3

En el moment que sa senyoria estava sucant el melindro a la xocolata va ser quan l’Hipòlit li va venir amb l’encàrrec que a baix hi ha una dona que demana per sa senyoria, senyoria.

—Una dona? Qui és?

—No la conec.

—Què vol?

—No ho sé. Vol parlar amb sa senyoria personalment. Que és important.

—Doncs que s’esperi. El meu esmorzar és més important. On l’has deixada? —Una punta de temor i no sabia per què.

—A l’entrada.

—Vigila-la. Ves que no sigui de les que té la vista als dits.

—Sí, senyoria.

Don Rafel es va acabar la xocolata i va mirar de reüll cap on sentia trafeguejar la seva dona. Per la fressa que feia devia estar guardant la mantellina i el missal a la calaixera de caoba. Don Rafel no volia demostrar a l’Hipòlit que tenia curiositat per saber qui era aquella dona però tampoc no volia entretenir-la gaire i deixar que donya Marianna s’hi fiqués. O sigui que va donar per acabat l’esmorzar i se’n va anar davant del mirall a col·locar-se la perruca. Va dissimular un rot amb gust de xocolata i es va posar un gec per baixar al fred vestíbul. Del capdamunt de l’escala va mirar la visitant i s’ho repensà. Va tornar a entrar, a l’encalç de l’Hipòlit.

—Digues-li que estic enfeinat. Que t’expliqui què vol. —I se’n va anar remugant a veure si he d’anar perdent el temps amb qualsevol dona que li passi pel cap de venir-me a veure. L’Hipòlit va tornar amb l’encàrrec que es tractava d’un afer molt important i que només el podia explicar a sa senyoria, senyoria. I sa senyoria va tornar a facturar el criat cap al vestíbul dient-li que digues-li que el meu temps és més important que aquestes importàncies seves i que si vol alguna cosa relacionada amb la justícia, pot presentar-se a l’Audiència a explicar el seu cas i si no que la bombin; m’has entès? I l’Hipòlit va fer tres o quatre vegades el camí del vestíbul a la planta noble, puja i baixa, com si fos una galleda de pou i a poc a poc se li anava omplint la pebrotera, collons, quina manera de fer-me anar com una baldufa, com si no l’hagués de pujar i baixar prou vegades al dia, aquesta remaleïda escala, i encara va tornar amb la resposta de la dona desconeguda que diu, senyoria, que és un cas particular de l’interès de sa senyoria i que vol parlar d’una dona que es diu Elvira, senyoria.

—Elvira?

—Elvira, senyoria.

Don Rafel empal·lidí i es va marejar. Va seure en una butaca. No, no: la Marianna no era per allí; només l’Hipòlit l’havia vist empal·lidir. L’Hipòlit i el Turc. Aquest últim, en veure’l tornar-se blanc, havia badallat i s’havia ajagut de l’altre costat. L’Hipòlit, en canvi, se li havia acostat sol·lícit i li havia dit us trobeu bé, senyoria?, us passa alguna cosa, senyoria?, aviso la senyora, senyoria? I don Rafel s’havia incorporat i havia dit no avisis ningú, cony, recony; és la xocolata, que em toca el fetge; a veure si hauré de deixar de prendre’n. I com qui no vol la cosa va fer-se el desmenjat i va concloure mira, Hipòlit, com que no ens podem passar tot el matí del diumenge portant encàrrecs, vaig a veure què punyetes vol aquesta dona, i l’engego d’una vegada. I l’Hipòlit va dir-se haver començat per aquí, i va comprendre que el nom d’Elvira era molt important per a sa senyoria. Don Rafel va baixar l’escala amb aquella angúnia un altre cop a l’estómac. Li tremolaven les cames i anava repetint-se qui deu ser aquesta dona, què deu voler aquesta dona, amb què em sortirà aquesta dona, com una lletania. I don Rafel ja no estava tranquil perquè algú estava disposat a desenterrar els morts que s’havien d’haver oblidat per sempre més, que el que està fet ja està fet i Déu nos en guard, d’un ja està fet. O és que no tinc dret a viure tranquil com qualsevol altre mortal?

Així que el va veure baixar l’escala, la Galana va somriure ensenyant una dent corcada. Ella també estava tremolosa, però en aquell moment s’adonava que les coses anaven bé ja que el nom de l’Elvira li havia obert la porta amb absoluta facilitat. Això volia dir que anava pel bon camí. S’aixecà i va ensenyar la dent corcada, com si somrigués.

—Bon dia, senyor Massó —va fer rebentant qualsevol ombra de protocol.

—Què vols?

—Parlar. Sé coses.

Sap coses. Empal·lidir. Sap coses. Un rodament de cap. Aquesta dona sap coses. Algú sap coses. Tothom sap coses, moltes coses. Ell no té dret a cap secret perquè tothom ho pot saber. Tothom coneix els seus secrets. Tothom sap allò que es creia que ja havia ocultat i enterrat per sempre més. Serveix de res, tapar forats? Se’n fan de nous. Això és que algú em vol perdre. Què sap, la gent? Què no sé jo que els altres saben de mi? Això no és viure.

—Quines coses? —Tota l’ànsia en la pregunta.

—Voleu que en parlem aquí?

—Estic molt enfeinat i no tinc temps per a tu.

—Es tracta de l’Elvira.

—Quina Elvira?

—Una dona que es va morir fa un parell d’anys.

—I per què m’ha d’interessar?

—Perquè la vau matar. I sé més coses.

Sa senyoria va mirar instintivament cap a les parets per veure si s’escandalitzaven. També li van venir ganes d’agafar aquella dona pel coll i escanyar-la perquè no pogués dir mai més sé més coses. Per fer callar, amb ella, tota la humanitat.

—Ni sé de què em parles ni conec aquesta Elvira. Estàs perdent el temps.

