9

Barcelona va deixar passar, després d’aquell vint-i-vuit de novembre, uns quants dies sense pluja. Va fer escombrar el cel que tenia al damunt i el sol, ja molt debilitat en aquell moment de l’any, va poder tornar a campar-la, a estendre els seus raigs fins als racons més difícils i a convertir el fang etern dels carrers en petites escultures sòlides, ara del fons d’un toll o també de les roderes d’un carro marcades al mig del pas. La gent va tornar a sortir al carrer, meravellada de tanta bonança, i d’un barri a l’altre s’anaven estenent els sons alegres dels cops de mall del ferrer de tall de la Portaferrissa o del terrissaire del costat de Sant Sever. El carrer de la Formatgeria recuperava les seves flaires i el de la Vidrieria els drings habituals. Al dels Sombrerers i dels Flassaders les converses tornaven a fer més atapeïda l’estretor del carrer, i el silenci amb què s’havia revestit durant la pluja el senyorial i fossilitzat carrer de Montcada era trencat pel grinyol dels carros i la xerrameca dels vianants amb ganes de gresca. Barcelona estava recuperant el seu aire, com si tota activitat hagués estat aturada durant les setmanes de pluja i ara tothom volgués recuperar els dies d’immobilitat forçada.

Amb la bonança va venir el fred. Semblava que s’hagués estat esperant pacientment que acabessin els xàfecs de tardor per instal·lar-s’hi ell. La gent va començar a treure peces d’abric d’arques i baguls i, sense adonar-se’n, començaven a caminar una mica encorbats, com si això fos una garantia contra el fred. I la vida va continuar el seu ritme normal: mercaderies al port, pagesos entrant i sortint de Barcelona, els dependents dels magatzems de gra empaitant les rates i atenent les comandes, les fàbriques d’indianes preparant la tela per a l’estiu, els captaires tornant als seus indrets preferits, a les entrades de les esglésies o davant de cal fideuer Roca de Petritxol, que és bona plaça; els advocats i procuradors inventant plets i els metges matant malalts perquè els havia arribat la seva hora. I el rosari de mil campanes de la ciutat elevant les seves oracions a Déu i els advertiments horaris i litúrgics als mortals. I el canonge Pujals, al toc de la Tomasa de la Seu (tres tocs, silenci, dos tocs, silenci, tres tocs, enterrament d’una dona), satisfet perquè per fi havia aconseguit una distribució plausible dels seients i setials per al dia del Gran Tedèum del canvi de segle. Distribució plausible que no volia dir que hagués satisfet tothom, perquè les franciscanes del convent del Raval tenien la mosca al nas; com els oficials de Capitania, que es pensen que he de reservar lloc a tot un exèrcit. I els crits del conseller Dalmau de l’Ajuntament: això sí que li va costar de suportar, com si ell fos el culpable que la nau de la Catedral no donés per a més. I ja ho sé, ja, que un cop acabada la cerimònia tothom es voldrà posar les medalles de la perfecció de l’organització, perquè la gent és així; el senyor bisbe, el primer. I si, Déu no ho vulgui, passa alguna cosa (que el canonge Cascante o el mateix senyor bisbe ensopeguin amb la casulla nova, que caigui una campana, que se’ns acabi l’encens, que no tinguem hòsties per a tothom, o que les arnes se’ns hagin menjat les sotanes de festa dels escolanets i les hàgim de demanar prestades a Santa Maria o, pitjor, al Pi), llavors sí que la gent s’espolsarà les puces de sobre i diran oh, això el canonge Pujals, que n’era el responsable. O sigui que la vida transcorria amb absoluta placidesa. L’Andreu Perramon, més podrit per dintre i florit per fora, havia rebut la notícia, de part del seu activíssim advocat, que no hi havia res a fer. (Però jo no l’he matada). Que no es podien elevar més recursos ni peticions d’indults… (Si és que no m’han de perdonar res! Jo no l’he matada!), perquè les autoritats s’havien mostrat inflexibles. (Pararé boig: jo no he fet res!). I si a sobre hi afegim l’escassa per no dir nul·la col·laboració del defensat. (Aneu-vos-en a pastar fang). O sigui que no passava res a Barcelona. Tot seguia el seu curs, com l’aigua de color de terra que baixava per la riera de Sant Miquel i desembocava a la Rambla, recordant als barcelonins tantes i tantes setmanes de pluja.

