6

Don Rafel havia fet enganxar a les tres en punt. A través de l’Hipòlit havia donat instruccions al cotxer que estigués esmorzat i a punt per a les quatre. No havia dormit, aquella nit. Després de deambular pel jardí i mirar de prop i de lluny el parterre maleït, va pujar, a les palpentes, fins al seu despatx. Revisà papers i va redactar una breu nota on informava donya Marianna del seu viatge a Sarrià. Que al migdia hi seria per dinar i que no patís, que se’n recordava que mestre Ventura li havia de portar el parell de sabates amb sivella plana; que ho tenia tot present però és que li urgia parlar personalment amb en Miravitlles sobre qüestions relacionades amb el patrimoni de la família. Al final la nota no va ser tan breu perquè va caure en la temptació d’adoptar un to solemnial amb paraules importants i tons ampul·losos, els anys que fa que vivim junts, llàstima que no hàgim tingut cap fill, l’harmonia que podria ser molt més bona i que a partir d’ara ho haurà de ser per força, la conversa serena que tindrem aquesta tarda…, i acabava amb un no pateixis que tot va bé, clarament alarmant. Deixà la nota damunt de la taula i, de l’últim calaix, en va treure una caixa de vellut. La va obrir. Dues pistoles daurades amb puny de noguera, capiculades al fons de la caixa. I municions per a sis trets. Eren unes autèntiques Belleviste de Lió, veritables joies, regal de l’anterior Capità General amb el qual havia mantingut una relació que mai no va poder reproduir amb don Pere. Va tancar la caixa i l’entaforà en un maletí.

D’ençà que s’havia tancat al despatx, aquella sensació de pànic havia deixat pas, a poc a poc, a una mena de curiositat objectiva, com si tot el que estava vivint no fos cosa d’ell. L’intrigava saber com se’n sortiria, com aniria superant els obstacles que se li posaven al davant. Tota la seva vida havia consistit en la superació dels entrebancs que les enveges dels altres li havien anat col·locant. I els paranys també. Estava avesat a viure en aquella selva i ho havia acceptat com a inevitable. Però en aquell moment se li havien acumulat massa noses per poder-les obviar amb una simple maniobra. Don Rafel, capbussat en aquestes reflexions, va començar a fer tombs pel despatx. Repassà els lloms d’alguns llibres i va defugir la mirada altiva del seu retrat. Era un retrat d’abans de l’Elvira, quan encara podia somriure. Si pogués repetir parts de la vida… Si pogués adormir-se i, en despertar, constatar que tot s’havia esborrat com desapareix un somni… I així, amb l’angoixa al cor, va anar passant la nit. Devien ser vora les tres quan va recordar-se del dibuix. Els últims esdeveniments l’hi havien tret del cap. Al racó del Tractatus mai no llegit, on el despatx criava més pols, encara hi havia aquell estoig cilíndric. En va treure la làmina i la col·locà damunt de la taula. La traïdora, grotesca, indecent, immunda, obscena, estúpida, corrosiva, corrupta, negra, bruta, llardosa donya Gaietana, li somreia amb picardia mentre mostrava la figa amb indecència inaudita.

—Bacona borda —va mastegar don Rafel. I la va odiar infinitament perquè ella l’havia humiliat fins a la rel del moll de l’os. Un home acorralat es torna agressiu i mossega on pot, ni que sigui un gest estèril com mossegar un retall de boira—. Dada pel cul —va reblar d’una escopinada per si de cas no havia quedat prou clar.

Va ser un rampell. Però és que les grans gestes humanes provenen sovint d’un rampell i aquella era una nit de rauxes. Don Rafel, emparat per la fosca, baixà al jardí amb el retrat de donya Gaietana. Amb el quinqué de llum morta va estar remenant a la barraca de les eines. Quan la va abandonar se n’anà cap a la porta del jardí i sortí a fora al carrer. Mai no ho havia fet a aquelles hores. Si de cas, quan era jove, quan eren colla, quan havien begut. La sensació d’aventura prohibida li va recórrer l’espinada si no fos que no estava per històries. Ara del tot a les fosques va xipollejar fins al palau dels Xerta. Escollí la porta xica, la que sempre quedava tancada tot i que donava al carrer Ample. Amb infinites precaucions i amb copets esmorteïts pel drap amb què havia embolicat el martell, sa senyoria don Rafel Massó, com un nou Luter a Wittenberg, clavà l’única tesi que tenia, la de la venjança, el retrat impúdic de donya Gaietana Renom, baronessa de Xerta, a la porta de la seva pròpia casa, a recer de la pluja, per a escàndol de tothom i com a revenja per una humiliació insofrible. Puta Gaietana, retall de boira.

