11

Un quart de cinc del matí i algun gall despert i fent-ho saber. L’atmosfera, humida i freda. Matinada del vint de desembre de l’any del Senyor de mil set-cents noranta-nou, la nit més llarga de l’any, onze dies abans del canvi d’any i del canvi de centúria. L’Andreu Perramon, mans lligades a l’esquena, parpellejava en sortir al pati com si la foscor ambiental l’enlluernés; era l’aire fresc que feia tants dies que no sentia. Va veure el carruatge i un calfred el va fer estremir. «No plou», va pensar, alleujat, com si això fos un consol; o potser per no pensar en tot el que l’esperava. Alçà el cap i va veure algunes estrelles. Què havia de saber ell, que aquella que brillava tant era Betelgeuse, al tòrax del sanguinari caçador! Què havia d’endevinar ell que estava vivint sota el signe d’Orió! Ell només aixecava el cap i veia molts de núvols i estrelles com punxes. «No plou», va tornar a mastegar, incrèdul, després d’examinar el cel.

Al pati de la presó, la gent s’endevinava més pel fregadís del corretjam metàl·lic dels soldats que no per cap altra cosa. Al mig del pati un parell de sorges aguantaven unes torxes que feien més tètrica l’escena.

—No plou. —Ara ho va dir en veu alta.

—Digues, fill meu? —s’hi abraonà, delerós, el consiliari major de la Confraria de la Sang, davant de la mirada de menyspreu de mossèn Terricabres que, com era preceptiu, havia de seguir la comitiva en un segon i injust terme, darrere fins i tot dels confrares laics i encara bo que ho fan tan de matinada, jo que em queixo tant de l’hora. És que si s’arriba a celebrar a mitja tarda n’hi hauria per fondre’s. I sort també que hi havia dos reus per atendre.

—Que sóc innocent —va respondre l’Andreu en veu alta. Bellatrix, entre els núvols, va parpellejar estranyada i l’escarceller que, inesperadament commogut, contemplava el pati des d’una cel·la desocupada, va deixar lliscar mitja llàgrima a contracor i va pensar quina llàstima, malaguanyat xicot. I per estalviar-se penes, es va fixar en l’holandès del dimoni i de les putes, que ara el feien enfilar en un altre carruatge.

Amb els dos reus a lloc s’iniciava el recorregut de la mort i el Consiliari Major de la Confraria va dir, satisfet i orgullós, dies irae, dies illa, solvet saeclum in favilla, i mossèn Terricabres va pensar que aquell home gastava un llatí detestable; i encara es va permetre una reflexió estrictament professional sobre la favilla, que tots acabarem enfavil·lats fins al clatell i aquests dos desgraciats els primers de tots, però és que l’ambient hi ajudava. I es va disposar a resar ell també el seu dies irae per al bàrbar de les putes.

Feia molt de fred. L’Andreu havia acceptat, de no sabia qui, un gec gruixut i bast que el va reconfortar ja que, si més no, li ocultava les mans lligades. No era tant pel fred, perquè ja s’havia avesat al del calabós, que l’havia xopat fins al moll de l’os. Els que sí que sabrien qui havia donat aquella gonella al condemnat més jove serien les amistats de donya Marianna. Perquè ella, dels seus estalvis personals (Res de la Confraria, eh?, és cosa meva), va fer fer una capa de la mida d’aquell pobre noi (Com que amb això de la festa de Cap d’Any i el Tedèum tinc la modista a casa tot el sant dia), i també havia tingut el privilegi de poder fer fer ella (Que quina modista? La Paquita Torres, sí, sí; fa anys que no en gasto d’altra) la mortalla amb la qual els confrares dels Desemparats —col·legues però distanciats des del batibull del Corpus del vuitanta-nou, que tant Desemparats com els de la Sang van anar a cops de Crist i de ciri perquè els primers havien insinuat que farien tallar un Sant Crist més gros que el Sant Cristo Gros dels de la Sang— embolcallarien el cadàver del pobre jove. (Saps que el vaig veure jo personalment, a la presó? Sí, sí; li vaig anar a portar el consol: ja se sap, les obres de misericòrdia. Va ser molt no sé com dir-ho: molt dur). De l’holandès de les putes mortes se n’havia ocupat donya Rosalia, que encara estava commocionada per l’espectacle impúdic de l’altre dia. Teste David cum Sibylla, tuba mirum spargens sonum, potinejava el consiliari major i mossèn Terricabres, pendent de tot, concloïa que si això és llatí jo sóc mariner de riu.