Fins que va tornar a ploure. Va ser el dia de Santa Llúcia, que aquell any del Senyor de mil set-cents noranta-nou s’esqueia en divendres. La pluja va tornar com una vella amiga, sense demanar permís, a mitja tarda, quan donya Marianna estava deixant molt clar al seu marit que no i que no, i aquesta és la meva última paraula.

—No sé per què no t’ha de fer goig anar a aquest sopar.

—Perquè a mi, el coronel Cobos, tant se me’n dóna i aquests dies a la Confraria hi ha una feinada. I ja t’havia dit l’Última Paraula!

—Una feinada…

—Sí senyor: una feinada. El que passa és que tu mai no has vist amb bons ulls que Jo Tingui Tanta Influència a la Confraria de la Sang.

—Si em sembla molt bé, Marianna. De debò… —Don Rafel no li sabia dir que considerava perfecta aquella combinació: ell, per raons de professió, enviava gent a la forca i donya Marianna, per motius de devoció, els consolava als darrers instants. Era la combinació rodona. Si no fos que les dones no podien ser a primera fila del consol—. Però no em diguis que no pots distreure unes hores…

—Un altre dia, potser sí. Però dijous que ve…, és impossible, Rafel. I ho saps molt bé.

—Jo no puc deixar d’anar al sopar —va fer ell aixecant-se i anant cap a la balconada—. Cony, ja torna a ploure.

—Doncs vés-hi sol. Jo em dec a la Confraria.

Don Rafel mirava la pluja. El va travessar un calfred desagradable i no es va molestar a contestar res. Amb la pluja li havia retornat el rostre de l’Elvira i amb el rostre aquella por que el corsecava cada cop amb més intensitat. Va fer un esforç per retornar a la discussió. Esbufegà, empipat. Li importava un rave que la seva dona l’acompanyés o no. Al contrari, podia sentir-se més lliure per somiar en senyores alienes. Però l’irritava cosa de no dir que ella el contradigués. Hi acabaria anant sol, això ja ho veia, perquè donya Marianna, en qüestions domèstiques, no solament tenia l’Última sinó l’Única Paraula. I un sopar de comiat del coronel Cobos, per més ajudant de camp que fos de sa excel·lència el Capità General, per més noves destinacions que el portaven a la Cort, per més bons records que calia deixar-li impregnats a la seva obtusa ment militar per quan calgués demanar-li un favor, ella, que tant havia lluitat dins de la Confraria de la Sang, la nit de capella d’un reu, les hores prèvies a una execució, no podia estar per sopars ni per històries. Es devia al mercadeig de la mort.

—I sàpigues que d’aquí a una hora he de ser a la presó.

—Tu? —quasi va riure sa senyoria.

—Visitar els malalts i els empresonats —va recitar—. Cinquena obra de misericòrdia. De vegades penso que de petit no et van ensenyar prou doctrina. —El va assenyalar acusadorament—: I dijous que ve, per més que vulguis impedir-m’ho amb un sopar ben inoportú, Penso Complir amb la Setena Obra de Misericòrdia.

—La setena? —va vacil·lar don Rafel—. Quina és, la setena?

Però donya Marianna, profundament ofesa per aquella ignorància, que sembla un pagà, per l’amor de Déu, havia girat cua i desaparegut per la porta de la sala, camí de la seva cambra, que venia a ser el recorregut habitual per demostrar que se sentia injuriada.

