3

Estimat Nando. Vine. Torna. El meu fill és a la presó. L’acusen d’haver matat la cantant Desflors. Fa una setmana que insisteixo, però no hem pogut parlar-hi; no ens deixen. No sé què fer. La Teresa em dóna un cop de mà en el que pot i també està desesperada. Només tu ens pots ajudar. A casa teva no hi ha ningú. I jo ja no sé a qui recórrer. Ja sé que la solució no és a les teves mans però tu coneixes gent important. Vine, Nando. Suposo que l’Andreu està desesperat. No ens el deixen veure. Es veu que no tinc cap argument per demostrar la seva innocència, Nando, cap ni un!, i allò que mestre Perramon era incapaç d’imaginar-se mentre escrivia la carta desesperada era que l’única persona que podia testimoniar que l’Andreu Perramon no era un assassí era Ferran Sorts. Mestre Perramon no sabia que el petit dels Sorts havia vist viva la Desflors quan, després que l’Andreu hagués fugit avergonyit, buscant la protecció de la foscor de la Rambla, ella havia baixat abillada amb un batí de fantasia a reclamar per la ineficàcia d’un quinqué. Atès que el vigilant de nit dormia, mestre Vidal roncava la borratxera i el senyor Arcs s’havia pogut escapar, el mateix Sorts li va solucionar el problema canviant-li el quinqué per un dels de la sala que estava apagat. Ella li va agrair el servei amb un sorollós petó a cada galta. És clar que per delicadesa en Sorts no va poder preguntar per l’Andreu. Però hauria pogut testimoniar que a mitjanit encara era viva. A mitjanit, quan l’Andreu ja era fora de l’hostal. La Desflors, després de cagar-se en mestre Vidal i en la seva ajuda de cambra que era una fresca, com si la revolució també hagués arribat a la seva feina, va tornar a fer-li dos petons al Sorts abans de desaparèixer escales amunt. És clar que el petit dels Sorts era molt lluny de saber que aquells petons eren els últims que feia la Desflors en sa vida. Mestre Perramon també era ben lluny d’imaginar-se tot això. Però de bon matí, quan la boira, que aquell vint de novembre de l’any de gràcia de mil set-cents noranta-nou llepava les parets humides de les cases, encara no havia marxat, es va dirigir a la posta del carrer de la Bòria i va contractar un propi perquè encalcés el comboi militar que en aquells moments ja devia ser a prop de Saragossa, li fes llegir la carta que ell i la Teresa havien redactat aquella nit desesperada després de dies de picar pedra davant de l’Audiència i tornés de seguida… Ell era l’únic que podia moure’s amb una certa gràcia en el món de les autoritats per salvar l’Andreu, Nando, que el portaran a la forca, vine, per l’amor de Déu, parla amb els militars que coneixes, Nando, que ens el volen matar i jo no sé què més fer, pobre de mi. Espero que en qüestió de dos dies rebràs la carta a Saragossa.

—Doncs sí que em sap greu… Però no veig en què us puc ajudar.

Mossèn Prats es va treure les ulleres, se les va tornar a posar i se sentí desoladorament incòmode davant d’aquell home trist que l’havia anat a veure per salvar el fill, com si ell fos qui sap què. Va escurar-se la gola i es decidí a divagar:

—Veureu, mestre Perramon: m’esteu explicant una història…, que només els pot passar…, enteneu-me bé…, a la gent de mala vida.

—El meu fill va fer mal fet d’anar amb aquella donota, mossèn… Però ell no l’ha matada. I l’han empresonat per això.

—Doncs si el vostre fill és innocent, se’n sortirà sa i estalvi. Però si resulta que és…

—Jo sé que és innocent, mossèn.

—Com ho sabeu?

—És incapaç de fer mal.

—Ja. Heu parlat amb l’advocat?

—Sí, mossèn. Però com si sentís ploure. Em sembla que tant se li’n dóna, el cas. I jo no tinc diners per pagar-me’n un altre.

—Heu de tenir fe en la justícia.

—Però l’Andreu és el meu fill!

Uns segons de silenci. Les parets del despatx parroquial del Pi es van amarar de les paraules del vell desesperat. Era ben clar que només era fill seu, l’Andreu, perquè llevat d’ell i de la Teresa, a ningú no li importava un rave la seva sort.

—Ajudeu-me, mossèn.

—Jo, pobre de mi… No sé com puc…

—És que no conec ningú, mossèn. No sé com fer-m’ho perquè la gent que té influència s’interessi per l’Andreu… Només em falta sortir al mig del carrer i posar-me a cridar.

—Un moment…

Mossèn Prats va obrir el calaix del seu escriptori, investint d’un toc d’importància cada gest, per revestir el conjunt d’una certa unció. Per tranquil·litzar aquell pobre diable i per tranquil·litzar-se ell. Va sucar la ploma al tinter i escriví unes ratlles amb la seva lletra de ratolí.

—Us obro la porta de la Catedral —va proclamar, en acabat, feliç d’haver trobat una frase tan expressiva—: És una carta de recomanació per al canonge Cascante… —Picà el paper amb els dits—: Li suggereixo que us presenti al canonge Pujals, que és un home que remena les cireres, m’enteneu? El canonge Cascante i jo vam ser condeixebles de Seminari i un favor així no me’l negarà pas, m’enteneu?

Li va donar el paper, satisfet de treure’s el mort de sobre. En el fons, mossèn Prats creia fermament que qui la fa la paga i ves com li vas a explicar a un pare atribolat que resignació, que si el seu fill és carn de forca per alguna cosa deu ser, no sé com dir-ho.

