7

A la Reial Audiència, tant l’oïdor primer de la Sala del Crim, el senyor Prudencio Zapata, com el fiscal Alòs, es van lluir en l’interrogatori dels possibles testimonis de la salvatjada del tal Perramon aquí present. Per raons d’eficàcia van circumscriure el testimoniatge a cinc individus i indivídues: Primo, el vigilant nocturn de l’Hostal de les Quatre Nacions, peça cabdal en el desenvolupament dels fets segons la teoria del fiscal. Secundo, la cambrera particular de la víctima. Tertio, el cambrer de nit que plega a les onze. Quarto, monsieur Vidal, acompanyant professional de la quòndam Maguidelop Deflog, i Quinto, la cambrera de la planta primera de l’Hostal, que és la que va sentir els crits de la cambrera personal de la víctima. Per raó de les presses que el regent civil imprimia al procés, van considerar que no calia enviar un propi al cos d’exèrcit que ja devia ser a Saragossa, camí de Màlaga, amb el qual viatjava el jove Sorts, tinent de l’exèrcit de sa Majestat i com a tal, lliure de tota sospita. Del senyor Arcs, representant de l’apoderat del teatre, ningú no en va fer cabal ni falta que els feia si ja tenien l’assassí. De les perquisicions d’oïdor i fiscal es va desprendre la següent informació: el Primo no sabia res. Tenia el sa costum de fer la becaina durant la nit i si estava adormit com volen que sàpiga qui entra i qui surt de l’hostal subreptíciament, majorment si ho fan sense tocar la campaneta perquè jo em desperti. La Secundo va fer una filigrana de declaració perquè ni sabia ni entenia el català ni l’espanyol. Com que a la sala cap algutzir ni cap lacai xerrava gavatxo, va fer una interessant declaració amb gestos de la qual es desprenia que ella havia vist aquell garçon (i l’assenyalava) com entrava a l’habitació de la madame a les deu de la nit. De fet, el que va fer de manera més lluïda va ser eixugar-se una llàgrima inexistent i gesticular l’escena del descobriment de la carnisseria amb la repetició exacta dels crits que havia proferit. Però que molt bé. És que estava molt contenta perquè s’havia alliberat d’aquella devoradora ambulant d’homes. Ja havia parlat amb monsieur Vidal i segurament s’animarien a muntar un Cafè en una ciutat discreta a la vora de Barcelona bo i esperant que un dia o altre la gent civilitzada pogués tornar a França. El Tertio, un xicot del carrer de la Bòria, amb moltes ganes de col·laborar, no va dir res de nou perquè jo plego a les onze, senyories, i me’n vaig anar de seguida cap a casa, senyories: ni sorolls ni coses estranyes. Només que a la sala hi havia el pianista i un jove i no sé si ningú més, senyories. Amb el Quarto es podien haver lluït, però monsieur Vidal tampoc no entenia el castellà. En canvi va poder declarar en català perquè era de Sallagosa, i la Sala Tercera en pes, amb excepció d’un ofès i disgustat oïdor Zapata, va incórrer en falta perquè todas las causas se substanciarán en lengua castellana. Monsieur Vidal estava molt content perquè tot aquell sarau era el senyal que per fi s’havia alliberat d’aquella voraç vagina amb cordes vocals que mai, però és que mai, no s’havia fixat en ell, com si no tingués un bon tranco entre les cames, va parir, i qui la fa la paga. El que passa és que ell s’estimava més obrir el Cafè en un altre lloc, no pas a la vora de Barcelona, perquè convenia deixar més aire entre ell i l’Audiència. A la Llombardia, potser. I qui sap si a la llarga el convertirien en un teatret d’estil vienès; ui, si d’idees no li’n faltaven, ara que no li calia acompanyar mai més la puta cançó del je parlerai d’amour, que se li ficava per les orelles fins als budells. Només quan es va animar a mirar el reu assassí i el va insultar per sanguinari, que sembla mentida que el jovent d’avui pugui arribar a fer aquestes coses, només en aquell moment, i sense que servís de precedent, el defensor, l’home de l’abric pudent, es va aixecar, va colpejar professionalment i tranquil·litzadora l’espatlla de l’Andreu i va dir que ni jovent ni res, que el testimoni només havia de testimoniar i no fer judicis de valor. I tothom li va donar la raó. Monsieur Vidal es va encongir d’espatlles. Amb els estalvis seus i els de la cambrera en tenien prou per obrir el Cafè. Amb la Quinto, tampoc no es va poder tornar a la llengua castellana perquè quasi no l’entenia i don Prudencio es va queixar (Esto qué coño es), però no hi havia res a fer: la Quinto va plorar així que la van posar davant de tanta parafernàlia, com si ella fos l’acusada. Li feia pena el noi, pobre xicot, però li havien dit que era un assassí. Va tornar a plorar i va dir unes coses en castellà que ningú no va entendre, o sigui que li van donar permís per repetir-ho en català. A empentes va acabar dient que sí, que havia sentit els crits de la cambrera gavatxa i que havia vist de cua d’ull el cadàver ensangonat. I que encara el somiava. I que no hi havia força humana que l’obligués a tornar a entrar en aquella habitació. L’oïdor de la Sala Tercera va mirar el seu rellotge de butxaca, va pensar sí que és tard, va picar amb la maça damunt de la taula per ajornar la vista i es va aixecar ràpidament després de demanar la vènia del silenciós regent civil que de manera excepcional assistia a la vista.