L’escarceller es va rascar la galta mal afaitada i observà el xicot amb la boca oberta, com si anés a dir una cosa i no gosés. Va tancar la tarja de la porta de la cel·la i s’allunyà corredor fosc enllà, acompanyat de la llum vacil·lant de l’espelma. Feia molts anys que feia aquella feina i tant tocar la mort de la vora l’havia tornat sensible a moltes coses de la vida, ell que era un vell gastat i amb poca salut. Però és que la vida era, segurament amb l’amor, el més estrany dels anhels humans. I l’odi. L’odi també costava de copsar. Amb la seva filosofia de paper d’estrassa es feia creus de veure com hi havia vells malalts i cansats que s’esforçaven obsessivament per morir-se d’una vegada però no ho aconseguien i continuaven vivint malgrat tot. Al costat d’aquests contumaços de la mort, admirava molts dels seus estadants de la presó que, tot i que portaven una vida de rata, no feien el gest de renunciar; s’estimaven més aquella vida purulenta, gastada, podrida i desfeta de la presó que no la mort que tot ho remeia. Però allò que l’impressionava més eren casos com el d’aquell xicot… Gent plena de vida que, per decisió superior, es convertien d’un dia per l’altre en mort perpètua, immobilitat i podridura. L’escarceller va arribar al racó on gastava la major part de les seves hores, on tenia la seva taula i on feia els àpats esforçant-se contínuament per no pensar a fons, perquè és molt dur haver de suportar una vida tan fastigosa.

Aquell dia de Santa Llúcia patrona dels cecs, se li havia acudit preguntar al Perramon a veure, a veure: però tu la vas matar o què?, i l’Andreu, en comptes de contestar, va vomitar el nap bullit que s’estava menjant, tot sobre el plat, quin fàstic, i mentre s’eixugava els llavis amb la màniga de la brusa se’l va mirar d’un cony de manera que l’escarceller va desitjar no haver fet mai aquella pregunta.

Per això, quan el rodonet, caravermell, panxacontent Consiliari Perpetu de la Confraria de la Sang de la Parròquia del Pi, mossèn Pere Xicart, va ser portat als seus dominis, l’home va tenir un esglai. Perquè ell s’assabentava sempre de la sort dels seus hostes de manera indirecta: si ningú no s’interessava mai més pel pres és que s’havia de podrir entre aquelles parets fins que la mort es dignés fer-li el favor. Si es presentava l’oficial de guàrdia, és que es tractava d’un alliberament; però si venia el rodonet, panxacontent, caravermell mossèn Xicart és que darrere seu irromprien les fures de la Confraria de la Sang. Mala peça al teler. Algun fuster o altre devia estar preparant el cadafal al pla de Santa Maria.

El que no podia saber l’escarceller era que el Consiliari Perpetu de la Confraria de la Sang, mossèn Pere Xicart, havia hagut de lluitar com un tigre contra la mateixa esposa del regent civil, que Déu guardi ben lluny de nosaltres. Es veu que la senyora s’havia encaparrat, portada per una mal entesa devoció, a assumir el paper reservat als homes, en el moment culminant de l’assistència al condemnat, que és una cosa que, encara que l’hagis feta molt, sempre impressiona, no és per dir-ho. A banda que l’oferiment d’assistència espiritual estava reservat preceptivament al Consiliari i punt (Acta quarta del segon Cos del Reglament de la Confraria). Donya Marianna, un dels anhels ocults de la qual era poder tocar de prop carn de forca, s’havia hagut d’acontentar amb una promesa vaga de reforma dels estatuts per a més endavant, tal com li havia donat paraula feia pocs dies el mateix president de la Confraria. I com que al final havia desistit de recórrer a la influència del seu marit, li va ser reconegut el privilegi de formar al capdavant de la processó el dia de l’ajusticiament, per més dona que fos. Que Déu n’hi do, tu. I qui no es dóna per pagat és perquè no vol, més encara si comptem que donya Marianna tenia enllestit el nou tipus d’hàbit per a les dones que treia la creu del braç i la posava al pit, i estic segura que els homes ens imitaran aviat, us imagineu trenta confrares a la processó, tots amb la creu vermella al pit, quin espectacle.

L’escarceller va portar el grassonet capellà fins a la cel·la i es quedà palplantat al costat de la porta, com si li fes cosa deixar l’Andreu sol amb aquell voltor amb cara de bon jan.

