IV. EL CONGRÉS

El professor Jaensch em va indicar:

—Si us plau, professor, prenga’s el temps que necessite. Les seues idees són del màxim interès per a l’auditori ací present. Estic segur que a ningú no li importarà que supere el temps convingut.

Es va sentir una remor d’aprovació general. M’havien convidat a parlar en el Sisè Congrés de Psicologia Alemanya, a Bayreuth, i ja feia uns quants minuts que havia esgotat el temps de la meua intervenció, de títol Les conseqüències de la domesticació sobre l’instint dels animals i el seu significat psicològic. Portava un vestit de tall molt elegant, amb un coll emmidonat i una corbata de tricot blau marí, i al trau de la jaqueta la rutilant insígnia amb la creu gammada. El professor Erich Rudolf Jaensch, una de les personalitats més importants de l’escola de psiquiatria alemanya, tenia els cabells molt blancs, i un elegant bigoti també blanc. Al trau de l’americana portava la insígnia de la creu gammada, com molts dels allí reunits: pertanyia al partit des dels anys vint i era un dels més ferms defensors del nacionalsocialisme. També lluïa una agulla amb un botó vermell a la corbata, que feia joc amb la insígnia i marcava el seu estatus d’honorable professor distingit. En la seua al·locució inaugural havia carregat durament contra la psicoanàlisi jueva i havia animat els assistents a perseguir la veritat d’una manera científica, tal com feia Adolf Hitler.

En la meua intervenció, al davant de quasi tres-cents participants, havia parlat de com l’hibridisme produeix la degeneració de la raça, i com calia evitar la mescla de la sang ària amb la d’altres races, especialment amb altres races inferiors. Havia projectat algunes imatges d’exemplars teratològics (algunes provinents de l’aquari de Viena, recollides pel malaguanyat Przibram: evidentment en vaig ocultar als assistents l’autoria) i un dibuix de la degeneració dels animals domèstics. Havia explicat les alteracions corporals que es manifesten de manera regular durant el curs de la domesticació dels animals: l’atròfia muscular progressiva i l’adiposi, amb el consegüent descendiment del ventre, i l’escurçament a la base del crani i les extremitats. Allò havia produït un silenci profund a la sala, mesclat després per uns aplaudiments forts, entusiastes. La meua exposició els havia sorprès tant com fascinat, i havia quedat perfectament integrada en el lema central del congrés «Caràcter i educació». Quedava clar que, si es perdia el tremp de la raça, l’educació és convertia quasi en un impossible. Perquè, a més a més, allò tenia unes conseqüències cabdals en la criança dels fills:

—La sol·licitud maternal i la intervenció desinteressada i valerosa en pro de la família i la societat es veuen també altament afectades. D’aquesta manera, com més impura i corrompuda és la sang, major és el grau de desatenció parental.

Davant de mi els capitosts del congrés, asseguts a la primera fila, feien grans cabotades de conformitat i gests d’assentiment. La meua intervenció els estava enlluernant.

—Per tant, resulta notòriament falsa la dita que l’home és igual per naturalesa. Res més lluny de la veritat! Hi ha homes amb bons gens i altres amb gens dolents. És una realitat que cal afrontar i que cal solucionar, abans que els gens dolents empesten la nostra societat. Si existeixen factors mutagènics la seua identificació i eliminació seria de la màxima importància per a la protecció de la raça. La contínua aparició de persones amb deficiències constitueix, fins i tot, un perill per al poble encara major que la de la mescla amb races estrangeres.

Vaig rebre nous aplaudiments. El professor Jaensch va concedir el torn de paraula als assistents, malgrat que m’havia excedit prou del temps convingut. Es varen alçar de seguida diferents mans. Jaensch va assenyalar el professor Narziss Ach, membre del comitè organitzador del congrés. Era un home imponent, amb uns ulls d’un blau transparent, unes celles espesses i estarrufades, una barba en forma de pereta, i una cicatriu gran i profunda que li creuava la galta dreta.

—Les seues investigacions m’han resultat molt oportunes i de gran interès, i el felicite efusivament —va dir, amb to sec i rotund—. Ningú no hauria dit que del comportament animal se’n pogueren obtenir uns resultats tan valuosos, en especial per al pensament nacionalsocialista. Les qüestions que vostè ha abordat, des d’un plantejament purament empíric, ja han estat expressades pel nostre Führer en diverses ocasions.

El professor Walter Poppelreuter, que vestia l’uniforme de les SA, el va interrompre dient:

—El nostre Führer és un gran psicòleg!

