VIII. LA CÀRIES

Vaig conèixer el doctor Rudolf Hippius a Königsberg. Vingué a entrevistar-se amb Kurt i amb mi, i a exposar-nos les seues idees sobre les races. Hippius era un home alt i prim, de cara acriaturada, de veu fina i campanuda, de cabells com fils de panotxa, que destil·lava una mescla estranya de nerviosisme i exigència. Era originari d’Estònia, en concret de la zona de Narva, de forta influència russa, i potser per això el seu nacionalsocialisme era encara més fervorós i extremat de l’habitual, per tal de dissipar qualsevol cavil·lació o prejudici. S’havia doctorat en Psicologia, havia realitzat nombrosos viatges per les comunitats Volksdeutschen dels Sudets, i havia llegit amb gran interès els meus treballs sobre la hibridació de les races i el perill de degeneració. El filòsof Baeumler li havia parlat molt bé de mi, i com havia aconseguit «detectar la càries en la domesticació i bastardització». També era un admirador de les idees de Kurt sobre la relació dels homes amb el territori.

En aquest sentit, acabava de desenvolupar una tesi, suposadament científica, entre la forma de vida i les construccions. D’aquesta manera, el doctor Hippius mantenia que un estudi d’aquest estil permetria legitimar l’expulsió dels polonesos de les seues terres, en el marc del Wartheland: les construccions dels polonesos, clarament inferiors a les alemanyes, justificarien en part la seua expulsió, com una raça inferior. Aquella tesi tan ad hoc no va tenir gaire èxit en el món acadèmic. Però Hippius era un home tenaç, insistent, perspicaç, que sabia adular de manera convenient, i buscar-se contactes. Estava segur que aconseguiria els seus objectius, perquè era un home disposat a tirar endavant les seues idees sense gaires escrúpols, amb una tenacitat i constància envejables. Hippius pensava que hi havia una correlació directa i íntima entre la raça i la seua forma de vida.

Allí, al parc de la Universitat, caminant al voltant de l’escultura eqüestre del duc Albert de Prússia, Hippius em deia, amb la seua veu nasal i campanuda:

—Certament, a mesura que es desnaturalitza la raça es perden elements culturals i valors que es traslladen a les seues manifestacions humanes. Com més pura és la raça més característiques són les seues accions, la seua arquitectura, els seus costums.

Aleshores, mirant-me amb els seus ulls profundament blaus, digué, aguditzant encara més la veu:

—Estic pensant a demanar una subvenció estatal per a testar les seues idees sobre la degeneració racial.

Em vaig quedar mirant-lo amb uns ulls com taronges. En realitat, els meus textos es basaven molt més en els efectes de la domesticació, que en l’estudi de les races.

—Cal aprofitar la Wartheland per a constatar la realitat de les seues idees, professor. A Polònia tenim alemanys de soca-rel, que pertanyen a grups i associacions germanòfiles des d’abans del 1939; gent que parla l’alemany com a llengua materna; gent que s’ha mesclat amb polonesos, aquelles famílies híbrides en què un dels conjugues és alemany… Segons el Sicherheitsdienst Herbert Strickner, aquesta gent són traïdors de la seua nació i han de ser regermanitzats de manera urgent.

Herbert Strickner formava part d’un Einsatzgruppe, grups d’intervenció de les SS que anaven eliminant els individus indesitjables de Polònia. Oficialment tenien com a missió pacificar les regions recentment conquerides. Però a la pràctica eren grups armats que actuaven amb una absoluta impunitat: havien mort centenars de persones, de les elits estatals (intel·lectuals, professors universitaris, actors, funcionaris, escriptors, periodistes destacats, directors d’empreses estatals…), jueus i malalts mentals, en un procés denominat «purificació política». Li vaig preguntar si el coneixia personalment.

—Sí, és clar! Els anomena maleïts renegats. És un colós: des dels setze anys, lluita per la puresa racial. Al principi a Estíria, la seua terra natal… Ara on li manen des del Reich. Un home amb una voluntat fèrria!

Vaig intentar matisar una mica, però Hippius va botar de seguida, atallant qualsevol argument exculpatori.

—Un bon alemany ha d’unir-se amb sang racialment pura —digué, com recordant les meues tesis, i alhora una mica sobtat per haver-me-les de recordar—. En aquesta classificació encara quedarien els consorts, aquells que estan casats amb un alemany però són polonesos. És la categoria menys favorable, i qui ha d’estar sotmès a una germanització més forta i implacable.

I mirant-me fixament, amb aquells ulls tan freds i alhora tan purs, va afegir, com si encara quedara algun dubte:

—Al capdavall del que es tracta és de comprovar la validesa de la seua tesi, professor! Que l’hibridisme i la mescla de races és una temuda càries que cal extirpar. Cal dirigir els passos genèsics dels nostres conciutadans. I cal estudiar sense prejudicis i tan científicament com siga possible de quin material humà disposem per a la reconstrucció de Polònia. És de la màxima urgència, perquè d’ací a ben poc la guerra haurà acabat i caldrà prendre decisions ràpides i expeditives, de les quals dependrà la salut de la nova Gran Alemanya. Hi ha moltes vides en joc, i cal fer les coses al més racionalment possible.

