Encara no havia sortit el sol. El Ciset es va aixecar del llit amb la manta a sobre i deambulà per l’habitació. Anava a sospirar de pena però un accés de tos li ho va impedir; ni plorar no podia, maleïda tos. El Ciset sabia que s’estava morint; no n’havia parlat amb la Remei, que només el volia fer anar al metge per si de cas. Però no li havia dit Remei que m’estic morint perquè a veure a què treu cap espantar-la si no s’hi pot fer res. Emperò ell sabia que aquella tos li feia escopir trossets d’ànima i això es paga amb la mort. Quin fred que feia en aquella casa! Quina solitud que hi feia, també! I no s’hi valien les roses, no. Durant un temps es va enderiar a crear la més extraordinària col·lecció de rosers que hagi vist mai ningú i es va gastar molts cèntims en planters, empelts, terra de castanyer, hivernacles i canalitzacions. Al poble malparlaven d’aquella gent que vivien a pagès però que no n’eren ni en feien, perquè tenir quatre gallines no és fer de pagès, però que vivien molt bé sense haver de treballar i estaven una mica tocats de l’ala amb aquella dèria de les roses. Cadascú per on l’enfila. I la Galana, que per raó de la seva presència a can Peric per ajudar la mestressa, estava ben informada, alimentava la curiositat de les seves veïnes, per mi tenen un tresor amagat; gent rica, ves. Doncs jo, Galana, si tingués tants de cèntims com dius que tenen, hauria fet fer un carro nou a l’home… I mira quina misèria de carro tenen ells. I la Galana replicava sí, tens raó, ja ho sé, ja ho sé; és un misteri però és així. Però són bona gent, eh?, i jo no en tinc cap queixa.

El Ciset, dret davant la finestra, escoltava el ruixat i procurava no sentir-se la tos i aquell dolor aquí, senyor Déu meu, que cada cop és més profund. Rumiant i tossint havia vist com aquella maleïda nit del Dia de Difunts anava gastant-se massa lentament. Com l’espelma nova, que ja no era nova perquè regalimava pena i havia perdut ben bé la meitat de la seva llargària oferint una llum extenuada als seus pensaments tristos. Va començar a tenir por. I la por se li va barrejar amb la tristesa, que fan una mala mescla en el cor dels homes. Llavors va pensar el flap. Així: flap! I es va odiar. Provà d’irritar-se contra la paret, però allò no tenia sentit; si de cas, estava enfadat amb ell mateix i amb els que l’havien perdut. Li va saber greu haver escrostonat el guix de la paret amb aquell cop de puny. Mentre es fregava la mà adolorida se li va ocórrer per primer cop que sempre era a temps de tornar mal per mal, ni que fos per la memòria de la pobra Remei, que no es mereixia aquella vida que li havia donat. Aquesta idea el va fer abstreure’s de tot: de la pluja, de la pena i el fred, de la soledat i el mal de cor i durant uns minuts, mentre contemplava la foscor de l’era des de darrere els vidres, mentre contemplava, sense veure’l, el lloc exacte on la Remei havia caigut morta de viu en viu, com un bolic de roba deixat anar, amb la mateixa suavitat, a mig parlar amb el missal a la mà, pobra Remei; el Ciset es va estar de tossir; com si això del mal dels pulmons no hagués estat més que una invenció sense solta. Van ser molts minuts. Fins que pensà en la Remei i sospirà. I amb el sospir va tornar la tos, ara molt forta. Tant, que aquesta vegada sí que li havia fet escopir un bon bocí d’ànima.