1

La música estava alta.

Com sempre.

Tan eixordadora que era impossible parlar, a menys que s’allunyessin de la pista i del seu entorn per poder fer-ho, a crits igualment, als voltants de la zona de les barres.

La Meritxell va sentir un indici de desànim, va fer una ganyota.

—No sé pas per què hem vingut aquí una altra vegada! —va dir a la Rosa a cau d’orella—. Sempre hi ha els mateixos caretos!

—I què vols, pagar més en un altre lloc per fer exactament el mateix? No venim a ballar?

—Pagues per qualitat, no? Si et lligues un d’aquests passotes…!

—Jo? —va replicar la Rosa, fent veure que allò l’afectava—. Ets…!

—No et facis la innocent!

—No em faig la innocent!

—Això t’agrada pels mascles que hi pul·lulen!

—Ves-te’n a la merda! —es va exaltar.

—Si més no, la música és bona!

—Què?

—Que, si més no, la música és bona! —va repetir la Meritxell, estirant-la per allunyar-la una mica més, fins a situar-se en una cantonada de la barra principal.

—El txumba-txumba és igual a tot arreu, tia! —va dir la Rosa.

—Ah, sí? Et recordo allò de l’agost?

—Estàvem de vacances i érem en una platja! Què volies?

—Aquí almenys no posen reggaeton ni hip-hop —va dir la Meritxell, abaixant una mica la intensitat vocal.

La Rosa va alçar les mans al cel.

—Quina mania que tens amb el reggaeton! —va exclamar.

—Doncs sí. És vulgar, masclista…

—Doncs balla i passa de la lletra!

Ara, qui va fer cara d’incredulitat va ser la Meritxell.

—Com vols ballar una cançó sense escoltar el que t’està dient, i més si el que et diu és que ets un tros de carn a punt de notar la virilitat de l’idiota enjoiat de torn, que et demana que bavegis per ell i et mostris submisa i agraïda, disposada a rebre’l i a gosssarrr…? —va replicar ella, imitant l’accent llatinoamericà—. No siguis burra!

—Quan tens el dia tonto…!

—No tinc el dia tonto! Sóc realista!

—No sé pas per què som amigues —va remugar la Rosa.

—Perquè t’aguanto les teves depres, potser?

—I jo, les teves neures!

Van deixar de parlar, es van mirar l’una a l’altra i, tot seguit, van esclatar a riure, com si haguessin alliberat una mica les respectives tensions.

Divendres nit.

Després d’una setmana dura…

Després d’una altra setmana dura…

Per davant de totes dues va passar un noi amb una cervesa a la mà. Les va mirar de dalt a baix, en actitud de perdonavides. Lluïa musculatura treballada al gimnàs i tatuatges als braços. Els seus ulls van acabar quedant-se amb la Meritxell.

La Rosa ja hi estava acostumada.

—Som nòvies, esfuma’t! —li va etzibar.

El noi va fer cara de pomes agres i va reprendre la marxa.

—Déu meu, com estàs! —va dir la Meritxell movent el cap.

—Que potser t’agradava?

—Això? No!

—Doncs ja està. Anem a ballar?

—Espera.

—Allà n’hi ha dos que estan com un tren —va dir la Rosa assenyalant cap a la pista.

—Tu i els teus trens…

Durant un moment va semblar que la noia es desesperava.

—Saps quant temps fa que no…?

—Doncs, au, vinga —la va tallar la Meritxell, empenyent-la suaument perquè es posés en marxa—. A veure de què et penedeixes demà i on et despertes.

—Almenys seria emocionant!

—Oh, sí, molt! Apa, apa!

—Mai no m’he despertat al llit d’un desconegut, no estic boja, però és que tu…!

—Jo, què?

—Que cada dia ets més progre i feminista!

—I què vols? —va replicar la Meritxell amb els ulls ben oberts—. Si algunes no ens plantem…

—Salvaràs el món?

—Tant de bo! —va contestar ella, mostrant un sobtat empipament—. Que cada cop anem més cap enrere, tia! La meva cosina té setze anys i es passa el dia dient al seu nòvio on és pel WhatsApp! Control en estat pur! Fins i tot li envia fotos de la roba que es vol comprar perquè ell hi doni el vistiplau!

—Això és perquè les adolescents d’ara són tontes! —va argumentar la Rosa—. Tu i jo estem a punt de fer els vint!

—No és cap garantia!

La seva amiga va obrir els braços, com si pretengués abraçar el món sencer en tancar-los.

—Estem boges i som independents! —va cridar—. Et sembla poc?

La Meritxell es va posar a riure.

En el fons, sempre la feia riure.

—Independents vivint amb els nostres pares? —va sospirar.

Això li va doldre.

La Rosa va acusar el cop.

—Oooh…! —va gemegar—. Per què has de ser tan realistament repel·lent? Em vols amargar la millor nit de la setmana?

—I demà?

—Demà encara tindré el cansament i la ressaca! És que no ho entens? La nit —va dir emfatitzant les dues paraules— és aquesta, la del divendres. No n’hi ha cap altra de millor!

I aquí es va acabar la conversa.

La Rosa la va estirar i totes dues van tornar a l’infern decibèlic, per arribar a la pista i submergir-s’hi, mentre es començaven a moure i s’obrien pas entre la marea de dansaires.

Al cap d’un minut, totes dues ballaven amb els ulls tancats, sentint la música.