Al mateix temps que el Tertio s’explicava a l’Audiència, davant la portalada del marquès de Dosrius, al carrer Ample, mestre Perramon sentia una por indefinible. S’havia vestit amb la roba que havia estrenat per la Pasqua de feia deu anys: una camisa fina, ja massa gastada, calces i casaca de color torrat i armilla clara. I la perruca del Tedèum, que encara feia molt de goig. Per impressionar el marquès s’havia lligat, en un trau de la casaca, una cadeneta que de lluny semblava d’or i que anava a morir en una butxaqueta de l’armilla on no hi havia cap rellotge: mestre Perramon no en necessitava cap, atent com estava al toc d’alguna de les dues-centes quaranta-tres campanes de Barcelona que recordaven quart a quart als súbdits de sa majestat el rei don Carles Quart, que tempus fugit irremissibile. Portat pel seu desig de quedar bé s’havia empolvorat una mica les galtes, cosa que ajudava a tapar les capes de llàgrimes que havia vessat aquella mateixa nit. La cara que va fer el lacai quan l’advertia que volia parlar amb el marquès, el va acabar de desinflar.

—Porto aquesta recomanació —va dir mentre li abastava el sobre amb les quatre ratlles que hi havia escrit el canonge Pujals, a qui havia tornat a importunar i a distreure de les seves guerres amb les congregacions religioses barcelonines de cara al Gran Tedèum—. Es tracta d’una qüestió important…

—I a qui he d’anunciar? —va aixecar la cella esquerra per mirar-se de més amunt aquella misèria vestida de diumenge.

—Mestre Perramon… Vaig ser ajudant del mestre de capella de la Seu, digueu-li. I del Pi… —Mentre s’explicava anava pensant que més val ser gos de casa rica que hereu de casa pobra. El lacai, que també pensava el mateix, el va deixar sol a l’ampli vestíbul il·luminat pels finestrals que donaven al carrer Ample. Els ulls se li ennuegaven de tantes cadires, consoles, cornucòpies, llums, bibelots, estatuetes, rellotges, cortines, plomes de paó reial, paraigüers, gerros de ceràmica de Manises, gerros de vidre de Murano, estores, quadrets amb marc més ample que la mateixa pintura, finestrals, graons, baranes amplíssimes de marbre blanc amb columnates daurades, busts d’emperadors romans, del rei Carles l’altre i del mateix marquès quan era jove, viu, llest, simpàtic i no tan ric com ara, butaquetes d’entapissat ratllat fi i bonic, rajoles amb dibuixos d’arabescs infinitament complicats, secreters inútils, amb calaixos tancats, una armadura solitària i misteriosa, rellotges de paret, rellotges de taula, rellotges de butxaca… Mai no havia vist tantes coses juntes en una mateixa habitació. Es va marejar pensant que allò només era el vestíbul. Aleshores se li va acudir que potser, vés a saber, hauria estat més raonable haver trucat per la porta de servei. Però ja estava fet. Va rebregar entre les nervioses mans el seu barret de tres puntes. Per què triga tant?

—Feu el favor de seguir-me.

No s’havia adonat que tenia al davant el lacai de la cella tibada. Però es veu que li havia desaparegut la ganyota de menyspreu i ara feia cara de pal. O sigui que el marquès em rep.

A través de dues sales que, pel que es veia, complien el paper de corredors, el lacai va introduir mestre Perramon en una gran estança, no tan espaiosa com aquella on s’havia celebrat l’últim recital de la Desflors en aquest món, però més carregada de mobles. Profundament encortinada, vora la porta d’accés hi havia, com si es tractés de peces de museu i delatant els interessos del marquès, una viola de gamba, un violí i un instrument de vent que mestre Perramon no va saber identificar. A la llar cremava un foc ben generós i el marquès de Dosrius, assegut a la cadira que l’immobilitzava, va aixecar el bastó amb la mà bona i va assenyalar-li el pit.

—Vós sou el mestre de capella de la Catedral?

—Jo… El seu ajudant…, el mestre de cant —va mentir però no tant—, senyor marquès. —Mestre Perramon va observar, i el cor li va fer un bot cap a la boca de l’espant, que el criat que hi havia darrere el marquès anava vestit exactament com ell.

—Seieu —va ordenar el marquès. Assenyalava amb el bastó cap on no hi havia cap seient—. M’estava avorrint i una mica de conversa no m’anirà gens malament.

Mestre Perramon s’havia assegut en una cadira massa propera al foc. Començava a torrar-se del costat dret. El marquès picà amb el bastó a terra.

—Sabeu què és això d’estar-se estacat a la cadira? Sabeu què és això d’haver de dependre del Mateu per a qualsevol cosa? —Va assenyalar enrere cap al criat inexpressiu—: Si vull canviar de postura, Mateu. Si vull veure què passa al carrer, Mateu. Si vull seure a la vora del foc, Mateu. Oi, Mateu?

