12

En Carles se’l va quedar mirant com si acabés de dir-li que es canviaria de sexe o una cosa així.

—Indepe?

—Del tot.

—De les radicals… radicals?

—Grau màxim. No ho vulguis saber, com es va posar.

—De la CUP, és clar.

—No, d’Esquerra.

—Almenys aquests no són antisistema.

—És igual, tio.

En Carles es va quedar un instant en suspens. El seu amic estava més que abatut: aixafat. No l’havia vist mai tan trist ni consternat.

—Doncs mira que estava bona, la tia —va sospirar.

—No estava bona. Era normal, tot i que sens dubte tenia un punt —el va corregir en Pau.

—Deixa’t d’hòsties: estava bona. Aquelles tetes petites, aquell culet, aquella carona…

—Ei, para!

—Què vols? La poca estona que la vaig veure…

—No siguis masclista, va.

—No soc masclista, però és que avui dia les ties cada cop estan més bones…

—Vols callar?

—Si que t’ha agafat fort —li va engegar sorprès.

Van restar uns segons en silenci, en Pau capcot, en Carles expectant.

Al final el va superar la curiositat.

—Escolta, però abans de… la revelació, la nit…?

—Genial. —Va ser sincer.

—De puta mare, no?

—Mai no havia estat amb algú com ella. I no solament et parlo del físic. Em refereixo als sentiments, el que traspuava, l’afecte, la passió… Tan dolça, tan suau…

—Quan dius suau et refereixes a la pell o al…?

En Pau el va fulminar amb la mirada i va evitar que completés la frase.

Un altre silenci breu.

—Et va impactar.

—Sí.

—Prou per enamorar-te’n.

—Sí.

—Si és que ets…

—Soc què?

—Ja et va passar amb la Berta.

—No s’assemblen gens ni mica.

—Ho crec.

—Quan la vaig veure despullada… —En Pau va fer cara de mal d’estómac—. Mai no havia vist res tan bonic. Tot just li vaig fregar el mugró i se li va posar dur com una pedra.

—Segueix, no paris ara —el va instar en Carles en veure que s’aturava.

—Au, vinga! —va reaccionar en Pau.

—Al llit…?

—Foc pur.

—Quina passada!

—Et juro que no havia sentit mai res d’igual. Aquells llavis, la saliva, les mans, els peus…

—Oh, sí, els peus! —se’n va burlar una mica en Carles.

—Saps que són el meu fetitxe.

—I a dins d’ella? —es va atrevir a preguntar el seu amic.

En Pau es va sentir malament.

Se li va regirar l’estómac, se li va buidar la ment i, de cop i volta, va començar a suar.

—Tio, et puc dir una cosa? —va inquirir en Carles.

—Depèn.

—Si no fos perquè és indepe hauríeu tornat a quedar, això és evident.

—Suposo.

—No, és claríssim. Potser encara seríeu al llit, tot el cap de setmana.

—I què? Ho és i prou. Ja està. Una putada.

—No podries oblidar-te d’aquest detall i…?

—Oblidar-me d’AQUEST detall? —va dir ell, pronunciant-ho amb un èmfasi exagerat—. Ets tonto o què? Això ho canvia tot!

—Bé, si més no, te n’has adonat abans —va intentar arreglar-ho en Carles.

—Abans de què?

—T’imagines presentant-la al teu pare? Li agafaria un infart!

—Que n’ets, de recargolat.

—Per si de cas, que ara amb tantes trames inconnexes i tants «fils» derivats… qualsevol dia el veuràs implicat en una Gürtel, o una Púnica, o una Lezo, o en allò de la caixa B del PP…

—No siguis torracollons!

—Oh!

—El meu pare és honrat, carallot!

—Té una fàbrica —va insistir en Carles—. Deu haver untat algú per aconseguir comandes, no et sembla?

—No m’ho puc creure! —va exclamar en Pau, obrint els braços—. Parles seriosament? Perquè el teu és advocat, i segur que també defensa gent, tot i sabent que són culpables, no-et-sem-bla?

En Carles va esclafir una riallada.

—Déu-n’hi-do com et piques! Estàs molt susceptible, nano! —Va frenar el nou rampell d’ira del seu amic afegint—: Vinga, calmem-nos.

—Jo ja estic calmat!

—Ja se’t nota.

—Que sí!

—Però penses en ella.

—Com vols que no hi pensi, si acaba de passar?

—Doncs si no te la treus del cap és per algun motiu.

—Ostres, tio, és que ha estat…!

—T’agrada.

En Pau va arronsar les espatlles.

—T’agrada —va insistir en Carles.

—I jo a ella, no et fot.

—Com ho saps?

—Ho sé. Si no li agradés no m’hauria muntat aquell ciri. Se n’hauria anat i prou. Tota aquella ràbia…

—Truca-li.

En Pau el va mirar com si li acabés de proposar que es fes astronauta.

—No puc.

—No vols.

—No puc perquè ni tan sols sé el seu cognom ni em va donar el telèfon. No tinc res.

—La mare que et… De debò?

—Un acostuma a demanar el telèfon a la noia quan s’acomiaden, no pas a les primeres de canvi.

—Doncs si no la busques en una mani…

—Sí, home. Au, calla i no diguis més bestieses.

En Carles es va aturar en sec i el va obligar a ell a fer-ho.

Posat greu.

—Escolta, que ho deia de debò —va assegurar.