23

Tan bon punt es va quedar sol, en Pau va deixar de treure pit i va sentir que li flaquejaven les cames.

Un defalliment absolut.

La primera cosa que va fer va ser ficar-se a la cambra de bany i examinar-se. A fons. La cosa es mantenia a punt, disposada. Li feia mal, però mai no s’havia sentit millor ni tan a gust. Hauria continuat més i més.

Quina bogeria.

La manera com la Meritxell el feia posar era…

Es va rentar, però no pas per això li va baixar la duresa. Va decidir no vestir-se i, malgrat la gana, va optar per no prendre res. Tampoc no hi havia gaire cosa a la nevera. Es va estirar al llit amb el comandament a distància de la tele i la va encendre.

Havia de deixar de pensar en ella.

Quaranta-vuit hores abans ni tan sols la coneixia.

Va fer una mica de zàping, fins que va aparèixer el Piolín.

El maleït vaixell, decorat a banda i banda de la seva envergadura amb els personatges dels dibuixos animats de la Warner, on s’allotjaven els nombrosos policies nacionals desplaçats a Barcelona per impedir el referèndum.

No va poder evitar riure.

A quina estúpida ment se li havia acudit…?

«La multinacional Warner Bros ha comunicat el seu malestar per l’ús partidista que s’està fent dels seus famosos personatges, en el que ells consideren un setge policial a Barcelona durant aquests dies previs al referèndum convocat per la Generalitat de Catalunya —va dir una veu en català—. El vaixell, Moby Data, més conegut ara com el Piolín, està atracat al port de la ciutat, amb més de mil agents del Cos Nacional de Policia a bord, en unes condicions que, segons fonts oficials, ells mateixos qualifiquen d’insostenibles. Des de la naviliera propietària de la nau s’ha comunicat que el lloguer del vaixell està pagat fins al 5 d’octubre, i que és prorrogable en el cas que hi hagi necessitats de seguretat. En un altre comunicat, la Warner ha demanat que, si més no, es cobreixin amb lones les zones de babord i estribord, atès que la imatge del Moby Data ja s’ha fet famosa al món sencer i viral a les xarxes».

El Piolín, el gat Silvestre, l’ànec Lucas… eren allà.

Quants nens devien estar demanant als seus pares que els portessin a veure «l’atracció»?

Va canviar de canal.

Només faltava això, ser una burla internacional, com si fos una cosa que fes riure.

Encara que Europa s’oposés a la independència de Catalunya, pel que s’hi jugava, la causa independentista, sotto voce, guanyava adeptes. Això segur.

I més amb acudits com el del vaixell.

Els petits sempre queien més simpàtics que els grans.

I ell s’embolicava amb una indepe.

Perquè d’embolicat…, embolicat, ja ho estava.

En una altra cadena va sortir Mariano Rajoy, amb la seva impertorbable cara de babau i el seu característic aire despistat, com si, de fet, passés per allà casualment i s’acabés de trobar el merder.

«Diumenge que ve, a Catalunya, no hi haurà referèndum —va dir aguantant la mirada a la càmera amb aplom, abans d’afegir—: L’hi puc garantir».

Va canviar de canal un altre cop.

Rajoy no coneixia la Meritxell.

A la resta, ni idea, però la Meritxell…

Si no fos per la gravetat de la situació, hauria somrigut.

Però no ho va fer.

En Pau va acabar apagant la tele.

El que s’acostava era negre, molt negre. Negríssim.