XVII. LA PARTISANA

Vivíem en una calma tensa. Ningú de nosaltres sabia quan acabaria tot i teníem una estranya sensació de precarietat, d’estar en fals. Em tornarien a cridar a files? O passaria la guerra a Posen? Quant de temps duraria allò? La propaganda seguia anunciant els grans èxits de l’exèrcit alemany però les notícies que ens arribaven del front per vies extraoficials no eren gens bones. Stalingrad pintava molt malament i teníem el pressentiment que en aquella ciutat llunyana s’hi dirimia tot. Molts de nosaltres preferíem no parlar, ignorar els símptomes i seguir endavant, en aquella mena de carrera desbridada cap a no se sabia on a què ens havia abocat la història. La història o Adolf Hitler, tant se val. Quan finalment es va fer oficial la derrota de Stalingrad, alguns capitostos varen voler fer creure que aquella gran desfeta havia estat en realitat una gran victòria. Per paradoxal que poguera semblar explicaven que gràcies a Stalingrad el món occidental s’adonaria del perill de les hosts de l’Àsia, i que Hitler les havia aturat, fent un sacrifici gran i valent. El Führer, amb la perspectiva de la història, de la història en majúscules, seria vist com un heroi i un visionari, un home amb una capacitat de capir el món que no tenia parangó possible. En centenars d’anys, la historiografia copsaria plenament la grandesa de la seua gesta aturant les hordes asiàtiques i li retria un agraïment etern. Aquestes interpretacions resultaven, si més no, desconcertants. Però els nacionalsocialistes ens les crèiem a ulls clucs, fins al punt que arribàvem a pensar que no hi havia derrota que no haguera estat planificada, i que sota aquell aparent retrocés de les nostres forces s’amagava un nou moviment estratègic infal·lible. La mediocritat dels líders mundials ens feia admirar encara més la ment brillant del nostre Führer, i pensàvem que el món tenia enveja dels alemanys per haver tingut la fortuna de descobrir un líder amb aquell temperament i aquella capacitat de saber sempre què calia fer. Fins i tot el derrotista Kurt Stavenhagen pensava que Stalingrad havia estat un entrebanc, però que no determinaria res. D’aquesta manera, i com per art de màgia, en una mena d’exercici molieresc que recordava el doctor Pangloss i el seu lema que no hi ha mal que per bé no vinga, intentàvem capgirar les males notícies i ataüllar-hi la seua vertadera lectura positiva.

Ara que mire amb perspectiva aquells anys entenc millor els processos cognitius que varen permetre aquella hipnosi col·lectiva. La humiliació del Tractat de Versalles, l’arribada d’un líder que ens assegurava que el destí era nostre, el control dels mitjans de comunicació, l’erosió sistemàtica d’altres vies espirituals de transcendència (en què creure, si no en el Führer) i, finalment, la necessitat de fer el cor fort davant l’adversitat i que les males notícies no eren així, i que si ho semblava eren pura propaganda jueva de la qual no s’havia de fer cabal, tot allò va abocar el nostre poble cap a l’abisme. Una mena de gran secta enlluernada per unes promeses que, en el fons, no ens semblaven tan extravagants (per què tots els bons alemanys no hauríem de tenir dret a una finca de setanta hectàrees?). Ens creiem amb dret a tot i a exigir l’usdefruit de tot: els grans èxits de la nostra pàtria així ho demostraven, i el fracàs de la Gran Guerra havia estat conseqüència de la nostra grandesa i de la traïció vil dels plutòcrates jueus.

Aquells dies d’hivern de l’any 1943 la doctora Hetzer els va passar a Posen i ens vàrem veure sovint. Havien capturat un metge polonès, integrat a la resistència, i l’havien acusat d’haver intentat enverinar l’exèrcit alemany. El doctor Franciszek Witaszek fou primer apallissat per la Gestapo, i després fou conduït a la presó de Fort VII, on varen continuar les tortures, per tal que revelara els noms dels seus còmplices. Witaszek era una eminència de la ciència polonesa, d’interessos molt variats, que havia estudiat les empremtes digitals humanes i publicat nombrosos treballs científics sobre la tuberculosi que li havien valgut un reconeixement internacional. Un microbiòleg vertaderament brillant, amb diferents descobertes remarcables. Em va colpir especialment saber que Witaszek va seguir atenent els malalts polonesos a l’hospital de Dobrzelin, en contra de les estrictes ordenances nazis, vacunant els nens, tractant-los de malalties infeccioses i d’altres plagues degudes a la desnutrició. Els polonesos no tenien dret a rebre assistència sanitària, i saltar-se la prohibició comportava càstig. Era una manera d’anar acabant amb els més dèbils, amb els malalts crònics, erradicant els individus menys aptes. El Reichsführer Himmler havia decidit que com més nens polonesos moriren molt millor; també que no calia que anaren gaire a escola: si sabien signar i comptar fins a cinc-cents ja era més que suficient. Era inútil que saberen llegir i escriure amb correcció, i fins i tot era nociu per als interessos del Reich mil·lenari. Per tant, els nens polonesos «de poc valor racial» no tenien dret ni a una revisió mèdica ni a una escolarització llarga i completa.