—Sí, senyor marquès.

El marquès de Dosrius, el vidu d’or, va aixecar el bastó mentre callava i recuperava el bleix. Com si impedís, amb el bastó alçat, que algú l’anés a interrompre mentre descansava. Quan la respiració se li va compassar, el marquès va abaixar el bastó i va prosseguir el seu monòleg ociosanitari:

—No hi ha res com tenir dues cames senceres, em podeu ben creure: no hi ha res com poder anar tu sol allà on vulguis tu sol. Donaria la meva for…, o sigui la meitat de la meva fortuna per tornar a caminar. Però els metges diuen que no hi ha res a fer, oi Mateu?

—Sí, senyor marquès.

—Ni el doctor Virgili, ni el doctor Malla, ni el doctor Schaffer, ni el doctor no sé com, eh?, no veuen cap solució a aquestes cames mortes, oi, Mateu?

—Sí, senyor marquès.

Aprofitant l’incís, mestre Perramon, les galtes vermelles pel foc i ja ben rostit de mig cos com sant Llorenç, va introduir un jo venia, senyor Marquès, però el bastó al pit, com en una touchée d’alta esgrima, no el va deixar acabar de venir.

—I sabeu què és el pitjor? —El marquès retirava el floret—. Ser l’home més ric de Barcelona i no poder anar sol a la comuna. Oi, Mateu?

—Sí, senyor marquès.

—Em plauria molt sentir-vos tocar el pianoforte. —L’altre de poc que no es desmaia, horroritzat, però que es pensa que jo…—. Després passarem a la sala de música i m’oferireu un recital a veure si així els dies se’m fan més curts perquè la meva gran desgràcia és que les hores van molt lentes. —Al marquès, allò del tempus fugit, des de la cadira de rodes li semblava una bajanada—. M’enteneu, mestre?

—Sí, senyor marquès. —Imitació perfecta.

—Doncs ara ja em podeu dir què és això tan important que diu el canonge Pujals que m’heu de dir.

Va picar amb el bastó a terra. Molt teatral, el marquès: però és que cadascú es desfoga com pot i el marquès s’esbravava fent discursos als imprudents que li queien a l’abast mentre no fossin gent de l’alta societat, amb els quals el marquès se servia d’un tracte distant i irònic perquè mai no hauria sofert de viure la humiliació que el baró de Xerta o la comtessa de l’Asalto o el de Perelada o qualsevol d’aquells manefles sabessin que ell, que havia estat el més poderós dels nobles barcelonins en l’època de l’insigne Carles Tercer, patia. Per això el marquès buscava compensacions desesperades en la música —s’ho empassava tot i, malgrat les males llengües, no tenia oïda de calderer— o en aquelles aventures que, amb la complicitat del Mateu, vivia a les habitacions de darrere de la sala gran on feia pujar dues jovenetes de l’ofici, les despullava, les grapejava amb la mà més àgil i, un cop nues, les deixava que s’amanyaguessin sobretot, nenes, fent veure que us ho passeu molt bé, mentre el senyor marquès, els ulls fora de lloc, provava d’afinar allò que no sona, amb la mà més àgil. Algun cop, les noies, amb bona voluntat, l’havien ajudat i una vegada, oh glòria, entre tots havien aconseguit una cosa així com ara doncs sí, sí, molt bé, nenes, sou unes reines. I en acabat, les noies es vestien i el marquès els deia aneu, aneu en pau, i feia un gest amb la mà més àgil. I en sortir de la cambra en Mateu els tapava la boca amb cèntims. I quedava amb elles. Amb la mà més àgil.

—Doncs jo he vingut per un afer molt greu, senyor marquès.

—Ah? —No va picar cop de bastó perquè estava encuriosit.

—Es tracta del meu fill… El mataran si no hi faig res…

—Eh?…

Li va contar la desventura de l’Andreu. El marquès, en saber que es tractava del cas Desflors, va posar orelles de pam i abans de saber més detalls va opinar que l’assassí havia de tenir el cor molt negre per fer allò a una dona que cantava com els àngels, perquè la devíeu sentir cantar, oi?

—El meu fill no ho va fer, senyor marquès. És impossible.

Amb aquells arguments no podia anar gaire lluny. I el senyor marquès, que ja havia sentit parlar que havien agafat l’assassí, tenia una opinió molt ben formada sobre la situació. Però era incòmode tenir allà el pare del desgraciat, mig plorós, impotent. Aquell carallot de canonge Pujals es podia haver guardat la recomanació al cul. Després d’un parell de sospirs més profunds, mestre Perramon es va aixecar, no pas portat per l’entusiasme de la conversa sinó perquè no podia resistir un segon més la proximitat del foc. Amb una decisió d’aquelles que només es prenen un cop a la vida, va enretirar la banqueta cosa de mig metre lluny de l’infern i va tornar a seure.

—El meu fill és poeta. Ha publicat això…

Li va passar el llibret de l’Andreu. El marquès el va obrir arrufant el nas. Va fullejar amb la desconfiança amb què els aristòcrates examinen els llibres.

