54

Primer es trobava en una mena de llimbs.

On tot era pau.

Cap sensació, cap dolor, el silenci més bonic.

Però després…

Els llimbs van deixar de ser un lloc perdut on poder ser fora de perill. La pau va desaparèixer. I el dolor li va tornar al cos.

Un dolor total.

Des de la punta del cabell més llarg del cap fins a les ungles dels dits grossos dels peus.

—Ai! —va exclamar.

Va sentir una veu.

—Pau!

Una veu d’àngel.

Però si hi havia àngels, no era pas als llimbs, sinó al cel.

I si era al cel és que s’havia mort.

Això no li va agradar gens.

Però gens ni mica.

Va tornar a provar-ho.

—Ai!

I, novament, la veu.

—Pau, desperta’t.

Estava adormit?

Va entreobrir els ulls.

La primera cosa que va veure va ser la cara de la Meritxell, inclinada damunt seu. La segona, que, més enllà d’ella, tot era blanc.

Blanquíssim.

—Meritxell? —va dubtar.

—Tranquil —li va xiuxiuejar ella.

No, si estava molt tranquil.

Per què…?

Va obrir una mica més els ulls.

La Meritxell tenia un ull de vellut, una bena sobre la part dreta del cap, que li tapava l’orella, i un braç en cabestrell, l’esquerre.

L’acaronava amb la mà dreta.

Ja que, sens dubte, l’estava acaronant.

—Què… ha passat? —va barbotejar insegur.

—No te’n recordes? —li va preguntar ella.

—No.

La Meritxell li va fer un petó a la punta del nas.

Somreia.

—Has volgut fer l’heroi i… —li va dir.

—Jo?

—Sí —va respondre ella, que semblava estranyament feliç—. T’has ficat entre les porres dels polis i jo.

En Pau va començar a embastar alguns records.

Els aguerrits goliats, la càrrega, el col·legi…

I ell buscant-la.

—Collons…

—Tranquil —va dir ella amb dolçor—. No et moriràs pas. Tot i que estaràs uns quants dies fotut.

—Fotut? —es va horroritzar—. Què tinc?

La Meritxell va anar al gra.

—Dues costelles trencades, el llavi partit, un forat al front, blaus meravellosos i amb tots els matisos per tot el cos… Res que no pugui suportar un paio dur com tu.

—Dur, jo?

—Dels més durs que he vist mai. Crec que fins i tot li vas trencar una porra a un d’ells.

No va voler riure. No podia riure.

—No fotis! —va esbufegar.

Com més recuperava la consciència, més mal li feia tot.

—Ho saben els meus pares? —es va espantar.

—No. Ni tan sols sabria com di’ls-hi. Ja hi pensarem després.

—Has estat aquí tota l’estona?

—Sí. Bé, des que m’han acabat de curar a mi.

—Què tens?

—Cops i una luxació al braç. Res seriós.

En Pau va tancar els ulls.

Només un moment.

La blancor li feia mal, però volia veure-la.

Estava guapíssima.

Amb ferides de guerra i tot.

—Quina hora és?

—Mitjanit.

—Tant?

—Sí.

—He estat tot aquest temps inconscient?

—T’has despertat un parell de vegades, però no eres aquí. T’han inflat de calmants, rei.

—I aquest matí… qui m’ha portat aquí?

—Jo —va dir ella, apujant i abaixant les espatlles—. Tan bon punt han acabat de pegar-nos i han anat a estomacar uns altres, t’he tret com he pogut. Per sort hi havia ambulàncies.

—Cony, Meritxell…

—Ssst! No diguis paraulotes.

—I el referèndum?

—S’ha votat i hem guanyat, però demà segur que sortiran en Rajoy i la Soraya dient que aquí no hi ha hagut cap referèndum. Més de dos milions de persones diuen el contrari.

—Declarareu la independència?

—Segurament —va contestar la Meritxell, encara inclinada damunt seu i acaronant-li el front. Semblava com si parlessin de coses molt més trivials—. I vosaltres ens enviareu el 155 i el que faci falta perquè tot continuï igual, tirant a pitjor. Però és el que hi ha. Hi haurà eleccions i sant tornem-hi.

—Llavors per què…?

—Perquè d’una puta vegada sàpiguen que som aquí, i que no estem conformes amb el que hi ha, i que tenim veu. Per això, rei.

Rei?

Carícies, afalacs, aquella mirada encesa i… «rei»?

En Pau va deixar passar uns segons.

A fer punyetes tot plegat.

—Meritxell.

—Què?

—I si deixem de parlar de nosaltres, vosaltres, ells, i simplement parlem de tu i de mi?

—Em semblaria meravellós. Creus que podrem?

—Sí.

—N’estàs segur?

Hora de deixar-ho anar.

Dir-l’hi.

—T’estimo.

—I jo a tu, babau.

—Llavors…

La Meritxell li va tapar la boca amb un petó.

—Ai! —es va queixar en Pau, a causa del llavi partit.

Ella es va posar a riure i el va tornar a besar amb la mateixa intensitat.

—Hauràs de patir molt, noi —li va advertir ella, passant-li la llengua per la ferida—. Així que ves-t’hi acostumant.

Guadalajara, Oaxaca, Ciutat de Mèxic

i Barcelona, desembre del 2017