Witaszek es va mantenir ferm en les seues idees, i no va claudicar. Li trencaren les mans, li desfiguraren la cara, el sotmeteren a descàrregues elèctriques i tortures psicològiques. Li digueren que havien enviat la seua esposa i els seus cinc fills a Auschwitz i li proposaren un pacte: que denunciara els seus còmplices i que, a canvi d’això, salvaria la vida dels seus. Després encara li prometeren que si parlava li buscarien un bon lloc de treball a Alemanya, on podria viure amb la seua família, treballant per al Reich, amb una nova identitat. Ara m’admira la seua fermesa, el seu valor en defensar una causa, el seu compromís amb uns ideals i un país sense futur aparent. I em pose en el seu lloc i no estic segur de si ho hauria pogut suportar. Al final, no es podia moure, tenia les ferides infectades, i l’arrossegaven pels corredors de la presó, deixant un rastre de sang i d’humanitat. Arriba un punt en el qual ja no controles els esfínters, on tot és igual, i on el cos s’allibera de la pressió, en una última estratègia de supervivència destinada a produir fàstic i, potser així, descoratjar l’agressor. A mi totes aquestes coses m’entristien i m’angoixaven molt. També al meu company a l’hospital, el doctor Veigel, amb qui vaig parlar llargament de com tot allò ens feia immensament impopulars entre la població polonesa. És clar que això no preocupava gens ni mica els companys de les SS, que tenien planificada l’erradicació completa dels polonesos en quinze o vint anys. Però durant aquells dies, quan encara res estava perdut del tot, quan encara no havíem tingut ni una prova clara que la balança s’haguera decantat d’una manera irremeiable, em preguntava si no podríem ser més cauts i comprensius amb gent com el doctor Witaszeck. Que s’haguera sumat a la resistència, a la ZWZ, amb el nom en clau, entre altres, de Warta, era una cosa que, al cap i a la fi, l’honorava. Podria haver estat tractat com un presoner de guerra, com un patriota que defensava uns ideals del tot naturals. És clar, un patriota polonès representava per al Tercer Reich un enemic inassumible, i per això el càstig havia de ser alliçonador. I el 4 de gener de 1943, el doctor Witaszek fou decapitat al Fort VII, sota les ordres de l’Obersturmführer Reinhold Hans Walter.

Al cap de poc de tot allò vaig entendre el motiu de l’estada de la doctora Hetzer a Posen.

—M’han encomanat que faça un informe de les filles de Witaszek, per si alguna es pot salvar a la Lebensborn.

La doctora detestava de manera especial els partisans polonesos. Els culpava en part de les dificultats de la colonització alemanya. Per tant, en aquella informació no hi havia ni un sola espurna de pena o compassió.

—Han capturat les dues filles petites… Però els tres fills majors s’han escapat.

Vaig preguntar l’edat de les menudes.

—Quatre i sis anys… Ja els he fet una ullada: tenen els cabells tan rossos que semblen albines. Són una preciositat de nenes, amb la seua robeta i un gran llaç blanc als cabells. Les famílies que les reben seran afortunades. M’imagine que als germans desapareguts els ha amagat la resistència en algun cau.

Vaig preguntar també per la mare, i em va confirmar que l’havien enviat a Auschwitz.

—En això, no li vàrem mentir al doctor… El cap de Witaszek l’han conservat en un flascó amb formol. Hi han posat aquesta etiqueta: «Líder assassí de masses. Polonès intel·ligent». No sé de qui ha estat la idea, però em sembla molt ben trobat… Així acabaran tots els enemics reaccionaris d’Alemanya. Ja he dit a les nenes que son pare ha estat mort per uns bandits polonesos, i que sa mare és a la presó perquè es dedicava a la prostitució. No m’han entès del tot, però ja s’adonaran de què significa. De moment, si entenen que no veuran mai més els seus pares ja n’hi ha prou. I si accepten el seu nou nom alemany, també.

