XXVI. EL PREMI

Soc l’únic nazi Premi Nobel.

I l’únic Premi Nobel que haja participat en un genocidi.

Aquesta darrera afirmació es podria matisar una mica, sens dubte. Evidentment, no vaig estar a càrrec d’un camp d’extermini, ni vaig disparar als jueus o presos polítics, ni tan sols vaig delatar ningú. Almenys conscientment. Però vaig fer la meua feina, al principi amb entusiasme, completament integrat en la doctrina del nazisme, i d’una manera irrevocable. Al mateix temps, les meues idees i articles científics varen servir per a consolidar i aguditzar la neteja ètnica i, sense poder-se dir que foren un element clau, sí que és indubtable que ajudaren al complex entreteixit de la doctrina de l’holocaust. Vaig ser un dels seus ideòlegs més purs.

El Premi Nobel de Medicina em fou atorgat, a principis dels anys setanta, per les meues innovadores investigacions sobre el comportament animal: fou una sorpresa, però cal dir que ja era un autor prou popular al meu país, per les meues obres sobre la natura. Per tant, el reconeixement feu que els meus llibres es traduïren i es vengueren com rosquilles, i em vaig enriquir, jo i els meus afortunats editors, naturalment. Aquest premi també va originar nombroses entrevistes, que vaig intentar dur el millor possible. Era prou fàcil acontentar els periodistes: tenia unes oques ensinistrades que em seguien pel jardí de la casa allà on anara creient que jo era la seua mare. Això ja omplia l’entrevista d’anècdotes sucoses i deixava també el fotògraf ben content, amb unes instantànies d’allò més pintoresques al jardí. És natural que aquell idioma secret dels animals enlluernara fins i tot el periodista més sagaç i perepunyetes. Al capdavall, jo era un científic llorejat, un divulgador cèlebre, i havien vingut a parlar de ciència, de la natura, de la destrucció del Danubi, del perill d’extinció de l’os panda, de l’odiosa energia nuclear o de la meua estimada ciència sobre el comportament animal. Les preguntes més personals tenien poca entrada, i al capdavall tampoc no hi havia gaire res a explicar. Almenys, aparentment. De la mateixa manera que durant el nazisme em vaig procurar una màscara per tal que els excessos dels meus amics de les SS no m’afectaren gaire, a partir del Nobel me’n vaig procurar una altra de completament distinta, i més pròxima als meus interessos: la de defensor i abanderat de la naturalesa.

Als ulls dels periodistes, jo formava part d’una família tradicional austríaca, amb la peculiaritat de viure envoltat pels meus animals. De la meua dona sempre deia que havia estat l’esposa més bondadosa del món, que em va esperar durant els meus quatre llargs anys de captiveri a mans dels russos, i que mai no em va voler donar per mort. Quan després de tant de temps la vaig tornar a veure, al principi vaig reconèixer la seua imatge i la seua veu quasi sense variacions, però després, al cap de poc, es va mostrar als meus ulls la transformació operada durant aquell període: els trets alterats, el rostre deteriorat, el temps de vida amb ella perdut per sempre. Tanmateix, m’havia esperat, havia cregut en la meua supervivència, es va negar a donar-me per mort, explicava al periodista amb una veu emocionada, donant-li a entendre que foren anys de grans patiments i renúncies. També deia que el seu record em va ajudar a superar aquell temps als camps de concentració soviètics, on em vaig alimentar, i en això hi insistia molt, per a remarcar la maldat dels russos, d’insectes i aranyes. Fins a fer-se’m cara de llebre, i aleshores contreia els llavis i xuclava les galtes, perquè el periodista visualitzara el meu patiment. Per tant, als ulls de la premsa, érem una família normal: la meua esposa, culta i llegida, i els meus tres fills, també dignes continuadors del meu pensament. Una família austríaca més, que ara vivia al camp, com tantes altres, en la qual el pater familias era un científic destacat, a més d’un important i reconegut activista ecologista. Si durant el nazisme, jo propugnava que l’home del nord no pot viure entre els murs d’una gran ciutat, que el priven de perspectiva, ara aquesta mateixa idea la divulgava des de l’ecologisme. I ningú no sospitava res.