Kurt Stavenhagen venia cap a nosaltres, amb el seu pas ample i ferm, decidit, marcant la mandíbula. Era un home tan llarg i prim que de vegades tenia l’aire de fer-se una mica de nosa. Acudia a la seua classe i, com sempre, anava just de temps. El vaig fer aturar un moment i el vaig presentar, i el doctor Hippius li feu tots els honors. Cal dir que era una persona molt hàbil, quasi diria astuta, que sabia complaure i afalagar de manera convenient. Li va dir que admirava molt el seu treball, i l’oportunitat que tenia de comprovar-lo a Polònia. Stavenhagen havia nascut a Tukkum, a Letònia, i allò també l’unia a Hippius: el fet de ser un germanòfil nascut al Bàltic, fora del Reich, i repatriat amb l’ocasió de la Umsiedlung. Kurt no era antisemita, però els seus compatriotes odiaven els jueus d’una manera especial, amb un odi verinós i ben recargolat, i des del dia de l’alliberament havien participat de manera molt activa en l’aniquilació d’«aquells paràsits». Kurt sempre deia aquells paràsits impostant la veu, per tal de mostrar que parlava una mica en broma. Però aquells dies, això era segur, el letó era l’arxienemic del jueu.

—La qüestió és… —digué Hippius, amb el seu to melós, del tot satisfet de tindre’ns als dos expectants— fins a quin punt l’hibridisme destrueix la substància genètica germana. Fins a quin punt els fills d’un alemany i una polonesa són una degeneració, una degradació irreparable, o bé encara poden ser regermanitzats amb èxit, malgrat la impuresa de la sang. Caldrà estudiar detingudament la fisiognomia d’aquests híbrids, i el comportament d’aquests bastards, perquè com diu tan encertadament Egon von Eickstedt les formes físiques racials tenen el seu equivalent en la forma mental racial.

A Kurt tot allò li va semblar molt pertinent. Hippius va continuar, i va reblar el seu pensament amb una conclusió dràstica:

—Així doncs, hi ha una correlació entre la fisiognomia, l’hibridisme i la intel·ligència alemanya, que cal explorar i debatre científicament.

Ara no voldria causar la sensació que em desagradaven aquelles idees. Aquestes notes busquen, per sobre de tot, ser sinceres amb mi mateix, en el marc d’un absolut desig de desnazificació del meu pensament. Vull ser del tot honest en aquesta exposició de la meua vida, i no amagar-me rere els altres, ni camuflar la meua culpabilitat. Al capdavall, si Hippius havia vingut a veure’m era perquè sabia que hi estaria interessat. I perquè necessitava el meu nom i consentiment per a demanar finançament per a tirar endavant el projecte.

Vaig pensar en la meua col·lega Hildegard Hetzer, que ja s’havia integrat al NSV i desplaçat a Polònia, per a treballar amb els nens de les Lebensborn seleccionant els més aptes per al programa. Ella sí que estava posant en pràctica les seues idees racials, i determinant amb valentia la seua validesa, i comprovant-les alhora sobre el terreny. I la veritat és que em desagradava que Hippius haguera fet seua la meua tesi, i que a més a més ara la volguera testar. Si aquell estudi donava uns resultats fiables seria de gran interès per al Tercer Reich, i per a totes les seues polítiques racials. Hauria preferit conduir la investigació tot sol, però una cosa era treballar amb ànecs i oques i una altra, molt diferent, fer-ho amb persones, amb les quals no tenia cap experiència tangible, malgrat ser psicòleg. Per a això necessitava Hippius, perquè ell sabria com portar-la a terme, sense gaires prejudicis.

Rudolf Hippius va continuar, amb entusiasme, alçant el to de la seua veu, de natural ja molt aguda:

—Imagineu-vos que interessant que seria si poguérem demostrar que la unió amb un eslau o una eslava produeix una descendència degenerada racialment, amb un coeficient intel·lectual clarament menor! Amb unes aptituds clarament inferiors a una descendència purament alemanya! Sens dubte podríem publicar aquests resultats a la Zeitschrift für Rassenkunde (Revista d’estudis racials), que dirigeix el professor von Eickstedt!

El nom d’Egon Freiherr von Eickstedt produïa en nosaltres una autèntica admiració. Era originari de Posen, i autor d’un llibre de referència del nazisme: Etnologia i raça en la història de la humanitat. Junt amb Hans F. K. Günther, eugenicista i membre influent del partit nazi, dirigia la Zeitschrift für Rassenkunde, i publicar en aquella revista, i més durant aquells anys, podia significar la consagració professional de qualsevol de nosaltres. Per altra banda, Günther era autor d’un llibre divulgatiu sobre les races, notòriament inferior al del professor von Eickstedt, però que era lectura de capçalera d’Adolf Hitler. Estar present en aquell cercle d’influència podia ser cabdal per al nostre futur. I també per això el que ens proposava Hippius ens resultava de tantíssim interès: la nostra carrera podia dependre d’alguna d’aquelles publicacions tan exclusives. Sovint és notori que per a escriure en aquestes revistes no és tan important el contingut com disposar d’algun bon padrí, algú que t’òbriga la porta, que et guie sobre com superar els filtres necessaris, i Hippius podia trucar amb major facilitat a la porta de von Eickstedt que nosaltres.

