44

En Pau va baixar del taxi, abstret en les seves cavil·lacions.

Hi havia un cotxe aparcat en doble fila. Un cotxe bastant vell. El taxista li va cobrar la carrera, amb el recàrrec per haver-lo recollit a l’estació de Sants, i es va allunyar a la recerca d’un altre client. Pel camí li havia dit que eren mals dies, i que amb tanta manifestació, ja ni tan sols es podia circular per Barcelona. Per acabar-ho d’adobar, hi havia els d’Uber prenent-los el pa.

En Pau no va parar gaire atenció a les seves explicacions.

De fet, en baixar de l’AVE a Sants, va pensar que era molt a prop de casa de la Meritxell.

Potser podia passar-hi, i veure-la…

Quina bestiesa.

Va treure la clau de casa i es va aturar a l’entrada. Un cop oberta, va travessar el vestíbul i va anar cap a l’ascensor, sense mirar la bústia. No li escrivia ningú. Va prémer el botó corresponent i va esperar.

L’aparell venia del soterrani.

Es va aturar.

Es va obrir la porta.

La primera cosa que va veure va ser una manta mal posada que amb prou feines cobria uns recipients de plàstic.

Als recipients, un escut familiar.

En Pau va obrir els ulls.

Per darrere les urnes va aparèixer una cara.

Coneguda.

Ella també va obrir els ulls.

Va anar d’un pèl que no li caiguessin les urnes.

La sorpresa, l’esbalaïment, el xoc, va durar tot just tres segons.

—Però què…? —va ser el primer a parlar en Pau.

La Meritxell havia empal·lidit.

Va obrir i tancar la boca, sense poder articular ni una sola paraula.

—Què hi fas, aquí? —va barbotejar de nou ell.

La Meritxell ho va comprendre.

Estava atrapada.

Atrapada in fraganti i sense escapatòria possible.

«L’atac és la millor defensa», solia dir el seu pare quan mirava el futbol a la tele.

—No —va aconseguir enrabiar-se de cop ella—. Què hi fas tu, aquí?

—Jo? —va dir en Pau, alçant encara més les celles—. Cony, visc aquí!

—Però vas dir que passaries el cap de setmana amb els teus pares i que no tornaries fins demà!

—M’estàs esbroncant perquè he vingut abans?

Les urnes eren incòmodes de sostenir.

En Pau li barrava el pas.

I, per descomptat, no hi cabia empipament possible.

L’havia ben enxampada.

Havia traït la seva confiança.

La Meritxell va començar a ensorrar-se.

—Pau, escolta…

—Què haig d’escoltar? —va manifestar amb un dolor creixent.

—Em sap greu!

—Que et sap greu? Has guardat això aquí, al traster?

—No sabia on ficar-les! L’home que les havia d’amagar fins aquesta nit es va posar malalt! Estava desesperada i de sobte…!

—El traster d’en Pau, de puta mare!

La Meritxell no volia plorar.

Va continuar sostenint les urnes com va poder.

L’emprenyada d’en Pau anava creixent.

I creixent…

—M’has utilitzat! —va esclatar ell, finalment.

—No! —va cridar ella.

—Doncs ja m’explicaràs!

—Tot això és un embolic de mil dimonis, però et juro que…!

En Pau es va enretirar.

—Ves-te’n —li va demanar.

—No, així no, sisplau…

—Merda, Meritxell… No m’ho mereixo, això!

—Perdona…

—M’havia enamorat de tu!

Allò, més que un crit va ser un toc d’alerta.

Va espetegar al buit del vestíbul i va ressonar pertot arreu, rebotant entre ells, però també embolcallant-los amb la densitat de les seves pròpies emocions.

La Meritxell es va quedar glaçada.

Va intentar parlar.

—Què hi té a veure, això, amb l’amor? —va gemegar.

—Tot —va dir en Pau.

—No! —va replicar ella, accentuant el seu dolor.

—Tant se val —va dir en Pau, enretirant-se encara més.

—Espera…

No ho va fer.

Ni tan sols es va ficar a l’ascensor.

Va abaixar el cap, va deixar de mirar-la i va començar a caminar cap a l’escala per pujar a peu al seu pis.

La Meritxell, tremolant, marejada, va haver de repenjar les urnes a la paret perquè no acabessin a terra.