Vaig pensar que potser aquest és el càstig més temible: que els teus fills t’obliden per sempre, i perden la seua identitat. Amb el temps, aquelles nenes tindrien fills, i aquesta descendència, criada en un ambient nacionalsocialista, reproduiria els clixés dels assassins de son pare. Sense elles saber-ho.

—Després del meu examen inicial, les enviaran a la Lebensborn de Łódź. Per a la seua correcta germanització. I no serà gens difícil… Sembla que la família parlava alemany a casa. Per tant, tot el procés serà molt fàcil i ràpid, i l’adopció quasi immediata. Aquelles nenes ja estan quasi llestes per ser adoptades per un parell de bones famílies nacionalsocialistes.

Em va estranyar que un patriota com el doctor Witaszek, que havia cantat l’himne polonès abans de l’execució, no parlara als seus fills en l’idioma de la seua terra. Per quin motiu? Potser perquè en el seu moment va pensar que parlant alemany tindrien més opcions? Admirava la cultura alemanya? Estimava la nostra llengua? Li vaig preguntar si era del tot cert que havia intentat enverinar els soldats alemanys.

—Sí, està comprovat que va utilitzar armes bacteriològiques contra la nostra tropa, i en especial contra els membres de la Gestapo. Alguns es varen posar molt malalts de colp, i han tingut una mort lenta, temible, sense arribar a conèixer la causa de la malaltia. Pensem que alguns cambrers conxorxats amb el metge varen posar àntrax al cafè. I també preparava corrosius contra els motors, i vacunes mortals contra els cavalls de l’exèrcit alemany… Amb Witaszek han capturat alguns dels tècnics que treballaven en un laboratori clandestí, per a realitzar aquesta mena de sabotatges.

Vertaderament era admirable. Vaig comentar que potser sense voler havíem creat un heroi. Hildegard em va mirar d’una manera inexpressiva.

—Sembla que la gent ja el coneix com el nou Marcinkowski… El tal Marcinkowski fou un metge i patriota polonès, o això tinc entès… Que el coneguen com vulguen! Aviat no quedarà ningú que el recorde! Ni els seus propis fills!

Durant l’any 1943, el descontentament entre la població va anar in crescendo. Ja feia quasi quatre anys que durava la guerra, i semblava que la cosa anava a pitjor i que la derrota era una possibilitat ben versemblant. El vertader nacionalsocialista seguia confiant en la infal·libilitat del Führer, però cada vegada apareixien més veus crítiques i escèptiques. Stalingrad va començar a pesar com una llosa, d’una manera sinistra, com una mena d’espasa de Dàmocles sobre els nostres caps. Allò va produir una forta repressió per part de la Gestapo, i molts dels crítics acabaren en camps de concentració. Jo temia que Hippius diguera alguna cosa sobre Stavenhagen i els seus retrets a la concepció germànica de la Gran Alemanya, i que també fora represaliat. Qualsevol opinió contrària a la política de guerra es considerava un acte de sabotatge, o de derrotisme, i s’hi arriscava la vida. D’aquesta manera, els nazis ja no sols perseguien jueus i comunistes, sinó simples ciutadans alemanys que hagueren mostrat en públic la seua decepció amb la manera com estaven anant les coses. A aquestes persones se les considerava enemigues del nacionalsocialisme i se les condemnava a presó, i de vegades a mort. El problema era que no s’albirava cap final, ni tampoc era fàcil predir si algun dia es podria arribar a un acord de pau, si el Führer cediria, o si en canvi esgotaria totes les vies i allargaria de manera cruel el conflicte i produiria milers de morts més. Aquesta incertesa causava molta ansietat i temor, una desesperança generalitzada. Tothom intentava llegir entre línies, ataüllar algun senyal, buscar alguna llum reveladora, però aquella no era una guerra normal, sinó una «guerra total», i encara ningú sabia com acabaria allò. Al capdavall, ningú sabia del cert el significat vertader d’una guerra total. Però començàvem a témer el pitjor.

La meua feina a l’hospital no era gens fàcil ni agradable, i amb la durada de la guerra i la desfeta de Stalingrad, els casos psiquiàtrics cada vegada eren més abundants i dramàtics. No havia tornat a patir cap error semblant al del caporal Manstein, però seguia trobant-me en moltes ocasions del tot fora de joc en molts diagnòstics, cosa que motivava comentaris feridors entre els metges i el personal d’infermeria. Sens dubte, feia tot el que podia, però era suficient? Em sentia qüestionat, en fals, sense autoritat. Per això, vaig decidir anar a parlar amb el doctor Voss, que acabaven de nomenar degà de la Facultat de Medicina. Des que el vaig conèixer amb Rudolf Hippius, havia parlat esporàdicament amb ell, i sempre s’havia mostrat amable i sol·lícit, malgrat que aquell primer dia no vaig mostrar gaire simpatia per les seues idees d’aniquilar tots els polonesos. Però potser em podria trobar a la Facultat de Medicina alguna sortida menys esgotadora i desagradable que la de l’hospital, i on poguera traure més rendiment a les meues aptituds professionals.