Respirant fort, maldant per controlar el seu bleix, don Rafel passà la resta de la nit fent passejades ràpides, silencioses, furtives, pel jardí. Escopia deu cops damunt la tomba ignorada de l’Elvira, bardaixa desgraciada, que m’estàs destruint, i immediatament s’ajupia a esborrar l’escopinada i deia Elvireta pobrissona meva, jo no ho volia fer; però t’ho mereixies, bacona. Va ser un accident, Elvireta. Només abandonà el jardí quan la pluja fina, tan sols una remor de xim-xim constant, l’en va treure. Fins que no va baixar a les quatre en punt, don Rafel es va consumir al seu despatx com l’espelma que mal il·luminava els seus pensaments podrits.

Dia de Cap d’Any i Cap de Segle. Dia de la Solemnitat de la Mare de Déu i dia del Ninou. Encara era fosc quan don Rafel sortí de casa dalt del cotxe, només amb un breu maletí de viatge per a documents. Plovia més intensament i els cavalls, resignats, avançaven lentament perquè la poca llum de la celístia feia recomanable circular amb prudència. Els unglots de les bèsties i l’espetec de les fustes del vehicle ressonaven nítidament a les parets regalimants de les cases del carrer Ample. Del palau del marquès de Dosrius arribaven els sons apagats de la festa. Potser donya Marianna no l’havia trobat a faltar encara. Don Rafel, arraulit al fons del cotxe, mirava sense veure-les les façanes de les cases. El fred de tota una nit de vetlla se li havia ficat al cos, ell que ja feia molts dies que tenia refredada l’ànima. Van sortir de Barcelona pel Portal de l’Àngel, camí de Sarrià, quan encara era fosc i no hi havia moviment.

Quan el vehicle que transportava sa senyoria havia deixat a l’esquerra Sant Gervasi de Cassoles, el dia era més clar però la pluja no volia abandonar, que ella també hi volia ser, en aquell dia de la Solemnitat de la Mare de Déu, el primer dia de l’any del primer any del segle del penúltim segle del mil·lenni. Com la gent. Malgrat els gemecs del carruatge, a don Rafel li va semblar sentir l’Antònia del Pi que s’exclamava allà lluny, a Barcelona, en una hora insòlita.

Poc abans d’arribar a Sarrià, don Rafel manà al cotxer que no hi entrés i que es desviés cap a Esplugues. L’home es va encongir d’espatlles: fora de programa. I es desvià pel camí d’Esplugues. Al fons, entre la cortina de pluja, s’endevinaven les primeres cases de Sarrià. El cotxer va mantenir el mateix trot lent que ja era molt, atesa la quantitat de fang que un dia ens colgarà a tots.

El cotxe va avançar encara un quart més entre la pluja, el fang i el clop-clop dels cavalls, fins que, arribats davant del recinte del Monestir de Pedralbes, don Rafel va fer aturar la baluerna.

—Vés a Sarrià i no t’emborratxis —va dir, en baixar, mentre passava unes monedes al cotxer.

—Gràcies, senyoria. Quan voleu que us vingui a recollir?

—Abans de dinar.

El terra estava impresentable. Don Rafel es va esperar a peu dret que el brogit del seu cotxe desaparegués camí de Sarrià. Llavors, xipollejà fins a la mateixa entrada del recinte del monestir. El fred i la pluja havien fet arraulir els molts ocells que es concentraven tot l’any en aquella zona. A més de les seves passes cansades, don Rafel només sentia el so alegre de l’aigua de pluja que baixava per un regueró. Va respirar fondo i per uns moments s’imaginà que era un home com els altres sense cap Setúbal ni cap advocat que li burxés la memòria i va pensar per què no he pogut ser feliç, tan fàcil com ho tenia. Feia fred i don Rafel va tremolar. Es va aturar davant del Conventet, on vivia la reduïda comunitat franciscana que s’encarregava del culte del monestir. Encara va vacil·lar uns moments però el fred el va fer reaccionar. Traspassà la porta que donava al petit claustre d’aquell edifici. Ara, apagada la remor del regueró, se sentia l’espetec suau de la pluja a les lloses del pou del centre del claustre. La pluja començava a caure més fort i l’envaí una sensació tranquil·litzadora perquè estava a aixopluc. Sense poder-ho evitar, es va fixar en els arbres i les flors del jardí del claustre. Massa atapeït, per al seu gust. Però tota la vegetació, a causa de l’aigua, estava pletòricament resplendent.