—Molt agraït, mossèn —va fer mestre Perramon agafant el paper com si fos l’única esperança de salvació per al seu fill—. Moltes gràcies, mossèn —va repetir mentre inclinava el cap.

Amb el paper a la mà travessà la fosca nau central de l’església del Pi. La conversa amb mossèn Prats li havia deixat un regust desagradable. Era evident que el mossèn se’l volia treure de sobre; que els problemes que ell plantejava li venien grans. Però sobretot, li sabia greu que mossèn Prats fes com si mestre Perramon no hagués estat tretze anys mestre de capella del Pi; com si no hagués arribat a la parròquia abans que el mossèn. Com si no es conegués pam a pam els murs i els racons d’aquella basílica; com si no hagués compost un motet en llaor i memòria del benaventurat Josep Oriol i Bogunyà a instàncies del mateix mossèn Prats; com si no hagués aportat il·lusions i temps en la benaurada tasca d’inici del procés de beatificació del benaventurat Josep Oriol; com si no hagués ensenyat, durant tretze anys, tretze generacions de galifardeus a comportar-se davant d’un pentagrama; com si mossèn Boladeres, l’anterior rector, no el tingués com a preferit; com si l’acadèmia de música que regentava no fos ben considerada en els cercles corresponents, que no ho era però el mossèn què havia de saber; com si de les cent vint-i-tres composicions (seixanta-nou per cent de caràcter religiós) no n’hagués compost una bona part davant de l’orgue del Pi… Mestre Perramon estava indignat per tot això, i anguniejat perquè un paper escrit era un ajut massa feble perquè fos efectiu. Aniria a la Catedral: i tant, que hi aniria! Parlaria amb qui fos: i tant, que hi parlaria! Però no tenia gens de fe en l’eficàcia d’aquells gestos. Segurament per causa de l’ancestral desconfiança dels súbdits humils cap a tot el que es relaciona amb el món dels poderosos. Les passes de mestre Perramon ressonaven a la nau solitària de la basílica i ell es va sentir més poca cosa que un cuc i més vell i dèbil que un mareig.

Un cop fora a la plaça del Pi, el plugim molt fi li va omplir el rostre de llàgrimes. Va aixecar el cap i el primer que va veure va ser l’edifici de la Santa Confraria de la Sang. Va tombar el cap, com empès per un llamp, com si la sola visió de la casa d’aquella Confraria sinistra portés malastrugança al seu fill. Des del balcó principal de la Confraria una dama vestida de fosc contemplava la plaça. Havia vist sortir un home escardalenc amb un paper a la mà per la porta principal de la basílica. Se l’havia mirat distreta mentre amb els guants en una mà es donava copets impacients a l’altra. Es va tombar esperançada: efectivament, la porta s’havia obert i don Josep Coll feia un somriure de dromedari que volia dir que la invitava a passar.

—Estimada donya Marianna, quina alegria —va fer, lacònic, el Confrare Major Perpetu de la Santa Confraria de la Sang, institució especialitzada des de temps ignots en l’assistència humana i espiritual dels condemnats a la forca amb la generositat cristiana que suposava la no-distinció de raça, sexe, cultura, nivell econòmic, bandositat, historial i precedència del condemnat. Que vol dir que podien assistir amb la mateixa contundència religiosa una dona acusada i convicta d’haver robat sis sacs de blat de l’economat militar com l’holandès que es podria a la plaça del Blat per haver-se carregat dues o tres putes de port de les quals ningú no reclamava ni la memòria. O potser eren uns mariners les víctimes? L’home i la dama es van quedar palplantats al bell mig del despatx. Ni ell li va oferir de seure ni ella en va mostrar les ganes. Estaven en guerra i sobraven els compliments que no fossin d’estricta bona criança.

—Estic segura que ens entendrem —estava dient donya Marianna en una perfecta imitació de la manera de negociar del seu marit— però no puc amagar que la meva gran aspiració és la de passar de Presidenta Col·laboradora Externa a Confraressa en Actiu. El meu…, el meu esperit religiós m’impulsa cap a aquest tipus d’obres de caritat.

—Jo no dubto —don Josep Coll era un gran orador en públic i en privat— que l’alè espiritual que us fa moure, donya Marianna, està tenyit d’inspiració pietosa. Ni en dubto ni tinc per què dubtar-ne. —Li havia sortit rodó.

—I doncs?

—Doncs que…, que mai no hi ha hagut una…, una Dama Confraressa. Mai. És una…, una figura que està per inventar.

—Ja va essent hora que algú la inventi.

—Però donya Marianna!… Voleu posar-me en un compromís… La Confraria en pes es pot rebel·lar… A part que l’espectacle de la mort millor que l’estalviem a les dames, senyora meva…

—Ja ho veig: Us Fa Por La Confraria En Pes. —Donya Marianna en moments solemnials solia parlar amb majúscules. Es va aixecar i es va calçar un guant amb gestos enèrgics—: Doncs Estic Convençuda Que Provareu El Pes Del Meu Marit.

—Donya Marianna! No crec que calgui arribar a aquests extrems!

—Jo no hi vull arribar. Sou vós que m’hi empenyeu. —Es va calçar l’altre guant disposada a fer veure que marxava—. I heu de saber, don Josep, que a mi la mort mai no m’ha fet por.

—Sempre es pot fer una revisió dels estatuts… —navegava don Josep encara marejat per l’amenaça d’intervenció de la fura del regent civil.

—Estic segura que es pot fer, aquesta revisió.

—I jo estic en condicions de garantir-vos, estimada donya Marianna, que en qüestió de sis o set anys ho tindrem tot solucionat a gust de tothom.