I va fer el gest d’acompanyar-la cap a la porta. Per uns moments, pels ulls de la Galana va passar l’aire del dubte, però es va saber refer: aquell home estava esperant que ella s’arronsés; però després de quaranta-vuit anys d’arrossegar-se per la vida, era difícil que ningú aconseguís ensarronar-la. No es va moure.

—Sé que la vau matar.

En aquell moment, al capdamunt de l’escala, apareixia la figura severa de donya Marianna. Ell la va veure i es va voler enfonsar sota terra. Havia sentit donya Marianna la increïble acusació (Jo no ho volia fer; va ser sense voler, Marianna) d’aquella dona que vés a saber d’on surt? Va somriure. Una suor freda li va inundar la calba, sota la perruca mal col·locada. Va tornar a somriure cap a dalt i fulminà la intrusa amb una mirada carregada d’odi.

—Com que m’agradaria aclarir aquesta bestiesa —va quasi xiuxiuejar perquè no ho sentís la de dalt— ens podem veure aquesta tarda a les quatre…, a la capella d’en Marcús.

—No sé on és.

—Pregunta-ho. Bòria avall. A la sortida de Barcelona.

—Rafel —va cridar donya Marianna—: Les proves del vestit seran demà.

—Com heu dit? Marcús?

—Sí, estimada; demà. —I en veu baixa—: Marcús, apa. A la tarda.

Així que la Galana va desaparèixer, donya Marianna va baixar dos graons.

—Qui és aquesta?

—Jo què sé!… Una que vol solucionar problemes venint a casa; com si no em passés tot el sant dia a l’Audiència.

—Inaudit.

No va saber si era inaudit que anessin a casa d’un i tot, o era inaudit que es passava tot el sant dia a l’Audiència. Però no valia la pena aclarir aquella mena de conceptes. Don Rafel va començar a pujar les escales. Li feia mal la panxa i l’angúnia se li convertia en mareig; aquella sensació tan desagradable de no dominar el que està passant i no conèixer quina era la capacitat d’informació dels altres. Això era el pitjor. Que dur, Senyor.

—Aquesta tarda anem a casa dels Masdexaxart.

—Aquesta tarda?

—Rafel! Que ells van venir diumenge passat!

—Però és que jo…

Don Rafel va passar pel costat de la seva dona, esbufegant per l’esforç de l’escala.

—No hi fa res. I posa’t bé la perruca.

—És que tinc un compromís.

—Tens Un Compromís Amb Els Masdexaxart. Saps que no podran ser al Tedèum?

—I a mi què se me’n fot, del Tedèum? —irritat, don Rafel, a punt d’agafar la seva dona i llançar-la escales avall.

—Rafel!! —indignada, escandalitzada, amoïnada, ep, aquí passa alguna cosa que jo no sé—. Es pot saber què et passa? Qui era, aquesta dona?

—Quina dona? —dissimulant a la desesperada.

—Per què dius que no pots anar a can Masdexaxart?

—Jo no he dit que no hi pugui anar. M’hi deixaré caure més tard.

—Qui era, aquesta dona?

Don Rafel es va ficar a dins esbufegant i pensant això mateix: ara et diré que és una dona desconeguda que m’acaba d’acusar, a casa meva!, d’haver matat una antiga amant. No res, rutina, Marianna; que tens un marit assassí.

—Quina dona? —va dir, abans de desaparèixer corredor enllà.

Encara que estava avesada a anar pel món i fer la seva, la Galana se sentia cansada i una mica atemorida. Feia tres dies que corria per Barcelona. Parava en una fonda del Raval d’enllà la Rambla i s’havia atorgat un marge d’una setmana per donar el seu cop. De primer, tot el muntatge li havia semblat simplement genial i el pla, indestructible. Però a mesura que l’anava posant en pràctica, la por començava a mossegar-la. I ara que havia arribat al punt culminant, alguna cosa li deia que podien anar mal dades. Per a la Galana tot havia començat feia molts mesos quan s’havia preguntat d’on repunyetes treien els diners el Ciset i la seva dona perquè era ben patent que no treballaven en res. I pel seu aspecte pagesívol, ben segur que no era per causa d’una renda de fortuna. La Galana, que havia entrat a treballar a cal Peric de Mura com a minyona, va tenir moltes hores per fer-se la pregunta davant de cada moble de fusta noble o dels bibelots anacrònics en una casa de pagès però que agradaven tant a la Remei. Havia tafanejat i fet volar coloms amb dues o tres comares del poble. El mateix misteri. Fins i tot n’havia parlat amb la Tuietes, la majordona del senyor rector, que era la persona més ben situada per obtenir informacions de privilegi; però la Tuietes no en sabia res i la Galana es va haver de menjar els seus dubtes i va continuar fent de minyona a cal Peric. Fins que va venir la desgràcia, pobra gent, i el Ciset la va enviar a buscar mossèn Joan, que va passar-se una tarda xerrant amb l’amo que cada dia tenia la tos més profunda i lletja. I el dia que es van presentar mossèn dallò i un notari de Feixes, va poder escoltar, amb dificultats, la confessió del Ciset. No el va poder absoldre però ho va comprendre tot i va saber que havia descobert una patata calenta, sí, però d’or. Pels temps que corrien, la Galana es podia considerar una dona culta. Havia après a llegir i escriure a costura. I també a comptar fins a mil, sumar i restar. I el catecisme del cristià. I a brodar, sargir i fer ganxet. I com que era una noia llesta, ho va assimilar bé. I, sobretot, tenia el currículum més espectacular de tot el poble descomptant-ne el senyor rector perquè havia treballat de minyona durant cinc anys a ca l’advocat Mir, de Feixes, d’on la van facturar cap al poble quan l’hereu del picaplets es va entusiasmar amb els relleus d’aquella pagesota eixerida. Però na Galana n’havia tingut prou per adonar-se que la gent rica, tot i que fa servir el diner com a argument, sempre té un punt feble que la deixa en mans del més llest. Per això no li va costar gaire endevinar que rere la confessió del Ciset s’amagava una font d’or mentre pogués trobar aquell home abans que no ho fes la justícia. I no li va agafar por. Va actuar empesa per una rauxa que després l’admiraria quan hi pensés. Aquell mateix vespre, pretextant no sé què de l’esca d’encendre, va presentar-se a la rectoria. La Tuietes, que estava a la figuera, la va fer passar però no es va empassar l’excusa que li va donar. Ella volia pujar a l’habitació del notari aprofitant que els dos homes sopaven però la Tuietes es va esverar. Però si no volia robar res, ella. Què s’havia cregut? Només volia veure…, i ja no calia dir res més perquè la Tuietes ja no necessitava cap excusa: els seus ulls feien pampallugues mirant les tres monedes d’or que la Galana —inversionista arriscada— havia fet aparèixer al palmell de la mà.

