IX. CAMÍ DE POLÒNIA

Rudolf Hippius em va trucar per telèfon a la Universitat i em va anunciar que li havien concedit 2.500 Reichsmarks per al nostre estudi. Digué exactament el nostre estudi, i allò em va inquietar i molestar. Però, evidentment, no vaig poder negar-me a participar. De la mateixa manera que havia obtingut per recomanacions la càtedra de Königsberg, la podia perdre si s’escampava la remor que no col·laborava amb prou d’entusiasme en les polítiques racials del Reich. A més a més, durant aquells dies es va produir un altre fet, esperat però no per això menys traumàtic: em varen cridar a files. Com a membre de la NSDAP, m’hi havia enrolat i a priori havia d’estar desitjós de combatre per a defensar les nostres idees nacionalsocialistes. La crida va caure sobre la meua família com un llamp: s’havien integrat plenament en la vida de Königsberg, la meua dona havia abandonat de moment la seua feina a l’hospital i ara jo era reclamat al front oriental. Encara estava dèbil pel part i a dures penes podia aguantar amb la criança dels altres dos fills, per tant, aquella notícia va caure com un gerro d’aigua freda sobre tots nosaltres. Tenia trenta-set anys, estava a punt de complir-ne trenta-vuit, i el destí que m’esperava era del tot incert.

Vaig parlar amb Hippius de la situació, i ell es va mostrar molt tranquil. Em va dir que aconseguiria destinar-me a Polònia, al front Est, i així podríem treballar conjuntament. Amb la seua veu aguda, plena de confiança, va cridar a l’auricular:

—Medicastres en tenim molts! Però molt poques ments tan privilegiades com la seua… No podem permetre que reba un tret dels rojos! Parlaré amb l’Obersturmführer Hans Beyer i de seguida ho solucionarà.

Sembla ser que per a la concessió d’aquell projecte, Hippius havia comptat amb el suport entusiasta de Hans Beyer (amb l’arribada del nazisme havia canviat el seu patronímic Joachim, per ser massa cristià, pel molt més germànic de Hans). Era un dels màxims defensors de la segregació racial, i de la colonització dels nous territoris conquerits per nous colons purament aris. Havia elaborat la llista d’intel·lectuals polonesos que calia buscar, interrogar i afusellar, i el seu Einsatzkommando ho havia dut a terme amb una eficàcia extraordinària, en el marc de l’Acció Tannenberg. Ara ell ocupava una de les places universitàries d’aquells professors que havia assassinat de la Universitat de Posen, i jo aspirava a passar el meu temps al front ocupant-ne una altra, si allò era possible. Així li ho vaig suggerir a Hippius, que va exclamar:

—Quina bona idea! De segur que estarà encantat de comptar amb vostè! Sé que l’Obersturmführer hi segueix col·laborant activament com a oficial de les SS amb una oficina encarregada de les expulsions de Fremdvölkische. Potser jo també li podria ser d’utilitat.

Aquestes oficines eren les encarregades de netejar d’estrangers els nous territoris conquerits i de verificar la puresa de sang dels seus habitants. I Posen era terra de conquesta.

El meu temps a Königsberg s’havia acabat bruscament. La Universitat de Posen s’havia tancat durant l’ocupació del 1939, però s’acabava de reobrir amb el nom de Reichsuniversität Posen, alineada per complet amb les forces d’ocupació nazis i des d’on tan sols es generaria pensament purament alemany. Aquella nova universitat havia de ser el regne espiritual des d’on s’irradiara la nova doctrina colonialista i havia de servir per abandonar el vell i periclitat model d’universitat alemanya, «neutral, indiferent, incoherent i tolerant», en paraules d’Alfred Baeumeler. Evidentment, la majoria dels professors polonesos havien estat detinguts o havien fugit. En molts casos, com ja he dit, els més preeminents havien estat assassinats per Beyer i els sequaços. Sols havien sobreviscut aquells que tenien origen germànic, o que no causaven cap pena. La regió de Posen era considerava pels nacionalsocialistes com una illa de germanitat, assetjada pels polonesos, que per fi ara s’havia incorporat plenament a la nova Alemanya. Òbviament, entre la Universitat de Königsberg i la de Posen hi havia una diferència important de prestigi, però més valia això que el front rus. El «salvatge Est» era preferible al temible Ivan.

