2

A primera hora del dissabte, dia dels Sants Innocents, el Nando Sorts, tinent de l’exèrcit de sa majestat, amb la mirada clavada a l’horitzó, intentava salvar les distàncies miraculosament i esperava que després de qualsevol revolt aparegués a l’horitzó la mola estranya de Montserrat, que això voldria dir que faltaven menys llegües. Però no podia demanar més esforç a la pobra bèstia. Oh, merda, merda, merda; jo parlant-li de Novalis i ell a la presó, Déu meu! Se sentia estúpid i sobretot inútil. És clar que així que fos a Barcelona mouria cel i terra, es presentaria com a testimoni i bellugaria fins als fonaments l’edifici de l’Audiència. Si hi arribava a temps. Oh, quina merda!

Feia uns minuts que havia començat a girar-se un fredíssim vent del nord, que no l’ajudava gaire a progressar i a sobre li tallava les mans i la cara. Va pensar on punyetes havia entaforat els guants però per no haver d’aturar-se i regirar la motxilla es va estimar més que els fuets gelats del cerç l’anessin ferint com una navalla d’afaitar. I encara bo que no plovia. Amb un mocador brut i mig estripat es va eixugar la suor del front abans que el cerç no la gelés. I per donar-se ànims va pensar en l’Andreu en qualsevol presó podrida i sense ningú que li pogués donar un cop de mà. Es va tornar a eixugar el front amb el mocadoret de randes i va pensar com és que feia tanta calor dins de la basílica del Pi. A donya Marianna la reconfortava cosa de no dir l’olor de cera cremada; la feia sentir-se com a casa. Però aquell devessall d’espelmes enceses a l’altar de sant Lleonard, a la tomba del venerat i encara no beat (i no sé què esperen) Josep Oriol i Bogunyà, li provocaven fogots. Tornà a eixugar-se el front, disposada a participar a la missa de nou i a l’última sabatina de l’any i del segle que havia congregat una munió d’ànimes devotes deleroses de poder complir amb aquell petit homenatge a la Mare de Déu, Senyora dels Cels, al qual, pel que feia a donya Marianna, no havia faltat durant tres anys seguits, fins i tot quan a l’estiu es traslladaven a Santa Coloma. Ella sabia que, fet i fet, havia acumulat un bon tou d’indulgències plenàries i pel sol fet de ser membre de la Confraria de la Sang, dotzenes d’indulgències parcials que ella aplicava fervorosament a la intenció de les ànimes del Purgatori. Mossèn Prats va accedir a l’altar de sant Lleonard precedit per dos escolanets riallers i les ànimes piadoses es van disposar a oir missa amb unció. A fora, plovia com cada dia i, a la vora d’Igualada, el cerç geladíssim començava a anar acompanyat d’unes gotes menudes que es clavaven a la carn de genet i cavall com si els estiguessin enforquillant. El Nando Sorts, desesperat, va blasfemar.

Don Rafel havia passat un matí tranquil a l’Audiència. Però tot ell estava neguitós per dintre. Aquella història trista li havia fet més palès el record de la pobrissona Elvira, que jo no volia fer-ho, creu-me, que va ser sense voler, tot i que t’ho mereixies, puta a la meva esquena, qui s’ho podia imaginar. Però jo no volia fer-ho. Don Rafel havia viscut, d’ençà d’aquella nit desgraciada, en un estat permanent de neguit. És clar que se’n va sortir prou bé; però havia de carregar una mort a la seva consciència. O no: probablement allò que el desesperava més era la possibilitat que algú arribés a descobrir l’accident, molt més que no la mateixa mort de l’Elvira pobrissona, perquè amb això sí que ja no s’hi podia fer res. Per això, quan a aquell desgraciat estúpid de Perramon se li havia descobert que posseïa la descripció d’aquella nit d’horror per boca del Ciset del dimoni, el món li havia caigut a sobre. Va fer anar el secretari Rovira a Mura, que li va certificar la mort de l’antic jardiner de sa senyoria, senyoria, i la seva dona es veu que s’havia mort uns dies abans, senyoria. I don Rafel se’n va alegrar: s’havia acabat aquella sagnia que suposava el silenci del Ciset i va pensar que la mort de vegades sap el que fa. No li quedava més remei que fer callar aquell Perramon misteriós, tot i que el fet que don Jerónimo Cascal de los Rosales estigués informat del contingut dels papers tampoc no l’acabava de deixar tranquil. Però el cap de la Policia havia rebut també la recompensa pel seu silenci i havia col·laborat activíssimament en la resolució del cas Perramon. Oh, qui pogués tornar enrere, arribar a aquella nit execrable en què va descobrir les seves banyes i provar d’actuar d’una altra manera: per exemple, foragitant a xurriacades la puta fastigosa del seu niu d’amor; o reptant a un duel aquells dos joves llibertins; o simplement no havent-hi anat, qui em manava passar pel niu d’amor, recer de galanies, etcètera, si constava que era a Santa Coloma? I mentre don Rafel es desesperava adequadament, anava despatxant les poques diligències que arribaven fins al seu despatx: que sí, que rebria l’uixer major perquè li expliqués d’una vegada quin era el motiu del malcontentament dels uixers de la planta baixa de l’Audiència. I l’oïdor primer de la Sala del Crim, que s’exclamava perquè encara no havien substituït l’algutzir major malalt. I don Rafel: però don Prudencio, tot vol el seu temps. I don Prudencio Zapata amenaçava que si no hi ha algutzir major no hi ha judicis i don Rafel, fet una fera, cosa estranya en ell perquè normalment jugava a la puta i la Ramoneta, li va dir destil·lant verí que si s’assabentava que es deixava de celebrar una vista a la Sala Tercera, don Marcel·lí Carbó, oïdor segon, passaria ipso facto a oïdor primer i don Prudencio va haver d’abandonar el despatx del Regent empassant-se el foc que treia pels queixals perquè de cap manera un desgraciat com el Carbó havia de passar-li al davant en l’escalafó. I don Rafel, un cop sol, va pensar quin personal. I l’Elvira pobrissona, que ara la veia rient davant seu i llançant-li una mirada plena de retrets. Que jo no vaig fer-ho a posta, Elvireta meva. I només pensar que a la tarda tindria el retrat de donya Gaietana, la fesomia de l’Elvira es va esborrar una mica. Va ser llavors quan els copets a la porta anunciaven l’entrada de l’uixer que anunciava la visita de l’advocat Terradelles que anunciava tempesta. El furóncol al cul del Terradelles acompanyat d’un desconegut.

