Encara no havia sortit el sol. El Ciset tombà el cap i va contemplar l’espelma nova. Ja treia mocs que li regalimaven lentament. Respirà feixugament, com si aquell moviment li hagués costat molt d’esforç. Les llàgrimes li van començar a caure galta avall, incontroladament, senyor Déu meu i els Sants Apòstols, jo que en ma vida no havia plorat. I ara les llàgrimes es barrejaven amb la tos cavernosa del malalt i per uns moments el Ciset va pensar si era possible tanta pena per a un sol cor, ell que mai no havia estat un home trist, si més no fins aquell dia que la memòria de Déu Nostro Senyor esborri de la faç de la terra i de la llista dels meus pecats, quan va sentir el flap tètric que encara li ressonava a la memòria, pobra Remei, que em sento culpable de la seva mort, morta de viu en viu, sense avís, no com jo que m’estic morint a bocinets i em faig cabal que se m’acosta la tomba; poseu-m’hi rosers al damunt, desvariejava el Ciset i tornava a tossir. Encara no havia sortit el sol. Encara eren a la nit del Dia de Difunts. Encara s’havia d’empassar sencera aquella dolorosíssima primera nit sol sense la Remei, sense la seva respiració pausada, sense aquella fressa que feia quan es fregava les mans per esbaldir-ne el fred, pobra Remei, aquí té coses a mig cosir; abans-d’ahir, vora el foc, havia dit estic cansada, ja continuaré demà, i no va poder acabar de sargir aquella camisa, mai més, perquè l’endemà es va morir a peu dret, sense avisar que se n’anava, a l’era de cal Peric, quan va dir Ciset, que és l’hora de. I va callar perquè ja era morta. Amb un accés de tos, el Ciset es va deixar emplenar per la ràbia i mirava la camisa a mig sargir. I no li havia deixat tocar res a la Galana, que no, Galana, que no… Aquesta camisa es queda a mig sargir, amb l’agulla i tot, que és com ho va deixar ella quan va dir estic cansada, ja continuaré demà. I la Galana s’havia allunyat no gens convençuda, remugant alguna cosa sobre el senyor Ciset, vejam si pararà boig, i va desaparèixer cap als fogons per deixar-li fet el sopar i marxar cap a casa, aquella maleïda nit del Dia de Difunts que ell passava sol per primer cop.

Arraulit a la manta anava pensant en els dies i dies que feia que pensava que no, que no hauria hagut de fer allò. Però també li venia a la memòria aquella espera, a ple sol, davant del monestir de Sant Cugat, fins que aquella figura odiosa hi va arribar i el va fer anar a la banda del darrere, que ni els ocells no els podien veure, i li va donar el que li havia promès, una fortuna, Ciset, tots els diners del món, que jo compleixo les meves promeses. I ell, enlluernat, es va deixar portar pel toc-toc irracional del cor que mirava només les monedes i no volia fixar-se en res més. Va agafar la bossa, va acceptar les condicions i consentí de no ser feliç la resta de la seva vida, ja ho veuràs, Remei, com s’hauran acabat els neguits i les ànsies; ja no haurem de treballar mai més per guanyar-nos la vida; ens l’hem guanyada tota de cop, Remei, i podrem viure com uns senyors, Remei. I ella, a la primeria, callava, desconfiada, però al capdavall també es va deixar enlluernar per tanta moneda junta i va dir que sí, Ciset, no haurem de treballar mai més. I aquest va ser el nostre pecat, tossia ara el Ciset. I segurament faltava poc perquè sortís el sol. Però els núvols no en feien cabal i continuaven plorant damunt la pena del pobre Ciset. I un altre cop sentia el flap dins del cap, cada vegada més fort, i el Ciset dubtava que ho pogués resistir.