26

La Meritxell tenia el mòbil a la mà.

Trucar-li? Ni boja. Ja havia fet prou el ridícul i se li havia vist el llautó anant al seu estudi. Molts crits, molta història, per acabar al llit. Massa. I ell no trucaria pas, segur. Es faria el digne, esperant que ella tornés a fer el pas i deixar així clars els papers: l’ansiosa i el perseguit assetjat.

Final de la història.

Aquí s’acabava tot.

La clàssica aventura d’una nit, però amb explosió d’adrenalina i epíleg.

Naturalment, no ho oblidaria.

Però ara calia girar full.

Va mirar els últims whatsapps.

La realitat era el referèndum.

Molt important: no fem córrer mentides, no caiguem en provocacions. Si veieu algú cremant banderes d’Espanya, o enviant missatges encesos, no els doneu canya. Mantinguem-nos serens i convençuts. Fem cas només dels missatges de l’ANC i Òmnium o la Crida.

No feu cas de les notícies falses. L’Estat repressor vol que ens mobilitzem per tenir l’excusa per treure la policia al carrer.

Els d’El País s’han tornat bojos. Paguen els favors de l’Estat i de la Soraya quan anaven malament. Ara es diu que el procés és cosa dels iaioflautes, com si els joves no estiguéssim al cas.

Votarem. Hi haurà urnes. Tranquils. Votarem i guanyarem.

També hi havia un munt d’acudits. La part lúdica del drama. Gent desvagada capaç de treure suc de tot.

Xarxes socials bullint.

El pitjor era l’estona del dinar, perquè en comptes de veure TV3, el seu pare s’entestava a mirar TVE, per saber què deien «els altres».

—Cal conèixer les seves mentides i estar preparats —deia.

—Acabarem tots bojos o a la presó —va sospirar la Núria.

La mare callava.

Fins que, de tant en tant, el cap de família esclatava.

—Ara tornen a parlar d’en Pujol? Ara, casualment? Quina colla de manipuladors! Ho fan per despistar, sempre igual! De la Gürtel, caldria parlar, i cada dia! De la Gürtel i de la trama d’espionatge i manipulació contra els polítics catalans, que això sí que és greu! La qüestió és desviar l’atenció!

—Marcel·lí, que estem dinant —li va recordar la seva dona.

—Si és que ara tornaran a inventar-se mentides com que el Trias té comptes en un paradís fiscal, ja ho veig a venir! Proves? Cap ni una! Però ho deixen anar i, és clar, la gent s’ho empassa! Després ningú no rectifica ni demana perdó, i la cosa queda així! I diuen que TV3 tergiversa i adoctrina! Fills de puta!

—Marcel·lí!

—Entesos, Lluïsa, perdona. És que…

Es va fer el silenci i, de passada, l’home va canviar a TV3.

Tornada a la normalitat.

Fins que va sonar el telèfon i es va aixecar d’un salt. Es van quedar les tres dones soles: la Núria, concentrada en el dinar; la Meritxell, pendent de la tele, i la seva mare, disposada a contemporitzar.

—Doncs aquest diumenge juguen el Barça i Las Palmas a un quart de cinc. Ja veurem què passa.

—Potser el suspendran —va dir la Meritxell.

—El futbol és sagrat —li va fer veure la seva mare.

—Amb una mica de sort diumenge cremaran la meva escola —va apuntar la Núria, amb un somriure mordaç.

—Filla!

En Marcel·lí va tornar i la resta del dinar va transcórrer de manera tranquil·la. Ningú no li va preguntar qui havia trucat. No calia. Semblaven conspiradors. Just en acabar, ell es va adreçar a la seva filla gran.

—Haig de parlar amb tu.

Tots dos es van aixecar i van caminar cap a l’habitació d’ella. El seu pare va tancar la porta amb una aura de misteri.

—Em podries ajudar divendres? —va preguntar ell, anant al gra.

—És clar, papa.

—D’acord.

—Les urnes?

—Sí —va contestar ell, abaixant encara més la veu—. Mira, això que t’explicaré ho sap molt poca gent. De fet, és com una acció piramidal. Ningú no sap qui hi ha al costat, tan sols obeeix el del graó superior. És la millor manera de protegir-nos si enxampen algú, ho entens?

—Sí, sí.

—Les urnes van sortir de la Xina amb vaixell i van arribar a Marsella fa dies. S’han anat passant per la frontera en petits blocs. Ara cal anar a buscar-les amb cotxe. Els membres de cada col·legi electoral seran responsables de les seves fins al dia 1.

—La Xina? —va dir la Meritxell obrint els ulls.

—Què et penses, que ens mamem el dit? Estan pentinant Catalunya buscant fàbriques i impremtes i els deixarem amb un pam de nas!

—Genial!

—Hi haurà urnes i votarem, i tant que sí!

—Quan ens hi posem… no hi ha qui ens pari.

—Ja hi pots pujar de peus! —va reblar ell, tornant a calmar-se—. Les urnes no pesen gens, però conduir, carregar-les amb l’esquena malament com tinc, portar-les a Barcelona…

—Tranquil, papa. Ja saps que pots comptar amb mi.

—Gràcies, filla.

—I on les ficarem, al col·legi?

—Això ho veurem divendres, però en el nostre cas no ho crec. Recorda que el director de la nostra escola no està gaire disposat a col·laborar i no ens en refiem. Altres grups sí que les portaran dissabte. Nosaltres ho tenim fumut. La idea és que cadascú es faci càrrec de tres urnes a casa seva i diumenge a primera hora, a les cinc o a les sis del matí, les hi portem.

—Vols guardar-les aquí, amb el veí de sota sempre en guàrdia?

—No, no, que si ens veiés en Victoriano ens denunciaria. Les portarem a casa d’en Ferran.

—Segur?

—Via lliure. Té lloc i viu sol. És el millor. Ell no condueix, de manera que la recollida és cosa nostra. Però les guardarà ell.

—I si la policia us té controlats a tots els de l’ANC?

—No poden controlar tanta gent, filla. No siguis ximple. Tranquil·la. Es trobaran centenars de formiguetes treballant conjuntament. Això és impossible d’aturar.

—Entesos —va sospirar la Meritxell.

—Això ja és imparable, filla.

—Sí, papa.

Tot d’una, l’home la va abraçar.

Emocionat.

—Et construirem un futur, reina. Ja ho veuràs. Això canviarà d’una maleïda vegada. S’ha acabat resignar-se i resignar-se i resignar-se.

La Meritxell es va deixar estrènyer.

A vegades, creure era tot el que quedava.