Mai, ni de lluny, l’Andreu no s’hauria pensat que podria arribar a ser el protagonista d’una d’aquelles macabres processons que s’iniciaven a la plaça del Blat i, Bòria avall, arribaven al pla del Born, on erigien les forques. Per sepultura regionum, coget omnes ante thronum, i mossèn Terricabres remugava al Seminari, el faria tornar: no sap ni dir coget com Déu mana. Mai l’Andreu no havia volgut assistir a aquest espectacle depriment; molts ciutadans que podien fer-ho aprofitaven el dia d’una execució per marxar de la ciutat, amb les criatures i la senyora, lluny d’aquell acte bàrbar però necessari. Tot i que a la tornada inquirien, anhelants, als que ja fos per tenir més fetge o per no tenir casa a Santa Coloma s’havien quedat a ciutat i per ventura havien assistit a l’execució: si era molt jove, si anava mal afaitat, si s’aguantava dret o l’havien d’assistir, si s’havia rigut dels soldats i del públic, si havia escopit al capellà —quanta maldat al món, Senyor!— si havia besat el crucifix mentre se sentia el judicandus homo reus, huic ergo parce Deus, eh?; si havia pujat pel seu propi peu al cadafal; que qui era el botxí, aquell gros i cepat o l’escardalenc. El primet, era… I què més, va: hi havia molta gent? Havia dit algunes paraules, eh? I el d’allò, el moment, l’escanyada, vaja: com va ser, eh? I els més saberuts, si estaven només entre homes, fent un cafè o una xocolata al carrer de Santa Anna, a cal Geli, abaixaven la veu i deien és cert que quan els pengen se’ls enravena? I segons qui fos el contertuli contestaven ui, és un escàndol, o doncs no m’hi vaig fixar, o vés a saber, perquè amb les robes tan folgades que els posen les dames xucla-sangs de les confraries no es pot veure si el condemnat empalma com Déu mana i com el costum comenta. D’una manera o altra, doncs, l’execució d’un malfactor, d’un amotinat, d’un lladre o d’un desertor, home o dona, tant se val, era motiu de conversa, angúnia, sospirs i fins i tot anhel dels més arrauxats. I encara bo que les execucions, vingués el condemnat de la plaça del Blat o de la Ciutadella, es feien a hores desavinents, no com quinze anys enrere. I per més lliure que en fos l’assistència, qui està per penjats en aquesta hora i amb el fred que fa.

La comitiva va sortir de la plaça del Blat a dos quarts de cinc. L’Andreu, a peu dret, repenjat en una fusta del carro, contemplava la plaça amb ulls plorosos, afamats, amb ganes que a través de la mirada una mica d’ell es quedés en aquells indrets. Sacsejat pels sotracs del carro, l’Andreu es va agafar com va poder, mans lligades sota la gonella, a la barana. Tocant al carrer de la Bòria va distingir un grup de persones arraulides pel fred que contemplaven la comitiva. Vés a saber si no eren viatgers que anaven a la capella d’en Marcús en cerca de la seva diligència. I si es tractava…, del seu pare, i de la Teresa…, o del Nando o d’un altre amic?… No va ser prou valent per encertir-se’n i va amagar el cap contra el pit. «No vull que em vegin morir», va dir i el consiliari li va acostar el crucifix perquè el besés. «No vull que em vegin morir», va repetir, i el consiliari insistia en el seu oferiment, com si fos la cosa més lògica del món. «Sóc innocent», va respondre l’Andreu amb una mirada de menyspreu que es va perdre en la poca llum del carrer. Liber scriptus proferetur in quo totum continetur, unde mundus judicatur, va concloure el consiliari major i mossèn Terricabres, que anava al carro de l’holandès, darrere d’ells, sense gaire feina perquè el de les putes estava emmurriadíssim i es negava al diàleg, va pensar de què deuen estar parlant, aquell parell.

