49

A en Pau se li començaven a posar els pèls de punta.

Allò anava de debò.

Els habitants del vaixell Piolín no eren precisament gaire divertits.

Començaven a circular imatges dantesques.

Una dona gran, amb la cara plena de sang…

—Jo no he fet res! Han aparegut de cop i volta i han començat a repartir llenya!

Un home ple de contusions…

—M’han arrossegat uns quants metres i un parell o tres m’han començat a clavar mastegots amb les porres! Jo no he mogut ni un dit!

Una noia jove amb la roba estripada…

—Els he dit que podien passar i emportar-se les urnes, que aquí ningú no s’hi oposaria, però res, primer s’han lluït fent una demostració de força absolutament excessiva! Que no digui el Govern que és proporcional a la resistència! Quina resistència?

En Pau va començar a suar.

La dona de la cara ensangonada podia ser la Meritxell. L’home apallissat podia ser la Meritxell. La noia jove amb la roba esparracada podia ser la Meritxell.

Les notícies començaven a ser alarmants.

Els primers trets.

Pilotes de goma.

No estaven prohibides?

A Catalunya, sí, però no a la resta d’Espanya…

Les ràpides connexions amb diferents punts de la geografia catalana augmentaven l’alarma social en uns casos i la sensació de normalitat en d’altres. Però creixia el rumor que l’alarmisme s’anava convertint en una espiral capaç d’arrasar-ho tot. Les càrregues començaven a ser desmesurades.

O, si més no, això semblava.

I si tot era propaganda?

Per televisió, tot d’una, van aparèixer unes noves imatges.

Policies nacionals repartint a l’estil vietnamita, carregant, arrossegant dones pels cabells o emportant-se-les de qualsevol manera, fent saltar portes amb martells d’assalt, sembrant el caos com una piconadora sobre un formiguer.

Allò no era propaganda.

Era real.

Uns quants dies abans, en alguns llocs d’Espanya, se’ls havia acomiadat amb cants d’«¡A por ellos, oé! ¡A por ellos, oé!».

Allà hi havia odi.

Molt d’odi.

En Pau ja no va poder més.

Va apagar la tele, es va vestir i va sortir de l’estudi a correcuita.