—Qui sap on serem d’aquí a sis o set anys. M’agradaria poder ser considerada Dama Confrare no d’aquí a sis o set anys sinó d’aquí a sis o set dies. I us puc donar el nom de cinc dames més que tenen el mateix interès.

—Però…, però jo ho he de consultar…

—Feu-ho. —Va inclinar el cap amb un cop sec—. Estic encantada d’haver parlat amb vós, don Josep. Expressions a la vostra senyora.

I va girar cua amb el cap dret i l’orgull al cor.

—Les hi faré arribar —contestava atabalat don Josep, que feia dos anys que era vidu. I immediatament després que la dona del regent civil havia desaparegut es va posar a pensar com explico ara als altres que per reial decret les dones ja són Confrares de dret. Això només em podia passar a mi, mecàgon en totes les forques del món.

El trajecte fins a casa el va fer en silenci, deixant-se sotmetre resignadament a les batzegades provocades pels sotracs del vehicle. És clar que estava furiosa: ella era una de les dames més notables de la ciutat, tant per càrrecs com per fortuna. Que un titella com aquest Coll li posés bastons a les rodes era difícil de suportar. Donya Marianna sempre havia aspirat al màxim i d’ençà que el seu marit va ser nomenat regent civil (després d’unes setmanes d’angoixa i de rumors contradictoris) ella, a més d’encendre un ciri al benaventurat Josep Oriol, va decidir demanar l’ingrés a títol personal a la Confraria de la Sang. El seu gest va ser imitat per vuit o deu senyores més; la presència femenina a la Confraria era un fet ineluctable.

Quines raons l’havien impulsada a fer aquest pas? Potser un cert sentit de la compensació atès que el seu il·lustre marit es convertia, per raó de càrrec, en el més directe proveïdor de carn de forca; potser el fet que amb les activitats de la Confraria hom rebia notables i sucoses indulgències (plenària si l’assistència arribava fins al patíbul) i sempre podien fer falta en el moment del compromís celestial. O potser una necessitat d’omplir les llargues hores del dia, que no tot és fer i rebre visites. Tot i que donya Marianna ja feia molt de temps que havia sotmès la seva jornada al toc de bronze d’una trentena de campanes: es llevava amb el repic de l’Aurora de Sant Francesc, que era la que li queia més a la vora. Mentre es rentava la cara com els gats i buscava el devocionari i la mantellina, escoltava el lament de la Glòria dels Caputxins i no sortia de casa fins que no sentia les batallades serenes de la Carlota de Santa Mònica. Amb devoció submisa oïa missa de set a Sant Francesc acompanyada pel repic suau, femení, de les campanetes que ella i don Rafel van regalar a Sant Francesc quan es van instal·lar al carrer Ample, llavors que les coses rodaven tan bé. Quan donya Marianna tornava a casa, el seu marit ja s’havia despertat i estava passejant el seu mal humor matinal per les seves habitacions o per tota la casa, buscant el Turc, on s’ha ficat el Turc, i ella, per què el vols, ara, el Turc?, o bramant vejam si em sent l’Hipòlit o qualsevol altre que no sé per què serveix tenir tanta gent de servei, i estossegava i esternudava perquè mentre anava sense perruca don Rafel tenia fred al cap. Solien esmorzar per separat perquè ella ho enllestia de seguida mentre don Rafel encara no sabia ben bé què volia. Mentre donava les ordres pertinents a la cuina i supervisava la neteja del Palau, sentia el repic alegre del toc de bateig, té, una nena, em sembla que és a Santa Maria del Mar, o el so greu i solemne de l’Antònia del Pi que avisava que un home de cinquanta-set anys i vidu s’acabava de morir i ella anava amb la notícia a espatllar-li la xocolata desfeta al marit, s’ha mort don Ramon, pobre, i ell: com ho saps? I ella, ho acaba de dir l’Antònia; i don Rafel argüia que bé podia referir-se a algú altre; però què li vas a dir a donya Marianna, tractant-se de notícies del Pi ningú més forta que ella perquè t’asseguro que a la parròquia del Pi no hi havia cap altre home malalt de la seva edat, t’ho ben asseguro, i don Rafel es ficava un melindro a la boca per callar perquè en aquelles coses, com en tot, la seva dona sempre tenia la raó. I sense transició ella baixava a la capelleta de la casa perquè al Palau Massó tenien capelleta, ja que quan era Palau Rocamora ja hi havia capelleta i quan el van adquirir, donya Marianna s’havia negat a fer-la desaparèixer. Era una habitació raconera, freda, petita i fosca, amb una finestra de vitralls de colors que reproduïa l’escut dels Rocamora per a disgust de don Rafel. (Un dia d’aquests el faré canviar pel nostre escut. Però si no en tenim, Rafel. Doncs l’haurem d’inventar). Estava situada a la planta baixa, al costat del generós vestíbul i a prop d’un dels accessos al jardí. Un altar petit, més simbòlic que efectiu, perquè mai no s’hi havia celebrat, dos quadres foscos de l’escola valenciana que tenien més valor del que es creien els seus propietaris, un que representava un sant Jeroni penitent i l’altre una santa Eulàlia, i a la vora de l’altar la gran devoció de donya Marianna, un oli de Tremulles (disset duros, marc a banda, solia ser el comentari artístic de donya Marianna a les visites, i don Rafel es volia fondre) que reproduïa la vera efígie del benaventurat Josep Oriol i Bogunyà davant de la qual donya Marianna havia sospirat, plorat i trobat consol dotzenes de vegades. Així doncs, donya Marianna, en sentir l’Antònia del Pi que anunciava que don Ramon Creus, veí del carrer dels Banys Nous, de cinquanta-set anys, havia expirat després d’una perllongada i cruel malaltia, reconfortat amb tots els auxilis espirituals, va baixar corrents a la capelleta de casa a encendre una llàntia al benaventurat Josep Oriol i a resar un parenostre en sufragi de l’ànima de don Ramon i a intenció del conclave reunit que no acabava de trobar Sant Pare segons es deia. I mentre resava aquell parenostre amb el repicó de l’avemaria i el glòria, va sentir una complaença íntima com li solia passar sempre que resava davant d’aquella venerada imatge del doctor Pa-i-aigua que l’Església, lenta entre les lentes, encara no es decidia a beatificar malgrat el clamor popular que ho demanava. Donya Marianna es va trobar que totes les xinxetes eren gastades i va fer anar en Celdoni a la cereria, i no t’hi encantis que tinc una urgència.