Per això, quan amb motiu del Premi Nobel es va posar la lupa sobre el meu passat vaig témer el pitjor. I, tanmateix, quina pigrícia la dels periodistes! Quina falta d’ambició intel·lectual la de tots aquells reporters que vingueren a casa meua! Com els vaig saber conduir cap on jo volia, com vaig esquivar les preguntes més conflictives i com es varen conformar amb la més elemental superfície de les coses! Però també és comprensible: els que venien de lluny s’havien d’enfrontar a la dificultat de la llengua i a un país estranger; i els que eren compatriotes tampoc no volien saber-ne gaire, no fora cas que el Premi Nobel els donara un disgust. El primer ministre alemany Konrad Adenauer havia advertit, just acabada la guerra, que durant un temps caldria conviure amb l’aigua bruta. No calia gratar gaire, no fora cas que sota la màscara s’amagara el monstre, i l’aigua, més que bruta, fos infecta. El meu anglès és prou bo, abans de la guerra havia passat mig any a Harvard, però tinc un accent germànic fort, que no sols no amague, sinó que em va la mar de bé en algunes ocasions compromeses. Quan el periodista estranger s’endinsava en algun terreny incòmode l’accentuava, i la cosa no anava a més. Però, evidentment, la pregunta era inevitable, i calia enfrontar-s’hi: què va fer durant la guerra? La meua resposta sempre fou la mateixa, tan clara com senzilla: vaig servir com a doctor al front oriental, i vaig caure presoner el juny del 1944, junt amb milers de compatriotes. A partir d’aquell moment es va iniciar un calvari que es va perllongar gairebé quatre anys, i si ho vaig poder superar fou gràcies al meu ofici de metge.

Per a la meua sorpresa, aquesta resposta semblava suficient al periodista, tant per a qui venia per a un interviu en profunditat, com per al despistat de la cadena de televisió anglesa o nord-americana. Jo era un metge doctor, poc implicat en la guerra, que va arriscar-se per salvar la vida dels seus compatriotes, sens dubte forçat per la seua responsabilitat com a austríac i pel seu jurament hipocràtic. Fins i tot semblava natural, als ulls no sols del periodista, sinó també del lector, o quan es tractava d’una entrevista per a la televisió, per al teleespectador. I, a més a més, el meu possible error, si és que existia, havia estat llargament purgat amb aquells anys de reclusió als camps de concentració soviètics. Els russos, dolents, que encara estamordien el món, i més aquells dies de finals de la guerra freda, no despertaven cap simpatia. I la cosa no anava gaire més enllà. En alguna ocasió, el periodista, o inclús l’investigador que preparava sobre mi un estudi biogràfic, em preguntava si no m’havia resultat desagradable la política del nacionalsocialisme. I, aleshores, jo replicava el següent, sense eixir ni un mil·límetre del guió:

—Sens dubte vaig pecar d’ingenu. No vaig descobrir la maldat dels nazis fins que vaig conèixer els camps de concentració de jueus a Polònia.

Amb allò n’hi havia prou. Què hi feia jo a Polònia? Quan hi vaig ser? Abans del front rus? I quin era el meu paper allí? Mai no em feren aquestes preguntes i, evidentment, si me les hagueren fet, hauria intentat escapolir-me al més hàbilment possible. El periodista segurament devia pensar que havia vist els camps camí del front rus, o alguna cosa així. Que, com tants altres compatriotes, no havia estat prou atent, però que allò no em feia culpable de res. Calia passar per l’aigua bruta, fins que fos una mica clara, que deia Adenauer.

Tan sols en una ocasió, em vaig trobar incòmode, i no fou amb un periodista, sinó amb el caçador de nazis Simon Wiesenthal, que em va demanar públicament que em retractara de les meues idees durant el nazisme. Aquesta acusació va despertar durant uns quants dies els periodistes, tant els de Der Spiegel, com els del Newsweek. Després d’insistir-hi molt els periodistes d’aquest darrer mitjà, vaig acabar confessant: «Ho lamente… Ara tinc un concepte totalment diferent dels nazis». Aquesta resposta va produir que un altre periodista es preguntara, més aviat retòricament, si jo era un nazi, però que no va tindre gran eco. La pregunta de si era un nazi quedava en l’aire, però la resposta era, evidentment, afirmativa. Tenien raó. Jo era un nazi. I, al capdavall, ho torne a repetir, soc l’únic Premi Nobel nazi.