—Resignació, fill meu. El que hem de fer és posar-nos en mans de l’Altíssim perquè encara som a temps de salvar la nostra ànima. —I li va posar la mà damunt de l’espatlla. L’Andreu no es va molestar a aixecar-se.

—Jo no l’he matada. Vull veure el meu pare… Per què no he pogut veure el meu pare?

—Ara és l’hora de pensar en l’ordenació dels teus assumptes espirituals, fill meu.

—Aneu-vos-en a la merda.

—Com dius, fill meu?

—He dit que us n’aneu a la merda. Jo només vull algú que em salvi.

I vet aquí que, mentre dins la cel·la es duia a terme aquesta edificant conversa i l’escarceller, emparat per la fosca, muntava guàrdia davant de la porta podrida, una claror sobtada rere la qual esbufegava mossèn Joan Terricabres (capellà titular de la presó de la plaça del Blat, deu anys al càrrec, cinquanta-set condemnats en el seu expedient, només sis que se li havien resistit i aquest Perramon que s’està posant massa tossut per al meu gust) va il·luminar aquell racó humit i sempre fosc. Mossèn Joan Terricabres arrossegava una justíssima fúria bíblica i no ho podia dissimular ni davant d’aquell miserable escarceller.

—És mossèn Xicart de la Confraria? —assenyalava la porta de la cel·la de l’Andreu.

—Sí, mossèn.

—Per què l’has deixat entrar?

—Mossèn… Jo què sabia… Si té el permís de l’alcaid…

—Oh, l’alcaid, l’alcaid… Aquest rai, perquè ell va a la seva.

—Jo què sabia, mossèn…

—Tu què sabies? Qui és el capellà de la presó? Qui és l’encarregat de l’assistència espiritual entre aquestes quatre parets? Eh?

Mossèn Terricabres va fer un esforç per calmar-se perquè tampoc no tenia gaire sentit desfogar-se davant d’aquella mena d’inutilitat que era l’escarceller. Va tornar a assenyalar la porta i a somriure ferotgement:

—Mossèn Xicart? —repetí.

—Sí, mossèn.

—Pebrots. Ara ja ni es dignen a avisar. Ara ja es deuen pensar que són els amos de la presó… —S’anava escalfant amb el seu propi discurs—: Si ningú no els para els peus…

Mossèn Terricabres es va fixar en la cara inexpressiva de l’escarceller i va pensar a tu què t’explico. Féu mitja volta d’una revolada i s’endugué corredor enllà la llum, la indignació i els renecs provocats per aquella invasió de competències i l’escarceller va tornar al seu lloc davant de la porta. No va voler reconèixer, ni de lluny, que això que aviat hi hagués una nit de capella li havia arribat a l’ànima i una mica als ulls. Si no eren dues nits, perquè havia sentit dir als guàrdies que l’holandès de les putes, el Hans, que li deien, també ho té molt cardat, es veu.

Sentí un sorollet a la porta. L’espiell central es va obrir. L’Andreu va veure-hi claror; però en comptes dels ulls cansats de l’escarceller, es va trobar amb una mirada inquieta, desconeguda.

—No es veu res —va sentir que deia una veu aguda i queixosa.

Els ulls es van apartar i l’espiell es tancà amb un cop sec. Sentí el soroll de la clau al pany i l’escarceller va passar amb el seu llum vacil·lant fins a la porta de barrots.

—Ho sento, noi —féu. I es va enretirar a un costat, alçant l’espelma i introduint-la entre els barrots per tal d’il·luminar el presoner. Aquest es va aixecar i parpellejà esperançat. A l’altra banda dels barrots, dues senyores vestides amb roba fosca el van mirar durant uns segons amb tanta intensitat que se’ls obria la boca.

—És jove… —va mormolar l’una, sense apartar la vista de l’Andreu.

—Sí. Joveníssim —xiuxiuejà l’altra, empassant saliva.

L’Andreu les va observar, llambregà cap a l’escarceller i quan estava a punt de preguntar si aquestes senyores em vénen a ajudar, l’escarceller va enretirar el braç amb l’espelma.

—Ja n’hi ha prou, senyores. No podem estar-nos-hi més estona.