A migdia, els repics del toc de l’àngelus tornaven a omplir de bronze el cel de Barcelona i arribaven pels finestrals oberts o tancats del Palau Massó multiplicats pels ecos i en una barreja quasi indesxifrable: el so més dolç de Santa Mònica, el solemnial i majestuós de la Seu, el més potent, per proper, de Sant Francesc, i el sempre estimat so vellutat de la Vicenta del Pi; donya Marianna, en sentir aquest guirigall, aturava qualsevol cosa que estigués fent (ordenar armaris, passar comptes amb la Gertrudis, brodar les tovalles noves), resava l’Angelus Domini nuntiavit Mariae i en acabat picava de mans i cridava que sa senyoria està a punt d’arribar i la taula no està ni parada.

A can Massó dinaven sempre al menjador gran, el que donava al carrer Ample. A la taula de sis metres que antigament els Rocamora omplien només de tard en tard amb xivarri de canalla i atrafegament del servei, els Massó feien desplegar les tovalles crues, els canelobres de bronze i se situaven un a cada banda de la taula, com havien vist que feia el marquès de Creixells, i també el de Dosrius abans d’enviudar, i com deien que feia el Capità General i també el comte de Poitins que s’havia comprat un casalot tocant a la plaça de Sant Sebastià i l’havia renovat que diu que fa un goig que un dia l’hem d’anar a veure. I a can Massó, al Palau Massó, no es discutia la comoditat o incomoditat dels costums. Simplement, si s’havia de fer, es feia. Tothom sap que qualsevol transició a la noblesa, ni que sigui des d’una burgesia molt benestant, és dolorosa. Donya Marianna dinava amb un sovint taciturn don Rafel i amb el concurs sol·lícit de tres servidors i supervisió de l’Hipòlit. Després de dinar el matrimoni passava al saló on ell pesava figues una estona abans de tancar-se al despatx a fer no sé què i ella es dedicava a la costura i després anava a jeure una estona fent temps que sonessin els primers avisos per al rosari de Santa Mònica; perquè ella sabia que aquest toc el feien un quart abans que el del Pi de tal manera que quan ella estava empolainada i a punt, encara faltaven dos quarts per començar el rés del Sant Rosari al Pi que era on ella anava, perquè mossèn Prats el dirigia amb molta unció. I si era dimecres o divendres, fins feia uns quants mesos, don Rafel s’escapava cap al niuet d’amor. Però això no ho sabia, donya Marianna, ja que quan tornava del Rosari havia d’estar al cas de les visites, que aquesta mena de vida és un tragí constant. En allò que mai no havia pensat, perquè no li quedava gaire temps, era en la possibilitat de sentir-se en l’obligació de pensar que hauria de mirar si es posava a estimar el seu marit. Ella havia complert, no tenien fills perquè Déu no ho havia volgut i santes pasqües. No estava obligada a més. I com que els seus anhels s’havien encaminat amb decisió cap al món paralitúrgic de la devoció, estava prou enfeinada per no sentir cap mena de recança ni cap falta d’amor. Ja l’estimava Déu i la Mare de Déu. I els apòstols i tots els sants. Què més volia? I per confidències, es bastava amb mossèn Prats del Pi, el seu confessor, i les amigues més amigues, aquelles que sempre deien com una tomba, Marianna, digues, digues. Hom es podia preguntar per què, doncs, s’havia casat amb don Rafel. Però era una pregunta absurda perquè la majoria de matrimonis, passats els anys, es veuen incapaços de contestar-la. El cas era anar tirant. Feia vint-i-cinc anys que donya Marianna vivia així i no hi havia cap motiu extern que fes sospitar que els vint-i-cinc següents haguessin de ser d’una altra manera. Ella què en sabia, dels peus de fang del seu marit.

El setè regent civil de la Reial Audiència de Barcelona, el segon dels regents que no devia el seu càrrec al color de la sang sinó al currículum, el primer dels regents civils de la Reial Audiència borbònica a Barcelona que s’enamorava de donya Gaietana, baronessa de Xerta i veïna seva, va llançar un sospir de pena i es va mocar. Havia sortit a fer temps abans de trobar-se amb el doctor Dalmases, deixant empantanegat el pobre secretari Rovira a l’Audiència. Sa senyoria anava de rigorós incògnit, només acompanyat pel cotxer i l’Hipòlit a tall de lacai i seguit a deu metres per les llargues i àgils gambades del seu gran danès —enveja i admiració de molts barcelonins— pels carrers enfangats d’aquell final de novembre fred, gris i trist, cap a fora de Barcelona. El cotxe havia sortit per la porta dels Ollers i ben aviat s’havia enfilat per la costeruda carretera de la muntanya de Montjuïc. Don Rafel el va fer aturar a mitja muntanya i manà que l’esperessin allí. Es va allunyar a peu, amb el Turc enganxat a les cames. Va arribar fins a la punta de Miramar des d’on es dominava tot el Pla de Barcelona i el mar. L’indret estava del tot solitari i només se sentia el panteix del gos i la piuladissa dels escassos pinsans i pit-roigs que encara resistien el fred. El sol, també d’incògnit, s’ocultava darrere una capa espessa de núvols tristos. Tot respectava el silenci del paisatge. La brisa, suau i freda, també guardava silenci. Don Rafel va sentir una esgarrifança i es va apujar el coll del tabard per protegir-se les orelles.

