostrant la seua dentadura robusta, de goril·la—. M’alegra trobar-lo amb aquestes robes d’oficial doctor, la veritat!

Beutelspacher em va oferir una cigarreta i jo li la vaig acceptar.

—Aviat tot açò s’acabarà —em va dir—. I podrem regressar als nostres llocs de treball universitaris.

Vaig preguntar si ho veia possible. Allò el va estranyar: per què no havia de ser-ho. Vaig callar. Què podia dir-li? Perquè hauríem de retre comptes?

—A mi m’esperen els meus prats… Quan guanyem la guerra tinc per davant un projecte important: el Führer vol desallotjar totes les granges i pobles dels voltants de Berlín, que tenen una terra molt poc fèrtil, que les fa molt poc rendibles per a l’agricultura. Els habitants d’aquestes zones seran reubicats en terres més fèrtils de Polònia i Holanda, i al voltant de Berlín es crearà un gran bosc, amb complexos residencials per als berlinesos.

Era la primera notícia que tenia d’aquell projecte faraònic.

—Jo espere poder viure en una d’aquelles noves cases. El Führer ha promès que després de la guerra no hi haurà treballador alemany que faça treballs físics. El nacionalsocialista és massa distingit per a això. És un aristòcrata. Aquesta mena de treballs seran realitzats pels homes dels pobles conquerits. A nosaltres se’ns encarregarà dirigir-los i controlar-los.

Aleshores, vaig plantejar la situació contrària: què passaria si no guanyàvem la guerra. Beutelspacher s’ho va pensar durant uns quants segons.

—Pensar així és derrotisme, doctor! Però espere retornar igualment a la universitat! He estat soldat, he mort gent, però qui no ho ha fet en aquesta maleïda guerra? He rebut ordres i les he executat tan bé com he pogut. No he fet més que obeir ordres dels meus superiors. Com ara vostè. Ací també segrestem els nens rossos i els envien a les Lebensborn d’Alemanya per a la seua regermanització…

Allò no ho sabia.

—Tan sols des de principis d’any, se n’han enviat al voltant de dos mil quatre-cents… Però Bielorússia és una mina, per ser la majoria dels seus pobladors rossos i tenir famílies nombroses. A alguns pares se’ls han emportat cinc o sis fills! En total deuen haver eixit uns trenta mil nens… Els pares, en canvi, serviran de mà d’obra a les fàbriques del Reich.

Les papallones satírides seguien el ritual de còpula. Quins patrons de perfecció biològica descobria la femella amb l’olfacte?

Beutelspacher va continuar amb el seu discurs:

—Som soldats i ens hem comportat com a tals. No tenim res de què penedir-nos. Recorda aquella jove que vàrem penjar al bosc? Doncs poc després també vàrem penjar sa mare. Era qui aconseguia les notes i la seua desgraciada filla feia d’enllaç. Però mai no vàrem aconseguir saber qui les escrivia… Abans de penjar-la li vaig explicar que també ho havia fet amb la seua filla. I que de res havia servit el seu sacrifici.

Mentre parlàvem de tot allò, ni Beutelspacher ni jo sabíem que s’acabava d’iniciar el desembarcament dels aliats a Normandia. I que en pocs dies s’iniciaria l’ofensiva russa, en la qual els partisans serien decisius.

Beutelspacher s’ho va repensar i va concloure:

—I si és així, i perdem la guerra, passaran els anys i la gent ho oblidarà tot, d’aquests anys tan negres… A poc a poc, ningú recordarà res.