Vet ací una confessió en tota regla, que naix després d’un llarg debat amb mi mateix. I que, comptat i debatut, és el que ha originat aquest llibre. El debat, evidentment, no gira al voltant de si jo era un nazi, ja que ja he reconegut que ho era, si no sobre la necessitat de confessar-ho ara, de manera pública i explícita, després de tants anys. Sobre la necessitat de donar eixida i publicitat a aquestes memòries, i d’enfrontar-me a les possibles conseqüències, entre elles, per descomptat, la justa retirada del Premi Nobel, i de moltes altres distincions que el varen acompanyar tot seguit. De vegades, em fa l’efecte que he viscut diverses vides, i que aquell jo era un altre. Un altre eixelebrat, irreflexiu, d’una ambició fora de mare. Un oportunista una mica cínic i demagog. I, tanmateix, aquell jo soc jo, i de tot n’he après i he crescut, tot ha conformat la meua persona, i no puc escapar-ne. Vull dir que de tot he après, tot forma part de mi, i tot m’ha ajudat a aconseguir el Nobel. Si us soc plenament sincer, encara avui soc partidari de l’eugenèsia, de l’aniquilació programada dels individus menys aptes, i d’evitar a tota costa la possibilitat que es puguen reproduir. Seria fàcil enganyar-vos, maquillar el meu passat, dissimular les meues idees, però no puc, ni ho he de fer. Ni tampoc m’importa gaire. I mentre escric aquestes pàgines em fibla el dubte de si seré capaç de publicar-les. Si no m’aturaré abans, si gosaré fer públic tot el que va passar, i per què soc culpable, tan culpable.

Pense ara en Wiesenthal, el més famós caçanazis, que va descobrir Adolf Eichmann a l’Argentina, responsable de la deportació en massa de milers de jueus. Pense en ell, i pense que Wiesenthal va viure els seus darrers anys a Viena, ben a prop d’on jo vivia aleshores. Torne a pensar en Adolf Eichmann: tenia una cara fina, uns ulls blaus intensos i un somriure amable. Tocava bé el violí, i malgrat no haver acabat els estudis, no era un enze. Tot i això asseguren que afirmava que descansaria feliç en la seua tomba, perquè haver causat la mort de cinc milions de jueus era per a ell un motiu de satisfacció extraordinària. Certament, molt pocs poden afirmar que han exterminat cinc milions de persones. I no sols jueus: també deu mil gitanos, siga dit de pas.

Haig de confessar que vaig eliminar del meu currículum acadèmic les publicacions més conflictives d’aquells anys. Vaig ocultar tan bé com vaig poder el meu temps a Königsberg i la meua activitat amb les SS a Posen. Al capdavall, jo havia estat un científic que s’havia beneficiat del nazisme, però quants més ho havien fet? Quants més havien tret durant aquells anys turbulents un benefici cabdal per a les seues carreres? Vaig destruir tots els indicis de la meua col·laboració amb Rudolf Hippius, i de la meua activitat a l’hospital psiquiàtric, que havia originat tants consells de guerra sumaríssims amb les execucions consegüents. No volia que se’m relacionara de cap manera amb aquells folls i desertors. Rudolf Hippius havia mort a la forca a Theresienstadt (avui més coneguda com a Terezín), un camp de concentració a seixanta quilòmetres de Praga: el va manar executar a finals d’octubre del 1945 el comandant del camp, Stanislav Franc, imbuït per un fort instint de venjança, ja que hi havia estat presoner dels nazis des del 1944, i després de l’alliberament hi feu justícia pel seu compte. M’imagine que Hippius no va poder ocultar a temps la seua militància en les SS i la seua participació en la Fundació Reinhard Heydrich i en la selecció de txecs i polonesos. Al final, no va tindre tanta sort com jo i ho va pagar molt car, amb la vida. Tan sols tenia quaranta anys.

Per tot això, vaig creure convenient desvincular-me tant com fora possible dels seus estudis. Vaig tindre la fortuna, a més a més, de no haver signat aquell treball amb ell, i malgrat aparèixer als agraïments com a membre de l’equip de treball, confiava que ningú se n’adonara. O que quan algun erudit ho divulgara, ja estiguera lliure de tot perill. I fins ara ha estat així: ningú no ha assenyalat la meua participació en aquells estudis, que ell liderava, però en què jo era, d’alguna manera, el pare intel·lectual. També vaig cremar a la llar de foc el meu carnet del partit NSDAP, i tots els documents i cartes comprometedores que em pogueren relacionar directament amb el nazisme. I, com dic, vaig minimitzar tant com vaig poder el meu període a Königsberg, malgrat que haver ocupat la càtedra de Kant durant un any i mig m’omplia de goig i orgull. Una satisfacció que no he sentit en cap altre moment de la meua vida, ni tan sols quan em cridaren de l’acadèmia d’Oslo. Però, com justificar l’obtenció d’aquella càtedra sense tenir quasi currículum? Què feia un psiquiatre ocupant la càtedra de Filosofia? La càtedra de Kant…