—Què te’n sembla, Turc?

—Guarxxxt —va badallar polidament el gran danès. Probablement no sabia de què li parlava. De fet, el que volia dir sa senyoria amb aquell què te’n sembla, Turc, era que ves per on, una ciutat tan gran, si la comparàvem amb Sant Adrià o Badalona, allà a l’horitzó, que ja havia rebentat dos cops el cinyell de les muralles i avançava lentament però inexorable cap a Montjuïc, una ciutat amb tanta gent (cent vint-i-cinc mil dues-centes quaranta-tres persones segons l’informe de l’Oïdor Major de la Sala Segona), una ciutat tan plena de menestrals miserables, purrialla sempre a punt per alçar-se contra l’autoritat del Rei, una ciutat tan farcida de comerciants astuts que anaven a la seva escatimant el pes i el preu de les coses i fent tractes amb mig món, una ciutat tan plena de fabricants de mil espècies diferents que a còpia d’hores i hores d’esforç començaven a enriquir-se de manera quasi obscena, una ciutat que s’anava omplint de sang nova, la dels fadristerns i cabalers de totes les masies del país que hi anaven a provar sort, al Seminari o a l’Estudi General o, al seu torn, a constituir-se en menestrals que engruixirien més purrialla rebel; una ciutat tan plena d’hospitals plens, on dolor i misèria es barrejaven sense contenció. Una ciutat tan miserable perquè la brutícia circulava entre el fang del carrer, però tan rica perquè les cent vint-i-cinc mil dues-centes quaranta-tres persones que hi vivien no paraven de treballar; una ciutat tan abocada al mar, d’ençà de la derogació de la prohibició del comerç amb les Amèriques… Doncs això: que una ciutat com aquesta donés fruits tan espectaculars com donya Gaietana. Sa senyoria se’n feia creus. Això és el que volia dir amb el què te’n sembla, Turc. El gran danès, respectant el posat somiador del seu amo, s’havia allunyat unes passes i pixava contra la soca d’un lledoner. Don Rafel va contemplar els arbres dels vaixells atracats al moll. No en percebia el balanceig però se’l va imaginar. Des d’on era podia veure el carrer Ample i casa seva i també el niu de donya Gaietana. Sa senyoria va tornar a sospirar i va fer derivar els pensaments cap a un altre cantó perquè era molt dur reconèixer-se un mateix que estava enamorat d’una nena, com si diguéssim. A la seva edat. En la seva posició social… Va consultar el rellotge amb dificultats, ja que s’entestava a no dur ulleres. Si tornava xino-xano cap a Barcelona hi arribaria a temps per trobar-se amb el doctor Dalmases a la sortida de l’hospital. Va aixecar el cap: començava a ploure.

Un any es compon de tres-cents seixanta-cinc dies. Si tenim en compte els cinquanta-dos divendres i els cinquanta-tres diumenges, inhàbils un perquè commemora el dia de la Passió i l’altre perquè és el dia del Senyor, ens plantem als dos-cents seixanta. Cal, immediatament, restar-hi tots els dies de la Santa Quaresma que com tothom sap són quaranta; però atès que ja havíem suprimit motu proprio tots els divendres i diumenges de l’any, ens quedarem amb trenta dies de cara al còmput. Si els restem dels dos-cents seixanta que teníem ens queden uns engrescadors dos-cents trenta dies. Però el calendari inexorable ens fa prescindir de Sant Josep, Sant Joan, Sant Pere, Sant Jaume, la Mare de Déu d’agost i Santa Eulàlia: ens quedem a dos-cents vint-i-quatre dies. Emperò, com que sanitosos costums suposen sanitosa praxi, el fat ha imposat des de sempre una barrera de sis dies protectors, maternals, tendres, sacrificats, al voltant del cicle menstrual. Si entenem que una dona normal menstrua tretze coma zero trenta-cinc vegades l’any (a una mitjana de vint-i-vuit dies per cicle), reproduint el nombre de menstruacions per sis, que són els dies protectors, maternals, etcètera, ens surten setanta-vuit coma vint-i-un dies (reduïts per raons operatives a setanta-vuit). Si els restem dels dos-cents vint-i-quatre supervivents ens queda la respectable suma de cent quaranta-sis com a dies teòrics aptes per fer ús cast i sant del matrimoni de què disposava don Rafel en les seves pretensions d’arrambada amb donya Marianna. Però l’experiència dicta que no tots els dies hàbils ho són, perquè un dia és la migranya, l’altre un cansament inoportú, un perllongament excessiu de l’oració nocturna, un viatge inesperat o una lleu, no tan lleu, mitjana o forta indisposició (grip siciliana, angines, refredat, enteritis). Això ens rebaixa les possibilitats a uns cent vint dies anuals que, fent un capmàs, voldria dir que cada dos coma nou dies. És a dir, cada tres dies. Tampoc no està tan malament, cada tres dies. És raonable i en segons quines èpoques, excessiu. Cada tres dies. Mira. Si no fos que les coses no van així sinó que van com van i hom no calcula i si un home de la naturalesa i constitució de don Rafel podia pretendre una expansió sexual dos cops per setmana, sempre resultava que deixava passar dramàticament els dies bons i aptes i empaitava la senyora precisament els dies que això era impossible, Rafel, que no sé com t’estàs tornant, sempre pensant el mateix. I ell, però Marianna, per l’amor de Déu, que no sé ni per què ens hem casat si no podem ni. I ella, feta una santa fúria, si Déu no ens ha volgut donar fills ja no ens cal d’allò, Rafel. I a més, sàpigues que el matrimoni no és per a això. Ah, no? Ah, no. Va ser a partir d’aquest ah, no, que don Rafel es va inventar l’Elvira. En el fons tothom hi va sortir guanyant perquè donya Marianna ja no se sentia empaitada pel sàtir del seu marit. Don Rafel tenia cent cinc dimecres i divendres l’any per treure’s l’ànsia de sobre de manera segura i hi afegia la pessigolla de la clandestinitat. I l’Elvira passava, amb aquesta conxorxa, de modista de ca l’Assumpció a mantinguda luxosa de l’oïdor Massó, futur regent civil. I la vida a cals Massó s’esdevenia amb placidesa i tranquil·litat. I don Rafel es va enamorar de l’Elvira. I així van anar les coses, pobrissona. I ara li tocava el torn a donya Gaietana la inaccessible. Havien arribat davant l’hospital on l’il·lustre astrònom es guanyava les garrofes fent de cirurgià i manà al cotxer que s’aturés.

