19

—M’estàs mirant —va barbotejar la Meritxell de sobte.

En Pau no sabia què fer.

—Com ho saps? —va preguntar.

—Ho sé.

—Tens poders extrasensorials o alguna cosa semblant?

—Intuïció i instint. Amb això en tinc prou i de sobres. Fa molta estona que em mires.

—Et penses que ets irresistible?

—Sí.

—A sobre, creguda.

—Doncs mira, no crec que mai abans hagis tingut algú com jo en aquest llit. I probablement ni tan sols en d’altres.

—Doncs et…

—Calla.

—No anava a…

—Que callis. No ho vull saber ni m’interessa.

Amb la nova pausa, la Meritxell, a l’últim, va obrir els ulls. Es va trobar els d’en Pau, lleugerament inclinat damunt seu. Els separaven uns gens llunyans vint centímetres.

Cap dels dos es va moure.

—Qui ha trucat? —va preguntar.

—En Carles, un amic.

—El de divendres?

—Sí.

—I què, has presumit gaire?

—No.

—Però li has dit que soc aquí.

—No.

—Au, vinga.

—Bé, sí, d’acord. Què volies que fes? Però no ha estat per presumir, entesos?

—Tots els tios presumiu de les vostres aventures.

—I vosaltres no?

—No. Som més delicades.

—Oh, sí.

La Meritxell no va voler discutir. Després acabaven com acabaven. Es va espolsar la mandra, estirant braços i cames, i va decidir que era hora de fer una treva. Almenys per part seva.

—Tinc gana —va sospirar.

—Doncs aquí, de menjar… no hi ha gran cosa —va dir ell.

—M’ho imagino. Això és un pis d’estudiant, oi?

—Sí. Bé, més aviat un estudi. Tot l’edifici són estudis.

—Tant se val. Això és Barcelona i aquí tot val un ull de la cara. Els teus pares deuen estar forrats.

—No, dona.

—Ja m’explicaràs. Sigui com sigui, ets lliure. —Això ho va valorar en el to de veu—. Com et dius?

—Pau Raventós Cruxat.

—Collons…

—I tu?

—Meritxell Dosrius Sánchez.

—Sánchez?

—Sí, què passa? —va replicar ella, posant-se en guàrdia.

—Que no és allò que se’n diu català català. Vaja, que no ve d’Olot.

—La meva mare és murciana, sí, però més del Barça que ningú!

—També és indepe?

—Sí, però a la seva manera.

—I això què vol dir?

—Doncs que en el fons li és igual mentre no hi hagi violència.

—I el teu pare?

No sabia pas si dir-l’hi.

Va decidir que sí, que era el millor. Res de mentides.

—És de l’ANC.

En Pau es va empassar la saliva.

Per si de cas, la Meritxell no li va deixar dir res.

—El teu deu tenir una fàbrica, és clar.

—I per què ha de tenir una fàbrica? —va preguntar ell, posant-se vermell.

—És igual —va contestar ella, arronsant les espatlles amb un rictus de tristesa—. Tant és.

—Espera, espera, per què et poses a la defensiva?

—No estic pas a la defensiva.

—Sí que ho estàs. Tant que t’agrada discutir i treure suc de tot…

—Escolta, que no em coneixes tant.

—Crec que sí que et conec, i tu a mi. Després del que hem fet…

—Mira, soc al teu llit i em sento vulnerable, d’acord? A més, és com si hagués estat aquí tota la vida.

—Bé, ets tu qui ha vingut.

Va semblar que estava a punt d’esclatar. En Pau ho veia a venir. Però no, va tornar l’indici d’amargor i contenció, revestits de calma.

—No comencem. Estic esgotada.

En Pau va somriure.

I quan ho feia, encara que fos poc, a la Meritxell se li encongia el cor.

—No riguis.

—No, no.

—Podríem tenir una conversa tranquil·la, sense escridassar-nos, no trobes?

—I què vols, si això sembla un acudit inventat per Kafka i explicat pel Chiquito de la Calzada?

—Podem intentar-ho.

—Entesos —va convenir ell, fent que sí amb el cap—. De què vols parlar?

La Meritxell va decidir agafar el bou per les banyes.

—Del que està passant? —va proposar.