Em va rebre d’una manera molt cordial, i em va felicitar per la feina feta sota la direcció del doctor Hippius.

—Tot i que si li soc franc, professor, eren uns resultats que ja intuíem… Sí, certament, ara tenim una prova científica que ens serà molt útil per anar delmant la població polonesa fins a la seua completa erradicació. Queda clar que una hibridació és contraproduent, i la millor manera d’evitar-la és que no hi haja manera física de dur-la a terme. No li pareix?

Voss portava les seues ulleres sense gafes, i intentava dissimular la calvície amb els cabells molt llargs apegats al crani, amb la ratlla quasi a l’alçada de l’orella dreta. Va prosseguir, mirant-me amb un punt d’estranya fixesa:

—Als comunistes els hauríem d’esterilitzar. Tan aviat com cauen presoners nostres els hauríem de capar: allò seria una manera d’evitar que es propagaren. Pel que fa als polonesos, ja sap la meua opinió, professor… De moment cal actuar amb els més perillosos per a salvaguardar la salut del Reich. M’han explicat que amb els professors Holfelder i Kroger han preparat un estudi per a aniquilar tots els polonesos malalts de tuberculosi. Han calculat que n’hi pot haver al voltant de trenta-cinc mil…

No sabia què dir. Hans Holfelder era un metge molt reconegut, un radiòleg de primer nivell, que emprava els raigs X per a la selecció racial, i que estava combatent el càncer amb la radioteràpia. Jo el coneixia del partit: des de sempre havia mantingut opinions antisemites molt combatives, però aquella matança de polonesos tuberculosos em semblava un pas endavant molt dràstic i valent. Tanmateix, haig de reconèixer que tenia la seua lògica indubtable, i d’alguna manera coincidia amb les meues idees eugenèsiques.

—No sé si ho sap, però el mes de maig passat Holfelder va estar ací, a Posen. Vingué per a testificar contra un oficial d’alta gradació de la Wehrmacht, que havia tingut l’ocurrència de denunciar la mort de nens jueus. Holfelder va sostenir que era molt més humà matar-los que deixar-los viure com a jueus. I va convèncer el jutge de la falta de fonaments d’aquella denúncia.

Voss va mostrar el seu acord amb aquell raonament.

—Quin sentit té deixar-los viure si després els mataran d’adults?

No recorde ara, comandant, el nom d’aquell alt oficial de la Wehrmacht, i em dol de veres, perquè seria un dels pocs exemples d’humanitat mostrats aquells anys. Potser Voss no me’l va dir i jo no vaig gosar preguntar. Perquè per a Voss la raó de ser de la nova Universitat de Posen (ell que venia de l’elitista Universitat de Leipzig) era exclusivament servir de guia intel·lectual per a la transformació, regeneració i colonització dels territoris conquerits. És a dir, dotar de legitimitat científica les nostres accions invasores. Ell era allí per a això, per a investir d’arguments els aspectes més foscs i sinistres de la colonització, en la qual creia plenament.

Aleshores em va preguntar com em podia ser útil. Va posar el seu ull implacable sobre mi. Jo li vaig explicar que era un teòric de la psiquiatria, i que em sentia infrautilitzat a l’hospital, atenent malalts desequilibrats i sotmetent-los a electroxocs, a tractaments que de vegades fins i tot produïen la mort del pacient. Voss seguia les meues paraules del tot atent, acaronant-se la barbeta amb el polze i índex.

—El seu treball és molt necessari, professor. Cal mà dura contra els impostors, que cal considerar desertors, i més en aquests moments difícils. Però entenc què vol dir…

Allò em va donar aire per a explicar-li que, en realitat, quasi no tenia experiència clínica, i fins i tot li vaig reportar el meu error amb el caporal Manstein. Em degué veure una mica angoixat, per no dir que estava a punt de caure en alguna crisi d’ansietat. Va carrisquejar i em va preguntar:

—Com dibuixa vostè, professor? Crec que es defensa prou bé…

Li vaig contestar que acostumava a fer els dibuixos sobre els comportaments dels ocells que investigava. Esbossos de línia, amb un ombrejat lleu si era necessari. El doctor Voss seguia acaronant-se la barbeta, i escrutant-me atentament. Ser degà de la Facultat de Medicina l’havia dotat d’un poder extraordinari.

