3

Els designis del Senyor són inescrutables. Com els del malfat. I contra infortuna només s’hi valen els laments perquè tothom sap que quan tens la sort de mala cara és inútil la rebel·lia, com quan es pixa contra el vent o s’escup cap al cel. I si l’infortunat Andreu Perramon va córrer la dissort que va córrer fou només pel fet que el vescomte de Rocabruna dedicava la seva atrafegada existència bàsicament a no fer brot. Aquest jove senyor de la Cort eixuta de Barcelona solia llevar-se a migdia, de mal humor, amb la boca pastosa i el cap poc clar. A aquella hora ja tenia preparat el bany. Al vescomte de Rocabruna li agradava que dels afers del bany se’n fes càrrec l’Agustina, una dona de vora quaranta, molt de bon veure i que no era la criada més antiga de la casa però sí la de més confiança. Què feien el vescomte i l’Agustina tancats al bany empassant vapors durant una hora és cosa que mig Barcelona es preguntava però desconeixia. El que sí que era evident era que el vescomte en sortia fresc, empolainat i a punt per a una nova dura jornada de recerca de l’amor fortuït que, bàsicament, era tot el seu programa de vida. Als seus vint-i-sis anys havia après a la perfecció quin és el comportament humà correcte per moure’s amb agilitat entre la xarxa encreuada de banyes en què consistia la relació existencial de l’aristocràcia pansida de la noble ciutat de Barcelona. Més d’un cop havia hagut d’instruir alguna dona jove, plorosa i desconcertada pel seu cinisme, amb lliçons de l’estil de mireu, senyora: estimar algú està mal fet, tout court i, a més, queda horrorós i la gent de seguida en parla i en fa safareig, m’enteneu?, i el pitjor de tot és que a sobre pateixes. En conclusió, ma chérie: feu la viu-viu, passeu-vos-la bé, vigileu que no us perjudiquin, no exigiu res i no us exigiran res. Ah: i procureu no quedar prenyada. I la dona jove, plorosa i desconcertada, es mocava encara més desconcertada i somicava a veure si amb aquesta manera de pensar val la pena viure i el vescomte se li posava a riure i deia però si precisament així és com val la pena viure, senyora meva estimada, que són quatre dies. I feia una reverència abans de marxar i deixar la jove dona més plorosa, més sola i més desconcertada.

Els designis del malfat són inescrutables. Que vol dir que toca a qui toca. I el malfat va voler que el notari Tutusaus de Feixes, mal dormit i amb el civet de senglar mal paït (el llorer sempre em retorna) i mal viatjat de tornada a Feixes (això no és un camí sinó un camp de cols), neguitós perquè no trobava l’anell del Ciset enlloc (això que jo l’havia… A veure si el malparit del rector; és que no et pots fiar de ningú; però qualsevol ho denuncia, ara…), va disposar-se a fer el viatge a Barcelona per lliurar el document mal lacrat a l’advocat Terradelles tal com disposava el difunt. Perquè ja es complien les condicions exigides pel client, a saber: a) que fos difunt (cosa que havia succeït la mateixa nit del civet, amb pena i sense glòria, sense cap frase lapidària i només amb un trist record per a la Remei, entre tos i tos, davant una Galana indiferent i mal disposada per legítimes raons d’herència) i b) que es complissin els acords testamentaris que impedirien el retorn de ni un sol ral al senyor Rafel Massó de referència (cosa que es va fer amb diligència extremada: les unces —oh, Galana, reputes, com no hi havies caigut!— eren enterrades al roserar en dues caixes farcides de doblonets, duros, mitjos duros, unces i mitges unces, una fortuna, senyor Déu meu, que fa tallar l’alè. I tot aquell monedam va passar a mans eclesials i notarials amb el cadàver encara calent, i té, Galana, això per a tu, per les dallò, per les molèsties o sigui). O sigui que el notari es va disposar a fer el viatge a Barcelona amb els documents a punt, però el fetge li va dir que no: groc com un ciri, pobre notari Tutusaus, la xocolata m’ha reprès, i vet aquí que com que en el moment de l’atac hepàtic tenia davant seu el vescomte de Rocabruna, que era a Feixes perquè ell i només ell en persona podia recollir a cal notari els poders que el constituïen en amo i senyor de mitja muntanya de Sant Llorenç i quaranta masies de la serra de l’Obac per decisió de la seva tieta, la marquesa de Sentmenat àvia, que feia tres mesos que es podria a l’infern, va dir oh, senyor, i jo que havia de baixar urgentment a Barcelona a lliurar un document i el vescomte, eufòric perquè era més ric i contravenint la llei del mínim esforç, va oferir-se per baixar ell el document i el notari no va saber dir-li que no, va fer el compliment de dir quin millor correu pot tenir aquest paquet que el carruatge del vescomte, i es va ficar al llit a covar-la.

El document, que consistia en la confessió del Ciset que inculpava don Rafel Massó de l’assassinat d’una dona jove, bonica, nua i morta, va seguir un camí esbiaixat des del moment que va quedar en mans de l’eixelebrat vescomte de Rocabruna. Va passar la nit en un bordell de Feixes; durant el viatge a Barcelona va conviure amb la roba bruta del vescomte; entomà la pluja a Montcada, on el vescomte va dinar, i durant tres o quatre dies va ser oblidat a la maleta de viatge fins que l’Agustina, quan el senyor anava a prendre el seu bany, l’hi va trobar. Com que l’home no volia maldecaps, se’n va desfer així que va poder i la manera més senzilla va consistir a preguntar a les amistats que havia convocat per festejar el seu increment de patrimoni, qui de vosaltres coneix un tal advocat Terradelles, va, que em faríeu un gran favor, i un jove tímid i mig desconegut, que havia estat tocant la guitarra per distreure’ls, va dir que jo el conec, senyor vescomte, i precisament aquesta nit l’he de veure perquè segur que no es perd el recital de la Desflors al Palau de Dosrius. I el paquet inculpatori va canviar de mans i era el dia de Sant Martí i feia força dies que plovia sobre Barcelona.