—Però m’has de prometre que no li robaràs res, al senyor notari.

—T’ho juro, Tuietes.

—No juris. És pecat.

—T’ho prometo.

Les monedes van canviar de mestressa i la Tuietes va fer que na Galana s’amagués al rebost per tal d’esperar el moment de menys perill. Allà a les fosques li va agafar por d’estar cometent un disbarat, però tenia ganes de prosseguir: una veueta molt intensa li anava assegurant que sempre era a temps de retirar-se. Al cap d’una mitja hora lentíssima la Tuietes la va anar a rescatar amb un llum. En aquell moment, mossèn i notari estaven barallant-se amb el magnífic civet de senglar, absolutament despreocupats de tot el que no fos dintre del plat. Les dues dones van pujar a l’habitació dels hostes.

—Deixa’m sola.

—No. Vull veure què fas.

—No pot ser. Algú ha de vigilar. Imagina’t que ara pugessin.

Aquella possibilitat va esgarrifar tant la Tuietes que es va estimar més esperar-se al corredor a les fosques. Un cop sola, la Galana va anar directament cap a l’escriptori portàtil del notari, el va obrir i va veure davant seu el sobre tancat i lacrat de les darreres disposicions i testament del Ciset (així et rebentessis, Ciset del dimoni, la consola del mirall per a la Galana, ja m’explicaràs què en faré; unces, vull jo) i, a sota, un sobre més petit, tancat i lacrat també, amb l’última confessió del pobre diable de Ciset, còmplice d’assassinat, que havia viscut els últims anys de la seva vida en un rar exili fet de por i d’enviliment. La Galana va actuar amb molta sang freda i seguretat. Semblava que ho hagués fet tota la vida. Semblava que estigués familiaritzada amb aquella paperassa que atemoria a més d’un pagès que es veiés en la necessitat de recórrer a advocats i notaris. Eren els anys d’observació a ca l’advocat Mir de Feixes. El cas és que na Galana va agafar el sobre de la confessió i, sense cap vacil·lació, el va obrir trencant-ne el lacrat. En va treure els papers i els va llegir. Va fer un càlcul ràpid: tres folis escrits amb lletra menuda però entenedora. Tots tres folis signats, que era el que volia. Va tornar a llegir el document i es quedà amb el foli del mig. Agafà un full en blanc del mateix escriptori portàtil i el va ficar entre els altres dos. Remenà els calaixets d’aquell armariet fins a trobar la barra de lacre i el segell. Va rascar amb l’ungla el lacre vell i, fent-se servir del seu quinqué, tornà a segellar el sobre de la confessió. Tot plegat, sis minuts i mig, temps durant el qual la Tuietes s’havia estat mossegant les ungles al corredor fosc i el mossèn havia sentit fregadissos a dalt i comentava al notari ja tornem a tenir ratolins, dallò, vull dir o sigui, i el notari no havia contestat perquè li importaven un rave els ratolins del senyor dallò i perquè estava bevent aquell vi tan poderós que requeria tota la seva atenció. La Galana va examinar el sobre violat per fora. A penes si es notava res. Ho tornà a deixar tot com estava i sortí de l’habitació. Sospir de la Tuietes, les dues dones que baixen les escales de puntetes i així que són al replà del vestíbul, la Tuietes que li etziba però es pot saber què has fet, aquí a dalt? I ella, ai, Tuietes!… Al final t’ho hauré d’explicar, però jura’m que no ho diràs.

—T’ho prometo. Jurar és pecat.

—Molt bé. D’acord. He mirat si el notari s’havia quedat l’anell del pobre Ciset.

—Mare de Déu Santíssima!… Vols dir que…

—Vull dir que he trobat a faltar l’anell i com que el pobre Ciset ja no es pot defensar…

—I el tenia?

La Galana li va ensenyar l’anell que s’havia tret de la butxaca. La pobra Tuietes estava impressionada.

—M’havies promès que no robaries res, Galana —va dir, empassant saliva.

—No he robat res. Torno al Ciset el que és seu. I tu m’has promès que no en parlaries, recorda-ho.

La Tuietes es va persignar i la Galana li donà les gràcies pel servei i va marxar esperitada, perquè li feia angúnia deixar sol el Ciset tanta estona, que pot ser que no passi d’aquesta nit.

Una de les lleis físiques més universal que les de la termodinàmica assegura que el diumenge a la tarda, a primera hora, és el moment més tranquil de la setmana. Aquell diumenge no era cap excepció a la llei: qui més qui menys, tothom estava paint l’arròs o els fideus a la cassola i els carrers molls estaven solitaris. Eren vora les quatre, ella estava molt atemorida i sabia que se li estaven acabant les oportunitats de fer-se enrere. La capella d’en Marcús. Es va embolicar amb el seu xal perquè feia fred i plovisquejava. La breu porta de la capella li servia d’aixopluc. No es va adonar que a pocs metres de la capella, després de l’Hostal, un cotxe amb el seu cavall estava aturat feia estona. El cotxer, inexpressiu, al seu lloc, semblava estar pendent només del fred que feia i de la pluja que havia d’entomar tant sí com no. Van passar cinc minuts, deu, un quart d’hora i na Galana va fer el primer gest d’impaciència. Llavors, un bastó va picar des de dintre el sostre del cotxe i el cotxer va animar el cavall a recórrer el breu trajecte fins a la capella.