—Estic encuriosit per saber el motiu d’aquesta agradable visita.

Don Antoni Terradelles es va recompondre la perruca amb un gest molt femení abans d’etzibar, per entremig d’un somriure de cianur, que si sa senyoria no hi tenia inconvenient, estava a punt d’iniciar una causa contra ell. Don Rafel, en comptes de fer-se el boig, va dir i per quin motiu, si es pot saber. Era una manera de facilitar-los les coses.

—Assassinat, senyoria.

Va haver de seure. Es va enfadar, va riure dient i ara quines bestieses, posà els ulls en blanc, tocà l’ase, va tornar a riure, va dir jo?, eh?, jo?, i ho negà tot, definint aquella història com una mentida bruta, i podrida. Els va instar a reconèixer si realment s’havien cregut aquella rastellera de disbarats i li va suar la calba. Va odiar l’Elvireta meva i el somriure gèlid del cabronàs del Terradelles. Fins que va demanar proves.

—Tenim el testament i la confessió del tal Ciset —va mentir l’advocat, acompanyat del somriure bondadós del notari Tutusaus.

—El tinc jo! —va cridar don Rafel.

—O sigui, que existeix —feia caure les paraules com pedres, el notari—. El vaig redactar jo mateix, senyoria. I en dono fe. I en tinc còpia —es va inventar.

—En Ciset va ser jardiner meu, sí. Però tot això són mentides!

Don Rafel va comprendre que havia de canviar de tàctica. Es va permetre uns segons de descans i va treure la capseta de rapè. Cony de mans que li tremolaven. Ho va voler dissimular amb un somriure i va començar a insinuar què volien, què demanaven, què els podia oferir: diners, poder, desigs no acomplerts, don Antoni, o és que mai no heu pensat en la possibilitat d’accedir al càrrec d’oïdor primer de la Sala Primera? Què. Però el rostre de l’advocat no perdia el somriure de verí. Aviat don Rafel es va adonar que el notari estava disposat a fixar quantitats i que el Terradelles es mostrava inflexible en la seva intenció d’iniciar una causa.

—Prohibeixo que s’iniciï cap causa en aquesta Audiència. —Sa senyoria va voler donar-ho per acabat.

—Molt bé —es va aixecar l’advocat davant del disgust del notari—. Recorreré al Capità General.

—Pobre de vós que feu això.

—I tant, que ho penso fer.

L’audiència urgent que don Rafel va sol·licitar de sa excel·lència no es va poder celebrar aquell mateix dissabte: don Pere Caro el citava per al dilluns perquè segons el bitllet de resposta del comandant Cisneros, sa excel·lència estava ocupadíssim resolent assumptes de la Cort. Don Rafel rebregà el bitllet desesperat i va tenir la sensació que el món li queia a sobre. Dos anys vivint amb l’angúnia al cor; dos anys per aconseguir una relativa tranquil·litat d’esperit i, de sobte, un estrany subjecte embolicat amb el crim d’una cantant es presenta amb una inaudita confessió del Ciset: fora el subjecte. Però ara s’adonava que amb això no n’hi havia prou; que mig Barcelona podia conèixer el seu secret. I no saber del cert qui sabia què el situava en una posició d’extraordinària feblesa. Don Rafel va sortir de l’Audiència a migdia sense saber ni de lluny què havia de fer, llevat de caure de genolls davant del Capità General, confessar-li la història i implorar la seva protecció a canvi de la lluna.