Tancà la porta de fusta sense més explicacions. Les dues dones es van quedar immòbils, respirant amb un cert anhel. Donya Marianna va deixar que aquella pudor feta d’humitat, foscor, brutícia, cera mal cremada, misèria, rates, palla podrida, suor i pixums, semen derrotat, saliva, por i fred, l’anés penetrant. De primer, en traspassar el corredor, s’havia hagut d’agafar a donya Rosalia perquè el tuf agre era tan fort que li feia venir basques. Però s’hi havia habituat, com s’hi avesava sempre que feia aquelles visites als condemnats. I per res del món no volia mostrar debilitat davant de donya Rosalia. Què pensaria. Què diria. A poc a poc havia fet seva aquella ferum i ara, ja amb la porta de la cel·la tancada, es deixava amarar de tanta misèria, Senyor Déu meu, fent unes bocades més enèrgiques mentre al cap guardava la imatge d’aquell jove joveníssim, ben format, ple de vida, que d’aquí a vuit dies, Mare Santa, serà més mort que una pedra, pobra criatura. Quan va tenir la certesa d’haver retingut aquella terrible imatge que tant la podia ajudar en les seves oracions, donya Marianna que, com a superiora jeràrquica era la que duia la iniciativa, va furgar a la seva bosseta i en va treure una moneda.

—Té. Te l’has guanyada —va dir secament, posant-la a la mà parada del vell.

—Gràcies, senyora.

—Ara, l’alemany.

—És holandès, senyora.

—Doncs el que sigui. Es diu Hans, oi?

—Sí, senyora. Però no el podeu veure. És desagradable.

Donya Marianna va tornar a obrir la bosseta. Ara, dues monedes de cop. L’escarceller va trobar que allò ja era motiu de reflexió i ella ho va notar.

—Per què és desagradable?

—Sembla un…, un animal salvatge. Està molt brut. Va despullat…

El calfred que va recórrer l’espinada de les dues dames no el van sentir més que elles, cadascuna el seu. Donya Rosalia es va limitar a afegir dues monedes a la mà pensarosa de l’escarceller.

—Molt bé, senyores… És per aquí.

Van passar tot el corredor fins a un angle també tot fosc. Repetí l’operació de portes i espelmes i les dames de la Confraria de la Sang van contemplar un bolic de carn i llargs cabells rossos, el famós Hans, que quan es va adonar de la naturalesa de la visita es va obrir de cames per mostrar, amb orgull, alguna cosa que pogués ofendre, mentre en un holandès indesxifrable fins i tot per a ell deia filles de puta, si voleu us frego els conys amb la fava, si és que encara se m’aixeca. I quan es va començar a tocar per passar la declaració de principis a la pràctica, l’escarceller va pensar que d’allò, tu, que després em donarà la nit amb els seus crits, i va enretirar l’espelma. Les dues dones, palplantades al corredor, van trigar una estona a recuperar la respiració normal. Els ulls els brillaven intensament amb la poca llum de l’espelma.

—Si feu el favor, senyores…

Elles el van seguir sense piular, un si és no és marejades. A donya Marianna se li barrejaven els gestos obscens de l’estranger amb la mirada perduda del jove que semblava més educadet, pobre, i va considerar que sí, que realment és així; complir amb les obres de misericòrdia, com demana la Santa Mare Església, pot arribar a ser així de duríssim. Alabat sia Déu.