—Puja, au.

Na Galana es va trobar davant la porta oberta d’un cotxe, i una mà que la invitava a enfilar-s’hi. Era la seva víctima. Va pujar, pensant que ja que havia arribat tan lluny valia la pena continuar. El cotxe engegà així que es va sentir el soroll de la portella.

—Ara em podràs explicar amb calma totes aquestes històries —va sentir que deia el senyor Massó. Però ella s’estava fixant, espantada, en un altre home, de rostre angulós i tètric, que s’estava assegut, quiet, com si volgués passar desapercebut des de fora.

—Qui…, qui és aquest senyor? —va preguntar la dona.

—El cap superior de Policia —escopí, agressiu, sa senyoria, mentre don Jerónimo Manuel Cascal de los Rosales y Cortés de Setúbal feia un somriure que fàcilment es podia interpretar com una amenaça.

—Jo vull baixar d’aquí.

—Tu, el que has de fer, és explicar-me tot el que saps i com ho saps.

—Davant d’aquest senyor, no. —Pànic. Ara sentia pànic.

—Davant d’aquest senyor, sí.

Van passar uns moments de silenci, tots tres remenats pels sotracs del carrer i acompanyats pel cloc-cloc-cloc del trot del cavall i el gemec de les rodes. Fins que don Rafel tornà a la càrrega:

—No tinc res a amagar, jo. I no vull que ningú, sigui qui sigui, em vulgui amargar la vida amb acusacions falses.

Més silenci. El cotxe els va dur a mar i d’allà fins al Portal de l’Àngel, des d’on van marxar en direcció a Gràcia per no fer-se notar pels carrers solitaris de Barcelona. Continuaven en silenci.

—Leches.

—Què?

—Leches —va tornar a dir el Leches de Setúbal—. Si no vols parlar, te’n vas a la presó i t’hi podreixes. —La Galana, espantadíssima, va provar de fer-se la valenta:

—Si em porteu a la presó sortiran les proves que vós sou un assassí.

—Quines proves, leches?

—Part de la confessió del Ciset que acusa el senyor Massó.

—No m’ho crec! —es defensava el senyor Massó—. És fals! Què dius? Quin Ciset?

—Dóna’m aquest paper —més pràctic, el dallonsis de Setúbal.

—No el porto a sobre.

—Te’l trobaré, encara que el tinguis amagat dins el cul —va somriure el comissari.

Més silenci. Don Rafel no sabia on posar-se perquè estava clar que el Cascal dos Colhoes donava per fet davant d’aquella dona que ell era culpable. Molt abans d’arribar a Sant Gervasi, la Galana, que ja estava morta de por, va tenir una inspiració:

—Tinc una altra prova —va dir—. Encara que em trobeu el paper, tinc una altra prova!

—Quina?

—Això.

Va obrir el palmell. L’anell amb brillant de l’Elvira pobrissona meva que el Ciset va afanar del cadàver, el notari va requisar del Ciset i la Galana va rampinyar del notari, era davant de qui l’havia pagat. Instintivament, don Rafel, s’hi va abraonar, però la dona va ser més llesta. Quines ganes de plorar, en veure aquell anell, pobrissona meva, què t’han fet! Es va haver de dominar per continuar parlant.

—D’on has tret aquest anell?

—Ho veieu, com tinc proves? Ho veieu, com parlo de debò?

—El pots haver robat a qualsevol lloc.

—És l’anell de l’Elvira. Sí o no? El vau pagar vós. Sí o no?

—Ah… —Don Rafel va callar. Pobrissona meva, si em quedés l’anell com un record… I jo aquí sense poder dir que aquesta mala puta me’l torni—. És un anell molt valuós —va quequejar.

—Ja ho sé. És una prova.

Don Leches de Setúbal va pegar un cop de colze a don Rafel perquè deixés d’emprenyar amb l’anell. La Galana va continuar defensant-se:

—I tinc més proves, encara.

—Ah, sí? —Els dos homes, a la vegada.

—Sí. El cadàver —va dir—. Tinc el cadàver.

Don Jerónimo va fer un gest a sa senyoria. Que la deixés per a ell. Que se n’anés a can Masdexaxart o on leches volgués, que ell se la treballaria. I va fer tornar el cotxe a ciutat.

A don Jerónimo Manuel Cascal de los Rosales y Cortés de Setúbal, el Leches, li va costar molt poc fer cantar fins a l’última cançó de bressol una Galana atemorida que ara s’adonava que havia tibat massa el mantell de la sort. Li va fer donar l’anell, que es va perdre definitivament a les seves butxaques i que sa senhoria das leites l’hi reclamés, si tenia pebrots. Ell estava disposat a regalar-lo a una senyoreta que feia molt de goig i que estava començant a encaterinar-lo. I va tornar a concentrar-se en la Galana. Li va fer dir el nom, l’adreça i el motiu de la seva visita. I ella també va dir on guardava el paper de la confessió del Ciset. Sense fer-se pregar, perquè els dos goril·les que flanquejaven el somrient Setúbal ja eren prou raó de pes per parlar. Els homes del Setúbal van trobar el paper, ell el va llegir i ja no li va fer falta preguntar a la dona on era el cadàver; però li ho va fer confessar, per pures ganes de fer-la garlar. I tant, que ho va dir. I don Jerónimo Leches va somriure satisfet perquè aquella tranquil·la tarda de diumenge s’estava guanyant molt bé el sou.

El calabós que feia servir la policia de Setúbal, més llòbrec i humit que el de la presó de la plaça del Blat, es va tancar amb pany i clau. El portuguès tenia molt clar que la Galana només podia sortir d’aquelles quatre parets amb pijama de fusta. Ah, i calia avisar sa senyoria si és que ja havia tornat de les seves visites de cortesia.