Allò va produir un aplaudiment general. El professor Poppelreuter era molt respectat, perquè havia treballat amb els ferits de la Primera Guerra Mundial i desenvolupat diversos tests d’aptitud. També havia estat un defensor del nazisme molt abans de la Machtergreifung, és a dir, de l’arribada d’Adolf Hitler a la cancelleria. El professor Ach va esbossar un gest d’aprovació, tot i que la intervenció de Poppelreuter l’havia importunat una mica. Va continuar:

—Pel que he entès, vostè és partidari de l’eugenèsia, tant de la positiva com de la negativa.

—Sí, professor Ach —vaig contestar, posant en la meua veu una entonació amb la qual desitjava indicar el gran respecte que tenia per ell—. Quan una cèl·lula tumoral s’instal·la en el nostre cos, l’única manera eficaç d’eliminar-la és extirpant-la de soca-rel. Cal, per tant, extraure els individus que posen en risc la salut del nostre poble, i sobretot el futur saludable de la nostra raça. El que coneixem com a eugenèsia negativa. Però també cal vigilar l’emparellament de procreadors sans, és a dir, estimular una eugenèsia positiva. Cal evitar la reproducció dels tarats, dels idiotes, dels éssers inferiors, i sobretot la mescla de races, pel bé de la salut del poble alemany.

Allò va produir nous aplaudiments generals. Aleshores vaig afegir, amb un vel d’emoció a la veu:

—Meine Herren! Mon pare, que porta orgullosament el nom de pila del nostre Führer, ja va escriure un tractat científic sobre l’apressant necessitat de l’eugenèsia. En el seu treball hi ha exemples incontestables, que reforcen la necessitat d’actuar ràpidament, perquè aquesta pesta, aquest càncer, no s’escampe de tal manera que després siga irreparable. Una vegada l’hem detectat no el podem deixar escapar, perquè després es mescla en l’acerb genètic del nostre poble i ja resulta quasi impossible de localitzar, fins que apareix de nou, amb energia i capacitat de destrucció renovades. I, llavors, ja és tard.

En aquell moment, el professor Otto Selz va alçar la mà. Era un home menut, de mirada viva i nas ganxut. La seua presència havia sorprès i desagradat molt els assistents, per ser jueu. Ningú no se l’esperava ni ningú sabia ben bé com havia pogut viatjar fins a Bayreuth passant tots els controls i filtres policials. Encara no havia estat expulsat de la Societat Alemanya de Psicologia, perquè havia estat un dels socis fundadors de l’associació i, malgrat que ho trobaven una gran provocació, ningú no havia gosat barrar-li el pas, ni tampoc negar-li del tot la paraula. Altres membres jueus, com ara William Stern o David Katz, havien renunciat voluntàriament, per tal d’evitar mals majors, però no havia estat el cas de Selz, que era un home tan valent com orgullós. En realitat, encara conservava un bri d’autoritat en aquella Societat, que volia demostrar una certa equanimitat científica; una Societat que Selz havia ajudat a fer créixer amb el seu esforç i treball. Amb la seua veu aguda, em va dir:

—Si m’ho permet, professor, no crec que els seus experiments siguen determinants de res, ni mostren gran cosa. En realitat, el concepte de degeneració és molt qüestionable. A més a més, em sembla que tot això planteja un problema moral irresoluble. Qui decideix qui és el retardat? Qui decideix a qui s’ha d’eliminar? I si decidim eliminar tots els miops, per exemple? També la miopia és hereditària i potser si la deixem prosperar podríem acabar tots cecs.

Aquelles paraules varen produir molt de rebombori. Haig de convenir que el professor Selz era molt audaç, no sols per presentar-se, sinó també per exposar tan clarament el seu pensament i les seues objeccions. Vaig contestar, amb autoritat, com qui mostra una veritat indiscutible, però repetint de nou els mateixos arguments:

—Les dones han de començar a concertar bons matrimonis. Cal evitar que procreen amb portadors de malalties hereditàries. La miopia no és un problema greu, i es pot contrarestar fàcilment. Però hi ha altres plagues que resulten molt més perilloses. Els portadors d’alguna malaltia greu hereditària s’haurien de presentar voluntàriament per ser esterilitzats, per la salut del Volk. També cal evitar mesclar-se amb altres races. «Allò igual sols s’ha d’encreuar amb allò igual», com deia el savi professor Ludwig Büchner. Tant entre els pobles humans, com entre les plantes i els animals!