Havia estat una migdiada decebedora; ni donya Gaietana havia consentit a passar per la cambra i alleugerir-se de roba davant l’impacient telescopi de sa senyoria, ni el rostre de l’Elvira (ara plorós, ara somrient, ara ulls esbatanats i atemorits) va deixar d’encalçar don Rafel, que ja tenia instal·lat al fons del cor un rosec que començava a menjar-se’l. Don Rafel s’havia acomodat a la seva taula, amb molt poques ganes de fer res, disposat a passar una nova tarda avorrida, Elvireta si et tenia. Mirà cap al seu retrat i va somriure tristament. Era bo, estava ben fet; en Tremulles era un gran pintor; però el don Rafel autoritari i arrogant de la tela, amb aquella punta d’ironia als ulls…, cada vegada estava més llunyà. Ell era un home amb poder, amb influències, ric, envejat. Però tenia els peus de fang: perquè l’exercici del poder li va crear des del primer dia una rastellera d’enemics que s’amagaven rere els somriures i reverències dels llargs corredors de l’Audiència. I ell, amb el menyspreu arrogant amb què el ric de nou es mira els pobres que ho són com ho era ell el dia abans, va contribuir a fer més sòlides aquestes rancúnies. I com sempre, l’amenaça que el Capità General es decidís a treure-se’l de sobre, que diu que diu que té molt d’interès que jo no el sobrevisqui en el càrrec. Ara bé, tot això no era res si ho comparava amb la nova basarda. Don Rafel respirava atemorit, de feia uns dies, pensant quan, Déu meu, quan penjaran d’una vegada aquest Perramon i així podré provar de tornar a viure tranquil. I aquest pensament no l’abandonava des de feia un temps i s’anava convertint en un corcó obsessiu que amenaçava amb desbancar la seva dolça dèria per la inaccessible donya Gaietana. I en el fons, també pensava quin dia el Setúbal desapareixerà de la meva vida. Quin neguit que és viure, senyor.

Don Rafel va sospirar i obrí el Tractat bàsic d’auscultació celeste de Dalmases. Se li va obrir per les pàgines on parlava de la constel·lació d’Orió. Feia dies que no abandonava aquest llibre perquè les últimes nits de cel serè les havia passades al jardí, al costat del parterre florit, interrogant el cel com si fos donya Gaietana, la meva estimada, passejant per les pobres Plèiades, les perseguides, i pel Taure, que les defensava. Havia perdut molta estona escrutant l’orgullosa Aldebaran, la cabra, per treure-li algun secret. Havia seguit amb molt d’interès el que Dalmases explicava dels descobriments de Messier, que tot perseguint cometes s’havia trobat amb un objecte rar, immòbil i inexplicable, a la vora de la Zeta Tauris. I que, sense saber ben bé què fer-ne, el va batejar amb el poc poètic nom de M-I. Per a don Rafel, des del seu rudimentari telescopi, aquell objecte estrany, nebulosa ignorada, tenia la forma d’un esquitx o segons com s’ho mirés, d’un cranc. Com era que el cel podia arreplegar tantes i tantes formes i podia confegir tantes llargues històries que només uns quants privilegiats sabien llegir? Don Rafel no tenia una preparació tècnica prou profunda; però les hores d’observació des del parterre de flors del seu jardí li havien deslligat la imaginació i ja sabia veure els asterismes celestials sense cap ajut. És més: era capaç d’enriquir-los amb històries pròpies. Només li faltava veure, als Bessons o a l’Ofiüc, la mirada penetrant de l’Elvira, interrogant-lo amb aquells seus ulls foscos que ell no va acabar d’entendre mai.