El carruatge de sa senyoria avançava amb dificultat pel carrer del Rec. El cotxer havia d’evitar, en la mesura que fos possible, d’aixafar algun dels incomptables transeünts que hi vagaven en aquella hora. A dins del vehicle, don Rafel Massó explicava el seu problema al doctor Jacint Dalmases.

—No sabia que el vostre interès per l’astronomia fos tan constant, don Rafel.

—Sóc un profà en la matèria, doctor Dalmases —va dir sense creure-s’ho—. Però encara no he perdut la dèria per l’observació del cel.

—El cel… La lluna, els estels, els planetes, els núvols sideris… —s’entusiasmava el professor Dalmases—. El firmament és un indret ple de descobriments. Hi podem fer viatges extraordinaris… Moltes vegades he pensat que no em caldria viatjar per conèixer nous mons… Només em caldria esperar que es fes de nit i el cel no estigués tapat. No ho veieu així?

—Oh… I tant! Quants dies ha de durar, aquest mal temps?

—Diuen els pagesos que en tenim per setmanes. Que acabarem tips de tanta aigua… —El doctor Dalmases es va rascar el nas, pensarós, com si la reflexió sobre la pluja formés part de les seves grans preocupacions intel·lectuals—. Però anant al gra, don Rafel, no crec que us faci cap falta un inversor d’imatge. Els cossos celestials no tenen a dalt i a baix, ni esquerra ni dreta; són objectes absoluts… De fet també ho és la terra… Però ens hem avesat tant a dir que el nord és cap allí…

—Bé, però el nord sempre ha estat al nord, cap amunt, oi? —fent-se l’idiota don Rafel—. No ens podem imaginar un nord cap a l’Àfrica. Seria un nord sud.

—Agafeu la bola del món i capgireu-la —va somriure el professor—. Ara el nord és l’Àfrica. La terra és la mateixa.

—Capgirada. —Que humiliant, fer-se l’ignorant.

—Estimat don Rafel, deixeu per uns moments en un racó la vostra mentalitat de jurista i penseu en els objectes fredament. Vull dir que la idea de dreta i esquerra o sud i nord és relativa. No em direu pas ara que sou partidari de les increïbles teories de don Fèlix Amat.

Don Rafel va dissimular un esbufec d’impaciència. Que l’hagués comparat amb don Fèlix Amat i les seves teories de les esferes cristal·lines el molestava. Però en aquests moments, la veritat, li importava un rave la relativitat del nord i del sud i de la mare que va parir el pesat del doctor Dalmases que segons diuen és francmaçó i tot, vull dir que vagi amb compte, no sé si m’explico. Com si no hagués deixat ben clar d’entrada que l’únic que volia era l’inversor d’imatges i passa que t’he vist. Per desgràcia era l’única persona, que ell conegués, que li’n podia facilitar un.

—Així, em podreu aconseguir l’inversor d’imatge?

—Perdreu nitidesa: com més vidres i miralls interposem entre l’objecte i el vostre ull…

—Vull veure la lluna del dret…

El doctor Dalmases va fer un silenci educat i va mirar per la finestra del cotxe. Aquell llefiscós de don Rafel el carregava cosa de no dir. Però no hauria estat intel·ligent deixar-ho traslluir. És que el carregava, mira que encaparrar-se a invertir imatges: això és cosa de principiants i encara. Segur que ho vol per a una altra cosa.

—Molt bé —va sospirar—. Si feu aturar el cotxe davant de casa us en puc deixar un… Espero que encaixarà bé amb el vostre telescopi.

—Us estic molt agraït. —Carai, sí que li ha costat, va pensar—. Però m’estimo més comprar-vos-el. Així el podré fer servir sempre que ho vulgui.

—No m’heu entès: us el regalo.

—De cap manera.

—Hi insisteixo.

Dóna’m pa i digues-me cul d’olla, va pensar don Rafel. A més, acabaven d’entrar a la plaça dels Traginers.

—Molt bé, doctor Dalmases. Em rendeixo.

