8

Una passa enrere.

Tentinejant.

No, no… No!

La Meritxell es va sentir nua.

Va mirar-lo.

Ja no era dolç, guapo, ben dotat. Tot d’una…

—Mecàgon…!

Se n’anava?

Era el millor, sí. I donant un bon cop de porta, perquè ell saltés del llit a causa de l’ensurt i retrunyís tot l’edifici, com si s’hagués d’ensorrar.

Però si se n’anava…

No, res de marxar sense més ni més.

Ni parlar-ne!

Abans volia matar-lo!

Com podia haver estat tan burra?

Va buscar la resta de la roba i es va acabar de vestir, furiosa, encesa. De sobte tenia calor. Li cremava tot. I si es rentava abans? Però ben, ben, ben rentada? No, valia més anar-se’n a casa. Més tranquil·la. Un minut abans volia seguir fent olor d’ell, amarada fins i tot de la seva suor masculina. Ara se sentia bruta.

Increïble.

Ja estava vestida. No sabia pas què fer primer. Va dubtar. Seguidament va anar cap a la finestra i va despenjar la bandera, després de deslligar-la per tots dos costats. Li va semblar que era molt freda. La va deixar als peus del llit i va agafar el seu coixí.

Va respirar fondo.

I va començar a colpejar-lo amb aquella arma improvisada.

—Fastigós! —va ser la primera cosa que li va cridar.

En Pau, en el millor dels somnis, es va despertar al primer impacte. Ni tan sols va tenir temps de saber què passava, ja que li va arribar el segon. Amb penes i treballs es va protegir amb les mans per evitar el tercer.

La Meritxell va continuar metrallant-lo.

—Mentider! Imbècil! Traïdor!

—Però què…?!

Va intentar evitar la pluja de cops de coixí i va estar a punt de caure del llit. Per sort va aconseguir atrapar l’arma amb què ella l’estovava i, amb una estrebada, l’hi va arrabassar de les mans.

La ira de la Meritxell no va minvar.

—Malparit!

En Pau se la mirava al·lucinat.

On era la noia dolça de feia unes poques hores? On la dona apassionada de la seva nit més bonica? A la Meritxell gairebé li sortien els ulls de la cara. El seu cos expressava molt més que ràbia.

—Què et passa? —va aconseguir preguntar ell, ja despert del tot.

—Que què em passa? —va cridar ella.

—No entenc…

—Ets un porc!

—Jo? —No s’ho podia creure—. Però què he fet? Em pensava que t’havia agradat tot!

—No parlo de sexe, cabró! —el va interrompre ella, agafant la bandera dels peus del llit i sacsejant-l’hi davant del nas—. Parlo d’això! Es pot saber què és?

En Pau va observar l’ensenya nacional.

Fins i tot va mirar guenyo, de tan a prop que la tenia.

—Doncs… una bandera —es va limitar a dir.

—Quina bandera? —va tornar a cridar ella.

—L’es… panyola.

La Meritxell l’hi va llançar a la cara.

—Ets un desgraciat! —es va desesperar.

—Jo?

—Ets espanyol!

—Cony, i tu, no?

—No, jo soc catalana!

En Pau va parpellejar.

—Què… vols dir?

—Saps perfectament què vull dir!

En Pau va deixar de parpellejar. Se li va encendre la bombeta. I va fer uns ulls com unes taronges.

—Ets… indepe? —va barbotejar.

—Sí!!! —va retronar la veu de la Meritxell.

Amb els ulls ben oberts, en Pau es va quedar blanc com la cera.

—No fotis —va gemegar.

—I vam follar ahir a la nit! Ara es pot considerar pràcticament una violació!

—Au, va, no et passis.

—Per què no em vas dir que eres fatxa?

—Jo no soc fatxa!

—Ets unionista, o espanyolista, o com vulgueu dir-vos!

—Això no és ser fatxa —va dir en Pau, aixecant-se finalment del llit.

Malgrat tot, tenia l’erecció matutina.

La Meritxell no va poder evitar mirar-lo.

—Déu meu!, et vols tapar?

—Però si…

—Què passa, que t’excita veure una tia esbroncant-te?

La roba d’en Pau no era a prop. Va agafar el seu propi coixí i se’l va posar al davant. La Meritxell estava ara amb els braços fent nanses, convertida en una brasa viva.

—Escolta, per què no ens calmem? —va proposar ell, buscant una treva inútil.

—Com vols que em calmi? Segur que votes el maleït PP!

—Doncs no. Ciutadans.

—Aaaggg…! —va exclamar ella, expressant tot el fàstic que sentia de manera vehement—. Gairebé és pitjor: votes el nen guapet, fill de l’aprenent de Charlot sinistre José María… —va evitar pronunciar-ne el cognom—, camuflat de regenerador polític, i Miss Sarrià!

—Com et passes! És clar que som els regeneradors de la política! Hem posat el PP contra les cordes!

—Ha! Contra les cordes? No veig que ningú hagi dimitit per allò del cas Bárcenas!

—Quan en Rivera mani…!

—La fi del món!

—I tu què, cupaire, antisistema? —va començar a contraatacar en Pau.

—No, jo soc d’Esquerra!

—Doncs no sé pas què dir-te d’aquell panxut!

—No et fiquis amb en Junqueras, que és un sant i un paio legal!

—Un sant carregat de bones intencions que porta Catalunya a l’abisme!

—L’abisme és aquesta Espanya casposa i torera que ens voleu imposar!

—Uiiiii… ja hi som amb els folklorismes! —va dir en Pau, deixant de banda el coixí en albirar els calçotets.

—Volem ser lliures! —va cridar la Meritxell, fent esforços per seguir mirant-lo als ulls.

—Però si ja ho sou, cony! Ni que fóssim en una dictadura! —va replicar en Pau, collint-los i posant-se’ls.

—El PP és la nova dictadura! Aquí no fa falta extrema dreta com a França, Àustria o Holanda, ja hi són ells! No volem continuar empassant-nos merda centralista i suportant atacs a la llengua, la cultura…!

—I què vols, viure aïllada fora d’Europa, és això?

—Val més sols que mal acompanyats!

—Això serà la ruïna!

—Mira…!

—Escolta…!

Tot d’un plegat es van adonar que estaven molt esgotats. Més que fent l’amor una dotzena de vegades seguides.

Esbufegaven.

Última mirada.

Abismes.

—No sé ni com puc parlar amb tu! —va dir la Meritxell, ensorrant-se.

—Jo tampoc! —no va ser menys en Pau.

—Aquest és el problema, que ahir a la nit ni tan sols vam parlar!

—Per què havíem de parlar?

—Porc!

—Però si estaves extasiada!

—Jo? Doncs tu semblava que no haguessis vist una tia en ta vida, que et sortien els ulls d’òrbita!

—Què t’empatolles?

—T’odio!

—Estàs com una puta cabra!

—Ves-te’n a la merda, malparit!

—I tu a…!

No va poder acabar la frase.

La Meritxell ja era a la porta.

Va obrir-la, li va llançar una mirada final, capaç de desintegrar un Transformer, i a continuació va sortir de l’estudi.

El cop de porta va ser brutal.

Estrident.

Dels que fan trontollar un edifici sencer, com si suportés un terratrèmol de magnitud 9 a l’escala de Richter.