Sovint, de les explicacions de Dalmases, li interessava més allò que l’ajudava a fer volar la imaginació. Que a la constel·lació d’Orió es podien arribar a veure cent vint-i-cinc estrelles a ull nu? Ell n’havia vistes cent seixanta. Que Betelgeuse és roja i Rigel i Bellatrix, la guerrera, eren blavoses? Sí. I què? També eren blaves les tres Maries del cinturó del Caçador. El doctor Dalmases deia que Herschel afirmava que Almilan, l’Epsilon Orionis, era una estrella solitària i gegant; però que les dues companyes seves, Mintaka i Alnitak, no eren el que aparentaven: eren dobles. Ell, però, amb el seu aparell, no ho havia pogut comprovar. I tantes coses que ni don Rafel ni el doctor Dalmases ni Herschel ni Messier no sabien, com ara que Orió és un conjunt real, no de perspectiva, a mil tres-cents anys llum del jardí de don Rafel; amb l’excepció d’Ibt-al-jauzà, l’espatlla del gegant, l’Alfa Orionis Betelgeuse, que era una gegant roja variable que s’havia interposat eternament entre el parterre de les begònies resistents del jardí de don Rafel i la resta de la constel·lació. Don Rafel no sabia que Ibt-al-jauzà només era a quatre-cents seixanta anys llum, com qui diu a tocar. Ni que Ambartsumian definiria, segle i mig més tard, l’edat del trapezi de la nebulosa de l’espasa en només quatre-cents mil anys. Tot això li importava un rave a sa senyoria. S’estimava més fer volar la fantasia i imaginar la vida del bell Orió a qui son pare Posidó havia conferit el poder de caminar sobre les aigües. A don Rafel l’atabalava la diversitat de llegendes que explicaven la vida del brau caçador. Però totes eren boniques. Hom diu que Eos, l’aurora, se n’enamorà (quan surt per l’orient, Orió jeu amb l’aurora…) i Àrtemis, gelosa, el va fer matar amb un escorpí. I l’escorpí i el caçador han quedat estampats eternament al cel. Però a don Rafel li agradava més una altra llegenda: Orió, noble i bell caçador, acompanyat del ca Sírius, empaita les Plèiades, les seves víctimes, però és atacat pel Taure. Ell es defensa amb aquella mena de garrot que arrenca de Mi i Ni Orionis cap al nord. Doncs bé: Àrtemis, la germana d’Apol·lo, verge i estricta, eternament jove i deessa de la castedat, Àrtemis la bella i la cruel, s’enamora de l’encant del caçador Orió i Apol·lo, indignat per la feblesa de la seva germana, la invita a jugar a fer punteria amb l’arc i les fletxes. «Veus aquell punt de l’horitzó?», que li diu. «Segur que no l’encertes». I ella apunta, dispara i l’encerta. Era el cap del seu estimat Orió, que mor i puja al cel per sempre. I quin deler, imaginar-se el plor d’Àrtemis en saber que havia matat el seu propi amor! Havia de ser un plor tan sols comparable al d’Orfeu en perdre Eurídice (Che farò senza Euridice!…, cantava Herr Gluck), o al de la desolada Ariadna quan, en despertar de bell matí a la platja s’adona que Teseu ha fugit. Oh, les llegendes d’amor, pensava don Rafel. L’estovaven i no hi podia fer més. I totes li agradaven: perquè encara hi havia més variants per a la dramàtica història d’Orió: una de bonica assegurava que va ser Orió qui va empaitar Àrtemis, la verge eterna, i aquesta, indignada, el va matar amb l’escorpí. Oh, cruel Àrtemis, Gaietana meva, allunyada sempre de mi per la llargària d’un telescopi!

Don Rafel va tancar el llibre tan sobtadament que el sospir que estava fent se li va quedar presoner d’aquelles planes. Que bonic que seria viure en pau, va pensar. Que bonic despertar-se i atendre només al cant dels ocells mentre potser esperes un bon tec. Que bonic dormir a la nit… Que bonic tenir totes les dones del món al teu abast, Gaietana meva. Que bonic no pensar mai més en l’Elvira i el Setúbal. Però la seva vida no estava muntada així. Don Rafel Massó i Pujades, regent civil de la Reial Audiència de Barcelona, rebia honors, molts de diners, enveges, somriures enverinats, comissions, salutacions, peticions d’ajut, pressions superiors que eren ordres, sospites de poder perdre el càrrec que sempre li penjava d’un fil, murmuracions, avorriment (que llargues les tardes sense l’Elvira, ell que sempre havia odiat els jocs de saló), solitud, solitud i solitud. I una mica sentir-se sol. I saber que havia aconseguit amb força traça ser l’home més envejat de Barcelona, però també el més calumniat. I segurament el més odiat després del Capità General. Era una suposició.

Es va aixecar de la cadira amb tot aquell pensament negre rondant-li el cap. «Aquesta nit, la passaré al jardí», va pensar sense tenir en compte el temps que feia. «Tornaré a viatjar pel cel, com ahir i abans-d’ahir». S’acostà a la balconada i enretirà la cortina de gasa. Tornava a ploure i el cel, púdic, es cobria fins al nas amb els llençols dels núvols.

—Merda —va dir sa senyoria.