Va pegar uns copets al sostre del carruatge i aquest es va aturar al bell mig de la placeta. Un nen que feia anar amunt els mocs va observar encuriosit el fum que sortia dels narius del cavall. El doctor Jacint Dalmases va baixar després d’assegurar que era qüestió d’un minut i don Rafel va somriure satisfet. Quan el criat del professor va tornar amb una capseta a la mà, el nen dels mocs encara estava calculant si aquell cavall tenia foc per dins. El cotxe de sa senyoria va arrencar amb fressa i trepitjant el fang d’aquella placeta. Don Rafel ja tenia el seu inversor i el nen encuriosit, al mig de la plaça, va rebre de ple l’esquitx del fang de les rodes del cotxe, ai sa mare quan ho veiés.

Don Rafel va tancar el llibre que no llegia i va badallar. Li agradava aquell dolç ensopiment de després de dinar. Solia covar-lo a la butaca propera a l’escalfapanxes en aquell moment del dia que penses que la vida és bella. Així que donya Marianna havia acabat d’esbroncar criats i criades (només l’Hipòlit se salvava de les ires de la mestressa) anava a reunir-se amb el seu marit a l’altra butaca amb els estris de fer ganxet.

—Què se’n sap, d’allò de la Desflors?

—Ja l’han enxampat. Un malalt.

—Oh, quin horror! I qui és?

—No el coneixes. A més, tot està sub judice —que era la gran excusa per no haver de xerrar amb la dona o per fer-li dentetes. Don Rafel va sospirar. De fet estava esperant que donya Marianna digués bé, me’n vaig a jeure una estona, perquè llavors ell tenia via lliure.

—Però bé em pots dir qui és!

—Un home, Marianna!

—Ho fas per fer-me enrabiar.

—Doncs molt bé!… Això, sí, això mateix! —A don Rafel l’empipava que com que s’anava exaltant li fugiria aquell ensonyament dolç—. O sigui que la màxima autoritat de la justícia civil de Catalunya, eh?, vol fer enrabiar la seva dona perquè…

—Molt bé, molt bé. —Es va aixecar com un llamp, absolutament ofesa—. Me’n vaig a jeure una estona. Si a la teva edat encara has de tenir secrets per a la teva dona…

—Molt bé, Marianna —sense aixecar-se, fent-se l’endormiscat—. No havies dit que anaves a jeure? Jo m’he de tancar, precisament a avançar feina sobre aquest cas.

Donya Marianna va abandonar la sala feta una fúria. Don Rafel va sospirar, esperà que l’últim rebrec indignat del vestit de donya Marianna traspassés la porta i es va aixecar. Va fer un gros badall i s’encaminà cap a l’estança contigua, que és on tenia una mena de despatx amb quatre llibres de lleis i el seu retrat fet per Tremulles. Es tancà amb clau i va sospirar feliç. Se’n va anar cap al telescopi i el va situar en posició. Va enretirar lleugerament la cortina fina i s’assegué. Amb delicadesa, va desembolicar l’inversor d’imatges i el va col·locar a lloc. Hi adossà l’objectiu i va fer petar la llengua amb satisfacció. És que la vida té cada cosa… La finestra del seu despatx donava, amb una precisió plúmbia, damunt el llit de la baronessa de Xerta. El palau dels Xerta, a l’altre cantó del carrer, tenia els sostres lleugerament més baixos i la visió de pis a pis era absolutament avantatjosa per a sa senyoria. Per això va arribar a saber que donya Gaietana tenia el costum de fer la migdiada; que no feia tancar les persianes; que era més aviat impúdica perquè les cortines sempre estaven mal corregudes; que per fer la migdiada es despullava de roves i roves de roba i es quedava només amb una camisa esquifida. Que el dia vint-i-set de setembre, a l’hora de la migdiada, li va posar unes banyes així de grosses a l’estúpid del seu marit amb un jove que don Rafel no va poder identificar. Que aquell dia de les banyes li semblava que l’havia arribada a veure despullada. Que des de llavors es va decidir pel telescopi. Que se n’havia enamorat… I hi feia guàrdia amb una fidelitat absoluta. L’humiliava cosa de no dir que amb aquells aparells es veiessin les coses a l’inrevés, però tot el seu esperit exultava esperant el dia que donya Gaietana es decidís a fer la migdiada a l’hora que ell podia ser a l’aguait. Oh! Oh! Sí! Don Rafel, entusiasmat, va aplicar l’ull a l’objectiu. Sí, efectivament s’obria la porta i oh!, donya Gaietana entrava a la seva cambra i feia un badall, mandroseta meva, quins pits com pometes… Alça, bagassota, que això no ho fas davant de la gent… Ai, ai… Donya Gaietana es va començar a descordar la faldilla, don Rafel maleïa l’aire del carrer que els separava. Oh, oh, oh, quina, oh! A don Rafel li queia la bava, Gaietana meva, si sembla que et pugui tocar, quin èxtasi… Per què no et despulles del tot amor meu? Va, que només hi som tu i jo solets… Va, amor meu… Vinga, sense por!…

—Senyoria.

Uns cops discrets a la porta del despatx i la veu de l’Hipòlit.

—Què passa, ara? —va respondre don Rafel irritadíssim—. Que no ho sabeu, que a aquesta hora estic treballant?

—Un despatx urgent de l’Audiència.

Don Rafel va moure el telescopi de lloc, va tornar la cadira on era abans i amb una certa precipitació va esgarriar quatre papers per damunt de la taula i va seure a la butaca del despatx.

—Ara t’obro —va dir, bo i aixecant-se—. Aquí no es respecta ni les hores d’estudi. —Va fer girar la clau i obrí la porta—. Què? Què són, tantes urgències?