Quan al desembre de l’any 1947, pocs dies abans de Nadal, vaig regressar a Viena, vaig conèixer la mort de mon pare, finit uns quants mesos abans. Allò em va entristir molt, però d’alguna manera també va servir per a passar pàgina. Quasi fou un alleugeriment. Després del confinament rus, jo, certament, era un altre home. La meua dona em va explicar que es va extingir a poc a poc, però que sempre es va mantindre ferm en el seu compromís nacionalsocialista. Vaig entrar a la seua cambra amb una sensació estranya, el seu rostre se’m difuminava en el record. Sobre la tauleta de nit tenia el llibre Paideia: els ideals de la cultura grega, de Jaeger. El professor Jaeger s’hagué d’exiliar als Estats Units, el 1936, per haver contret matrimoni amb una dona jueva i sentir perillar les seues vides. Era estrany que mon pare l’estiguera llegint quan va morir. El vaig obrir per on tenia el punt de lectura i vaig trobar una frase subratllada: «Però l’educació d’Isòcrates estava pensada per a servir a tot el poble; va intentar persuadir els seus ciutadans de tirar endavant accions que els feren feliços i que alliberaren els grecs dels seus problemes». Possiblement allò era el darrer que mon pare havia llegit, i aquella frase era com si m’estiguera esperant per a regalar-me un darrer pensament. Vaig sentir una forta congoixa, perquè de segur que mon pare l’havia marcat pensant en els nostres dirigents, i com havien conduït els seus ciutadans cap a la catàstrofe col·lectiva, i com, a més a més, ens havien fet culpables, profundament culpables, per haver-nos deixat arrossegar tan fàcilment d’aquella manera, per haver cregut en aquella espiral de destrucció i odi, de superioritat i dogmatisme. Ens havien fet profundament infeliços. I vaig voler creure que fins i tot mon pare havia evolucionat, i entès el gran i irreparable error que foren aquells anys. La meua dona es va aproximar en silenci, i va fer una ullada al llibre, i a la frase subratllada. I em va dir, amb un to de veu contingut:

—Va passar-se en aquesta habitació els quatre anys del teu captiveri, sense sortir pràcticament. A la seua edat, ja tot eren alifacs. Va estar sol gran part del temps. Ton pare deia que a partir d’ara l’únic que podríem llegir serien els clàssics… Llibres que tingueren més de dos-cents anys i que no estigueren contaminats.

Ara bé, amb aquells anys de reclusió, tan durs i desesperats, vaig pagar pels meus possibles crims? Aquesta és la pregunta que encara m’angoixa. Al camp de Kirov hi vaig passar un any i mig; a un camp d’Armènia, un any i uns quants mesos, i després encara vaig ser traslladat al camp de Kranosgorsk, on vaig passar-hi un altre any. En aquests dos camps la vida fou molt més fàcil que a Kirov: hi vaig arribar ben recomanat i, de seguida, vaig treballar com a metge, sense perill greu, amb la possibilitat d’escriure els meus comentaris sobre el comportament animal, cosa que era un gran privilegi. Sens dubte, la carta de recomanació del comandant de Kirov, on certificava la meua desnazificació i el meu comportament exemplar, fou ben efectiva, i em reberen amb correcció i, de seguida, m’assignaren un lloc de responsabilitat i fora de qualsevol perill. Però, finalment, aquells quatre anys que vaig estar empresonat, purgaven els meus pecats?