La petita comitiva que entrà al cementiri del Pi no estava per festes ni campanes. Entomaven la pluja amb resignació i en silenci. A l’atapeït recinte, l’aigua s’escolava pels reguerons dels nínxols i anava a petar a terra a alimentar els tolls. El Nando, el petit dels Sorts, es va plantar davant la tomba del seu amic amb un posat d’absoluta incredulitat. Mestre Perramon i la Teresa, un a cada banda del noi, acompanyaven el seu silenci amb una mirada d’on encara no havien pogut treure la perplexitat; tots plegats havien exhaurit la capacitat d’entendre les coses. Una merla va fer un xiscle però ells no en van fer cas, sobretot el Nando, que estava dient no m’ho crec, no m’ho crec, i plorava per dintre, allò que fa tant de mal, i mirava la llosa on una mà barroera havia escrit Andreu Perramon, mil set-cents setanta-nou, mil set-cents noranta-nou (ni el canvi de segle, no li havien deixat veure, Déu!), requiescat in pace i res més, perquè era una làpida senzilla i sense pretensions. I el Nando no podia entendre que la mort no fa marxa enrere i va trobar injusta la vida i sense sentit cap dels seus arguments, aquells que l’Andreu i ell, i algun altre de la colla proclamaven com a únics arguments que donaven raó de ser al fet de viure (i quan ho feien, de reüll miraven si l’ombra de Goethe els contemplava satisfeta). I el Nando Sorts, el petit dels Sorts, es va sentir culpable de viure i inesperadament va pensar en les cartes.

—Què? Quines cartes?

—Li vaig escriure moltes cartes. On són?

—No n’hem rebuda cap —va fer la Teresa.

—Les vas enviar a casa seva?

—Sí.

—Allí deuen ser.

Van deixar parlar la pluja uns instants. Andreu Perramon, mil set-cents setanta-nou, mil set-cents noranta-nou, requiescat in pace. El Nando sabia que així que tingués les cartes les hauria de cremar perquè no eren res més que una patètica burla del destí, estimat Andreu, escollit pels déus, que visqui sempre l’art i la bellesa!, i l’Andreu podrint-se i morint-se i sentint-se sol perquè el seu millor amic estava empaitant pagesetes camí de Madrid i de Màlaga. Va sacsejar el cap per treure’s de sobre aquells pensaments; no en va voler parlar en veu alta perquè aquella pobra gent ja estava patint la seva creu ben feixuga amb la mort absurda i inexplicable de l’Andreu. I llavors es va adonar que no havia deixat de ploure i que feia dies i dies que vivia xop, com un fill de la pluja. I va jurar venjar la mort del seu amic.

—Que l’Elvira està enterrada al meu jardí?

Don Rafel Massó, regent civil de la Reial Audiència de Barcelona es va aixecar com un llamp de la cadira del seu despatx de casa. La sang li va fugir del cos i tot de punxes li van foradar la pell. Esgarrifat. Tant, que li va rodar el cap. Davant seu, el temut Setúbal s’havia quedat assegut, sense perdre la calma.

—Al parterre central, a la vora del brollador.

—Que…, que… Però si…

—Des de fa dos anys.

—Això… Això és una mentida! El Ciset la va llençar a mar!

Va tornar a seure. Ara estava congestionat. Aquella notícia sí que era extraordinàriament perillosa, pel que era i per qui la portava.

—És una mentida —va repetir, pegant un cop de puny a la taula. Don Setúbal dels Etcèteres va brandar un paper com a resposta.

—Es diu al fragment de la confessió del Ciset que tenia aquella dona. No tenia cap raó per inventar-s’ho, el Ciset.

—Sí. Perdre’m!

—Romanços, senyoria… Jo estic convençut que és cert. —Va reprimir un badall, potser per deixar clar que no estava gens afectat pels esdeveniments, i va prosseguir—: Si teniu tan clar que és una mentida, busquem aquest cos al jardí i estareu tranquil.

—I com justifico a la meva dona i al servei que ens posem a cavar als parterres? Que faig un pou? —De sobte li va venir una suor estranya. Es va treure la perruca i s’eixugà la calba amb el mocador de randa—. I si al capdavall resulta que la trobem…

—O sigui que pot ser que hi sigui —va reblar el Cascal de los Rosales.

—Jo què sé, pobre de mi… —Va mirar de reüll el cap de Policia i es va adonar que havia de reaccionar d’alguna manera. S’assegué i va assenyalar el portuguès aparentant una fermesa que de fet se li escolava pels budells—: Si s’hi ha estat dos anys, amic meu…, també se n’hi pot passar vint.

Don Jerónimo no va poder contestar perquè els copets a la porta el van fer canviar de conversa.

—Què passa!? —A sa senyoria se li va escapar la impaciència amb aquell crit. Donya Marianna va entrar i va fer veure que se sorprenia.

—Oh, don Jerónimo! Quina sorpresa! A què devem l’honor de la vostra visita?

—Qüestions oficials, Marianna —va tallar don Rafel. Però el cap de policia ja estava besant la mà de la mestressa i fent una breu i enèrgica reverència.

—És un plaer ser a casa vostra —va dir per dir.

—Gràcies, don Jerónimo. Voleu que us faci portar un te?

—Marianna…

—O un cafè? Don Jerónimo es deu estimar més un cafè…

—Marianna… —a punt d’explotar—: Don Jerónimo i jo estem molt enfeinats.

—Molt bé, molt bé. Però has de trobar un moment per decidir quina roba duràs al Tedèum… Acaba d’arribar mestre Dalmau i vol que t’emprovis el gec nou.

—Però Marianna.

—Ah! M’ha dit la Conxa d’Alòs que don Manuel hi anirà sense perruca. Us imagineu? —I va riure, entremaliada, per sota el nas.

