45

Tan bon punt va deixar-les al seient del darrere, protegides per la manta, va vomitar.

Seguidament es va repenjar al cotxe i va mirar l’edifici.

La cinquena planta.

La llum a la finestra de l’estudi d’en Pau.

Hi pujava?

No.

Hi insistia?

No era el moment.

No amb les urnes allà i el que pogués passar l’endemà.

Va agafar el mòbil.

Un whatsapp?

Calma, calma, necessitava calma.

«M’havia enamorat de tu».

Acabava de dir-ho en passat.

Era la primera vegada que parlaven «d’amor», no «d’agradar-se», i ell feia servir el passat per referir-s’hi.

—Jo també t’estimo —es va sentir dir a si mateixa.

En Pau no trauria el cap per la finestra.

No ho faria, si no fos per col·locar-hi la bandera.

La seva bandera.

Quantes cançons parlaven d’amor i de cors trencats?

No en recordava cap.

Com un autòmat, va guardar el mòbil, es va netejar els llavis una altra vegada, va obrir el cotxe i va ocupar el seu lloc al volant. Havia de portar les urnes o, si no, tot allò no hauria servit per a res.

El procés esperava. Ells tan sols eren illes a la deriva en un món ple d’agitació.

Illes plenes de vida.

Va engegar el motor. El cotxe va començar a circular. Es va orientar com va poder, intentant superar tot el que la col·lapsava, i ràpidament va arribar a l’avinguda.

Es va aturar al primer semàfor.

Estava sola.

I va ser llavors, inesperadament, que va començar a colpejar el volant amb els punys mentre esclatava a plorar i cridava una vegada i una altra:

—Merda! Merda! Merda!