39

En aquell moment, i al cap de deu minuts d’espera pacient, la Meritxell aprofitava la sortida d’un noi i una noia de l’edifici on vivia en Pau per esquitllar-se al vestíbul.

Un cop assegurada l’entrada, va fer un senyal al seu pare.

L’home la va rellevar a la porta. La Meritxell va tornar al cotxe, aparcat en doble fila, va treure les urnes protegides amb la manta de la part del darrere i va tornar a l’entrada.

Van arribar a l’ascensor i van baixar al soterrani.

El seu pare s’ho mirava tot amb una certa estupefacció.

—Filla…

—Ssst! Calla!

Va callar.

La Meritxell es va orientar cap a la porta del traster 501. Va deixar les urnes a terra, va alçar la mà i va temptejar el marc fins que hi va trobar la clau del pany. Un cop oberta la porta, es va quedar més tranquil·la.

No l’havia vist ningú.

Estaven fora de perill.

L’endemà seria un altre dia.

Va ficar les urnes apilades al mig del traster, va tancar-ne la porta i va deixar la clau al seu lloc.

En Pau mai no en sabria res.

Perquè si ho sabés…

—Ja ens en podem anar —va sospirar ella, espolsant-se els nervis de sobre.

Van recular pel passadís, van pujar a l’ascensor fins a la planta baixa i van sortir al carrer, sense encreuar-se amb ningú més. Va ser el darrer instant de tensió per a ella. Un cop a la vorera, es va aturar per agafar aire.

El seu pare mirava l’edifici.

—Meritxell… —va insistir.

—Què, papa? —es va rendir la seva filla.

—Qui hi viu, aquí?

—Un amic.

—Un amic?

—Sí, un amic, ja està.

—El conec?

—No.

—Això… —va alçar novament el cap— és una residència d’estudiants, oi?

—Sí.

—El teu amic…?

—És estudiant, papa, sí.

—I què estudia?

Li mentia?

Era una ximpleria.

—Empresarials.

—Cony.

—Papa…

—D’acord, d’acord, perdona —va dir ell, alçant totes dues mans.

—Demà tornaré jo sola, les agafaré i te les portaré al col·legi —va proposar ella, començant a caminar cap al cotxe.

Aquest cop es va asseure al lloc del copilot. Sentia que ja no li quedaven prou forces per conduir.

El seu pare no va arrencar de seguida.

—Aquest amic teu, sap que li hem deixat les urnes aquí?

—Per què ho preguntes?

—Perquè no li has trucat per avisar-lo.

—És fora.

—Però és dels nostres, oi?

Què li deia?

«No, papa. Vota Ciutadans, creu que estem bojos, que és millor continuar junts com a espanyols, i el seu pare té una fàbrica a Mollerussa».

—Tinc els nervis destrossats i és tard —es va ensorrar ella—. Per què no anem a sopar d’una vegada i deixem de parlar dels meus amics?

L’home li va fer cas.

Va engegar el cotxe.

Però durant el silenciós trajecte, la va mirar un parell o tres de vegades de reüll, amb una creixent alarma i preocupació de pare fuetejant-li la raó.

Malgrat que no en sabia el motiu.