36

Abocat a la finestra de la seva habitació, mirant els jardins de casa seva, amb la piscina perfilada a un costat, en Pau va marcar el número d’en Carles i va respirar amb fruïció l’aire fresc i perfumat de la nit. La seva mare tenia bona cura de les flors que omplien els parterres, de manera que sempre hi feia bona olor, de roses i gessamí, i d’herba fresca quan plovia, que no era el cas.

El cert era que li agradava casa seva, la natura, poder omplir els pulmons al cent per cent, sense ennuegar-se amb una glopada de pol·lució o el fum del tub d’escapament d’un cotxe.

Mollerussa-Barcelona, la dicotomia.

Ara tenia el cor dividit.

Era un pagès traïdor, captat pel poderós influx de la capital, o ja s’havia convertit en un urbanita enyoradís de les seves arrels?

En Carles no contestava.

Quan estava a punt de tallar la comunicació, abans que saltés la bústia de veu, la línia es va obrir.

—Pau? —va esbufegar la veu del seu amic.

—T’agafo en un mal moment?

—No, no, anava a sortir! Soc al bany!

—Sortiràs?

—Sí, he quedat amb en José Luis i un parell d’amigues.

—Ves per on.

—Bé, jo no tinc obligacions familiars com tu, ni una nòvia ocupada amb els seus embolics —el va punxar sorneguerament.

—Carles…

—Ai, perdona, que no és la teva nòvia!

—Ves-te’n a la merda.

—Vinga, què vols? —va preguntar el seu amic, deixant de banda el to burleta.

—Soc a Mollerussa, però no m’hi quedaré tot el cap de setmana.

—I doncs?

—He pensat que si torno diumenge, potser em trobaré algun merder, que si la carretera tallada, que si l’AVE paralitzat…

—O que si hòsties pels carrers…

—No siguis burro, va.

—Què et penses, que no és possible?

—Ja sé que és possible, però no hi vull pensar. I si tornes a esmentar la Meritxell, passo de tu.

—No pensava fer-ho.

—Entesos. Doncs això: que tornaré demà a la nit. Aniré a casa, em canviaré i podríem quedar.

—Collonut.

—Necessito sortir una mica de marxa.

—Tots dos sols, com abans.

—Què vols dir com abans? Com si fes una eternitat que no ho fem!

—Tio, que aquesta setmana has sucat cada nit. Em pensava que ja ni te’n recordaries, de mi, i que sortiries sempre amb ella. O sense sortir, vaja.

—Ha, ha, ha —va riure sense èmfasi.

—I com és que baixes i no quedes amb la teva troballa?

—Té feina.

—Ui, sí, feina!

—D’acord, et trucaré demà quan arribi a Barcelona.

—Au, tio, que és broma.

Que estrany. No estava per bromes.

No, tractant-se de la Meritxell.

—Fins demà, pesat.

—Què faries tu sense mi? —va dir en Carles—. Quan un perd el cul, l’altre ha de fer d’advocat del diable i ser la veu de la consciència…!

En Pau va tallar la comunicació sense més ni més.

No estava enfadat amb en Carles. Ho estava amb ell mateix.

La nit era plàcida.

L’aire perfumat.

El silenci…

—Pau! Ets aquí? Vine a sopar! —va sentir la veu de la seva mare cridant com si no s’hagués mogut de Barcelona.