Respirà amb deler. Sempre, l’olor de terra humida l’havia transportat a dies més feliços. Tancà els ulls per captar millor la flaire preciosa. Un fregadís al seu costat els hi féu obrir sobtadament. No estava sol. Un frare encongit i encaputxat li estava preguntant amb bones maneres que com havia pogut entrar. Ell contestava que per la porta, que estava oberta, i li va explicar què volia. El frare, gelós dels mots, va assenyalar una porta a l’altra banda del claustre. Sa senyoria féu una reverència una mica cerimoniosa i s’hi va adreçar sense presses. S’aturà, però, quan el frare va desaparèixer per un altre racó. Va contemplar amb golafreria aquell jardí, oh, un jardí sense tombes ocultes ni malsons. Llavors va ser quan li va arribar, esmorteït per la distància, el cant monòton, agut, afinat, gràcil, suau, que confegien les monges clarisses al monestir. Ell no ho sabia, però estaven interrompent les diferents tasques quotidianes per lloar Déu totes juntes a l’hora de Tèrcia. A don Rafel li va semblar que aquelles dones, si no eren felices, que no se’n pot ser tancat entre quatre parets, tampoc no eren desgraciades. Com els gats. I li van venir ganes de plorar. Va treure’s el mocador d’encaix i s’eixugà el front. Suava malgrat el fred; o potser era la pluja. Tornà a respirar, mirà el claustre per darrer cop i traspassà la porta com qui es capbussa a la foscor. Efectivament, el recinte de la petita capella estava fosc. Parpellejà per habituar-se a la penombra i es va treure el tricorni en senyal de respecte. Al fons, un llumet d’oli de flama vacil·lant servia d’aliment a les òlibes i recordava als visitants la presència d’un misteri. Don Rafel ja començava a veure embalums. Els bancs. Dos confessionaris. Una porta de l’extrem proper a l’altar es va obrir i el renou va ressonar a la nau. Una ombra silenciosa es va dirigir a un dels confessionaris i a don Rafel li va bategar el cor amb força perquè no sabia si res del que estava fent aquells últims dies tenia cap sentit. Emparat per l’anonimat de la fosca es va acostar al confessionari. Va deixar el maletí a terra, al seu costat. Els prolegòmens van ser breus: feia dos anys que no s’havia confessat, pare, i després, aquell silenci que precedeix les autoacusacions. Fins que algú es decideix a tallar-lo.

—He matat una dona i ara no em volen deixar tranquil.

Després d’aquestes paraules, va tornar el silenci. El frare, dins la barraca de fusta, va sentir un mareig i es va repenjar a la paret. Potser va passar un minut.

—Has dit…

—He dit que he matat, pare. —Immediatament es va adonar que estava perdent el temps: a aquelles alçades, servia d’alguna cosa alleugerir l’esperit? Aquell corcó que anava i venia insistentment d’ençà de la nit de l’Elvira…, se n’aniria amb una simple confessió?

—Ho dius en sentit metafòric, fill meu?

Per primer cop va percebre la sentor d’all que acompanyava les paraules del frare. Entre tots dos homes començà un estira-i-arronsa dramàtic; el frare, amb la por al cos, vagament impel·lit pel sentit del deure, demanava informació per conèixer atenuants i agreujants, per procedir a l’absolució amb garanties i requeria, a cada moment, el penediment sincer del penitent. I aquest, desconcertat i desarmat perquè per fi havia obert la seva ànima després de mesos de resistir-s’hi, volia arrencar a córrer, fugir. Aquell frare li exigia el penediment sincer per absoldre’l i segur que havia menjat torrades amb all per esmorzar. L’absolució. Absolutio, absolvere, solvere, deslliurar… Quin lligam deslliurava amb aquella absolució que realment buscava, perquè si no, no hauria fet aquell viatge fins a trobar un capellà desconegut que, per la seva vida retirada, no el pogués conèixer?… L’absolució…, el perdó de Déu, la tranquil·litat per al seu esperit… Però després de l’ego te absolvo les coses continuarien absurdament igual. Ell, encara en mans dels dimonis dels seus enemics. A doctrina, de petit, li havien ensenyat que el més important era el perdó de Déu. Ell, amb el temps, havia après que el que realment importa a l’home és el reconeixement dels altres; Déu queda molt lluny i no es veu. Que ja no creia en Déu?

