XIV. ELS BOJOS

Els nostres resultats varen demostrar per primera vegada, d’una manera clara i tangible, que la mescla de races produïa una pèrdua d’aptituds molt remarcable; que hi ha valors que estan fixats segons els grups de persones però que canvien de manera molt significativa quan procreen entre elles. En conclusió, afirmàvem en l’estudi, la capacitat germànica de treball es perdia en gran part per la procreació mixta. També altres valors, com la responsabilitat o el sentit cívic se’n ressentien i dificultaven molt el guiatge d’aquest tipus de població. Per tant, era d’una absoluta necessitat portar a terme una política matrimonial convenient, i impedir els encreuaments mixts, que debilitaven les essències del nostre poble. Fins al punt que una mala política en aquest sentit podia posar greument en perill la nostra societat, creant un poble disgregat i egoista, per complet ingovernable. Un país de cràpules i inadaptats.

Rudolf Hippius va publicar l’estudi, sense posar-nos a cap de nosaltres de coautors. Tan sols apareixíem als agraïments, en lletra menuda, en un lloc poc destacat del llibre. Allò em va sorprendre i molestar una mica, i més quan vaig saber que l’Sturmbannführer Herbert Strickner havia valorat l’estudi com a extraordinàriament important i havia assegurat que aviat es convertiria en un llibre de referència entre la bibliografia racial. Una recerca que demostrava, amb unes dades contrastades i una bona mostra, la necessitat de portar a terme una política racial molt estricta i rigorosa, i que es convertiria en el llibre guia de la nova Fundació de Praga.

Aquells foren uns dies particularment difícils. Durant els sis mesos que va durar l’estudi, a pesar d’estar adscrit al personal de l’hospital, no havia exercit de metge, però una vegada enllestit no vaig tenir més remei que incorporar-me plenament a la disciplina del centre com a psiquiatre. Un dia m’hi vaig trobar Maria Hippius, que estava duent a terme una investigació per la seua banda. Anava amb els seus tres fills, perfectament educats en els valors del nacionalsocialisme. Es va alegrar de veure’m: era una dona afable, espontània, però amb una cuirassa interna que feia difícil saber què pensava de veres. Es va interessar per la meua família, i per la meua darrera filla, que feia mesos que no veia. Li vaig dir que havien regressat a Viena, ja que resultava molt difícil recuperar la meua antiga posició a Königsberg, almenys fins que no acabara la guerra, i a més a més havien començat alguns bombardejos dels aliats, cosa que els posava en perill. Al meu torn, li vaig preguntar quan es traslladarien a Praga, i em digué que Rudolf ja hi era, i que seguia buscant un apartament apropiat per a la família. Va fer un riure musical, que va acabar amb aquella riota allargassada, aquell agrrr, que volia dir això no serà fàcil. Me’ls vaig imaginar instal·lats en un pis ben bonic mirant al riu Moldau (o com l’anomenen els txecs, el Vltava), que de segur havia pertanyut a alguna família jueva que havien evacuat. De seguida, Maria em va traure de dubtes:

—Fa uns quants dies n’anàrem a veure un, però encara hi eren els inquilins. Un poc incòmode, la veritat. Estava moblat amb molt de gust, amb mobles i catifes cares, amb grans pitxers de Karlovy Vary. Prenguérem bona nota de tot, perquè no desapareguera res… Ho volíem tot tal qual estava. Ens havíem encapritxat amb aquell apartament. Però ens l’han llevat de les mans! Un alt càrrec del partit se’ns ha avançat.

Li vaig preguntar què feia a l’hospital.

—Estic investigant els trastorns psíquics que produeix sobre els xiquets i joves la separació dels seus pares… Durant les entrevistes vaig apuntar alguns casos molt simptomàtics. Crec que els meus resultats li seran d’interès i que poden servir per a facilitar l’adaptació dels nens a les noves famílies d’acollida.

Quedava clar que estava aprofitant aquells nens i joves separats violentament de les seues famílies per a estudiar-los psicològicament.

—Ara estem treballant amb uns gasos que esborren tot rastre de memòria dels infants, per tal d’evitar el refús dels nous pares adoptius. Estem sintetitzant-los a la Facultat de Psicologia de la Universitat Wolfgang Goethe de Frankfurt. Perseguim que l’infant no desitge mai regressar als seus orígens. I que si torna a veure els seus pares biològics tinga una profunda i punyent sensació de desgrat…

Em vaig acomiadar, i mai més he tornat a coincidir amb ella. Al seu marit, en canvi, el vaig veure mesos després en el discurs de Himmler a Posen: un discurs que seria la culminació més radical de la política racial a la qual, per a la meua desgràcia, jo havia contribuït.