L’hora de dinar a can Massó es va convertir en un monòleg de donya Marianna a través del qual comunicava a don Rafel que demà o demà passat a tot estirar, tindrem les últimes proves dels vestits del Tedèum i de la festa de Cap d’Any. O sigui que apunta-t’ho perquè t’hauràs de quedar a emprovar-te els vestits. I recorda que has d’encarregar perruca nova. I també les sabates. I mossèn Prats diu que ja voldria ser a la nostra pell, primera fila amb setial, Rafel! Fins i tot mossèn Prats ens té enveja. Déu faci que no plogui dimarts que ve. I saps que la Rosalia no l’han invitada a cal marquès de Dosrius? Haurà d’anar a la festa de don Pacià Garcia que de cap de les maneres no serà tan vistosa com la nostra. I es pot saber en què penses, Rafel? I ell se la va mirar i no li va dir que pensava en una antiga amant que va assassinar en una nit de mala lluna, ni tampoc no li va dir que el pintor Tobias li estava enllestint un retrat de l’honorable veïna donya Gaietana Renom, baronessa de Xerta, ni li va parlar del malànima del Terradelles i del seu notari obscur que li burxaven el cul amb ganes de perdre’l. Ni va dir res d’un tal Perramon, mort molt a la lleugera perquè tenia informacions que ell creia que ningú més no tenia. No li va dir res de tot això: només es va mirar la seva dona amb ulls perduts i es va empassar, sense gens de gana, una cullerada de macarrons. A fora, al carrer Ample, entomant un plugim finíssim, la dona de la mirada fixa que el dia abans ja repassava el carrer Ample, s’havia arrecerat a la portalada de Sant Francesc i contemplava el Casal dels Massó inexpressivament; per dintre, però, el cap li bullia amb mil pensaments i tenia por.

A mitja tarda, en l’estricta intimitat del seu despatx a casa, don Rafael va desfer el cordill i aplanà la làmina contra la taula. Havia esperat que donya Marianna sortís a tornar visita per donar ordres a l’Hipòlit que no l’amoïnés ningú, que es tancava a treballar. Tornà a passar la mà plana per damunt la làmina i es va aguantar la respiració. Donya Gaietana Renom, baronessa de Xerta, una jove de bellesa extrema, anhelada per molts, de vida sentimental segurament tèrbola però guardada en el secret més profund, casada amb un calçasses impresentable que quasi li doblava l’edat i que era un solidíssim candidat a dur banyes; donya Gaietana Renom, baronessa de Xerta per casament, considerada una de les dones més elegants de la pansida aristocràcia borbònica barcelonina, amb un patrimoni envejable i amb una cua immensa al darrere d’il·lusionats candidats a amants que mai no ho serien; donya Gaietana la inabastable, la llunyana, la màgica, l’enigmàtica, la desitjada, estava oberta de cames, ensenyant els seus secrets a don Rafel i somrient-li amb aquell deix d’innocència que tant trasbalsava sa senyoria. Un parrús abundant. Tirant a ampla de cuixes. Oh, quins pits! Definitius, rotunds, insultants. Mira quin melic. I el rostre estimat. Donya Gaietana la procaç, la barjaula bagassera més puta que les gallines (de què li sonava això?), era damunt de la seva taula, esterrecada i airejant la figa. Ara no se li’n reia, la molt putota, eh? Eh que no se li’n reia, ara que se li oferia tota? Putagaietanameva, que ja no te’n fots de la virolla perquè m’estimes, oi, m’estimes molt i per això te’m dónes, oi? El cor de don Rafel bategava a bon ritme; amb molt poc d’esforç va aconseguir una erecció acceptable, imaginant-se que aquell dibuix al carbó era la dama al natural. Va poder somiar per uns instants que era ella qui l’acaronava amb perseverança mentre li oferia el seu misteri. I va ejacular sobre aquest pensament impossible. Un cop acomplert l’acte litúrgic de possessió, don Rafel Massó, regent civil de la Reial Audiència de Barcelona, es va sentir patèticament feliç.