—M’agradaria molt ajudar-lo, professor. Però ja sap que jo em dedique a l’anatomia…

L’anatomia era la meua assignatura pendent. A dir veritat, em repel·lia, quasi tant com detestava el meu vell col·lega, el professor Pernholf, degà en aquells moments de la Facultat de Medicina de Viena. Voss va continuar, en comprovar que jo no deia res i que per la meua mirada, plena d’inquieta sol·licitud, esperava algun tipus de proposta concreta.

—Però en aquests moments, m’aniria molt bé algú amb la seua capacitat científica, i que alhora tinguera la possibilitat de dur a terme petits esbossos per a després passar-los a dibuixants professionals.

Allò sonava molt bé. Em degué veure la llum als ulls i va afegir, com una mica inquiet.

—Té alguns minuts més lliures, professor? M’agradaria ensenyar-li de què es tractaria exactament…

Li vaig contestar de seguida que estava completament lliure, i que tot allò que em poguera proposar, i més venint d’algú de la seua vàlua científica, era del màxim interès per a mi. Voss va fer un petit somriure, amb el qual volia donar-me a entendre que havia rebut l’elogi i que me l’agraïa.

—Per descomptat, si al final entrara en el meu equip de col·laboradors, també tindria responsabilitats docents a la Facultat —va dir en veu baixa, com per a recompensar el meu elogi anterior—. Jo també admire la seua formació acadèmica i seria un privilegi poder comptar amb vostè.

Crec que respirava feixugament, motivat per la temptadora possibilitat que s’estava obrint davant meu. Seria possible que, després d’aquells mesos perduts a Posen, trobara per fi una dedicació que em fos més escaient i que m’omplira intel·lectualment? Voss es va alçar i va dir que l’acompanyara. Vàrem eixir del seu despatx i vàrem començar a recórrer el passadís de la Facultat. Tothom el saludava i li somreia, i ell cada vegada feia un petit gest amb la mà, familiar, gens marcial. Vàrem baixar les amples escales, i entràrem al soterrani. Allí els cartells de no passar es multiplicaven, i el degà anava obrint les portes i saludant els treballadors, els quals el tractaven amb el màxim respecte i submissió. Fins que arribàrem a la morgue. Allí va demanar a l’encarregat del dipòsit de cadàvers que traguera la darrera adquisició. Cal dir que, a mesura que m’havia endinsat en el soterrani, una sensació estranya m’havia començat a angoixar. L’encarregat va portar un llit portàtil, on hi havia un cos tapat amb un llençol blanc, d’on tan sols sobresortien els peus, que vaig pensar que eren de dona. El degà el va destapar, i en efecte va aparèixer un cos femení, nu i decapitat. Voss, sense mirar-me, i fixant el seu ull hipnòtic en el rostre de la dona, que al seu torn tenia els ulls estranyament desencaixats, com si la caiguda de l’acer sobre el seu coll fràgil li haguera causat una sorpresa rotunda i inesperada, i haguera mort amb aquell gest d’estupefacció, em va dir:

—És una partisana, executada ahir per la Gestapo.

Es va fer un silenci. El cap, separat del tronc, estava a l’altura del muscle esquerre, com si es tractara d’un estrany animal teratològic.

—Ara incinerarem el cos al forn crematori que tenim a la Facultat. És sorprenent el poc que queda d’una persona després de passar pel forn… El cap el conservarem.

Què buscava de mi? Jo em mantenia al seu costat, mirant aquell cap, de cabells canyella i d’ulls verdosencs, injectats de sang. La seua visió m’havia impressionat, perquè s’assemblava extraordinàriament a la noia que havia vist forcar al bosc per l’EK de Beutelspacher. Intentava mantenir la calma, però començava a sentir nàusees. Voss va cobrir de nou el cadàver i, mirant-me per dalt de les seues ulleres, com si l’esguard volguera ser més franc i reconfortant sense vidres pel mig, va explicar el següent:

—He arribat a un acord amb la Gestapo per a estar present en les execucions. I per a prendre fotografies durant l’acte i si és possible fer-ne algun esbós. Necessite tenir mostres ben recents, per tal de poder treballar amb material tan fresc com siga possible. Si pot ser quaranta segons després de l’execució millor que vuitanta…

Imagine que estava blanc com la cera. Voss em va proposar d’eixir fora i de retornar al seu despatx. De nou vàrem caminar pels llargs passadissos, i de nou va rebre salutacions i mostres d’afecte de tothom.