—Són versos —va sentenciar, deixant caure el llibre sobre la seva falda.

—Sí, senyor marquès.

—Escriu en català. No deu pas ser republicà?

—I ara, senyor marquès! És un fidel servidor de sa majestat.

—I per quins set sous us he de creure? —va fer el marquès després d’una lleugera pausa que els tions van aprofitar per crepitar alegrement—. El vostre fill, per més fill vostre que sigui, pot ser un assassí.

—Estan a punt de matar un innocent.

—Compte, eh? —es va enfadar el marquès—. Compte!… La justícia és… —amb el cap enlaire buscava la paraula als esgrafiats i a les motllures del sostre—, és, és…, és justa. O us penseu que els que l’han de jutjar…

—L’estan jutjant —va gosar interrompre l’altre.

—I què feu, aquí?

—A la sala sí que no el podia ajudar… En canvi… Però no creieu que la justícia pot cometre errors, senyor marquès?

—Estaríem bons! Au, au!… Com voleu que… Mateu!

—Sí, senyor marquès.

—El dia del concert —mestre Perramon va reaccionar a la desesperada— el meu fill era a casa vostra.

—Aquí al Palau?

—Va venir acompanyant el senyor Ferran Sorts. Són molt amics.

—I per què no hi intervé el senyor Sorts?

—És fora. Li he enviat un propi però encara no ha tornat.

—Mireu… Si la justícia ja ha fet el seu fet…, jo… No, definitivament no.

Mestre Perramon es va aixecar. Ja no sentia l’escalfor del foc. Estava trist i indignat, allà perdent el temps i podia haver estat a la vora de l’Andreu, que el veiés i se sentís acompanyat. Ja li havia dit la Teresa que era perdre el temps. El marquès, en veure l’altre dret, va tornar a fer esgrima amb el bastó i després d’un parell d’estocades de reconeixement, va arribar al cor del contrincant i va ordenar:

—Al fortepiano, senyor meu, que m’ho heu promès.

—No, senyor marquès. Si us negueu a ajudar-me, jo…

—Però com!… —indignació absoluta i enrabiada del marquès, que de l’arravatament d’ira va estar a punt de fer un miraculós salt de la cadira i unes encara més miraculoses passes fins on era el mal educat per ventar-li un parell de mastegots. Però com que el marquès volia música, l’astúcia va poder encobrir la ira i abans d’exigir a en Mateu que fes fora aquell fatxenda que es pensava que com que les cames no li funcionaven doncs d’allò, va optar per un—: Alto, alto, alto! Espereu! Si interpreteu alguna cosa, jo faré…, faré algun pas —era un dir— de cara al vostre fill. Parlaré amb el regent Massó —va improvisar.

Mestre Perramon s’hi va agafar encara que era un ferro roent, perquè els seus dots interpretatius eren justets. Va intentar esquivar-ho amb un reguitzell de senyor marquès, profundament agraït, amb molt de gust, humil servidor vostre, als vostre peus per servir-vos, senyor marquès, què més voldria que complaure-us però jo és que fa molt temps que no toco, de fet sempre he estat un principiant, senyor marquès i no m’atreveixo a interpretar res, però el senyor marquès de Dosrius, com si sentís ploure, va fer que el Mateu els portés cap a la sala de música, un racó més íntim presidit pel pianoforte que havien tocat mestre Vidal i el petit dels Sorts. A les parets d’aquella estança, cortinatges, tres quadres, dues llibreries i un armari amb instruments diversos, tots de vent. Mestre Perramon va seure tremolant davant del pianoforte, es va foradar insistentment el cervell per recordar alguna cosa que hagués tocat en altres èpoques, va pensar en l’Andreu, va apartar amb fúria les llàgrimes que no el deixaven pensar i miraculosament, com venint de la mà de l’àngel de la guarda, se li va acudir una melodieta senzilla i breu de Wolfgang Mozart de Salzburg. La va interpretar molt malament, amb interrupcions, i quan va acabar, el marquès va callar i mestre Perramon va trencar el silenci, si ho voleu, puc fer venir el mestre de capella, que toqui ell…

—Podeu marxar.

—Amb el vostre permís, senyor marquès, quan he de tornar per saber el resultat de la vostra gestió?

—Quina gestió?

—La que m’heu promès que faríeu. L’entrevista amb el regent.

—Ah, sí. —Sense entusiasme. Se n’havia oblidat, el marquès. Va picar amb el bastó a terra—: Però vós m’havíeu promès que tocaríeu.

—He fet el que he pogut, senyor marquès.

—Molt bé. Jo també faré el que podré. —Picà dos cops secs a terra—. Torneu demà.