Em vaig incorporar plenament a l’hospital, i vaig començar a tractar soldats vinguts del front, amb greus trastorns psíquics. El cap del departament era el doctor Herbert Veigel, un bon metge psiquiatre, molt partidari de la psicoanàlisi. Durant aquell temps vaig aprendre molt sobre neurosis i histèries, psicosis i, en especial, sobre esquizofrènia. Per dir-ho així, vaig posar en pràctica tot el que havia estudiat a la carrera. El doctor Veigel era un home intel·ligent, potser dels més intel·ligents que he conegut, amb un somriure murri sempre als llavis. Havia passat anteriorment per diferents camps de concentració de presoners, on havia tractat especialment malalts russos. En molts sentits va ser una sort treballar amb ell, perquè em va preparar per a tot el que havia de viure després. Per Veigel també vaig saber moltes d’aquelles coses que estaven passant als camps de concentració.

Arribats a aquest punt cal fer un breu incís, comandant. Ara, molts de nosaltres, gràcies a les fotografies que hem vist, hem tingut l’oportunitat de descobrir aquelles matances ingents de jueus als camps de concentració. Però, en general, el poble alemany no tenia plena constància que s’estiguera produint aquell genocidi, almenys d’una manera tan massiva i cruel, amb aquella magnitud esgarrifadora. Les SS ho varen mantenir ocult tant com varen poder. Al principi de la guerra, molts de nosaltres pensàvem que s’emportaven els jueus a camps de concentració a l’espera de ser reubicats a l’Àfrica o a Madagascar, però no ens imaginàvem que s’estava duent a terme aquell extermini sistemàtic. Hi podia haver sospites d’excessos, indicis de matances puntuals, però ho consideràvem efectes propis d’aquelles evacuacions, en què cal fer servir la força per tal de poder-les acomplir amb èxit. Quan vèiem els trens de mercaderies carregats de persones demanant auxili, l’ànima se’ns encollia, però fèiem el cor fort. On se’ls emportaven? Miràrem cap a una altra banda, això és cert. Fins i tot, quan els indicis eren tan patents, preferírem no pensar-hi, ni traure’n conclusions. Hi hagué un procés de ceguesa voluntària col·lectiva, d’aquiescència culpable, tan enquimerats com estàvem en la consecució d’aquella idea d’una nova pàtria. Però, en canvi, a Polònia era literalment impossible no reparar en tot allò. Vaig començar a prendre plena consciència que s’estaven aplicant fidelment i de manera implacable les idees de selecció i eutanàsia tan bon punt vaig arribar a Posen. Allò em va neguitejar, em va corprendre, em va fer dubtar. Fins i tot em va trasbalsar. Però ja havia fet massa camí per a retrocedir: ja era un d’ells. I calia seguir endavant, a qualsevol preu, sense mirar enrere.

A mesura que avançava la guerra, els casos psiquiàtrics es varen fer més i més nombrosos. Era difícil discernir quan es tractava d’un engany i quan hi havia una patologia. Alguns malalts havien perdut tota la seua humanitat, i eren com fantasmes, com ànimes en pena. Els altres semblaven perfectament normals fins que els interrogaves i aleshores se’t mostraven com un manyoc de nervis, enmig de contradiccions irreductibles. En contra del criteri de Veigel, rebérem l’ordre de sotmetre els malalts més dubtosos a electroxocs. Jo havia conegut Friedrich Mauz a Königsberg, i aparentment estava aconseguint resultats molt positius amb l’ús d’aquesta tècnica, tot i que sovint cometia excessos. Però hi havia tantíssims soldats que volien fer-nos creure que estaven sonats! Com podíem discernir un boig real d’un imitador? Calia arribar fins al límit, perquè tots vivíem al límit. No podíem permetre els impostors.

Un cas em va marcar, per diverses raons. El caporal Manstein deia que patia atròfia, que no podia moure les cames. El doctor Veigel havia marxat de permís, per a visitar la seua família, i em vaig haver d’enfrontar tot sol a aquell cas. Després de tots els exàmens pertinents, no vaig descobrir cap afecció clara, i el vaig classificar com un exemple més d’emmascarament. Vaig sotmetre el caporal a electroxocs, cada vegada més aguts, per a intentar desemmascarar-lo, i per molt que va implorar jo estava cuirassat contra els seus precs. Quan comences amb els electroxocs i veus que el malalt es manté impertorbable, vas augmentant la intensitat de les sotragades, perquè d’alguna manera esperes que confesse, que aquella crueltat haja tingut algun tipus de fonament. A Manstein, el vaig fregir, literalment, sense cap resultat. Però estava convençut que era un impostor.

Al cap de pocs dies, quan va retornar el doctor Veigel, li vaig confiar aquell cas. Manstein seguia mig paralitzat, com si el corrent elèctric haguera accentuat el seu mal. Veigel em va dir que creia que en aquella ocasió no hi havia cap emmascarament. Allò em feu sentir profundament culpable. Secretament volia que mentira, per a justificar el meu excés amb ell, i si es demostrava que era així, que acabara al davant d’un escamot d’execució.

—Diria que és un cas clar de polineuritis, que produeix paràlisi… És a causa d’una falta de vitamina C.

