Plutó és un planeta insòlitament menut dins del nostre sistema solar. No va ser descobert fins cent trenta anys després d’aquell final de segle. Però ja hi era. Ni don Rafel ni el doctor Dalmases ni monsieur Messier ni mister Huygens no podien sospitar-ne la presència. Feia tan sols dinou anys que hom havia descobert Urà i en faltaven quaranta-sis per a la descoberta de Neptú. Però Plutó, el déu dels inferns, ja avançava per la ruta de la mort acompanyat del feixuc Caront, descobert tot just l’any 1978. Caront, barquer de la mort i fill de la nit, la lluna gegantina gairebé tan gran com el seu amo. I tots dos, Plutó i Caront, impàvids, muts, avorrits, avançaven amb majestuosa lentitud pel regne de les ombres i dels gels, lleugerament desviats de l’eclíptica, a la zona del Taure, entre el Caçador i les seves Víctimes. Plutó i Caront anaven per lliure com la mort, ignorats i invisibles però sempre presents, com la mort. I si aquell any del Senyor de 1799 la gent mirava el cel i no els veia s’esdevenia el mateix que s’esdevé a totes les persones, que tenim davant nostre la pròpia mort però juguem a ignorar-la.