—Jo només et puc absoldre si et penedeixes —insistia el confessor.

Una cosa era tenir mala consciència i l’altra reconèixer davant d’un home qualsevol que ell, autoritat en matèria de justícia, s’havia equivocat. Però el frare no estava per històries i exigia el penediment.

—Em penedeixo —va acabar dient.

—Doncs, fill meu, has d’obrar en conseqüència ara que has aconseguit el perdó de Déu. Déu vol una reparació: t’has de lliurar a la justícia perquè estàs en deute amb la societat i has pecat contra Déu.

Això se li va assentar com una bufetada. Dir-li a ell que s’havia de lliurar a la justícia! Ell no podia estar mai en deute amb la societat perquè la justícia era ell… Això sí que ho tenia clar. Una cosa era la mala consciència individual i una altra de molt distinta la reparació que la societat podia exigir. Ell es penedia, no ho tornaria a fer, segur, i que no se’n parli més. Però demanar-li que es lliurés era no entendre res. Don Rafel Massó formava part d’aquelles persones que se saben una excepció i a les quals, per tant, les regles del comú no els han d’afectar. «Estàs en deute amb la societat i has pecat contra Déu»… Aquestes mateixes paraules les havia pronunciades desenes de vegades, més protocol·làriament, quan, com a oïdor, dictava la sentència condemnatòria als reus… I ara un desgraciat franciscà d’un convent d’on Crist va perdre l’espardenya feia servir amb ell, amb ell!, el regent civil!, les mateixes paraules… El perdó de Déu era íntim, era un afer intern de la seva ànima: per això acudia al capellà. Però la penitència pública no li calia per a res. Va entrar en el joc del confessor i li ho va explicar, si fa o no fa així. Però el capellà es mantenia inflexible: el perdó de Déu suposava la reparació.

—Però com voleu que ho repari, pare, si la dona és morta? —es va enutjar, alçant la veu. Li va fer por que el sentissin les parets—. Eh?

—Davant d’un delicte de conseqüències irreversibles, fill meu…, la reparació consisteix en el càstig que t’imposarà la Justícia humana.

—Qui són els homes per dir-me com he de ser castigat?

—Perdona, fill?

—Qui són els homes per dir-me com he de ser castigat!

—No siguis orgullós, fill meu. Per què t’has vingut a confessar, doncs?

Silenci. Un minut llarg. Al frare li va tornar el mareig. Tenia por perquè no s’havia trobat mai amb l’horror del crim al confessionari.

—No sé ben bé per què he vingut…

—Creus en Déu?

—Sí. Sí, suposo que sí. Però jo necessito el perdó de l’Elvira, pobra noia.

—L’Elvira?

—La dona que vaig matar.

—Creus en Déu?

—Ja m’ho heu preguntat.

—Per què véns al sagrament de la confessió, fill meu?

—No sóc fill vostre. I no em tracteu de tu… M’irriten, segons quines confiances.

I per poc que no li parla de l’all.

—Perdoneu… —Silenci. Potser era una causa perduda, aquell home estrany—. Voleu el perdó de Déu i no voleu reparar…

—Si existeix una reparació íntima… Si es pot solucionar amb un fort donatiu…, estic disposat…

—Per favor, per favor… —es va escandalitzar el frare—. No digueu aquests despropòsits tan escandalosos.

—Jo no vull ser castigat pels homes.

—No creieu en la justícia humana.

—Hi creia. Ara…, no, ara ja no hi crec.