Darrere de l’Hipòlit va veure la figura odiada del comissari general, el dallonses de no sé què de Setúbal que com més lluny el tingui millor. Don Rafel va somriure i no va deixar parlar l’Hipòlit, però passi, comissari, i ara, quina sorpresa!, i don Jerónimo Manuel Cascal de los Rosales y Cortés de Setúbal va entrar al despatx de don Rafel sense contestar al somriure.

—És un assumpte molt delicat, senyoria. —El comissari s’esperà en silenci que l’altre tanqués la porta, passés a l’altre cap de taula, s’assegués i el fes seure. Llavors es va treure de la butxaca un paquet mal lligat i el va posar damunt de la taula.

—Hem anat a inspeccionar la casa del detingut pel cas Desflors. Tenia això en el seu poder.

Don Rafel, intrigat i temorós, va obrir el paquet amb la desconfiança a la punta dels dits. De seguida es va adonar de què es tractava. Va sentir una glopada de pànic que li feia baixar tota la sang del cap i es marejà.

—Com és que ho tenia aquest individu? —va quequejar.

—Encara no ho sabem. L’hem d’interrogar.

—No! —De fet, don Rafel ho va fer molt malament. Perquè amb aquell esgarip el comissari Setúbal va doblar mentalment la quantitat a exigir pels serveis prestats amb tanta discreció. El cas és que després d’una conversa ràpida els dos homes es van posar d’acord. L’un, a oblidar el paquet i la qüestió; l’altre, a recordar el favor i sis mil rals de l’ala que don Rafel, arrencant-se un tros d’ànima, va haver de lliurar trinco-tranco al comissari mig portuguès. El mateix Setúbal és el que va suggerir la inclusió de papers que malparlessin del rei per complicar la vida al detingut; i els meus dos homes que ho han trobat, com una tomba, senyoria; en això podeu estar tranquil, senyoria. I un somriure de llop per part del comissari. I el somni de donya Gaietana perdut definitivament perquè a les quatre de la tarda a mitjan novembre com qui diu ja començava a enfosquir, si més no a l’ànima de sa senyoria.

Si a qualsevol dependència de l’edifici, a les vuit del vespre la foscor era total, a l’empudegat subterrani on s’havien excavat els calabossos l’obscuritat era espessa, sòlida, definitiva. L’Andreu, repenjat en un mur que destil·lava humitat, respirava descompassadament. No sabia l’hora que era ni si ja eren a l’endemà o a abans-d’ahir. En les hores de soledat compartida havia après que l’embalum silenciós del seu davant corresponia a un mariner holandès que havia estat empresonat acusat d’haver fet la pell a un col·lega genovès per unes diferències sentimentals; pel que semblava, no tenia gens de ganes de parlar ni de fer-se entendre. L’Andreu també sabia que el xerraire que l’havia rebut, a entrada de fosc es tancava en un mutisme obstinat que ho feia tot més insuportable. I res més; perquè diu que hi havia tres o quatre persones més; per a l’Andreu eren només una tos, un parell de renecs i algun sospir deixats anar enmig de la desesperança de la cel·la. Repenjat a la paret, l’Andreu no podia deixar de pensar en com pot ser que. En el fons estava convençut que d’un moment a l’altre s’obriria la porta de la cel·la i algú el faria sortir mentre mastegaria una fórmula o altra d’excusa que ell acceptaria i llestos. Però era increïble que fes tant de temps des del moment que els soldats l’havien anat a buscar a casa i encara no s’havia aclarit res. Qui ho sabia? Qui…, qui podria estar-se bellugant ara per aclarir la seva situació? Aquell picaplets estrambòtic que l’havia de defensar i que estava convençut de la seva culpa? Estava ben apanyat. Qui més? Si el Nando no hagués marxat… L’Andreu no va pensar en son pare perquè no se l’imaginava fent res que tingués un mínim de sentit pràctic a la vida. I tampoc no podia pensar en gaires persones més…, ell que presumia de ser el solitari de Barcelona. En el fons ja sabia que la gent amb qui podia comptar no servien per a res. Però el desesperava no saber qui i com feia gestions per aclarir aquella situació tan absurda. Els seus amics, a més del Nando, eren quatre jovenets més, amb poc capital però amb pretensions literàries i musicals, que havien après a mirar amb desconfiança els Desconfiats i els seus hereus, i estaven convençuts que allò que escrivien era definitiu, que és una de les moltes maneres de ser jove. L’Andreu no estava introduït en cap cercle que el pogués reclamar. En algun moment d’aquella inacabable setmana que feia que mastegava la misèria del calabós, va tenir una forta sensació d’estar essent enterrat en vida perquè ningú, al món dels vius, no sabia que l’havien entaforat en aquella tomba; i els que ho sabien no podrien fer-hi gaire res… I la senyora Roseta? Res. I la Teresa… Pensava en la Teresa per primer cop? No. Segurament, no. Però ara era conscient que pensava que pensava en la Teresa i el record de la noia agafava més consistència i gairebé se solidificava. L’Andreu, repenjat a la paret humida, respirava descompassadament. Desitjava que algú, qui fos, se n’ocupés, i el seu desig pujava com el fum cap al sostre d’aquell catau i es barrejava amb mil desigs més, destil·lats per les rècules de desesperançats que havien plorat allí dins. I tal volta s’esmunyia pel forat enreixat cap a la nit plujosa de la plaça del Blat. Tota la ciutat, com si entomar la pluja cansés infinitament, callava també a les fosques i es deixava amarar fins al moll de l’os. Com si estigués trista de tanta tristesa.