3

La Meritxell ballava amb els ulls tancats.

Era el que més li agradava.

D’una banda, sentia la música, se n’amarava, la cobria per sobre i la penetrava pels porus de la pell, tot absorbint-la amb un èxtasi d’allò més tribal. De l’altra, s’estalviava el fet d’haver de suportar les mirades dels paparres, els seus somriures de superioritat en alguns casos o els seus aires burletes en d’altres, com si tots fossin hereus directes de Tony Manero.

També hi havia els qui ballaven sense més ni més, com ella.

Però, sens dubte, no era pas el cas d’aquella nit.

Va obrir els ulls i es va veure envoltada per un eixam de cossos masculins. Ni rastre de la Rosa.

Va buscar-la amb la mirada.

La seva amiga es trobava un parell de metres darrere seu, fent bots, també amb els ulls tancats.

La Meritxell va intentar abstreure’s.

Difícil.

Els borinots eren d’allò més diversos, però en el fons era com si els fabriquessin en sèrie. N’hi havia per a tots els gustos. Hi havia el cap rapat, lluint calba excepte per un floc fosc al clatell; hi havia el cabells-de-disseny, amb molts a la part de dalt, gens al costat dret i una M majúscula a l’esquerre; hi havia el tupè-rocker enlairat al màxim… La roba sí que era semblant: samarretes ajustades, texans estripats i, per descomptat, tatuatges. El món s’havia convertit en un immens tattoo. Si bé alguns eren lamentables.

A vegades se sentia com una vella.

Va tancar els ulls per intentar concentrar-se de nou i ja no va poder.

Sabia que l’estaven mirant.

Sabia que estaven pendents del puja i baixa dels seus pits petits.

Sabia…

Va tornar a obrir-los.

El més proper ja devia tenir fantasies eròtiques a costa seva.

La Rosa sí que tenia una pitrera abundant. Més o menys el triple de la seva. I a sobre anava prou escotada per lluir-la.

Ella, en canvi…

A vegades semblava que anés vestida d’uniforme.

La Rosa li acabava de dir «progre feminista»?

Li van passar les ganes de ballar, de manera que va deixar de moure’s, es va obrir pas en direcció a la seva amiga i li va dir cridant:

—Vaig al lavabo!

—Entesos!

—Vens?

—No!

Va seguir caminant sola, mirant de no molestar gaire els qui mantenien el ritme.

Un cop fora de la pista va estendre els braços i es va espolsar els cabells, com si es deslliurés d’invisibles lligams físics. Orientar-se cap als lavabos va ser una altra cosa. Va haver de fer gairebé la volta sencera a la pista. A la porta hi havia una parella menjant-se a petons.

Des que havia deixat córrer allò d’en Ventura…

Bé, tampoc no és que ho «deixés córrer». Sortien per inèrcia. No hi havia res. Sí, exactament, la paraula era «inèrcia». Com en deia, la Rosa? Amics amb dret a alguna cosa més.

Això.

L’«alguna cosa més» tampoc no havia estat gaire satisfactori.

Pobre Ventura.

Va entrar al lavabo de les dones. Encara no s’hi havia format la típica cua de sempre, quan a totes se’ls acudia anar-hi al mateix temps i a més d’una se li escapava el pipí cames avall. Va trobar una porta oberta, va passar cap dins, va comprovar que hi hagués paper higiènic i es va asseure a la tassa del vàter, després de netejar-la a consciència.

S’hi va estar una bona estona.

Com que no hi havia cua a fora, tampoc no era qüestió d’afanyar-s’hi.

No era la seva nit.

Ni la seva setmana.

Ni el seu mes, ni, probablement, el seu any.

Excepte per la lluita…

Quan es disposava a aixecar-se després de fer pipí va sentir les veus.

Dues noies.

Parlaven com si estiguessin soles al món, o es trobessin al mig de la pista de ball.

—Saps? Crec que m’ho muntaré amb en Quim.

—Què dius ara!

—No ho sé, em ve de gust.

—Com que et ve de gust?

—Doncs això, que estava ballant i… res, que m’he mullat imaginant-m’ho.

—Que t’has tornat boja?

—Jo? Per què?

—I en Joan?

—Per què no venia?

—No fotis, Tessa!

—És el que hi ha.

—Ja, però… Bé, sou parella, no?

—I?

—Ostres, a mi em sembla que…

—Mariona, que només és per provar-ho.

—No crec pas que en Quim sigui dels que ho prova i ja està.

—En Quim fliparà i punt. Portes condons?

—Jo sí. Tu no?

—Només en porto dos, els de sempre, per precaució.

—Jo en porto tres.

—Tu sempre tan disposada.

—No, és que gairebé sempre se’ls trenca el primer, pels nervis, o no se’l saben posar bé, que hi ha cada idiota. I si després volen repetir…

—Passa-me’n un, va. Segur que en Quim ni tan sols en porta.

—Cap paio en porta. Van per feina.

—Així doncs, me’l passes?

—Entesos, perquè jo, aquesta nit… —La tal Mariona continuava impressionada-al·lucinada—. Escolta, n’estàs segura?

—Tia, que he passat un estiu de merda. Ja em toca.

—Si és que… amb la quantitat de tios que hi ha i t’ho muntaràs amb en Quim?

—És mono. I em mira amb una carona…

—Ho faràs per llàstima?

—Que no, que ja t’he dit que m’he mullat. Deu ser l’instint maternal —es va justificar la que es deia Tessa, esclafint una rialleta—. Però no dubtis que el destrossaré.

—Sí, ets una fera. Però amb la quantitat de tios bons que hi ha…

—Que no se t’escapi amb en Joan, eh?

—Que ets boja? Com si fos ximple!

—La setmana passada vas agafar un pet que déu-n’hi-do i vas parlar pels descosits.

—Però no se m’acudiria mai esmentar una cosa així, burra!

—Vinga, som-hi. Abans que begui més del compte i després no se li aixequi.

Es va acabar la conversa.

La Meritxell va tornar a respirar, com si al llarg d’aquells minuts no ho hagués fet per por de delatar-se, tot i que la Tessa i la Mariona no semblaven precisament discretes o que els importés gaire comentar els seus plans en veu alta.

—Hòstia puta… —va deixar anar.

Es va apujar les calces, els texans, i va sortir del petit cubicle. Mentre es rentava les mans van entrar cinc noies més, en massa, com una bandada d’animals salvatges, rient i parlant de nois.

Ja no va voler escoltar més.

Estava a punt de fer vint anys i a vegades tenia la sensació que semblava una vella.

O era el compromís, el maleït tema polític, el referèndum, el «procés»…?

Una part del món passava olímpicament de tot.

Com era possible?

Va sortir del lavabo de les dones, però no va tornar a la pista de ball. Va veure que a la barra hi havia un forat amb un tamboret lliure, de manera que s’hi va encaminar abans que algú l’ocupés. Hi va seure i va esperar que la cambrera, vestida d’allò més sexi, li preguntés què volia prendre.

Gairebé un minut.

La Meritxell mirava cap endavant, esperava, abstreta en les seves cavil·lacions.

Algú es va aixecar al seu costat esquerre.

Algú es va asseure en aquell lloc.

Va ser imperceptible.

De seguida va notar aquells ulls, aquella mirada.

Un altre imbècil.

Així que, amb ganes de brega, va girar el cap en aquella direcció.