—Don Manuel sense perruca? —Per uns moments, don Rafel va oblidar les seves penes per fixar-se en aquella notícia que també feia que se li ensorrés el món sota els peus—. Sense perruca?

Tenint la por a flor de pell com tenia, don Rafel començava a pensar que qualsevol gest no controlat per ell era un atac frontal; tothom ja devia conèixer la seva desgràcia.

—Ganes de fer-se veure —el va tranquil·litzar don Cascal de los Jerónimos, que, en fer-ho, es va recompondre instintivament la seva perruca.

—Això, això… De vegades, don Manuel sembla una criatura.

—Accepteu el cafè? —va insistir donya Marianna.

—Senyora, encara que seria un gran plaer per a mi, tinc molta pressa i m’és impossible de…

—Ho veus, Marianna? —triomfant.

—Molt bé. Us deixo. Expressions a la… Vull dir bona nit, don Jerónimo.

Així que van ser sols tots dos homes van seure. Don Rafel va recordar el jardí, el cadàver, la Galana, tot l’horror i la por.

—Què puc fer? —va implorar.

El Setúbal va somriure el punt just perquè no es notés i va deixar passar uns segons abans d’exposar-li el seu pla.

—Donar-me vuit-cents mil rals.

—Perdó? —es va esgarrifar don Rafel, mentre la pell se li convertia en cartó insensible.

—Dit d’una altra manera: confiar en la meva discreció. Que té un preu, naturalment.

—Jo estic d’acord a tornar a pagar-vos generosament el vostre servei. Però heu dit…

—Vuit-cents mil rals.

—És tot el que tinc. És tot el meu patrimoni. No puc, don Jerónimo!

—Ho he calculat bé.

—Però no ho veieu, que em deixeu sense res? Fins i tot sense aquesta casa? Sense…

—Vuit-cents mil rals, senyoria. Us queda la casa de Mura. I segur que us queden moltes més coses que ningú no sap que teniu.

—I què dirà, la gent? Ho trobaran estrany. Hauré de renunciar al càrrec… Voleu la meva ruïna.

—No. Només vull vuit-cents mil rals pel meu silenci actiu, m’enteneu? Per la meva protecció. O faré buscar el cadàver.

—És la meva ruïna! —va cridar don Rafel, a punt de plorar—. No tinc res més, jo! És com si em matéssiu!…

El Setúbal dos Sorrisos Sarcàsticos es va aixecar. Els seus gestos s’havien tornat més secs i tallants, com si ja no tingués cap sentit continuar fent comèdia.

—Don Rafel. Tant si us agrada com si no…, esteu a les meves mans. Aviat us diré com vull que em doneu els diners. Accepto patrimoni, també.

—Us puc denunciar! —va malcalcular don Rafel. El portuguès dos Chantagems es va limitar a riure de bon grat. Va fer una reverència irònica i abandonà el despatx mormolant un complimentós ja em conec el camí.

Don Rafel es va estar immòbil una bella estona. Feia dos anys que malvivia per culpa de l’Elvira pobrissona, que va ser sense voler. Dos anys amb l’ai al cor. Fins que arriba un moment que t’hi mig acostumes, perquè saps que totes les desgràcies queden oblidades i no se’n parli més. Però ara tot podia quedar vergonyosament al descobert. El seu nom, la seva fama davant tothom, davant de la Gaietana, davant del Capità General, davant de la ciutat… El seu nom i tot el seu patrimoni estaven en mans d’aquell bandoler extremeny o portuguès que Déu confongui i el diable s’emporti. I per si no en tenia prou, l’advocat Terradelles i l’ombra del notari Tutusaus esperaven el seu torn. Ho podria resistir? Es va aixecar i es va posar l’abric. En passar per la sala, que ja estava plena d’ombres, ensopegà amb el cos mig adormit del Turc i va renegar. El gos va fer un grunyit amenaçador perquè ja sabia que l’amo era persona non grata i es va tombar de l’altre cantó. Don Rafel va sortir al jardí. Com feia sempre d’instint, va vigilar que el Turc no sortís a fora. Feia temps, feia… Don Rafel va sentir tot l’horror de la veritat: feia dos anys que havien prohibit al Turc l’estada al jardí perquè d’una manera obsessiva se n’anava cap al parterre del brollador a escarbotar-lo. I ara don Rafel entenia l’obsessió de l’animal. I l’ànima se li va omplir de fàstic. El Setúbal tenia raó i aquella dona malcarada també; el Ciset li havia jugat la pitjor mala passada i ell estava més sol que la una. Com una explosió li van passar pel cap les hores i hores que ell s’havia passat al costat del parterre del brollador sotjant el cel, encalçant Cassiopea, la Polar o Orió, o fent la passejada per Pegassus o per la Via Làctia…, i en el fons vetllant el cadàver de l’Elvireta meva, que jo no ho volia fer, vetllant la seva morta, la dona que ara el perdria, ella en el seu recer de podridura, cau remaleït de la mala mort, que es prenia una venjança complida dos anys després de la seva absurda mort, que va ser sense voler, encara que t’ho mereixies, puta, més que puta. Per poc que no vomita damunt dels crisantems. Els crisantems que en Romà havia plantat avui a cuita-corrents per substituir les begònies que havia trepitjat a posta la nit abans. Oh, els crisantems de tardor, flor de morts, flor de cementiris, exuberants al jardí de sa senyoria, complien el seu paper amb fidel exactitud. Ja era fosc i el cel estava tapat i don Rafel estava paralitzat davant del brollador, com qui resa una oració a la tomba del seu millor amic, amarat d’angúnia, de fàstic i de pànic per dins. Se li va acudir d’anar a trobar don Jerónimo i humiliar-se davant seu, suplicar-li, fer-li rebaixar la sentència, negociar el preu del seu silenci. O agafar-lo pel coll i escanyar-lo, fer-lo desaparèixer sota l’aigua, llançar-lo al foc… Li van passar pel cap moltes bestieses més. Però don Rafel era conscient que l’única realitat era que aquell secret que feia dos anys que portava a sobre i que amb els mesos havia arribat a saber suportar, s’havia convertit en una inexorable perdició, com el ferro fos que diuen que és capaç de foradar l’entranya de la terra i anihilar-la. Va començar a fer tombs pel jardí, mig plorós. Podia caure de genolls davant de la Marianna i confessar-li-ho tot? Podia fer-ho?… No: eren massa coses que s’havien d’explicar. Era impossible que allò servís per a res. I de la Marianna en podia suportar la indiferència però no el menyspreu.