Hippius hi va insistir, a l’altre extrem del fil telefònic, reflexionant en veu alta:

—Sí, potser jo també li podria proposar els meus serveis… Seria un honor treballar junt amb ell: la seua tesi doctoral sobre els intercanvis racials i biològics en el territori europeu és excepcional. Ningú com ell ha demostrat que el mestissatge és un dels grans perills per a la supervivència d’Europa. Nosaltres encara estem a temps d’aturar-lo, i no ens passarà com als Estats Units, que estan condemnats a la decadència per la mescla racial.

Vaig pensar en Kurt Stavenhagen i li vaig suggerir que potser també es podria afegir a nosaltres, perquè la seua situació a Königsberg cada vegada era més incerta.

—És clar que sí! Falten professors a Posen. L’Obersturmführer Beyer ha fet una bona neteja! I el fet que Stavenhagen siga originari del Bàltic també ajudarà en la seua admissió. El degà és originari de Riga.

Cal dir que havia conegut Hans Beyer a Königsberg. Per això, esperava que la meua sol·licitud fora ben rebuda, anara o no acompanyada per la recomanació de Hippius. Era un home tímid, barbamec, de nas ossut, amb uns grans ulls blaus, una mica caiguts. Amb tan sols trenta-tres anys l’havien nomenat catedràtic de la Universitat de Posen i l’havien dotat d’un enorme poder. Tenia línia directa amb l’Obergruppenführer Reinhard Heydrich, responsable de tota la seguretat del Reich (que incloïa la Gestapo i els Einsatzgruppen). L’Obergruppenführer Heydrich havia valorat molt la selecció que Beyer havia fet de professors polonesos i possibles dissidents, així com el zel amb què s’havia aplicat en la seua localització i eliminació. Les execucions a la regió de Posen, a mans del seu comando o de grups paramilitars formats per polonesos progermànics, els homes de la Selbstschutz, foren al voltant de cinc mil persones, cosa que mostra l’exhaustivitat de la neteja. A Beyer li agradava filar prim, i treballava d’una manera neta i impecable, sense pensar gaire i amb gran efectivitat. Estava justificat que l’Obergruppenführer Heydrich el considerara un dels seus millors homes a Polònia, i atenguera sense traves totes les seues recomanacions.

Hippius em va dir, donant-se aires:

—No heu de témer res, si compteu amb la protecció de l’Obersturmführer Beyer! I també podeu comptar amb la meua més sincera i devota amistat. Sempre pense en aquesta frase de Nietzsche sobre l’amistat: «Que la teua ambició siga sempre estimar més que l’altre, no ser mai el segon».

Li vaig agrair molt aquelles paraules. S’iniciava en la meua vida un nou període d’incertesa, i comptar amb el suport entusiasta d’algú com el doctor Hippius podia ser de gran ajuda. En realitat, temia que m’enviaren al front com a doctor, i haver-me d’enfrontar als horrors de la guerra, sense tenir suficients coneixements mèdics. Aquesta possibilitat em produïa molta ansietat i dubtes; si us soc sincer, una angoixa extraordinària. De què els servia un psiquiatre d’animals, empeltat de filòsof, al front de batalla? La guerra no és més que un estat d’alienació mental, i els herois molt sovint són els més pertorbats. Puc parlar d’això en primera persona. L’home experimenta un vigoritzant plaer en la destrucció, en la destrucció per la destrucció, i la guerra és una pura follia de destrucció. La sang vol sang, i quan apareix sempre sembla poca.

L’octubre del 1941, em vaig traslladar a Posen, entre altres coses gràcies a les hàbils maniobres de Hippius. Allí posaria a prova les meues idees sobre la degeneració de la raça, aquella càries fruit de la unió de persones de races distintes. Hi vaig anar forçat per les circumstàncies, però també amb certes expectatives de demostrar la validesa de les meues idees i de progressar acadèmicament. Si els començaments del segle XX havien estat el temps d’Einstein i Planck, de la revolució de la física, jo volia demostrar que la segona part del segle seria el de la biologia. Creia fermament que l’home necessitava estudiar-se científicament, saber-ne més i regular el seu creixement d’una manera planificada: sabent qui era i on volia arribar. Conèixer el seu llegat biològic i millorar-lo. L’home és un gran desconegut per a l’home, deia sempre jo. Però ara puc dir que vaig descobrir un home que no coneixia.