Otto Selz va fer un riure sarcàstic, clarament nerviós, i va preguntar, amb una certa perplexitat, enarcant les celles:

—Vol dir que la meua esposa es va enganyar casant-se amb mi, professor? Perquè som de races distintes…

Allò va produir un nou aldarull, i encara major, a la sala. Les lleis de Nuremberg s’havien aprovat el setembre del 1935, i s’hi prohibia terminantment l’enllaç d’un ari amb un jueu, o qualsevol tipus de relació sexual. La pena es castigava amb presó. Què volia que li contestara jo? Que aprovava aquella llei? El general de brigada Hans von Voos va fer escarafalls: era un home profundament religiós i aquelles coses li desagradaven. Representava la Wehrmacht en l’associació i no era antisemita; senzillament, es trobava molt incòmode amb la situació creada. El professor Selz era un dels seguidors més importants de la psicologia cognitiva, una figura respectadíssima abans de l’arribada dels nazis al poder, i tot allò era molest i possiblement innecessari. Hans von Voos no era mai partidari de crear situacions violentes, i allò que estava passant mancava al decòrum, del qual ell era sempre un ferm defensor. Per altra banda, la meua referència a Ludwig Büchner era clarament intencionada, i havia fet el seu efecte positiu a la sala. Büchner havia estat un dels grans valedors del darwinisme a Alemanya, i havia mantingut correspondència amb el naturalista anglès.

Em vaig veure obligat a intervenir de nou, trobant-me en una situació dèbil, i sentint la boca seca:

—Ací tan sols estem oferint exemples generals. Després cada cas concret mereix un examen més fi i pertinent, que serà realitzat per diferents comissions especialitzades. El nostre deure com a científics és mostrar els fets tal com són, i tot seguit el govern és qui ha d’actuar, com millor li semble.

El professor Jaensch també es va veure obligat a dir alguna cosa, assajant una cara llarga de circumstàncies. Feia anys, havia defensat la tesi doctoral titulada Sobre l’anàlisi de les expressions facials i es podria dir que la seua expressió en aquell moment volia suggerir alhora comprensió i cansament, irritació i autoritat, dolçor i contundència. Però, sobretot, era una cara que expressava decepció i una mica de fàstic.

—Professor Selz, crega’m que no és aquest el lloc per a polemitzar sobre aquestes qüestions, que s’allunyen de la ciència i entren en el reialme de la política…

Aquell home tan petit, però alhora tan angoixat, va rebatre, fitant enèrgicament Jaensch, de qui era amic des de feia molts anys:

—Precisament! Professor Jaensch! Em pensava que aquesta era una societat ci-en-tí-fi-ca! Com bé sap, fa cinc anys em varen expulsar de la meua càtedra de la Universitat de Mannheim. I no per una qüestió ci-en-tí-fi-ca, sinó exclusivament po-lí-ti-ca! Ara tampoc em permetreu parlar en la Societat que he ajudat a fundar i consolidar? Ara també em privareu ací, en la que ha estat ma casa durant tants anys, d’explicar el meu parer i posar objeccions del tot pertinents? On voleu portar la psiquiatria alemanya? No us adoneu que l’esteu destruint?! Ens haurem d’exiliar els que no pensem igual? Com ja ha fet el professor Krueger, un dels nostres grans referents? O el professor Köhler, que s’ha establert a Pennsilvània? Però, per què? Jo em sent profundament alemany i no vull abandonar la que considere la meua pàtria! Per què he de deixar el meu país? Algú m’ho pot explicar racionalment? Perquè, dic jo, en això consisteix la ciència, en rebatre arguments amb l’ús de la raó!

I dirigint-se a mi, m’etzibà:

—Un antic professor seu, i membre destacat d’aquesta associació, el professor Karl Bühler, que si no vaig errat li va impartir classes de psicologia a la Universitat de Viena, va ser arrestat pel simple fet d’estar casat amb una dona jueva. Sort que ha pogut exiliar-se a Londres. També va fer malament el professor Bühler amb aquell matrimoni mixt i impur?

Jo havia estat assistent de Bühler i havia seguit amb el major interès i plaer els seus seminaris sobre l’instint animal. De fet, la seua sortida forçada m’havia beneficiat per a ocupar el seu lloc a l’acadèmia alemanya. Em vaig quedar callat sense saber què contestar, però vaig adoptar una actitud distant, com qui ha de suportar uns comentaris inoportuns, que no són pertinents i que s’allunyen de l’objectiu real de la meua intervenció. Però allò no va desanimar Selz.

—El professor Bühler mereix millor sort, no li sembla? Tinc entès que va donar suport a la carrera de vostè sempre que li ho va demanar.

Aleshores, va intervenir Alfred Baeumler, un pedagog famós per les seues opinions dures i intransigents. Era un home atlètic, amb el cap completament afaitat, la mirada encesa i gest sorrut. Recordava vagament el Duce, per l’aspecte i la gesticulació tan exagerada. Havia escrit un llibre sobre Nietzsche que havia estat molt lloat pels nacionalsocialistes, on concloïa que «quan cridem Heil Hitler!, estem dient al mateix temps Heil Nietzsche!». Alçant-se sorollosament del seu seient i amenaçant amb l’índex el professor Selz, va esclatar, eixint al meu auxili:

—No mescle les coses, Selz! Al professor Bühler se’l va arrestar pels seus sentiments i manifestacions antinacionalsocialistes i la seua propaganda comunista! Ell no és jueu, però sí la seua esposa. I per tant la seua descendència, tacada per sempre per la petja del judaisme.