Rumiant impossibles, don Rafel va arribar fins a la cabana de les eines. Se li va acudir de bursada: agafà una aixada i es va dirigir al parterre maleït. Ara les ombres ja el dominaven del tot i l’única llum, molt difuminada, venia de la casa. Prescindint de si el podien veure o no, sa senyoria el regent civil es va posar a cavar per tal de trobar la mort podrida abans que ella l’atrapés. Com t’odio, Elvira estimada. El primer cop d’aixada destrossà uns quants crisantems. Gest de foll. Però millor, era molt millor allò que no esperar que el dimoni portuguès l’enfonsés definitivament.

Tothom té dret a la follia i don Rafel la reivindicava a cops d’aixada. Al cap de deu minuts estava xop, tenia les mans embutllofades, s’havia embrutat, la perruca se li havia omplert de terra i només havia avançat un pam i en quedaven vuit. Llavors, mentre plorava la seva poca traça, va sentir unes passes. Com una aparició, sense fer gaire fressa, les mans juntes, sense fer voleiar la roba, dreta com un fus, donya Marianna contemplava les estranyes maniobres del seu marit. Ell la va entreveure a la foscor i no va dir res. Ella es va quedar immòbil, com una aparició. I muda, com una apareguda. Sa senyoria es va incorporar, congelat. Tot el món li queia al damunt. Havia arribat l’hora de caure de genollons, i dir-li a la Marianna no solament que havia mantingut una amant sinó que ell, un representant de la justícia l’havia escanyada sense voler. I allí, al jardí familiar, hom hi havia colgat el cadàver, increïble, oi, Marianna? Va prendre aire silenciosament i quan estava a punt de dir —sort que no es podien veure els ulls— Marianna, ho sento, això és tota una història molt llarga, ella es va avançar amb un to sec i autoritari.

—Estàs boig, Rafel.

—Jo…, és que…

—Ahir poses el telescopi damunt les begònies perquè hi volies crisantems i avui que el Romà els ha plantat, els destrosses. Si mai no havies agafat una eina d’aquestes. —Va prendre aire per dominar la seva indignació—. Es Pot Saber Què Vols?

—És que… —(Què li dic, què li dic… Per on començo…).

—No ets jardiner. Torna a tapar això, vinga. I demà el Romà ja traurà els crisantems i hi posarà el que vulguis… —Un moment de silenci només trencat per la respiració feixuga de sa senyoria—. Va, passa cap a dins!

Ho va dir com si estigués donant una ordre al Turc. Com si sabés de sobres que ell ja era un home derrotat. Don Rafel va deixar anar l’aixada.

—I a veure si estàs d’una vegada per mestre Dalmau, que està gastant massa paciència amb tu.

Don Rafel va fer una passa cap a la casa. El cor li feia tum-tum-tum, com un timbal i gairebé amb dolor. Donya Marianna podia sentir el tum-tum-tum. I els criats, els veïns, donya Gaietana la maleïda, i l’Elvira a la seva tomba; tot Barcelona podia sentir aquell tum-tum-tum del cor d’un home culpable que no podia confessar-ho perquè l’essència del seu prestigi es basava en el seu art en l’aplicació del càstig just al delinqüent; perquè l’essència del seu prestigi radicava en la seva imatge d’home que feia complir, de manera inexorable, la llei. Per al bé de tothom.

—Que hi posin prímules, Marianna —va dir així que iniciava la retirada. Ho va dir amb la veu trencada dels assassins convictes.

—D’acord. Però ara te’n vas a emprovar la roba del Tedèum.

Ni prímules, ni crisantems, ni begònies. Bigues al sostre. En Ferran Sorts tenia davant dels seus ulls les bigues de l’habitació de l’Andreu al pis alt del carrer de Capellans. S’hi havia presentat amb l’excusa de les cartes: ell només volia poder plorar de gust, i ara jeia al llit de l’Andreu i les llàgrimes li relliscaven cap a les orelles. A primera hora del matí pensava passar per casa seva a banyar-se i posar-se la muda més rigorosa perquè estava disposat, ara que en coneixia els detalls, a testimoniar que ell havia estat amb l’Andreu tota la nit. Ho pensava dir a qui fos i on fos, malgrat que ningú no li retornaria mai el seu amic. I estava disposat a mentir i tot. Perquè ell sabia que l’Andreu era incapaç de res, pobre quoiquoi mig enamorat d’un rossinyol! Va fer esforços per pensar en coses agradables, com ara la noia rossa de Calaf, aquella ombra somrient i silenciosa que li havia alegrat la vida i el record…, i que va fer servir per elaborar una sèrie de teories sobre l’art de l’art, estimat Andreu, i que si tomba i que si gira, i l’Andreu ja era a la presó. Per més esforços que feia ja no podia recordar la cara de la Rosa rossa de Calaf; davant seu només apareixia el rostre demacrat de l’Andreu, enterrat en un calabós infecte, i també la imatge horrorosa i impossible de la forca; i així no es podia dormir. Per això contemplava les bigues que es retallaven pàl·lidament sobre el sostre blanc de la cambra de l’Andreu. A mig tètric pensament va sentir una bonior suau i constant, que des del llit era reconfortant: plovia amb més intensitat. La remor de la pluja el va distreure de les seves ànsies i la monotonia de la fressa d’aquell ruixat d’hivern va aconseguir adormissar-lo.

