4

Mentre ballava, en Pau pensava en la Berta.

Per què l’hi havia hagut d’esmentar, en Carles?

Tot allò no era gaire recent, però…

D’acord, sí, el seu amic tenia raó. La Berta no era precisament un ideal de noia-companya-nòvia-el-que-fos. Guapa, perfecta, amb classe, nivell…

I?

La cambra de bany d’ella era el doble de gran que l’estudi on vivia ell. Bé, en realitat també ho era el quarto de la planxa del pis dels Guiu.

La Berta.

Cabells negres, ulls grisos, profunds i lleugerament cansats, nas recte, llavis carnosos, pòmuls rodons, barbeta punxeguda, coll de princesa, pits mesurats, cintura delicada, mans i peus perfectes…

Un glaç?

No, no tant, però gairebé.

Quan anava maquillada ningú no podia acostar-se-li a menys de dos pams.

I sempre anava maquillada.

Per a tots, havia estat una sorpresa que sortís amb ell, que s’enrotllés amb ell, que pogués estar sis mesos amb ell.

També ho havia estat per a ell.

Fins que… ffsss!, es va desinflar el globus.

Per a això havia passat aquelles dues o tres males estones amb el senyor Llorenç, el pare d’ella?

En Pau es va estremir, sense poder evitar-ho.

Aquell primer dia, quan li va preguntar amb veu incisiva, mentre el fulminava amb la mirada:

—Estudies a ESADE amb la meva filla?

«La meva» filla.

—S-s-sí, senyor.

—Empresarials?

—S-s-sí, senyor.

—I com ho portes?

—B-b-bé, senyor.

—Me n’alegro.

Li havia donat la mà i se n’havia anat, deixant-lo fet un flam.

Realment se li havien remogut les feromones amb la Berta?

—Sí, home, sí. És clar —va murmurar en veu baixa dintre seu.

Tot d’una li va venir al cap la primera vegada que allò de les feromones se li havia activat.

Devia tenir dotze anys, gairebé tretze. La Laia havia aparegut a la seva classe com un raig de llum. Tots els nois es van quedar bocabadats i les noies, receloses. Era tímid, però ho va intentar. El guaperes del curs era en Roger Gausà. Se li va avançar i, davant la seva sorpresa, la Laia li va fer cas.

Si més no inicialment.

Dos mesos després era la nòvia del guaperes.

Tot i que tampoc no van durar gaire.

La Laia havia tingut cinc o sis nòvios més abans d’acabar l’institut. I després d’això… adeu-siau.

Fins i tot se n’havia anat de Mollerussa.

Però com se li havien remogut les feromones amb ella!

Fins i tot el dia que els van enxampar fent-se petons!

Pura mala sort.

Encara no havia begut res, però feia hores que no havia orinat i va decidir fer-ho abans de prendre alguna cosa. Es va encaminar cap al lavabo i es va alegrar de no trobar-hi ningú. Va buscar l’urinari més net i quan el va trobar es va adonar que també volia fer alguna cosa més.

Una cosa molt més densa i llarga.

Va entrar en un dels cubicles, va mirar que hi hagués paper higiènic, va netejar l’oval de la tassa i s’hi va asseure. Seguidament s’ho va prendre amb calma, ja que les ganes persistien però trigaria una estona a enllestir la feina.

Va fer pressió.

Algú va entrar al lavabo.

Dos homes, o dos nois.

Mentre s’ocupaven d’alleugerir-se, parlaven a crits.

—Quim, escolta.

—Què?

—Ja saps per què no ha vingut en Joan?

—Alguna cosa dels seus pares, no ho sé.

—I una merda, t’ho puc ben assegurar.

—Ah, sí?

—Crec que volia muntar-s’ho amb la Lídia.

—La de la botiga?

—Sí.

—Collons!

—Ja ho pots ben dir.

—Com es pot ser tan cabró!

—Jo, mira, de debò, no sé com pot deixar sola la Tessa. Tan bona que està…

—T’agrada?

—Moltíssim.

—Sí, no està malament —va semblar reconèixer el que es deia Quim—. Realment està per fotre-li un clau, però…

—Però què?

—A mi m’atrau més la seva amiga.

—La Mariona?

—Sí.

—De debò?

—Que sí, tio.

—Bé, sí que està massissa, ho reconec, però…

—Ho està demanant a crits.

—Vols dir?

—Aquesta fa un munt de temps que no suca. Està al punt. I m’hi jugo el que vulguis que al llit s’embala com una mala cosa.

—O sigui, que t’agrada de debò.

—Per a una nit, sí.

—Fica’t al llit amb ella i ja no te la trauràs del damunt.

—Sí, home. Tampoc no et passis.

—Ja ho veurem.

—M’ajudaràs amb la Tessa?

—Què vols que faci?

—Que l’entretinguis mentre m’embolico amb la Mariona.

—I després vindrà en Joan i m’inflarà els morros.

—Aquest porc, que s’ho munta amb la Lídia, t’inflarà els morros?

—També és veritat.

Semblava que havien acabat. Se sentia el so de l’aigua mentre es rentaven les mans.

Ja no van tornar a parlar.

Van sortir dels lavabos i, en aquell moment, a en Pau li va baixar tot.

Tot.

Quan també va sortir del lavabo encara estava al·lucinat. Per al duo dinàmic que acabava d’escoltar, ni feromones ni res. A pinyó fix.

I potser els sortia bé.

—Sí, ets un romàntic —va remugar dintre seu a mitja veu.

La música es va fer omnipresent de nou.

Tenia set.

Es va aturar a la barra. En aquell moment una persona s’aixecava d’un tamboret. Va córrer a ocupar el seu lloc i s’hi va asseure. En acabat va buscar amb la mirada la cambrera, que era just a l’altre costat.

Va mirar a la seva dreta.

I la va veure.

Un perfil meravellós, unes pestanyes arbrades, uns cabells sedosos, uns llavis de somni, un rostre únic.

Devia semblar un idiota, ja que en el moment en què es quedava bocabadat, ella va girar el cap i li va clavar els seus espectaculars ulls.