Les vistes, a l’Audiència, són públiques. Una altra cosa és que s’hi deixi entrar la gent. La Teresa es va haver d’esperar a la plaça de Sant Jaume, repenjada a la paret de l’església, entomant el fred i la impaciència. S’hi va estar tot el matí sense canviar de posició, sense deixar de mirar la porta d’entrada, temorosa de no veure l’Andreu quan el traguessin. Perquè volia que la veiés, volia que s’adonés que ella li feia així amb la mà i li enviava un petó, volia que s’adonés que ella l’estimava molt i molt i molt i no et sentis sol, Andreu, que ton pare està fent tot el que pot, que jo ja ho sé que tu no la vas matar: i a més, volia que no passés fred ni tingués por a la presó, Andreu, com t’estimo, si ho sabessis.

Va passar poca gent per la plaça de Sant Jaume. O potser era que la Teresa no es fixava en ningú perquè tenia els ulls enganxats a la portalada de l’edifici; tampoc no sentia res perquè els sanglots de l’ànima ofegaven qualsevol altra fressa. De totes maneres, tampoc no hauria pogut sentir, després que l’Andreu hagués al·legat la seva innocència, el discurs final de l’oïdor en Cap de la Sala del Crim que va acabar amb unes alliçonadores paraules dirigides a l’ovella esgarriada i que deien les lamentacions per les conseqüències dels nostres actes són inútils; cal que sapiguem discernir abans de cometre la maldat; si no, la nostra societat es veuria indefensa davant dels homes sense escrúpols, davant dels que posen el profit propi abans del profit comú, davant de tot tipus de delinqüència, desacatament, violència i traïció als nobles principis inspirats en l’autoritat i la benevolència de nostra majestat el rei Carles Quart. D’aquí a vint dies es complirà la sentència. Que Déu s’apiadi de la teva ànima. Tot això no ho va sentir, la Teresa, per allò dels sanglots de l’ànima i perquè ella era a la plaça i la vista se celebrava al segon pis i a l’altra banda d’edifici. La pobra Teresa no va veure ni sortir l’Andreu; s’havia cregut que un reu condemnat a mort podia sortir per la portalada principal quan tothom hauria de saber que la carn de forca era evacuada pel carreró de Sant Sever i pel carrer de la Pietat era conduïda a la presó. La Teresa va veure sortir magistrats, alts funcionaris i personal de tota mena en cotxe o a peu, però no en va fer cabal. Esperava l’Andreu i la seva cara trista, ella. Per això, quan mestre Perramon la va anar a buscar i només amb la mirada li va deixar entendre que no podien esperar gaire cosa del marquès, ella li va dir que encara no l’havien tret, que no sabia per què trigaven tant. Encara s’hi van passar un parell d’hores més fins que van comprendre que els designis d’un edifici tan noble i imponent com el de la Reial Audiència eren inescrutables i una cosa o altra havia d’haver passat amb l’Andreu.

No havia dinat. Per què, si ja era com si estigués mort? A més, l’estómac el tenia ocupat per una angúnia sòlida i amargant, marejadora, que en algun moment li dificultava fins i tot la respiració. Es va obrir l’espiell de la porta i hi va reconèixer, malgrat la foscor, un somriure oliós. No en va fer cas; per què fer-ne si ja estava mort? Va deixar amb indiferència que l’escarceller obrís les dues portes de la cel·la i deixés passar el somriure d’oli. Mossèn Joan Terricabres, el capellà titular de la presó de la plaça del Blat, deu anys al càrrec després d’unes oposicions renyides perquè el càrrec era vitalici, i cinquanta-set condemnats en el seu expedient (brillant, perquè només sis se li havien resistit), va franquejar les portes. En una mà duia un espelmot estrany i a l’altra un llibret negre mig desdentegat. Al mig de la boca, el somrís. Llavors, després d’haver-se fet una idea sobre el nouvingut, l’Andreu se li va llançar als peus, mossèn, sóc innocent, això és un error, i el mossèn pensava demà m’afaitaràs: tots diuen el mateix, o quasi tots. I l’Andreu, mossèn, jo vaig passar part de la nit amb aquella dona, és cert (Oh, sempre el mateix pecat, Déu meu, i que n’és de feble, la carn, Senyor, per què els homes no poden ser àngels, Senyor, i s’acabaria el mal del món, oh, Déu, que el mal ens ve pel sisè, sempre pel sisè), però me’n vaig anar i la vaig deixar ben viva, mossèn! La resta…, no en sé res, de la resta, mossèn! I mossèn Joan Terricabres, el titular de la presó de la plaça del Blat, va vèncer la seva repugnància i va pegar uns copets de consol a l’esquena del desgraciat pecador, penedeix-te de les teves culpes, fill meu, i Déu tindrà misericòrdia de tu; i l’Andreu li deia però mossèn, si jo, si jo no he fet aquest pecat!…, i ell, fill meu, allò que més dol al Senyor és la falta de penediment. Tu, fill meu, has pecat; has tret una vida sense tenir-hi dret. Que potser et penses que ets el rei? Que potser ets el jutge? No, fill meu… Els homes no podem matar: Déu no ho vol. I ell encara més desesperat: mossèn, pare: jo he comès molts pecats a la meva vida, molts!… Però mai no he matat ningú. Mai, mossèn. I mossèn Joan Terricabres, titular per oposició de la presó de la plaça del Blat, va pensar això és la cançó de l’enfadós i li va donar més copets a l’esquena, fill meu, no en trauràs res de no reconèixer la teva falta. O et penses que la justícia és capriciosa? I l’Andreu va deixar de somicar i per uns segons es va fer el silenci. Va estirar els mocs cap amunt.