I mirant a tots els congressistes, va prosseguir, més enardit a cada moment:

—Alemanya ha de decidir quin vol que siga el seu destí! Si ser una colònia romana, o ser la líder d’Europa. Alemanya sols pot existir des de l’excelsitud, des de la grandesa! I per això cal recuperar l’esperit i l’orgull de la Gran Guerra! I fer fora tots aquells traïdors plutòcrates que ens debiliten com a poble i com a pàtria! Heil Hitler!

Els assistents s’alçaren i amb el braç en alt cridaren també un estentori Heil Hitler! Jo també, mirant el professor Selz, que es va veure obligat a retirar-se. Abans d’abandonar la sala, em va llançar una mirada llarga, en la qual expressava mil coses, però, per sobre de tot, la seua decepció. Havia jugat la seua última carta, al davant dels seus antics i estimats col·legues, i havia fracassat. Ja estava completament sol, abandonat per tots.

Després del congrés, tothom em va felicitar. Jo encara em sentia incòmode per l’inesperat altercat amb Selz, i per la seua al·lusió al meu professor Bühler, un dels intel·lectuals més sòlids i valuosos que he conegut. Sens dubte, la seua pèrdua era irreparable per a la Universitat de Viena i per a l’estudi del llenguatge. La seua dona Charlotte també era una persona intel·lectualment molt valuosa (estava a punt d’escriure malgrat ser jueva): filla de l’arquitecte Hermann Malachowsky, havia estudiat ciències naturals i humanitats, i després havia destacat com una important psicòloga infantil, amb la meua paisana Hildegard Hetzer com a col·laboradora. Impartia classe a la Universitat de Viena, i també vaig seguir algunes de les seues lliçons, brillants, sobre la psique infantil. La seua màxima per a l’educació dels nens era: «Tot per amor, res per la força».

Entre els congressistes que em felicitaren hi havia Walter Jaensch, germà d’Ernst Rudolf i membre del partit i Oberscharführer. També era psiquiatre i antropòleg, investigador a la Facultat de Medicina de Berlín, i un dels defensors més importants de l’eugenèsia. Un home d’aspecte pulcre i immillorable, ros i d’ulls blaus lluents. Un autèntic cavaller.

—He passat molta vergonya, molta vergonya! Com gosa aquesta rata jueva presentar-se ací, i retraure-li res! Massa paciència ha tingut, herr professor!

Jo em trobava incòmode, perquè en el fons també admirava el treball del doctor Selz i les seues opinions em feien dubtar de les meues. Sentia una sensació agredolça. Per primera vegada, havia exposat les meues idees científiques sobre l’eugenèsia i havia sentit, també per primera vegada, el risc evident que comportaven.

—Espere que algú en reta compte a les SS! —va afegir, fent-me entendre que ell faria el necessari perquè fos així i no es tornara a repetir una escena tan lamentable.

Ara podria dir que vaig intentar dissipar aquella idea del cap a Walter Jaensch, però no fou així. Era un home que imposava, d’una arrogància excessiva, però que ell sentia com a legítima: durant la primera guerra havia servit al front com a veterinari, i el seu valor li havia reportat una Creu de Ferro. Era un heroi, i estava plenament convençut de la rectitud dels seus actes, i que si havíem perdut la Gran Guerra havia estat per traïdors vils com Selz.

—De tota manera, professor, jo soc més partidari de l’ortogènesi que de l’eugenèsia, perquè gran part dels individus amb defectes genètics tenen un aspecte molt saludable i és molt difícil dilucidar aquestes tares. Cal, per tant, dirigir la natalitat, buscar emparellaments segurs, guiar els nostres ciutadans en el moment d’escollir parella i no permetre segons quins matrimonis. Selz ha tingut fills amb una alemanya ària: una descendència ja per sempre contaminada d’una manera irreparable. El mateix es pot dir de Bühler. Amb un govern vigilant s’evitaria balafiar la bona sang ària, i es podrien dirigir amb lògica els impulsos genèsics del nostre poble.

Sols vaig poder donar-li la raó en tot. I ara sols puc reconèixer amb pesar que no vaig fer res quan al cap de pocs dies els homes de la Gestapo empresonaren el professor Selz, ni quan poc després fou enviat a Auschwitz, on desapareixeria per sempre. Ni jo ni ningú dels seus vells i doctes col·legues en va voler saber res més.