Després de sopar i d’haver suportat una repassada exhaustiva a l’enveja d’unes altres dues amigues de donya Marianna, i d’haver promès pel més sagrat que quan vinguessin modista i sastre ell hi seria, i d’haver decidit que el to de la perruca nova havia de ser blavós i no grogós, don Rafel es va adonar, acostant-se al finestral del menjador, que el cel estava serè. Malgrat els morros de donya Marianna que opinava que això sí que és perdre el temps i buscar-se una pulmonia, va fer treure el telescopi a l’Hipòlit i li va ordenar que el plantés al parterre de les begònies.

—Damunt de les flors, senyoria?

—Sí. A veure si així demà les canvia el Romà d’una punyetera vegada.

—Jo ja l’he avisat dos cops, senyoria.

—Doncs demà a primera hora sens falta, avisa’l per tercera vegada. Hi vull crisantems, que ja n’és l’època. Begònies al desembre! Aquest Romà…

—Sí, senyoria.

L’Hipòlit s’allunyà amb la resplendor del seu quinqué i don Rafel es va quedar sol, ell i el cel. L’angúnia era més profunda perquè li feia l’efecte que d’ençà d’uns dies vivia només amb l’afany de tapar forats de la seva biografia; però que així que en tapava un se n’obria un altre d’inesperat. Calia arribar al Capità General abans que no ho fes en Terradelles: ell i les seves perilloses acusacions podien ser la perdició. Es va imaginar confessant-se davant de don Pere. Hi tiraria terra a sobre? A canvi de què? O consideraria que ja havia arribat l’hora d’esclafar-lo com a una formiga? El que no podia fer era quedar-se quiet. Demà a primera hora, va pensar. Sospirà i llambregà el cel a ull nu. Orió, el fantàstic caçador, dominava un bon tros de cel fosc. Encara no havia abastat les Plèiades, les pobres víctimes eternament perseguides. Entre totes dues constel·lacions, les banyes del Taure semblava que interposessin una barrera. I don Rafel no es veia ell escrit al cel, perquè no se sabia interpretar: ell com a caçador sanguinari i les víctimes uns graus més enllà… Perquè les víctimes al cel es deien Maia i Taígete, Alciona, Celeno i Electra, Astèrope i Mèrope, i eren filles de Plèione i Atlas i Orió se n’havia enamorat… En canvi ell només sospirava per la seva dolça Gaietana, tan llunyana com Astèrope. Era impossible que don Rafel es pogués llegir al cel. Com també era impossible que en aquella nit dels Sants Innocents, molt a prop de l’any del Senyor de mil vuit-cents que segons uns pocs tancava el segle i segons la immensa majoria n’obria un de nou, ara que apuntava el telescopi cap a Aldebaran i les Híades, veiés l’erràtic, llunyà, fred i fosc Plutó, acompanyat de la seva absurdament voluminosa lluna Caront, que travessava les Híades amb el seu pas lentíssim, secular i invisible… Plutó i Caront, ballant feixugament un rondó inoïble, l’un al voltant de l’altre. Era impossible que don Rafel sabés que Plutó i Caront rondaven pel cel del seu jardí. Com li és impossible a l’home d’adonar-se de l’arribada de la pròpia mort.

Va fer petar la llengua amb satisfacció així que l’ataronjada Aldebaran se li va situar al mig del camp. Un parell d’Híades (Eudora?, Esilé?), entraven en camp, però el que volia don Rafel era centrar-se en l’Alfa Tauris de color taronja. Don Jacint Dalmases havia assegurat que era doble i ell, amb fermesa i dignitat, ho havia desmentit en un article de prosa florida aparegut al Brusi ara feia cinc o sis anys. Efectivament: de doble, res. Va sentir fred i pensà que d’un moment a l’altre donya Marianna el faria cridar perquè no se li refredés abans de la maleïda festa i encetaria de nou el seu atac personal. (Que no m’escoltes, Rafel? Però en què penses? Que no et fa il·lusió, la festa? No ho sé, et veig desmenjat. Que no et trobes bé? Fa uns quants dies que sembla que no hi siguis, Rafel). Va deixar d’observar Aldebaran (però segur segur que de doble res; les coses com siguin) i es fregà els ulls. Li va retornar tota l’angúnia. Picà a terra per fer-se passar el fred dels peus i, sense saber-ho, atapeí més els nou pams de terra que cobrien el cos podrit de l’Elvira pobrissona, jo no ho volia fer, i a l’altre cantó de la tàpia del jardí, al carrer Ample, l’estranya dona de mirada fixa havia desistit de fer tombs amunt i avall del carrer i se n’havia anat amb pas decidit cap al Raval, més enllà de la Rambla. Segurament no se sabia entretenir amb les estrelles.

I el Nando Sorts tampoc no feia cabal de les estrelles i trotava en plena nit, rebentant el cavall i destrossant-se el cul, la mola del monestir de Pedralbes a la seva esquerra, i avançant malgrat el fred, sempre amb el perill d’estavellar-se, ell i muntura, contra la fosca.