—Marxeu d’aquí.

—Com dius, fill meu?

—Fora.

L’Andreu es va aixecar. A aquella angúnia a l’estómac s’hi havia afegit una ràbia estranya, cega, absolutament impacient.

—Refuses el consol de Déu?

—Aneu a prendre pel sac.

El setè. El setè que se li resistia. Però mossèn Terricabres, home d’una voluntat fèrria, es va deixar molt clar a ell mateix que aquell tossut encara no estava mort i durant aquests dies podien passar moltes coses, i si no, que es prepari. Es va descuidar el somriure oliós dintre la cel·la.

Malgrat la llarga espera pacient, no havia pogut veure donya Gaietana. La molt cruel no havia anat a fer la migdiada. Don Rafel se sentia traït per aquell refús telescòpic i més desgraciat que mai. Aquella persecució folla d’una dona anhelada li feia tornar invisibles totes les altres preocupacions, fins i tot el gran problema que li començava a caure a sobre a partir del maleït moment que el condemnat Setúbal havia trobat a casa d’aquell Perramon allò que mai no havia d’haver trobat. Don Rafel, que no era idiota, sabia que depenia de la discreció de don Jerónimo Cascal. Però en aquell moment, més que mil amenaces misterioses, creia que l’abatia molt més el fet que donya Gaietana no hagués anat a fer la migdiada.

Va tornar el telescopi a lloc. El seu esguard va topar amb la seva pròpia mirada del quadre de Tremulles que presidia el despatx i es va odiar. Sospirà i s’aixecà. Can Massó sí que feia la migdiada. A aquesta hora sagrada, el personal del servei que no la practicava tenia l’obligació de no fer soroll ni xerrar ni sortir de les dependències dels voltants de la cuina. Per això, les passes de don Rafel camí del jardí devien sonar estranyes i provocadores a aquelles parets tan avesades a la rutina estricta de donya Marianna. Eixí al jardí. La pluja era tan fina que no arribava a xim-xim i tot i ser a finals de novembre, no feia pas fred. A don Rafel li agradava passejar pel jardí. En aquell moment, i si es tombava cap a la casa, sentia l’orgull d’haver fet seu un lloc tan preciós. I al jardí, amb l’ajut dels tres jardiners que hi havien treballat fins aleshores, havia anat bastint quasi del no-res una arquitectura vegetal de gust senyorial i de proporcions considerables. Que hi havia enterrat cèntims, don Rafel. Hi havia pogut oferir quatre o cinc ambigús prou lluïts per quasi fer-se perdonar la falta de sang blava, que aquesta és una altra; perquè don Rafel havia pensat més d’una vegada a veure per què no podia haver nascut noble i les coses m’anirien molt millor, sobretot en qüestions de cor. Li va arribar un glop salat de brisa de mar.

L’heura de vinya, que cobria gran part de la paret de la casa, estava començant a perdre la fulla vermella de tardor. Xiprers i llorers, arrambats a la paret, li donaven un aire diferent, més reposat. I el racó dels castanyers, el més humit del jardí, on es feia la terra més bona, que els mateixos jardiners feien servir per enriquir els parterres centrals. Els parterres: això sí que era la nineta dels ulls de don Rafel. Al bell mig del jardí hi havia un brollador amb un Cupido assegut, amb les orelles i el somrís escapçats pel pas del temps. Al voltant del brollador, quatre parterres de terra bona donaven la nota de color al conjunt del jardí perquè sempre, fos l’època que fos, estaven plens de flors de temporada: matrimonis, alegries, geranis i rosers a l’estiu, i prímules, ciclàmens, crisantems, cales i boixacs a l’hivern. I a donya Marianna sempre li havien encantat aquelles flors que donen un altre aire a tot el jardí, no sé com dir-ho. I des del dia que va donar el seu vistiplau a tanta flor, prohibí sense apel·lació que qualsevol dels animals domèstics de la casa posés les seves potes al jardí, que els gossos, Rafel, es fan farts de destrossar les flors. I els gats no paren de gratar la terra dels testos. Però Marianna! He dit que no. I va ser que no. I presa la decisió, la repercussió de facto va tenir efecte només entre els gossos: tots els gossos que van anar passant pel Palau Massó van ser condemnats a pixar i cagar al carrer, que ja no ve d’aquí. Com que encara no ha nascut la persona capaç de fer creure els gats, aquests no van tenir en compte la prohibició i sortien al jardí per on volien i com volien, fent aquell posat de menyspreu cap a la pobra raça humana que no és capaç de passar-se hores i hores dormint o llepant-se el vestit o enfilant-se a qualsevol indret esgarrifós de la teulada. Per això, el Turc no havia estat mai invitat a gaudir de la sensació d’orgull que experimentava sovint el seu amo. Per això, don Rafel, ara, començava a passejar sota la finíssima pluja sense el Turc que li anés a recollir, amb les seves elegants gambades, aquella pedra que ell, per esbravar la seva torbació, havia impulsat cap endavant amb el peu. La torbació es deia Gaietana. I el desfici era, ara que s’havia resignat a ser-ne només un contemplador atesa la incapacitat d’abordar-la directament, que ella li negués la seva presència llunyana i silenciosa a l’altra banda del telescopi. Gaietana meva, llavis molsuts.

