7

La Meritxell va obrir els ulls.

Entre la difusa claredat que l’envoltava, el primer que va veure va ser un sostre blanc, impol·lut, com el d’un hospital.

Però no, no era cap hospital.

Era…

La realitat li va impedir moure’s.

Va restar quieta.

Al llit.

El llit.

Va allargar una mà i, en fregar-lo, la va enretirar de seguida.

Sí, no ho havia somiat.

Era allà.

Va sospirar.

Es va girar cap a l’altre costat, sense atrevir-se a mirar-lo. Les primeres llums del dia s’esquitllaven per les escletxes de les làmines horitzontals de la persiana. S’estava fent de dia. Sort que havia dit a la mare que es quedaria a dormir a casa de la Rosa.

Sort.

La seva mare era de les que trucava als hospitals a les primeres de canvi.

Va fer el cor fort.

Va mirar-lo.

Dormia plàcidament, amb la cara girada cap a ella.

Hora d’arrencar a córrer?

De penedir-se’n?

D’entonar el mea culpa?

No.

Estava tan guapo com a la nit, els llavis humits, el nas fort, la barbeta ferma, i, a més, nu.

—Ai, Déu meu…! —va sospirar la Meritxell.

Vestit no semblava que tingués «allò».

I ara què?

S’aixecava del llit, es posava la roba i se n’anava, morta de vergonya?

I per què havia de fer una cosa així?

Quina covardia!

S’havia ficat al llit amb un paio, sí, d’acord. I tot just començar, sí, d’acord. Ella no era així, sí, d’acord. S’havia tornat boja, sí, d’acord.

I què?

Ja li tocava, no?

Va continuar mirant-lo, mentre els flaixos de la nit li tornaven al cervell, o els recuperava entre la boirina del despertar i la sorpresa.

Ball, primer petó, primera carícia, segon petó, la fusió dels cossos a la pista, l’escalfor, notar el que havia notat en arrambar-se-li, més petons, fins a devorar-se, i en acabat el desig, el curt vol fins al pis, la luxúria, la voracitat amb què ho havien fet totes les vegades.

Totes les vegades!

Va intentar comptar-les.

Impossible.

Quan havia tingut tants orgasmes?

—Ai, Déu meu…! —va repetir per segona vegada.

Ni n’estava penedida ni avergonyida. Gens ni mica. Al contrari. Estava…

West Side Story?

La Maria i en Tony?

Almenys allà no hi havia cap Chino que el matés a ell.

Li agradava.

Li agradava!

Volia acaronar-li els cabells, despertar-lo, besar-lo i fer-ho un altre cop abans de sortir cames ajudeu-me.

Però ell dormia tan dolçament…

Tan a gust…

Sempre havia pensat que, si un dia improbable, li passava una cosa així, l’endemà se’n penediria. I el cert era que no, que ben al contrari. Se n’alegrava. Era una altra. Adéu a la Meritxell d’abans. Benvinguda la d’ara. En Pau… Es deia Pau? Sí, Pau. Bé, doncs en Pau no era pas com els altres, se li notava. La manera de tractar-la, de mirar-la, d’amanyagar-la, de parlar-li… Era quelcom en estat pur. El primer noi sensible de veritat que trobava.

Existia!

I ella… feliç.

Quan ho expliqués a la Rosa.

Sexe del bo i millor. Sexe amb amor. Sexe amb passió. Sexe pur i lliure. S’hi havia pogut bolcar com no s’havia imaginat mai que podria. Una llibertat mai somiada.

Se’l va mirar una mica més, amb ganes de tocar-lo, però abstenint-se de fer-ho, fins que a l’últim es va aixecar a poc a poc, a càmera lenta. Ella també estava nua. Va posar els peus a terra i la primera cosa que va veure va ser la seva roba escampada per l’habitació. Com a les pel·lícules. Sempre havia pensat que aquelles escenes eren irreals, que ningú no s’arrencava la roba i la tirava per terra. Però sí. Era veritat. Ho havien fet.

Va buscar les calces.

Els sostenidors.

Se’ls va posar, tot i que no sabia per què, i va mirar al seu voltant.

L’estudi era petit, però tant de bo ella tingués una cosa així, seva, pròpia, per viure al seu aire, per més bé que estigués a casa amb els pares.

La cuineta, el bany…

I si li preparava l’esmorzar?

—No et passis —va sospirar.

Va anar al bany. Era un espai d’allò més minúscul. Havia de tancar la porta per poder rentar-se. La tassa del vàter estava encaixonada entre el plat de la dutxa i el rentamans. Es va asseure al vàter, va fer pipí i, quan es va haver netejat, no va prémer el botó de buidatge. No volia despertar-lo, no encara. Es va quedar una estona dreta mirant-se al mirallet.

Ella.

Despentinada, desarreglada, però guapa.

Se sentia guapa.

Sexi.

Poderosa.

Va somriure a la seva imatge.

Ser dolenta no estava tan malament.

Va obrir el mirall i va examinar el petit armari que protegia. Un sol raspallet de dents. Bé.

Tampoc no és que fos una gran prova, però…

Va tornar a l’estudi, encara descalça, sense fer soroll. Es volia impregnar una mica d’aquell espai, tafanejar. Era al pis d’un desconegut. El seu instint li deia que tot estava bé, que era perfecte, però no hi havia res de dolent a tafanejar una mica. Només una mica.

Hi havia molts llibres. Li havia dit que estudiava? Sí, però ja no se’n recordava gaire, de la conversa. Cap quadre, cap foto. Tampoc és que hi hagués prou parets per a quadres o prestatges per a fotos. El televisor era petit. Reproductor de música? No.

De cop i volta va recordar una cosa.

Havia silenciat el mòbil.

Va buscar els seus texans, va ficar la mà a la butxaca i el va treure. Un cop il·luminada la pantalla va comprovar que no tenia trucades perdudes, però sí whatsapps.

Tots de la Rosa.

Com va?, Vull detalls!, Va anar bé?, Truca’m!, Què passa, que no pareu o què?, Porca!

L’últim, enviat feia poca estona malgrat que era molt d’hora, ho resumia tot:

On ets? No em diguis que segueixes…!

La Meritxell va somriure.

Per una vegada, havia avançat la Rosa per totes dues bandes.

Va estar temptada d’enviar-li un whatsapp, sobretot per tranquil·litzar-la, no fos cas que es pensés que havia caigut en mans d’un depredador sexual. Però s’hi va repensar. La Rosa li contestaria i acabarien xatejant. Quan es disposava a guardar el telèfon va tenir la pensada, la maldat. Va activar-ne la càmera, es va acostar al llit i li va fer dues instantànies, una de la cara i una altra de cos sencer.

—Mare de Déu Senyor… —va xiuxiuejar impressionada.

Va mirar les dues fotos, va guardar un altre cop el mòbil, es va posar la brusa i es va apropar a la finestra.

Va apujar la persiana a poc a poc.

En acabat va obrir la finestra i hi va treure el cap.

Un dia fantàstic, encara càlid, d’estiu. A l’altra banda es veien les finestres de l’edifici del davant, amb banderes estelades. En va comptar cinc. Bé. Va mirar a dreta i esquerra.

Va posar les mans a l’ampit.

A l’instant, va notar alguna cosa.

Un tros de tela.

Alguna cosa que penjava, lligada pels extrems.

La Meritxell es va inclinar per veure-ho.

Una altra bandera.

Una altra.

Tot i que no…

—Però què…! —va exhalar mentre se li tallava la respiració, se li capgirava el cervell i se li paralitzava el cor.