Va ser Veigel el primer a parlar-me de la polineuritis. Una malaltia que desconeixia per complet. Em vaig sentir malament, i alhora vaig quedar en evidència a l’hospital, davant del personal sanitari i de les infermeres. Al cap de poc de receptar-li vitamina C, el caporal va millorar, de manera molt ràpida, evidenciant encara més el meu error, que li havia ocasionat seqüeles importants. Em vaig adonar que havia d’abandonar al més aviat possible aquella ocupació que tant em sobrepassava, i més aquells dies tan angoixosos, quan alguns soldats turmentats estaven disposats a cometre els excessos més esfereïdors per a no regressar al front. Però, què podia fer? On podia anar? Quin destí havia de demanar? Vaig caure en un estat d’abatiment. L’estiu d’aquell any 1942 fou sorprenentment calorós, i Posen, al bell mig d’aquella immensa planura, era un forn. I, per a mi, a més a més, un infern.

Una d’aquelles nits d’estiu, varen trucar a la meua porta. Era Ingrid i em va preguntar, amb una certa ironia i un ampli somriure, si ja m’ho havia pensat. Feia mesos que no veia la meua dona: el seu retorn a Viena dificultava les meues visites, i allò havia produït una desagradable discussió i distanciament entre nosaltres. Estava ben baix d’ànims, encara em coïa tot allò del caporal Manstein, del tot insegur de quin seria el meu futur. Necessitava abandonar com fos aquell maleït hospital. Seria cert que si participava en la Lebensborn seria gratificat? Allò podria canviar el meu mal fat?

En veure’m dubtar, va insistir:

—Som dos adults que estem a soles en aquesta maleïda ciutat. I ara podem servir el nostre país!

La vaig deixar passar. Es va alliberar els cabells, daurats i espessos, que li varen ploure sobre les espatlles. Jo no sabia com actuar i em trobava enciriat, al costat de la porta. Li vaig preguntar per ella, per la seua formació, pel seu origen.

—Professor, com menys sàpiga de mi molt millor. Més neutre serà tot.

Vaig iniciar una protesta que Ingrid va atallar de seguida.

—Soc de Berlín —em digué, mentre m’agafava de la mà i em portava cap a ella. Em vaig fixar en les seues ungles nacrades, perfectes. I en l’olor que emanava tota ella, intensa i vegetal, com de blat a punt de segar. Feia una nit particularment bascosa, ens despullàrem lentament, tirant la roba sobre una butaca situada en un racó de la cambra, i ens quedàrem nus mentre repassàvem els nostres cossos amb la mirada. Ingrid se’m va aproximar i recorde els seus ulls, amb les pupil·les molt dilatades, com una mar obscura o un gorg d’alta muntanya. Mentre fèiem l’amor vaig pensar que no era de Berlín, sinó que segurament devia ser nativa d’algun poblet de Baviera, i que volia protegir el seu anonimat. I ho vaig deixar córrer: no vaig fer més preguntes.

Va venir altres nits. La reconeixia abans d’obrir la porta perquè repiquetejava amb les ungles abans de tustar la porta. En la segona visita, em va estimular de tal manera que per instants vaig dubtar si la seua feina abans de la guerra no havia estat aquella. Després em va explicar que a la Lebensborn havia rebut lliçons de com optimitzar l’ejaculació masculina i incrementar les probabilitats d’inseminació. Com més goig, més possibilitats: el gaudi és un indicador d’èxit biològic, que existeix amb aquell objectiu reproductor. Aquella correlació entre el plaer i el succés genèsic el vaig capir plenament aquells dies, amb aquella camisa bruna, tan ben ensinistrada en les arts amatòries. Ingrid estava convençuda que com més s’esforçara més possibilitats tindria de quedar-se encinta, i no sols això, sinó que major qualitat tindria el semen que la inseminaria, com si la producció espermàtica tinguera un plus de qualitat després d’una nit de passió amorosa. Ella volia un fill sa, fort, intel·ligent i plenament ari, i per a aconseguir-ho s’havia alliberat de qualsevol moral i seguia un protocol que recordava el d’un ramader amb el seu mardà. Jo era el mascle inseminador, és clar, i com més gaudira, més ric i viu seria el meu rendiment testicular, i ella seria l’agraciada d’aquella abundant i densa producció. No sabria dir si ella també fruïa, o si la consecució del seu objectiu refredava aquest deler; tanmateix, des d’aquell apriorisme biologicista, de segur que a la Lebensborn li havien recomanat fer-ho, ja que allò despertava reaccions instintives en el seu cos que reforçaven la còpula, a banda d’estar convençuda, perquè així m’ho va dir a cau d’orella amb un gemec, que si arribava a l’orgasme i aconseguia sincronitzar-lo amb la meua ejaculació les garanties d’èxit s’incrementaven de manera molt significativa.

Ingrid va venir altres nits i abans de marxar sempre es desfeia en regraciaments. I, al cap de poc, em va semblar normal. Aquell era un món de folls del qual ja no podia escapar.