14

Per a en Pau, el pitjor de tot era el fet que no la tornaria a veure mai més.

La Meritxell.

Simplement això.

És clar que tornar-la a veure significaria, d’entrada, barallar-s’hi i tirar-se els plats pel cap, i per tant…

No tenien res en comú.

Res.

Tret d’agradar-se, el sexe…

—Cony, et sembla poc? —va remugar.

D’acord, el llit era una part important en una relació, però, i la resta del dia?

«Escolta, que me’n vaig a la mani».

«Cuida’t, i que no et detinguin».

Això?

Però com podia treure-se-la del cap.

La veia, la sentia, l’olorava.

Era dins seu, i a l’estudi, i al llit.

Per primer cop s’adonava que no trobava a faltar la Berta, però sí tenir algú, gaudir d’una relació, experimentar la sensació d’estimar i ser estimat, que algú li importés.

Que algú li importés.

Això era greu.

—Ja et vols embolicar, amb vint-i-un anys?

Quant temps feia que era a Barcelona? Un altre curs més. Massa per estar sol. Poc per embolicar-se amb algú. Sortia amb en Carles, i això era tot. Carn i ungla. Però en Carles, en el fons, també era molt diferent d’ell.

I si tornava a Mollerussa, la seva mare encara faria que s’enrotllés amb la filla dels Codonyer.

Pobra Júlia.

Ja li deien «la Codonyer» a l’escola, i no era pas precisament perquè n’apreciessin el cognom. Els Codonyer fabricaven taps.

La gent es guanyava la vida amb qualsevol cosa.

En Pau va tancar els ulls. Començava a desbarrar. La Berta, la Codonyer… Ja només li quedava pensar en la Laia, el seu primer amor preadolescent.

No, era a Barcelona per fugir de la fàbrica, del seu pare, de l’estigma dels Raventós, dels paranys del poble que gairebé l’obligaven a casar-se amb la Júlia Codonyer. Estudiava a ESADE per ser algú per si mateix. El país necessitava emprenedors amb la ment clara.

Ell.

Tot i que amb el caos polític…

—Cony de procés…! —va exclamar.

Farien el referèndum, això segur. Ni Rajoy, ni tot el PP, i molt menys «la justícia», ho impedirien. En contra o no, com a català, sabia que quan se’ls ficava alguna cosa entre cella i cella… Ja podien enviar policies i guàrdies civils, que diumenge la gent aniria en massa a votar i hi hauria urnes i paperetes, fetes amb caixes d’ou unes o a mà d’altres, però n’hi hauria. I com que només votarien els indepes, arrasarien.

I tot se n’aniria en orris.

L’endemà, el desgavell.

Va intentar deixar de pensar en la Meritxell i va tornar a la Berta.

Ah… la Berta.

Tot havia estat tan ràpid, tan inconcret, tan de sí però no, tan de mira’m i no em toquis, tan superficial…

Se li va acudir asseure’s a la taula, obrir l’ordinador, engegar-lo, entrar a internet i teclejar l’accés a Instagram d’ella.

I, efectivament, ella era allà.

Perfecta, guapa, freda.

Amb dos-cents trenta-set «amics».

Les seves últimes fotos eren de l’estiu. Reia feliç amb unes ulleres enormes i un biquini petit. Però res d’imatges improvisades. Pura afectació. Un any abans es moria per ella. Ara comprenia com n’havia estat, d’estúpid, i s’adonava que, comparada amb la Meritxell, la Berta era una xocolatina embolicada amb paper de cel·lofana.

I si divendres tornava a la discoteca?

Hi seria?

Li havia comentat alguna cosa sobre…?

No es recordava de res. Només del sexe. Si havien parlat, ho tenia perdut en algun lloc de la memòria. Què li va dir ella? Sens dubte, ben poca cosa. Petons a la pista, sorpresa en adonar-se del que els estava passant, el pacte silenciós i tàcit de sortir junts i anar-se’n a casa, més petons al carrer, el trajecte amb moto amb ella aferrada a la cintura, l’arribada a l’estudi i després…

La roba volant pels aires.

Com a les pel·lis, però res de fer-ho drets.

Al llit.

Les pel·lis eren mentida.

El que sí que va recordar, de sobte, entre el segon o el tercer clau i el següent, és que la Meritxell li havia parlat d’una pel·lícula. Ni tan sols sabia per què.

West Side Story.

Es veu que la fascinava, i hi havia alguna cosa, una escena, que li feia pensar en ells.

Això o ho havia somiat.

En Pau es va aixecar de la cadira, va buscar el comandament a distància de la tele, la va encendre i va connectar primer Netflix i després el Plus.

I, finalment, va trobar West Side Story al Plus.

Es va acomodar al llit i es va disposar a veure-la.

Sentia curiositat.

Si bé el millor era que deixés de pensar en l’enfadada, rebel i punyetera Meritxell, la maleïda indepe dels nassos.