Una gavina va fer un xiscle que potser reflectia l’enuig per tanta pluja i a don Rafel li va semblar més que un xiscle una rialla sinistra del dimoni que es reia de les seves penes. S’aturà davant del parterre més allunyat de la casa, de molt el més esponerós de tots quatre —misteris de la jardineria— i al costat del qual ell solia col·locar el telescopi quan es tractava de veure núvols sideris, planetes i estrelles i no pas baronesses que es despullaven. I li va venir al cap el rostre de l’Elvira, pobrissona meva, així sense avisar, com li solia passar: i com que estava tou, aquella imatge fugaç i punyent li va portar records amargants… Fet i fet com sempre que pensava en l’Elvira, pobrissona.

Niu d’amor, verger de galanies, racó de la tendresa… És que era dimecres. Sa senyoria havia arribat al carreró de les Caputxes amb l’ànim anhelant. Tot el dia que havia estat somiant aquell moment; i a la tarda, després de la migdiada, donya Marianna que no es desenganxava de les seves feines. Fins que no va abandonar la casa camí del Pi a resar el Rosari, don Rafel no va poder escapar-se camí de la llibertat i de l’alegria, oh els dimecres i els divendres del meu cor. No s’havia aturat a can Palau per comprar un pastís, com feia sovint, perquè estava massa impacient per arribar d’una vegada davant de l’Elvireta meva i menjar-se-la a petons.

Però tot va anar d’una altra manera; quan va sentir aquella olor de tabac fort, de pipa, així que va obrir la porta del niu d’amor, verger de galanies, cambra de les ànsies amoroses, es va estranyar molt i va preguntar Elvireta meva estimada, qui ha vingut, i ella fent l’orni, que qui què, amor meu? I ell, au vinga, que no em mamo el dit, jo: que qui ha vingut. I ella, veient que no podia dissimular res, es posava a riure nerviosament i a dir, ah, és clar, vols dir aquesta olor de tabac, oi?; és el meu oncle Ventura, te n’he parlat algun cop, oi? I ell, cara de pal: no. Que sí, estimat (li descordava els botons laterals de les calces, manyaga), si te n’he parlat molts cops: l’oncle Ventura d’Horta, que quan baixa a comprar a Barcelona em ve a veure. I ell (deixant fer perquè encara que estiguis mosca si t’ho posen amb safata no diràs pas que no), però Elvira, si hem quedat que en aquesta casa tu i jo, només tu i jo; i ella (agafant la caixa d’eines de sa senyoria i reviscolant-la amb ofici): no siguis beneitó, Falet meu, no siguis criatura, que jo no li puc dir al meu oncle que no vingui. I sa senyoria (pensant així, així, no t’aturis, Elvireta, ets la reina), es mantenia en el paper d’ofès que li anava de meravella per alleugerir la seva mala consciència i deia Elvira, Elvira: les coses clares. Tu has rebut algú. I l’Elvira (rebutjant, indignada, la verga erecta de sa senyoria i alçant-se), però tu què t’has pensat, eh? Que no sóc prou gran per saber el que em convé? He fet venir el meu oncle Ventura a visitar-me i no n’he de demanar permís a ningú. I ell (retrocedint en les seves pretensions, agafant la mà de la seva amant i retornant-la a l’origen): està bé, està bé, Elvireta: no t’enfadis, dona. Però és que t’estimo tant que em penso que…

De fet no va caldre acabar de dir què pensava sa senyoria perquè allà mateix, en un incomodíssim butacot, l’Elvira i don Rafel van fer el fet, ella amb perícia extremada per

a) Treure-li del cap la idea que allò ho podien fer al llit;

b) Donar temps a l’oncle Ventura (miraculosament transformat en dos garrits joves bells i musculosos, un mariner del Navegante que feia la ruta de Cuba i l’altre vidrier del Raval) a vestir-se, no deixar cap rastre de roba a l’alcova, refer somerament el llit i fugir per la finestra que donava a l’eixida on l’Elvira mimava quatre hortalisses: passar a l’eixida del tractant de grans, a l’hort del comú i sortir cap a l’Argenteria comentant ens ha vingut d’un pèl: i com és que s’ha presentat si en dimarts mai no ve? I la finestra oberta en un dia tan rúfol.

Mentre l’Elvira amoixava dolçament la font dels seus ingressos en aquell butacot, pensava com s’ho faria per tornar a avisar aquell parell que tornessin la mateixa tarda perquè ella havia quedat a mig fer, insadollable, inesgotable, empassadora d’homes, assedegada, enfurida d’entrecuix, l’Elvira estimada, víctima d’un latent i larvat furor uterinus que la mantenia sempre alerta allà on hi hagués una verga a usar però que començava a fer-li cometre imprudències. I encara va afegir una altra imprudència com era preguntar a sa senyoria com és que has vingut avui, Falet meu, en el moment que a ell li venia i després de l’orgasme breu i concís, de conill, don Rafel, encara esbufegant, va dir és que avui és dimecres, Elvireta, i ella no, és dimarts i ell obria els ulls i deia ospa, així el fiscal tenia raó, cada dia estic més distret. I després d’aquesta declaració de principis, sa senyoria va badallar i començà una becaina post eiaculatio.