Quan arribàrem al despatx em va demanar per favor que m’asseguera de nou.

—Tenim més feina que mai, professor! —va dir professor, posant l’accent sobre la primera síl·laba, per a reforçar la necessitat que tenia de gent competent.

Jo respirava per la boca, per tal d’intentar recuperar el cos. La imatge d’aquells ulls esbatanats i sanguinolents encara em fiblava el cor. Vaig preguntar si sabia què havia fet aquella noia. Al degà Voss allò el va sorprendre, i va fer un espetec amb la llengua.

—No ho sé, ni m’importa, la veritat… Nosaltres en aquest aspecte no interferim gens ni mica. Són assumptes interns de la Gestapo. Sols ens interessa el cos, evidentment!

—I per a què? —li vaig preguntar intrigat.

—Amb els cossos decapitats, conservem el cap i fem un motlle facial, el més fidedigne possible. I amb els cossos sencers, els tractem i preparem l’esquelet.

Quin interès podia tindre allò? El degà Voss va esbossar un gest de lleugera impaciència. Sense mirar-me, i movent uns papers de la seua taula com si ara estigueren reclamant la seua atenció, va concloure:

—M’aniria molt bé l’ajuda d’algú tan perfeccionista com vostè, que té estudis mèdics, i capacitat per a dibuixar, i una excepcional preparació científica… Pense-ho, i quan puga em contesta. Evidentment, no li ho negaré, és un treball dur, sobretot quan…

Aleshores Voss va alçar la mirada.

—Quan arriba el condemnat, o encara pitjor, la condemnada, a la sala d’execució i se’l situa a la guillotina. O es fa servir la forca al pati, per als casos més vils. Hi ha moments de molta tensió, molt dramàtics… Però cal pensar en el benefici científic que n’obtenim.

—Quin benefici? —vaig insistir.

—Evidentment, un rèdit investigador, perquè estem estudiant un cos fresc… Sense cap conservant, quasi com si estiguérem fent una vivisecció.

Li vaig dir que allò el professor Pernkopf ja ho estava practicant a la Universitat de Viena.

—Conec molt bé el gran treball dut a terme pel doctor Eduard Pernkopf. Però, en el nostre cas, també és una font de finançament gens negligible. Estem enviant els nostres caps i els nostres esquelets per totes les facultats de medicina del Reich. Que aprecien molt l’extraordinari treball fet… I el paguen!

Em vaig quedar mirant-lo sense saber què dir.

—Els diners recollits són invertits a la Facultat, com no pot ser d’una altra manera. Per un esquelet paguen cent cinquanta Reichsmarks i per un cap entre quinze i trenta. Quinze per un home i trenta per una dona. El cap de les dones està molt més buscat… Perquè no n’hi ha tants. Pel d’aquesta partisana que heu vist en podem almenys demanar trenta, perquè és una closca ben bonica. Jo m’arriscaria i fins i tot en demanaria cinquanta. Com veu, aquesta activitat produeix uns bons beneficis.

Vaig pensar en la Gestapo, i em va sorprendre una mica que el degà haguera aconseguit aquell tracte tan favorable als seus interessos. Els devia estar subornant? Els devia passar diners de les vendes i la resta se l’embutxacava? Què hi havia al darrere de tot allò? Segurament va endevinar les meues cavil·lacions, i Voss va aclarir.

—D’aquest tracte, tots n’eixim beneficiats. La Facultat de Medicina rep uns ingressos extra, a més d’un bon material per a investigar. I la Gestapo empra el crematori de l’Institut d’Anatomia. Des de fa mesos, cada dia incineren cossos de jueus i polonesos ajusticiats… Aquells que moren en els interrogatoris, principalment. Nosaltres, no fem preguntes. Són cossos que desitgen que desapareguen al més ràpidament possible i sense deixar rastre. Enemics declarats del Reich.

Esperava una resposta? Ja m’havia dit que m’ho podia pensar, però vaig tindre la impressió, per un punt d’avidesa que vaig descobrir a la seua cara, que desitjava almenys un mínim de col·laboració.

—Quina edat té, professor?

Li vaig explicar que estava a punt de complir-ne quaranta.

—Doncs jo estic a punt de fer-ne cinquanta —va replicar el degà, com divertit de l’estranya coincidència.

—L’única motivació personal que tinc és la científica i ser útil al meu país. I si s’integrara en el meu equip, faria tot el possible… —va mirar-me de nou per damunt de les ulleres—, perquè es mantinguera a part d’altres obligacions… Ja entén què vull dir. A banda de poder reprendre la seua recerca més específica en el temps lliure que li quedara. No soc gens ni mica indiferent a la seua recerca racial. Ans al contrari, estic segur que junts faríem moltes coses interessants.

