5

En un segon, o menys, una simple fracció, a la Meritxell li va venir al cap una escena de la pel·lícula West Side Story.

No feia ni dues setmanes que els seus pares l’hi havien fet veure, gairebé per obligació, fent servir termes i expressions com:

—És meravellosa.

—Única.

—El millor musical de tots els temps.

—La primera que es va rodar en escenaris naturals de Nova York i va treure el ball al carrer.

—La música és…

—I els personatges, la història…

—Bé, es tracta d’una versió actualitzada de Romeu i Julieta.

A la Meritxell, allò de Romeu i Julieta li semblava una bestiesa.

Morir per amor, tots dos? Au, vinga!

A més, la pel·lícula era de principis dels anys seixanta.

S’hi va resistir tant com va poder.

—Mama, que ja saps que no m’agraden les pel·lis en què es posen a cantar sense més ni més.

—Però és que aquesta no és així. És LA pel·lícula. No n’hi ha, ni n’hi haurà ja, cap altra d’igual. Ho té tot.

—Però si gairebé vaig estar a punt de vomitar amb La La Land, de tan embafadora que era! Encara somio en Gosling cantant!

—Ens faràs cas o no? —va insistir el seu pare.

—Aquesta nit cinema familiar i s’ha acabat! —va sentenciar la seva mare, posant fi al debat—. Ens ho agrairàs! Els joves d’avui i la vostra mania de no voler saber res del passat! Tossuts, que sou una colla de tossuts! Hi ha coses que són eternes!

A sobre ho feien «per ella», perquè ells ja l’havien vist una dotzena de vegades o més.

Així doncs, va veure West Side Story.

I sí, tenien raó.

Quina pel·lícula!

Quina música!

Quina manera de ballar!

S’havia quedat enganxada a la butaca des de les primeres escenes: la imatge de Nova York, el vol de la càmera des dels barris rics fins als del West Side, l’aparició dels Jets, tot seguit la dels Sharks, la baralla en forma de ball…

I després, la Maria, en Tony…

Una mica ensucrats, sí, però el 1961 o 62 devien haver fet tornar bojos els fans.

Les coses bones eren bones independentment dels anys que tinguessin.

Al final havia plorat.

L’escena que li va venir ara al cap, però, tenia lloc gairebé al començament de la pel·lícula. Era el moment en què en Tony i la Maria es veien per primera vegada. Probablement n’hi havia d’altres de millors, la del garatge, la del terrat, però aquella…

Els membres de les dues bandes eren en una pista de ball, per confraternitzar i segellar la pau. La música esdevenia turbulenta. Mambo!, i ballaven com si els hi anés la vida. Mentrestant, per un costat de la pista, caminava en Tony, i per la banda oposada, la Maria, amb el seu vestit blanc. De cop i volta es veien l’un a l’altre.

Pam!

Era allà.

L’amor a primera vista més apassionat que havia vist mai.

I en aquell instant… s’obria un passadís entre tots dos. Com si un imaginari Moisès hagués obert l’aire. A banda i banda, els dansaires seguien bellugant-se amb el seu frenesí, ara convertit en pau i letargia. No solament continuaven ballant, sinó que es difuminaven, esdevenien ombres que ara es movien a càmera lenta. En Tony i la Maria avançaven l’un cap a l’altre, convertits ja en una sola persona.

Cooollooonsss…!

La Meritxell no havia contemplat mai una expressió millor d’allò que se’n deia «amor a primera vista». Mai. Aquella escena era la suma de totes les idees preconcebudes sobre l’enamorament sobtat. Si existia, aquella n’era l’essència. Veure i caure-hi. Irremissiblement. El temps congelat en un segon.

Un segon capaç de canviar-ho tot.

El noi que era al seu costat a la barra del bar de la discoteca no era pas en Tony, però la mirava amb la mateixa cara de babau amb què el protagonista de la pel·lícula mirava la seva Maria. No era gaire alt, ni gaire guapo, ni gaire res, però…

Què li passava?

Se li va accelerar el cor.

El pols.

Ai!

La Meritxell ni tan sols es va atrevir a parpellejar, per si ell desapareixia.

—Hola —va sentir la seva veu.