51

En Pau va arribar de miracle a casa de la Meritxell.

Havia passat dos semàfors en vermell, s’havia infiltrat entre dos cotxes amb una separació mínima entre l’un i l’altre, havia desafiat un autobús que seguia recte avançant-lo i girant a la dreta, havia estat a punt d’atropellar ben bé mitja dotzena de persones, una d’elles en un pas de vianants…

El cop de bastó d’un àgil i emprenyat ancià gairebé l’havia encertat de ple.

L’insult sí que ho va fer.

L’última cosa, evitar patinar per sobre d’una taca d’oli que hi havia al bell mig del carrer.

Va aturar la moto davant de casa de la Meritxell i va saltar a l’asfalt en un tres i no res. Al cap de dues passes s’hi va repensar, va recular, va desar el casc al petit maleter i va posar el cadenat a la moto. Només li faltaria quedar-se sense mitjà de transport. Va reprendre la cursa. No tenia ni idea de quin era el seu pis i va prémer tots els botons alhora.

Pel que es veia, allà la gent era més confiada, no com al seu edifici.

Algú li va obrir la porta sense més ni més.

Es va apropar a les bústies del vestíbul. Va trobar la dels Dosrius i va enfilar escales amunt, pujant els esglaons de dos en dos. Un cop al replà va mirar de calmar-se. Si es quedava sense alè, no podria parlar. Va agafar aire i va tocar el timbre.

No era a casa, ho sabia.

I si tota la família feia guàrdia al col·legi on havien de votar?

No, a l’altra banda es va sentir una remor.

—Sí?

La Meritxell?

—Meritxell!

La porta es va obrir i al llindar va aparèixer una noia d’uns quinze o setze anys que s’assemblava bastant a la Meritxell. Duia una samarreta que li anava unes quantes talles gran, que li arribava gairebé fins als genolls, i tenia pinta d’haver-se llevat feia poca estona. Tots dos es van quedar mirant-se l’un a l’altre.

En Pau va ser el primer de reaccionar.

—On és la teva germana?

La Núria va mantenir la calma.

Cap resposta.

—Sisplau…

Semblava que la noia s’ho estigués passant bé. El mirava de dalt a baix.

—Qui és, Núria? —es va sentir que deia una veu darrere d’ella.

—El nòvio de la Meritxell, mama!

—No soc el seu…! —va aclarir en Pau, serrant els punys. Algú pot lluitar contra una adolescent amb ganes de brega? El millor era posar-se la pell de xai. No tenia ni idea de què sabia o no sabia la germana petita—. Sisplau, necessito veure-la.

Devia commoure-la, perquè la Núria va somriure una mica.

—Qui has dit que és? —va preguntar la mare, fent acte de presència al passadís.

La mirada d’en Pau va ser suplicant.

—Un amic de la Meritxell —va rectificar la noia—. L’està buscant.

La dona es va aturar al costat de la seva filla. I també el va observar encuriosida.

—Però si és al col·legi —va dir com si fos la cosa més evident i natural del món.

—I on és aquest col·legi, senyora?

—Oh, no té pèrdua, fill —va contestar ella, en actitud de mare protectora, ja que, al capdavall, no deixava de ser un noi jove—. Mira, surt al carrer, tira a l’esquerra, després gira a la dreta, continua recte…

En Pau no es va perdre ni un detall de les explicacions de la mare de la Meritxell.

I això que la mirada sorneguera i intencionada de la Núria era realment provocadora.