Don Rafel va envejar la respiració pausada de la seva dona. Feia dues hores que s’havien ficat al llit després d’una emprenyadoríssima sessió amb mestre Dalmau (Què cony m’importa el Tedèum i el Cap d’Any, jo que l’únic que vull és no morir-me de vergonya. Sí, mestre Dalmau, ja m’està bé així, vós mateix, mestre Dalmau, i la Marianna, però es pot saber què et passa?) i encara no s’havia adormit. Els criats havien deixat de fer soroll i només les campanes de Sant Francesc i de Santa Mònica recordaven amb una certa contenció nocturna que la nit caminava lentament i del tot indiferent a l’insomni nerviós de sa senyoria. Havia recapitulat un centenar de vegades la seva situació i no hi veia cap sortida. Li va venir un gust agre a la boca quan va recordar que encara no feia quinze dies es considerava l’home més desgraciat del planeta perquè donya Gaietana no el mirava… Si pogués tornar a aquestes antigues penes… Si pogués fer un intercanvi impossible d’angoixes!…

Es va remoure al llit i per un moment deixà de sentir la respiració de la Marianna. Es va quedar quiet, ulls esbatanats, i començà a suar. De cap manera no volia que ella es despertés i el trobés desvetllat. Era de les que opinaven que la falta de son és provocada per la mala consciència i ell no estava disposat a un acarament conjugal a quarts de quatre de la matinada. Ep: la Marianna recuperava la respiració relaxada i tranquil·la. Probablement estava tornant, en somnis, la visita a alguna amistat, o donant gràcies a Déu pel canvi de segle. Déu? Resar? Aixopluc espiritual? El pensament de sa senyoria va fer un silenci dens.

A les quatre sa senyoria estava barallant-se amb un retall de consciència que encara li quedava malgrat haver estat tant de temps treballant en el camp de la justícia. Perquè, en definitiva, ell havia mort una dona. I posats a reconèixer, ell, amb la seva signatura, havia enviat a la forca un home que per raons ignorades anava a esbombar la notícia. Elvira, jo no ho volia, ho pots entendre? Em vaig encegar perquè tu et vas comportar com una puta, estimada meva pobrissona. El rostre de l’Elvira li punxava aquell retall de consciència. Ep: la Marianna que esbufegava, canviava de posició i es posava a roncar. Així segur que no hi hauria manera de dormir. Era culpable, ell, de la mort de l’Elvira? Un quart de cinc, a Sant Francesc. No. Ella havia pecat contra ell robant-li el patrimoni, burlant-se’n, convertint-lo en la riota de la ciutat: això volia un càstig. Marianna, per Déu, no ronquis. És clar que per castigar-la no s’havien seguit els requisits legals. Vist des de fora sí que podia semblar un abús, però ell sabia que l’Elvira s’ho mereixia; i a més, va ser un accident. El que passava era que la societat no acabaria d’entendre aquell argument; per tant, era molt millor que no ho arribés a saber mai. D’acord. Fins aquí, d’acord. Calia impedir com fos que algú intentés propagar la notícia. Això podia justificar altres decisions difícils de don Rafel; i la vida és dura. Ara deixa de roncar, tu. Durant uns minuts don Rafel va respirar amb tranquil·litat; era bo, sentir-se justificat en la intimitat. Però de sobte li revenia, com en un vòmit, el rostre de l’Elvira podrida, pobrissona, amb la seva mirada suplicant i extraviada que deia no em matis, Falet, i això era a l’instant abans de caure morta, que jo no ho volia fer, Elvireta. Per esborrar aquesta imatge, es va imposar el dibuix obscè de donya Gaietana eixancarrada, mira que n’ets de marrana. Però no li servia de gaire perquè la mala consciència retornava i amb ella la por de ser protagonista exclusiu de l’escàndol més consistent amb què podien passar l’estona tots els cercles aristocràtics, intel·lectuals, artístics i populars de Barcelona.

Dos quarts de cinc i uns ulls com taronges. Atacar el Setúbal, acusar-lo; era com pixar enlaire. Demanar ajut al d’Alòs, al Carbó… Esperar per on sortiria la serp d’en Terradelles… Avançar-se-li i anar a caure de genollons davant del Capità General: tot, don Pere, el que vulgueu a canvi de no ser deshonrat, excel·lència… No. Potser era millor demanar ajut a don Manuel d’Alòs. Podia ser comprensiu, el senyor fiscal: al capdavall, eren col·legues i entre col·legues hi sol haver més comprensió, més possibilitats d’ajut… Però si el cap de Policia havia llançat l’ham, ningú no es voldria interferir en el seu camí. O sí. O no. Col·legues. De fet, els seus col·legues estarien encantadíssims de veure com ell s’humiliava sense condicions i segurament el deixarien esclafar-se amb un somriure als llavis, perquè l’Audiència és la selva i cada procurador, oïdor o advocat, una fera salvatge. El Capità General. Vejam, anar a veure don Pere i dir-li, mireu don Pere, excel·lentíssim senyor: un dia vaig matar una amant que tenia i ara la policia em busca les pessigolles, i don Pere Caro diria idò, mem, don Rafel, quines ganes tenia d’enxampar-vos pels collons, don Rafel, que qui la fa, la paga. Això diria sa excel·lència: seguríssim. I encara hi afegiria vós us ho heu buscat, no m’emmerdeu amb ses vostres misèries, que jo represent sa Corona a Catalunya i barca nova i bon vent, don Rafel. Les cinc, tu. Llavors va ser quan va plorar. Silenciosament, però va plorar. I va sentir una remor somorta, seguida, suau. El mateix cap de núvol que feia una estona havia condormit el petit dels Sorts va començar a actuar de somnífer amb sa senyoria. Plovia intensament sobre Barcelona i l’aigua semblava ajudar a netejar les angoixes dels somnàmbuls a més de les parets de les cases. Quan la son arriba, arriba per a tothom. Un quart de sis.