—És clar: quan us toca el rebre…

—No, pare. És més complicat. Conec la justícia humana a fons. És dèbil, és arbitrària, està portada pels homes…, que també poden delinquir. —Va fer una pausa per respirar—: La justícia humana és injusta per definició. L’home no té poder per decidir…, o sí, pot saber què està bé o malament… —Va aturar el discurs i escrutà cap a la fosca del confessionari—: Qui li dóna autoritat a ningú per dictaminar el tipus de càstig per al reu?

—L’autoritat. El rei. Déu.

—El rei? Déu?… Ni saben que existim…

—Us haureu de confessar d’una blasfèmia.

—Me’n confesso. No era la meva intenció…

—Molt bé, fill meu, vull dir senyor. No creieu que hi ha d’haver algun sistema perquè la societat es defensi contra les malifetes dels individus? No ho veieu així?

—No ho sé. Però no em fio de la justícia humana. Em malfio dels homes.

—Les persones que imparteixen la justícia bé malden per ser equitatives…, segueixen les lleis.

—Les lleis! El gran invent! La salvació per als que treballen per la justícia… Així no han de rumiar cada cas.

—No us entenc.

—La llei és un conjunt d’arbitrarietats reunides en un Codi i consagrades pel costum de cada època. M’enteneu, pare? Cosa de professionals.

—Ara no us he seguit.

—Em malfio dels homes. I els homes han fet la llei, pare.

—Sí. Però els homes de llei són honrats. Hi heu de confiar. Són honrats.

—No us ho cregueu.

—I com ho sabeu amb tanta certesa?

—Sóc jutge, pare.

Silenci. Semblava que aquelles últimes paraules havien acabat d’ensorrar el pobre confessor. Segurament devia estar desitjant arrencar a córrer i demanar auxili, pobre de mi, humil frare franciscà embolicat en una història amb tantes punxes. Don Rafel, de genolls contra la fosca, començava a acceptar que, encara que mai no s’ho hagués imaginat, la seva turpitud l’havia col·locat a l’altra banda de la barrera. Segurament, amb una mica de temps per davant, podria començar a comprendre tota la gent que havia condemnat i castigat al llarg de la seva brillant i fructífera carrera.

—No tinc cap interès a ser jutjat pels homes.

—Per què heu vingut a confessar-vos?

—Perquè vull sentir-me perdonat per l’Elvira, pobrissona.

—La penitència és la continuació lògica del perdó del pecat. Heu de pagar pel vostre crim.

Don Rafel va sentir una onada d’ira. Aquell home no l’entenia ni ho faria mai. Ell només volia, amb aquell esforç d’acceptar la humiliació de la confessió, esborrar el seu deute amb l’Elvira, pobrissona. Però amb la societat no hi volia tractes, perquè la societat ni havia notat a faltar aquella dona.

—Jo em penedeixo d’haver matat una dona i prou. Absoleu-me i feu-ne via.

Més silenci. Es veu que la proposta no satisfeia el confessor.

—A què us dediqueu?

—Jo? Ja us he dit que sóc jutge.

—Però… Exerciu?

—Sí. Em dedico a jutjar els homes.

Es veu que al pobre frare li costava de pair el que estava sentint. Van estar-se uns minuts callats. A don Rafel li va semblar que ja no sentia la pudor d’all que al començament l’havia molestat. Una campana discreta avisava qualsevol cosa a la reduïda comunitat franciscana del Conventet. El frare va sospirar i amb el sospir retornà l’all.

—Vós sou un cínic.

—No. No ho crec. No tinc cap altra alternativa, pare. I m’ho estic passant molt malament. Ja us he dit que em volen perjudicar.

Es va sentir fregadís de passes i el ressò a la nau, de la porta que s’obria i es tancava. Don Rafel, instintivament a la defensiva, es va tombar per veure què passava. Una ombra no gaire precisa es va agenollar matusserament davant d’un banc.

—No heu perdut del tot el sentit de la moral, si us voleu confessar.

—Probablement. Però m’agradaria no tenir cap escrúpol i viure feliç.

—No en devíeu tenir, quan vau matar aquella dona.

—Ja us he dit que va ser sense voler; quan me’n vaig adonar ja era morta. A més, no m’entendreu mai: tinc por, molta por. Molta por, pare.

—Ara que ja està fet?

—No vull que es descobreixi la meva història. No vull que m’atrapin… Fins ara ho he pogut guardar en secret.

—Jo us puc delatar.

—M’heu rebut en confessió.

