40

Quan era petit, a Mollerussa, els matins del dissabte o del diumenge eren una festa.

Quan era adolescent, a Mollerussa, els matins del dissabte o del diumenge eren un malson embolcallat amb cansament i, a vegades, amb la ressaca de la nit anterior.

Ara, el matí era una mena de festa major avançada, o endarrerida, o fora de lloc.

Banderes catalanes als balcons, gent somrient al carrer, consignes, la repetida «Votarem!» escoltant-se aquí i allà, en veu baixa o a crits…

La mansió Raventós semblava una illa.

Qui més qui menys sabia de quin peu calçava el seu pare.

Es va imaginar les pintades a la fàbrica.

—Bojos —va sospirar—. Ens hem tornat bojos.

Si es quedava a casa, tenia la seva mare tot el dia al darrere, donant-li conversa, preguntant-li les coses més inversemblants, tot per no estar callada i absorbir-lo. Sempre havia estat igual, però ara havia empitjorat, estava més pesada. No portava bé que «el seu nen» estudiés a la perillosa Barcelona, «tan lluny».

Tenia por que allà el pogués enxampar alguna «mala dona»!

Què diria la seva mare si conegués la Meritxell?

—Si és neta i bona noia…

Sí, diria això.

Tot i que després preguntaria pels pares i valoraria si estaven «a l’altura».

A «l’altura» de qui, dels Raventós?

Es va posar a caminar pels voltants del poble. Alguns vilatans pujaven cap al Club de Tennis Mollerussa. A la Urbanització Urgell s’hi devia celebrar alguna cosa, perquè la cua de cotxes era llarga. Va passar per davant de Ca l’Isidre i va seguir caminant, mentre semblava com si ho mirés tot amb uns altres ulls.

Tot ho veia així des del divendres passat.

Els ulls de la sorpresa.

Els indepes no podien guanyar. Encara que ho fessin en el referèndum, i s’ho creguessin, no podien guanyar. I si era així… què faria la Meritxell?

Tocar el dos.

Adéu.

La perdria igualment.

Quina putada.

Catalunya sumida en el caos. Una catàstrofe. Fins i tot ell, quan acabés d’estudiar, hauria d’escollir entre la maleïda fàbrica o anar-se’n a l’estranger. Potser a San Francisco.

Lluny.

I per què es moria de ganes de veure-la?

Tocar-la.

Besar-la.

Fer-li l’amor…

Es va haver de posar bé l’entrecuix sense deixar de caminar, acomodant-se l’erecció, i mentre es trobava en plena operació va ensopegar amb ella.

La Laia.

El seu primer amor.

A la noia, el gest no li va passar pas desapercebut.

Si bé va acabar mirant-lo als ulls.

—Pau!

—Hola, Laia.

Ell també se la va quedar mirant.

Sí, era la Laia.

Només que ara semblava un calc de l’Anna Gabriel, la de la CUP. El mateix estil de cabells tallats a cop de destral sobre el front, la mateixa samarreta de màniga llarga per sota i una de màniga curta pel damunt, els mateixos pantalons folgats, les mateixes vambes. A la samarreta, una cara somrient li feia l’ullet mentre li treia la llengua.

En Pau es va empassar la saliva.

La Laia!

—Què fas? —li va preguntar ella, sense acostar-se a fer-li els dos petons de rigor.

—Res, estudiar. He vingut a veure els meus pares.

—Sembla mentida que visquem al mateix poble, i que tot i ser tan petit…! Feia un munt de temps que no sabia res de tu!

—Jo tampoc. Com et va?

—A mi? Molt bé! Aquests dies vaig de cul!

—Estàs ficada…?

—Oh, sí, sí! —va proclamar amb entusiasme—. El meu nòvio és de l’Assemblea.

No va voler preguntar-li de quina assemblea parlava.

—El conec?

—No, no és d’aquí.

—Ah.

—Tu, això de la independència…

En Pau va arronsar les espatlles.

—Tens uns pebrots… —va somriure ella.

—Laia, que no tots hem de pensar igual —es va defensar.

—No, si està bé. Ho deia perquè així que has pogut també has marxat. I ja no tornaràs, segur. Deus tenir nòvia a Barcelona, és clar.

—Sí —va dir sense més ni més.

—Guapa?

—És top-model. Has vist l’anunci de Chanel?

Durant un moment va aconseguir enganyar-la.

Tot seguit la Laia es va posar a riure.

—Ai, que burro que ets! Era el millor de tu! Quina llàstima que no puguem continuar parlant, perquè m’encantaria que ens poséssim al dia!

—Sí, ja. Tranquil·la.

—Vinga, que estàs genial! —Ara sí que se li va tirar al damunt, el va abraçar i li va clavar dos senyors petons a les galtes—. Fins aviat!

Dubtava que es tornessin a veure, però es va acomiadar d’ella de la mateixa manera.

El seu primer amor, aquell petó, l’evanescència del passat vençuda per la realitat.

Va veure com s’allunyava, amb pas ferm i decidit.

Anava a l’Assemblea.

Definitivament, el món s’estava tornant estrany.

El problema era si, a més, es tornava perillós.

En Pau va seguir caminant.

Però no cap al centre del poble, sinó en direcció a casa seva, als afores.

Ja en tenia prou.