La seua secretària va trucar a la porta, i el va informar que tenia una altra visita esperant. El professor Voss es va alçar, donant la nostra conversa per conclosa. Era un home menut, el sobrepassava quasi tres pams. Em va acompanyar fins a la porta, amb el seu estil amable i sol·lícit, com si haguérem estat garlant desinhibidament de les nostres aficions, del golf o la pesca. Però en el moment d’encaixar-me la mà, prenent-me amb força, em va fer l’advertència següent:

—Siga quina siga la seua decisió final, professor, que a més a més respectaré, ha de saber que el que li he explicat, i el que ha vist, és del tot confidencial. Li he parlat amb la màxima sinceritat i li oferesc entrar al meu equip, i al cos de professors de la Facultat, perquè considere d’allò més la seua persona i el seu treball. Li pregue que no em defraude.

I acte seguit em va sacsejar amb força la mà, per tal d’expressar-me que estava segur que no seria així.

Vaig eixir fastiguejat de l’entrevista amb el degà i vaig caminar una mica esmaperdut per la ciutat. La constatació de la revulsiva falta d’ètica del degà m’havia afectat molt, perquè al principi m’havia fet concebre moltes falses esperances. Feia un dia bonic de finals de primavera, i em vaig fixar en un conjunt de lliris, esplendorosament florits, amb aquelles flors pomposes, que tenen alguna cosa de llenceria fina, fins a l’extrem que resulten voluptuoses i, si les mires bé, fins i tot una mica obscenes. Quanta bellesa que hi havia en aquells lliris, una bellesa natural, dedicada exclusivament a un fi biològic i reproductor. Aleshores vaig sentir una veu que em deia, divertida, que eren molt boniques. Em vaig girar i vaig trobar-me Irmgard, amb un somriure radiant: portava un vestit de flors estampades que deixava lliures les seues cames llargues i afusades, i un barret molt elegant, que semblava nou de trinca. Em vaig alegrar de veure-la tan bella, tan esplendorosa, tan fresca i atractiva. En canvi, jo devia fer molt mala cara, amb el rostre esbalandrat, perquè de seguida em va preguntar si em trobava bé. Vaig dubtar. I vaig tenir un moment de debilitat. Em va venir una forta congoixa. Irmgard em va agafar del braç i em va animar a seure amb ella en un dels bancs del parc.

—Ara soc jo qui té ganes de plorar… —vaig dir fent una ganyota, amb la qual volia fer broma dels meus sentiments. Irmgard em va animar a fer-ho, dient que era bo plorar i que els homes ho havien de fer amb major freqüència. Vaig riure, amb aire encara una mica atordit. Com ensopit per tantes emocions. Li vaig dir que la veia molt bé, intentant retirar de mi l’atenció. Irmgard, amb la seua mirada comprensiva i alhora seriosa, em va insistir que li explicara què em passava. De colp, vaig ser escomès per una gran necessitat d’obrir-li el meu cor.

—Em trobe en un atzucac, Irmgard. La feina que faig a l’hospital psiquiàtric em genera molta ansietat, em resulta del tot insuportable, però pel que siga no aconseguesc trobar-ne cap altra que em siga digna. Vinc d’entrevistar-me amb el degà de Medicina i m’ha fet una oferta del tot impossible… Hi havia anat amb moltes il·lusions posades a trobar una altra ocupació, però m’haig de conformar amb el que tinc, per molt odiós que em resulte.

Irmgard em mirava amb una compassió plena de vera amistat. Li vaig explicar fil per randa els casos als quals m’havia d’enfrontar, i com fèiem cada vegada més ús dels electroxocs, sovint per falta de temps. Aquests donaven resultats, i molts dels impostors acabaven després executats, amb la meua signatura a l’informe que els condemnava. Tot allò m’angoixava i posava en tensió els meus nervis. Aleshores em va mirar als ulls, i em va confessar:

—Sabeu, aquell dia al camp polonès, quan us vaig confessar que em sentia malament acceptant la casa d’uns polonesos innocents, em contestàreu que no havia de pensar en allò, que nosaltres érem com restes d’un naufragi en una mar en tempesta, i que ens havíem de deixar portar pel corrent… Que no podíem controlar la direcció de les nostres vides i havíem de confiar en el nostre fat i en la nostra fortuna…

Ho recordava perfectament. Perquè amb aquella metàfora havia mentit una mica: potser érem com un tros de fusta en unes aigües embravides, però el vaixell l’havíem fet naufragar nosaltres, a força d’un comportament irresponsable i extravagant, a tots ens incumbia aquella desgràcia.