Al cap de poc de tornar del meu captiveri rus, vaig rebre una carta de Kurt Stavenhagen, que acompanyava un llibre seu titulat Kant i Königsberg, acabat de publicar. Sol·lícit i amable, em deia que celebrava el meu alliberament i esperava que la meua incorporació a l’acadèmia fos immediata, com havia estat en el seu cas. I m’explicava els avatars dels seus darrers mesos de guerra: «Jo vaig tenir millor sort, amic meu. Com saps, em vaig quedar a Posen, i em vaig enrolar en la Volkssturm. Amb seixanta-un anys vaig agafar per primera vegada un fusell! Tan sols érem vells i nens, i uns quants soldats mal armats, esperant l’arribada de la torrentada roja. En comptes d’anar vestits d’uniforme portàvem la nostra roba de civils i el nostre barret de feltre, com si en lloc d’anar a la guerra ens dirigírem a l’oficina (això sí, amb una metralladora al muscle i una munició de bales penjant del coll). A mi fins i tot m’ensenyaren com emprar l’arma antitanc Panzerfaust! No cal dir que els russos varen passar per damunt nostre com una piconadora. Hitler havia designat Posen com a fortalesa, i allò ens obligava a resistir fins al darrer home: la destrucció fou incommensurable, la ciutat va quedar mig destruïda, i es varen perdre tresors molts valuosos, com ara la biblioteca Raczyński. No sé com vaig aconseguir salvar la vida. I com no vaig ser capturat pels russos. No va tenir tanta sort el rector Carsten, que va morir d’un tret al cap i el soterraren en una fossa comuna al parc del castell. L’acabaven d’ascendir a Oberführer i va morir com un heroi: va morir com Teia, el darrer rei ostrogot, sense capitular. El meu procés de desnazificació fou ràpid, per no pertànyer al partit, i perquè vaig ocultar la meua col·laboració amb Rudolf Hippius i les SS. I aviat vaig reintegrar-me a la Universitat de Göttingen. No tenia res de què penedir-me. Com tampoc ho tens tu, amic meu. Com sosté Ernst Jünger, tot el que férem estava en l’esperit del nostre temps».

Tot el que férem estava en l’esperit del nostre temps. Em va sorprendre que el rebel Stavenhagen donara per resolta tan fàcilment la nostra responsabilitat d’aquells anys. La idea no era nova, el terme havia estat encunyat anys abans per Georg F. Hegel, amb el nom de Zeitgeist, i feia referència a una força invisible que domina i configura la teua època: una atmosfera cultural que impregna tot el teu temps gràcies sobretot a la creació de coneixement racional i no amb les creences i tradicions. Així havia evolucionat, per exemple, el progrés moral i tantes conquestes de la condició humana, com l’abolició de l’esclavitud, la democràcia, la llibertat d’expressió… Amb molta habilitat, Ernst Jünger se l’havia apropiat d’una manera que l’eximia, a ell i al nazisme, pràcticament de responsabilitats dels seus actes.

Però aquesta també era l’opinió del meu amic l’exrector Fritz Knoll, que després de la guerra va ser acomiadat de la Universitat de Viena, per la seua militància nazi i les seues accions antisemites. Un acomiadament que al cap de pocs mesos es va convertir en una jubilació, amb un sou més que digne i la seua readmissió a l’Acadèmia de Ciències, on va exercir importants càrrecs directius, que li varen reportar nombrosos premis i condecoracions, com ara la Creu d’Honor de la Ciència d’Àustria. També va reintegrar-se plenament a l’activitat universitària Hans Beyer (que va recuperar el seu nom anterior de Joachim), i va donar classes de didàctica de la història als alumnes de Magisteri de la Universitat de Flensburg, on va arribar a ser director del Departament i va publicar diversos llibres de pedagogia amb el prestigiós editor Moritz Diesterweg. El Hauptsturmführer Beyer, involucrat en tants actes genocides a Polònia, i membre directiu de la Fundació Reinhard Heydrich de Praga, va dedicar la resta de la seua vida a explicar la història als futurs mestres alemanys. Beyer també sostenia que totes les seues accions estaven en l’esperit del temps, i que, al capdavall, era innocent perquè no havia fet més que seguir les ordres rebudes. Però potser el cas més significatiu en aquest sentit fou el del doctor Hermann Voss, exdegà de la Facultat de Medicina de Posen, que acabada la guerra va regressar a la Universitat de Jena, i el 1948 va publicar el seu famós manual Anatomischer Anzeiger, del qual es varen fer nombroses edicions i traduccions, que el varen enriquir a ell i als seus, i encara és un llibre de referència obligada en els estudis de medicina. Un treball on bona part de les il·lustracions són d’aquells cossos ajusticiats, molts d’ells guillotinats, per la Gestapo. De vegades, encara somnie en ells, en especial amb el cap d’aquella partisana, i me la imagine en alguna de les seues làmines anatòmiques, acolorides i designant a la perfecció tots els músculs de la cara horroritzada.