20

Les paraules van flotar entre tots dos.

Com una pluja fina capaç d’amarar-los lentament.

En Pau va sospirar:

—Doncs ens estarem aquí tres dies, noia.

—Tampoc no és tant.

—Que no? A mi em sembla llarguíssim. Fa trenta anys que adoctrineu…

La Meritxell va alçar un dit i el va aturar.

Però no es va posar a cridar.

—D’acord, digue-ho tu primer —es va oferir ell.

—Mira, només d’entrada: et sembla poc tenir una llengua i una cultura pròpies, que ni tan sols quaranta anys de dictadura van poder esborrar del mapa, a més d’una Generalitat que és molt més antiga que el govern d’Espanya?

—Però fa molt de temps que estem junts, units.

—Comodíssim: Madrid manant i nosaltres obeint, pagant i sense dret a protestar. No solament et donen pel cul, sinó que, a sobre, has de donar les gràcies.

—Però si totes les comunitats autònomes estan igual: Extremadura sense trens, Galícia sense comunicacions, Aragó seca, Andalusia…

—I ja està. Allò del cafè per a tothom. Si no fos perquè és patètic, fins i tot semblaria comunista. Tots iguals! A repartir la riquesa, o la pobresa! Però no som iguals, Pau. Ni de bon tros. A més, hi ha desigualtats de tracte flagrants, i de seguida que Catalunya fa alguna cosa… Quan a Canàries es van prohibir els toros, ningú no va dir ni piu. Es prohibeixen a Catalunya, i apa!, s’arma un daltabaix. I, per acabar-ho d’adobar, el Govern va i declara els toros patrimoni cultural. No et fot? —No el va deixar intervenir—. Creus que si el PP no hagués embolicat la troca amb allò de l’Estatut estaríem així?

—Però si aquest Estatut amb prou feines el vam votar.

—I què? No em vinguis amb històries. Es va aprovar al Parlament català. Es va aprovar al Parlament espanyol. I després un partit l’impugna, treu urnes al carrer demanant signatures en contra, urnes!, ho passa al Tribunal Constitucional, on més de la meitat dels magistrats ja eren obsolets i s’haurien d’haver retirat, però com que el PP i el PSOE no es posaven d’acord en els relleus i el nou repartiment, seguien allà, i aquests impresentables, al cap dels anys, van i el retallen, i el deixen fins i tot per sota d’altres, com el valencià. O sigui que, en lloc d’avançar, vam fer un pas enrere! De debò t’estranya que al següent 11 de setembre, el del 2012, la gent es llancés al carrer demanant la independència, farta de tanta intolerància? De debò et sorprèn?

—El PP la va cagar, d’acord, però ja saps com els molesta això del terme «nació». I començant per aquí…

—Som una nació!

—I el victimisme? No em diguis que això no és molt català.

—Cony, que fa molts anys que rebem hòsties! No és victimisme, és la veritat! I què hi té a veure, l’Estatut, amb això? Un milió i mig de persones van sortir al carrer; noranta-set, segons vosaltres!

—Nosaltres, vosaltres… Quan et vas fer activista?

—Jo no soc activista —va dir ella.

—Doncs ho sembla. Però bé, és igual, ja m’entens.

La Meritxell no s’hi va pensar gaire.

—Era una criatura, però ho recordo bé. Vaig anar amb el meu pare a la mani contra la guerra de l’Iraq. Aquell «no a la guerra» em va marcar. Després, en fer-me gran, ho vaig assimilar millor. L’impresentable del bigotet —aquest cop no va pronunciar-ne el nom—, la foto de les Açores, tot per posar Espanya al mapa, les mentides sobre les «armes de destrucció massiva», per les quals ni tan sols ha demanat perdó encara, mentre que en Bush i en Blair sí que ho van fer… Vols saber quan vaig sentir fàstic de ser espanyola per primera vegada? —va dir ella, sense deixar que la interrompés—. Va ser quan, més endavant, en un reportatge de la tele, vaig veure la bancada del PP al Parlament posant-se drets, aplaudint, amb somriures d’orella a orella, celebrant que Espanya se sumava a la guerra contra l’Iraq. Una guerra il·legal, per l’amor de Déu! Estaven contents d’enviar soldats a matar-se per una bogeria i per la promesa de repartir-nos el petroli, com va prometre un germà de Bush a l’impresentable! Em va recordar una escena de la pel·lícula Allò que el vent s’endugué, quan els sudistes reben la notícia que ha esclatat la guerra contra el nord i surten a cavall de la mansió, cridant i cantant feliços. Els mateixos que després tornen a casa mutilats, derrotats, famèlics… I això, els supervivents. —Va fer una pausa i es va perdre en la seriositat dels ulls d’en Pau—. No ho sé, mira, són tantes coses, que si comencem…

—Però per a això hi és la política —va dir en Pau.

—Què política ni què romanços, si aquí fa anys que volem parlar amb Madrid i allà fan el sord.

—Home, si ja hi anem amb línies vermelles i amb la independència per endavant…

—Abans no hi anàvem a parlar de la independència, ni d’organitzar cap referèndum pactat, i passava el mateix. Tot el que ve de Catalunya desperta la malvolença de la resta: que si els barons del PSOE, que si la dreta retrògrada del PP… No fotis, va. —Va recordar un altre argument—. Quants anys fa que és als jutjats allò del Bárcenas i la caixa B del PP? I encara algú es demana qui és l’«M. Rajoy» de la comptabilitat? Vinga, tio!

—Ja et vaig dir que Ciutadans ho regenerarà. Però si parlem de corrupteles, fiquem també al sac en Pujol, en Millet…

—Són casos privats, no polítics! —va rebatre la Meritxell—. Allò del Palau va ser un espoli, i els diners dels Pujol a Andorra venien d’abans, ell mateix ho va dir!

—Els diners sempre acaben als partits polítics, d’una manera o d’una altra!

—Jo només sé que, a Anglaterra, un ministre va dimitir per una multa de trànsit, mentre que aquí… Recordes allò del Yak-42? No solament va ser un nyap que va costar la vida a una pila de soldats, sinó que després va arribar un nyap més gros encara: enviar les restes equivocades a les famílies, per les presses i per tapar l’escàndol. Després en Trillo es va passar els anys següents com si res, demanant dimissions a tot Déu. Va ser incapaç de dimitir, però volia que els altres ho fessin per qualsevol bajanada! I, a sobre, va ser «recompensat» amb una ambaixada a Londres! Però és que en aquest país a ningú li cau la cara de vergonya?

—Continues parlant del PP. Ciutadans ho canviarà —va insistir en Pau.

—Tu t’ho creus? —li va preguntar la Meritxell, amb una mirada d’allò més escèptica.

—És gent jove, regeneradora, amb idees noves.

—El Rivereta?

—Sí, ja sé que opines que és l’Aznar sense bigoti, però no.

—Mira, estic esgotada i ara no em ve de gust barallar-me amb tu ni escridassar-te —va dir ella, com si es rendís—. Et toca a tu, vinga. Per què aquesta mania de «la unidad de Españñña», que com més eñes té, més gran sembla?