Ara, passejant al jardí per l’avingudeta dels llorers que duia a la cabana de les eines del jardiner, d’aquella tarda de dimecres que no era dimecres només en tornava a recordar que l’Elvira, pobrissona, m’ho feia molt bé. Elvireta meva, que ningú no m’ho ha fet com tu, si sabessis com t’enyoro; i no vull que ningú no ens torni a fer mal a tu i a mi, Elvireta meva; se’n guardaran ben prou. Es va aturar per respirar fondo. Estava trasbalsat. El plugim finíssim es va ficar dins de l’ànima abaltida i inquieta de sa senyoria.

El propi que mestre Perramon havia enviat al Nando amb tanta precipitació, havia considerat que no tenia cap sentit anar més enllà de Fraga si no hi tenien notícia de cap columna militar. Seguint estrictament les instruccions de l’article tercer del Codi de Reglament Intern del Transport de Mercaderia i Objectes Aliens, va retornar a Barcelona en un viatge que havia de ser relativament ràpid i clarament enfangat. Ni el portador de l’encàrrec ni el mateix Ferran Sorts no sabien que l’un buscava l’altre quan es van encreuar al mateix camí ral. Si el petit dels Sorts hagués anat amb la columna; si hagués anat a cavall; si hagués dut posat l’uniforme… Però anava amb una camisa blanca, estava assegut en una taula de l’hostal d’Alcarràs aprofitant l’escalfor del sol tebi que veia per primer cop en molts dies i estava escrivint vint-i-set de novembre de l’any mil set-cents noranta-nou, estimat Andreu, força oculta que em deixa perplex perquè ets capaç de convertir-me en escriptor, jo que mai no havia confegit més de tres frases seguides sobre un paper. Sóc a l’hostal d’Alcarràs, un poble de pas camí de Saragossa. M’he avançat amb un soldat per ordre del coronel per raons d’intendència. El gruix de la columna, encara no sé per què, fa una marrada per Albatàrrec i Sudanell. El cas és emprenyar. I el cas és que jo he tingut la sort de disposar d’un dia de lleure i he pogut oblidar-me que sóc a l’exèrcit. No, no, amic meu, il·lustre hoste dels déus: no tinc a la vora cap dona que alegri la meva miserable soledat. Ah! Ja t’he enviat el primer plec de cartes. Vaig aprofitar la breu estada a Lleida per fer-te-les arribar. Espero que les llegeixis per ordre cronològic; així et faràs una idea, no tant del meu viatge geogràfic camí de Màlaga, sinó del meu itinerari sentimental, que és el que realment m’importa. Que fràgil i inconsistent és la natura humana!… Saps que amb aquests dies de tràfec no m’he pogut treure del cap la noieta silenciosa de Calaf que amb prou feines recordo com se diu? I penso: deserto i la vaig a demanar en matrimoni. Perquè vegis que et comprenc quan amb la mirada m’insinuaves que t’havies enamorat dels pits de la quoiquoi Desflors que no sé ni si has tornat a veure mai més. Tinc ganes de fer cançons d’amor, amic Andreu. Però per això em fa falta que escriguis vuit o deu poemes que m’agradin molt. Posa-t’hi sens falta. Quan torni de Màlaga vull el poemari fet. Saps que, des de fa molts dies, per fi avui veig el sol? És un sol que no escalfa gaire però no està enterbolit ni per núvols ni per boires… Així que l’he vist m’he adonat com l’he arribat a enyorar. Encara plou, a Barcelona? Les muralles crien molsa?… Ai, amic meu! Què donaria jo per tenir una bona excusa per tornar! Passant per Calaf, ja ho saps. I l’excusa del petit dels Sorts, en forma de propi a cavall, passava per davant de l’hostal d’Alcarràs. Si no fos que cap dels dos no ho sabia, el correu li hauria donat el prec de mestre Perramon, estimat Nando, vine, torna: el meu fill és a la presó, i ell hauria tornat encetant l’espatlla del cavall perquè no s’hauria aturat fins a rebentar la bèstia. I ell sí que hauria fet impossibles, hauria buscat advocats de debò, s’hauria mogut, ell, oh, si ho sabés el Nando. I en comptes d’això, s’estava assegut a l’escalf del sol de finals de tardor, amb una gerra de vi al davant, i la mossa rossa de Calaf encastada al seu somriure melangiós, que bonica que és la vida quan s’és jove. I una mallerenga tocatardana va fer un xiscle, potser de desesperació perquè el propi es perdia camí ral enllà, cap a Lleida. I la mallerenga tornà a xisclar, segur que de desesper. Però el Nando no ho va entendre i va somriure.