Hippius va afegir, mirant-me amb picardia:

—Fins i tot entre les dones es veu una gran diferència. Les poloneses van sempre molt maquillades, com a potencials bagasses que són. Però una vertadera dona germana no s’empolsa mai ni es maquilla! No ho necessita! Açò es veu a simple vista, però també cal demostrar-ho científicament!

Kurt Stavenhagen va bellugar el cap afirmativament, com donant la seua aprovació a tot allò. I jo vaig quedar amb Hippius que em mantindria informat, malgrat que en el fons pensava que era un bufanúvols i que la cosa no aniria gaire lluny.

Ja a la Universitat, Kurt em va fer observar la dificultat que tenia comprovar aquelles idees. El seu origen bàltic li havia causat alguns problemes amb els nacionalsocialistes, que opinaven que no concedia suficient importància a la raça, tant en les seues classes com en els seus textos acadèmics. En realitat, Stavenhagen considerava, una mica a la manera de Montesquieu, que les aptituds humanes eren més resultat de la geografia que de la sang, cosa que en el Tercer Reich era del tot un anatema: per a ell una nació era un col·lectiu de gent que se sent unida espiritualment, i no depèn ni de la geografia, ni de la raça, ni de la sang. Stavenhagen era amic personal de Martin Heidegger, i un filòsof notable, especialista en Husserl i amb una certa arrogància intel·lectual, que de vegades el posava en situacions incòmodes i poc recomanables. Potser per tot això, i malgrat haver militat en les SS, no resultava simpàtic als nazis i fins i tot havia estat considerat un indesitjable. Alfred Rosenberg mateix no li manifestava cap simpatia; cosa ben natural, perquè ningú com ell no havia portat tan lluny la qüestió de la sang, fins a fer-ne tot un mite del nostre segle.

—No penses que s’estan traient les coses de polleguera? —em va preguntar Kurt.

Aquella qüestió era compromesa. Què volia dir? Que no calia prestar tanta importància a les hibridacions? Li vaig preguntar per què no li havia posat objeccions a Hippius.

—Perquè ho hauria contat ipso facto als seus amiguets de les SS! Però veig molt complicat aquesta mena d’estudis. I, a més a més, la conclusió també em sembla molt previsible… Ja Bismarck, el 1861, era partidari d’erradicar tota la població polonesa, perquè eren com animals… —va observar, amb un cert cansament.

Vaig comentar, una mica incòmode, que abans de res calia separar la sang ària de la que no ho era.

—No dic que no… Però cal anar amb compte, per no acabar dient bajanades de l’estil de les de Streicher.

Julius Streicher, editor del diari antisemita Der Stürmer, havia escrit un opuscle pseudocientífic en què mantenia que un únic coit amb un jueu contaminava de manera indeleble la sang de la dona alemanya, i encara que es casara després amb un ari no podria tenir nens purs mai més, tal era la resistència de la contaminació jueva. Kurt va continuar.

—Si no anem amb compte acabarem afirmant coses semblants! Si hem d’acabar escrivint bajanades com les de Streicher, els exterminem a tots d’una punyetera vegada i acabarem abans! Bismarck no va necessitar tants estudis científics per a esborrar el poble polonès de la faç de la terra!

Era precisament aquella actitud rebel i obstinada de Kurt la que molestava tant els nazis. L’extermini havia d’estar justificat científicament, o almenys semblar inqüestionable. Per aquesta raó subvencionaven els nostres estudis.

Encara així va preguntar-me:

—Diríeu que Hitler és darwinista?

Em vaig quedar rumiant.

—En realitat, diria que és haeckelià. Per a Haeckel, els jueus eren la font primigènia de la decadència del món modern, i va proposar la seua exclusió immediata de la vida contemporània i de la societat.

—Però Haeckel era darwinista… —va remarcar Kurt.

—Sí, evidentment, però Darwin no era antisemita. Ni va escriure res, que jo sàpiga, en contra dels jueus. Ni a favor de l’eugenèsia. Foren més aviat els seus deixebles, com ara Francis Galton.

Kurt Stavenhagen va sospirar.

—Sabeu com anomenava Herder gent com Hippius? Filòsofs veterinaris!

Kurt va riure per a ell després de recordar aquelles paraules del seu admirat Herder. Es va acomiadar i se’n va anar a fer classe. Sí, tots nosaltres fèiem aquells dies una mica de filòsofs veterinaris, de científics de pacotilla. El que no podia albirar era que ell, uns quants mesos després, també participaria activament com a ideòleg en l’extermini, i que acabaria empastifant-se de sang, intentant destruir la càries de la bastardització.