—Li vaig fer cas, i vaig acceptar treballar a l’Oficina de Fideïcomís, on precisament es porta a terme l’expropiació de les terres dels pagesos. Cada dia tramite expropiacions de granges agrícoles i ramaderes, deixant desemparades moltes famílies, que són enviades poc després a camps de concentració. I gràcies a això he trobat una granja en bones condicions per als meus pares… On a poc a poc estan tornant a recuperar les seues vides i a ser feliços. I jo ho soc amb ells.

Gràcies a això i amb la seua amistat amb aquell Hauptsturmführer, vaig pensar. Havia passat de ser víctima del sistema, a participar-hi activament, amb aquella frenètica activitat d’expropiació de la propietat als polonesos que es portava a terme a l’Oficina de Fideïcomís. Centenars de comerços, només a Posen, havien passat de mans poloneses a alemanyes, sense que els seus antics propietaris pogueren fer res per a evitar-ho; ans al contrari, sovint treballaven forçats, en un règim de semiesclavitud, a la mateixa botiga que abans havia estat de la seua propietat. Perquè tots els comerços havien de convertir-se en bastions de la voluntat alemanya i col·laborar activament en la reconstrucció de la pàtria, i per això els candidats a rebre aquests negocis eren, en bona part, soldats alemanys retirats. Calia germanitzar tot el possible l’est alemany. Els mutilats de guerra rebien un comerç de comestibles o un estanc, o una pastisseria, o qualsevol negoci que no requerira gaire esforç i que tinguera el públic assegurat.

Una setmana després, em vaig presentar a l’Oficina de Fideïcomís i vaig preguntar per Irmgard. Havia comprat un ramell de margarides i gerberes, i quan em va veure es va enrojolar. Jo vaig riure divertit, i li vaig justificar el ramell per la cordialitat i amistat que m’havia transmès l’altre dia. Portava un vestit de color verd ampolla, que li marcava les formes, i un collar de granadures del mateix color. Era una dona molt bella, potser una mica esprimatxada, però d’una elegància natural. De seguida va acceptar anar a sopar. Anàrem a l’Hotel Continental, on hi havia una bona carta alemanya. Vaig demanar una ampolla de Saint-Emilion, i vaig gaudir veient-la beure. Amb les postres va acceptar uns Schnapps de poma, i cada vegada estava més alegre, rient i esplaiant-se amb anècdotes de la seua infantesa a la seua terra natal de Dorpat. Aleshores, li vaig preguntar pel Hauptsturmführer.

—És un home casat…

Li vaig confessar que em pensava que eren amants.

—No… No… Ha estat molt amable amb mi i els meus pares. Però vaig descobrir que pretenia una cosa horrible!

La vaig fitar amb una mirada interrogadora. Es va fer un silenci incòmode. Finalment va dir, en un xiuxiueig, cedint a la meua insistència:

—Em va proposar deixar-me encinta, amb l’objectiu que m’integrara en aquell disbarat que es diu Lebensborn. Em va dir meravelles de la Lebensborn de Bad Polzim, on tenia uns bons contactes i on seria tractada com una reina, i on deixaria el fill al cap de poques setmanes de parir… A canvi, em va prometre de tot si acceptava, per a mi i la meua família. Especialment, per a la meua germana, que encara és a la granja i busca una bona feina sense èxit.

Clarament, Irmgard desconeixia la meua antiga feina a les SS. Per a ella, jo tan sols era un metge psiquiatre de l’hospital militar de Posen.

—Em volia prenyar com a una egua. Quan ho vaig entendre ho vàrem deixar. A més a més, esperava que amb això li atorgaren un nou ascens. Amb la seua esposa només té un nen, i en necessita almenys un altre si vol prosperar dins del cos.

Es va produir un nou silenci molt incòmode. Jo també estava prou embriac, havia begut una mica atrafegadament, tot i que no tant com Irmgard.

—El més gros del cas és que la seua dona estava informada de tot i l’animava a executar aquell pla tan horrible… Se sentia culpable de no poder donar-li més fills, i de condicionar d’aquesta manera la seua carrera militar.

Li vaig preguntar com ho sabia.

—Molt senzill: perquè vingué a parlar amb mi! Em va voler convèncer que no hi havia res d’immoral en allò. Que no es tractava d’un adulteri, ni de res paregut, sinó d’un gran i necessari servei a Alemanya. Em va impressionar la seua fermesa moral.