Don Rafel volia fer entendre a aquell frare obtús que la justícia sempre tenia Déu a la boca; excepte en el moment de prendre decisions, que si no depenien de la digestió pesada de l’oïdor es devien a un codi mecanicista basat en la no correspondència fatal entre culpa i falta. Per què no podia ser que tot s’arrangés amb el perdó de Déu i passa que t’he vist? Però no: la societat té oïdors, jutges, regents, advocats, procuradors…, que són els que diuen bo o dolent. Don Rafel li volia fer entendre tot això però va callar. És que era una filigrana de confessió, que podia durar hores i que venia marcada per una rastellera de silencis. Aquest últim va ser molt llarg. L’ombra asseguda al banc va tossir i don Rafel va tornar a parlar:

—Ara només procuro perquè no m’enxampin, perquè no m’assenyalin…, i perquè ella em perdoni…

—Us és possible escapar a la justícia humana… Però no podeu rebre el perdó d’aquella dona si no repareu la falta.

Reparar la falta? Don Rafel sabia, com a professional del tema, que per a la justícia només hi ha pecat en la mesura que se sap que existeix. O millor, el pecat existeix si es descobreix. Per a la justícia, el crim perfecte no és pecat. I només la mala consciència individual pot induir l’individu a descobrir-se davant de la justícia per rebre canya.

—Si m’envien a la forca… —va saltar de sobte, irritat—, ressuscitarà, l’Elvira? Si em converteixo en la riota de la gent, hauré reparat res?

Van tornar a callar. Tant, que se sentia el repiqueteig de la pluja a les lloses del claustre. Don Rafel va tornar a la càrrega:

—Poseu-me una penitència ben rigorosa, pare, però que no atempti el meu honor i la meva vida.

—Ho hauria de consultar. Jo no… En aquests casos…

—Tinc pressa, pare. Molta pressa. Poseu-me una penitència.

—Molt bé… —El frare va agafar embranzida—: En penitència, fill meu, us lliurareu a la justícia per tal que la vostra falta tingui la reparació deguda en aquest món. Ego te absolvo a peccatis tuis. In nomine Patris, et Filii et Spiritu Sancti. Amen.

Però don Rafel ja estava travessant la nau a grans gambades, profundament adolorit i molest amb aquell frare del carall que era incapaç d’entendre’l. Quan va sortir al claustre, alliberat ja de l’alè d’all, l’ombra que s’havia estat esperant agenollada a la capella s’aixecà silenciosament.

En aquella hora, a can Massó, una histèrica i esgotadíssima donya Marianna acabava de descobrir el sobre amb la carta del seu marit. Abans havia remenat per tota la casa i el jardí, estranyadíssima per l’absència inexplicable del seu home. Ja ho deia, ella, que el veia estrany. I si no es trobava bé? I si havia caigut malalt en un racó oblidat de la casa? Però la carta, que era per aclarir les coses, les hi va acabar d’embullar. Se la va carregar l’Hipòlit, que seguint les ordres de l’amo no havia obert boca durant tota la recerca. I donya Marianna, feta un sac de nervis, es va disposar a esperar a migdia com li recomanava la carta. El boig d’en Rafel li havia espatllat el Ninou. I si feia enganxar i l’anava a buscar a Sarrià?

Emperò donya Marianna no va fer res. Qui sí que estava intentant fer-se passar el fred a dins del seu vehicle era el Nando Sorts. Amb un esguard inexpressiu mirava cap al camí de Barcelona intentant no pensar en res i esperant veure arribar el landó de sa senyoria. Els seus dos silenciosos testimonis, tan enfredorits com ell, s’havien estimat més entomar la pluja per estirar les cames. En aquella hora, els voltants del cementiri de Sarrià, solitaris, estaven completament xops de pluja. En Nando Sorts es va fregar els ulls. Li feien mal de tant mirar amb insistència camí enllà i de tant voler no pensar en res. Va sospirar, deprimit. Començava a comprendre que aquell home covard no es presentaria mai a la cita i ell no podria fer mai les paus amb el record del seu amic mort. Llavors, el Nando Sorts es va sentir infinitament trist.

Ja ho sabia, don Rafel, que ho tenia tot perdut… Però no s’imaginava que hom li negaria la pau de l’esperit. En nom de la justícia! I què havia d’entendre-hi, aquell carall de franciscà! Va respirar l’aire impregnat de l’olor de les lloses xopes. Així que va sortir del Conventet es va topar amb aquell home: l’estaven esperant.

—Feu el favor, senyoria. Don Jerónimo no vol que us allunyeu gaire de Barcelona. Us espera per resoldre una urgència.

Don Rafel es va tombar. De dins del Conventet eixia un altre home silenciós. Era un dels esbirros del Cascal dos Setúbais e Terror dos Regentes. Havia començat la caça.

—Com sabíeu que era aquí? —va fer, prement el maletí, com si això el protegís.

—Us hem seguit, senyoria. —To quasi d’excusa per haver de contestar una cosa tan òbvia. És a dir, que no li quedava ni la fugida en solitari.

Es va fer la quietud i tot s’omplí del petarrelleig de la pluja contra la pedra. Don Rafel no es va molestar ni a posar-se a aixopluc. En silenci, i amb aquella mica de dignitat que li restava, va començar a baixar la rampa que els conduïa fora del recinte. En comptes del seu, hi havia un cotxe més lleuger. S’hi va ficar sense fer preguntes inútils i va deixar, fins i tot, que els esbirros malcarats tanquessin la porta per fora. Per uns moments li va semblar que estava engabiat en un taüt de formes rares. El cotxe començà a bellugar-se i per la finestreta va veure com els homes del Setúbal rebien impertèrrits la mullena dalt dels cavalls que el seguien. Ni amb ell, no volien estar-se. Però quedava clar que sa senyoria era un presoner particular de don Jerónimo. Tenia sentit, ara, provar d’indisposar-lo contra l’advocat Terradelles?

Els vidres entelats i les gotetes enganxades feien difícil contemplar l’exterior del vehicle. Feia estona que viatjaven i don Rafel estava recollit, amb el rostre cobert per les mans, maldant per posar en ordre l’impossible. Quan enretirà les mans va somriure tristament, pensant que encara no estava tan espantat com es pensava que ho hauria d’estar… Obrí el maletí. A més d’uns quants documents, hi havia un bossot amb monedes d’or i l’estoig amb les dues Belleviste. L’obrí. Que boniques. Mentre en carregava una, es va recordar del ximplet aquell que el devia estar esperant, fastiguejat de fred i d’avorriment, al cementiri de Sarrià. Va somriure satisfet per aquella visió. Pensà en el Setúbal i el Terradelles i el somriure es va mantenir. Estranyament, no li tremolava el pols. Va empunyar la pistola. A través dels vidres no distingia absolutament res. Suposava que devien haver passat Sarrià i devien ser a les envistes de Sant Gervasi. No li quedava gaire temps. Va sospirar i tancà els ulls. Com si es tractés d’una glopada, començà a sentir tota la fressa del dia: el grinyol de les rodes del cotxe, el clapoteig enfangat del cavall, trossos de conversa i rialles dels homes del Setúbal… No va sentir cap ocell però sí, en canvi, la pluja contra el sostre del taüt. Tornà a sospirar. Aleshores se li va acudir de pensar en les seves estrelles estimades: les fidels Plèiades, fugitives eternes, el caçador impertorbable, Orió, rei dels cels, i la mandrosa Andròmeda, ajaguda indolentment, una mica cap a ponent d’aquell cel fred d’hivern, Andròmeda esvelta i prima; i al seu pubis misteriós, un núvol llunyà i desconegut… Andròmeda, Ariadna, Eurídice, Gaietana, Elvira, les seves dones, les seves estrelles sempre presents… Que jo no ho volia fer, Eurídice pobrissona meva… Com que les llàgrimes li venien als ulls i ell no volia plorar, es va apuntar al pit, a l’alçada que intuïa que la destrucció havia de ser més efectiva i no va pensar un bel morire tutta una vita onora, potser perquè no hi ha belsmorires que valguin. Don Rafel es va regalar dos, tres, quatre segons de vida durant els quals es va concentrar en la fressa de la pluja, persistent i remorosa… I disparà. L’espasme brutal li va fer saltar la perruca i el tricorni. Don Rafel Massó i Pujades, regent civil de la Reial Audiència de Barcelona, des de la remor de la pluja, passà a comprendre de cop i volta el significat estricte del silenci.

M., 1986-1990