L’Andreu, amb un sanglot que li va sortir del fons del dolor, va voler dir a aquell grup immòbil de vianants i als ratpenats encuriosits que era massa humiliant acabar com un assassí, que l’espectacle que podia oferir ell a l’avidesa de les mirades era absolutament obscè perquè la mort és un acte particular que es realitza en privat; potser davant de la mateixa gent a qui ara havia demanat que no anessin a veure’l morir, si és que eren ells. La mort era un acte únic, transcendental, irrepetible, terrible i no desitjat. Mai no podia ser un espectacle. I no volia que la Teresa o el pare o…, el veiessin fondre’s en la por. Sobretot, ells. No… Que no, que de cap de les maneres. I es va tombar per veure per últim cop aquell grup immòbil de gent callada que potser eren els seus.

Trontollant pels sotracs del terra, la figura estantissa de l’Andreu dalt del carro, sacsejada pels propis sanglots, mal il·luminada pels ciris dels dotze confrares encaputxats, el fanalet del Sant Cristo Gros que tot ho precedia, i les torxes dels soldats, es va fondre en la foscor, Bòria avall.

A les cinc en punt, puntuals com la mort, tot estava disposat al pla del Born. L’Andreu era dalt del cadafal, sostingut per l’insistent consiliari de la confraria que no defallia en els seus llatinòrums inútils i que acostava la cara al rostre pal·lidíssim de l’Andreu. Per sort, en el sorteig, li havia tocat a ell primer; l’holandès sorrut de les putes hauria de patir encara una mica més dalt del carro. «Tinc por», va dir, i mossèn Xicart va contestar què dius, fill meu?, i només ho va sentir el botxí —tocava l’escardalenc, aquella matinada—, que va pensar que ja tenen collons els de la Sang, d’enviar al cadafal un capellà sord, i l’Andreu amb el cap va fer un gest que li acostessin el crucifix i a la llum incerta de les torxes va mirar per uns instants la imatge santa del reu déu però la va perdre de vista perquè els ulls se li van omplir de llàgrimes i va pensar que ja no ploraria mai més. El botxí, amb mà ferma, el va fer enfilar dalt d’un tamboret. La corda que li lligava les mans li feia mal, però tant se li’n donava: senyal que era viu. Va mirar al seu voltant amb desfici, com a comiat del món: una vintena de desconeguts matiners estaven palplantats davant seu, amb un bri d’impaciència a la mirada. «No la vaig matar», va dir al més malcarat. «Digues, fill meu?», s’hi va acostar el consiliari de la Sang. L’Andreu va negar amb el cap. A mà dreta, el grup de les autoritats, vestits foscos, fent pinya, com si estiguessin avergonyits de la festa, no el miraven als ulls; no en va reconèixer cap. Respirà amb deler, també com a comiat. Mossèn Xicart, amb un estil molt discutible, implacablement criticat per mossèn Terricabres que s’ho contemplava al costat del mariner de les putes, que no li estava donant gens de feina, va alçar el llibre cap a la claror d’una torxa, amb el crucifix davant seu, més o menys davant els nassos del reu i va repetir per tercer cop el dies irae, dies illa, que era el punt culminant de la seva carrera de consiliari de la Confraria de la Sang. Llàstima que l’execució no hagués estat a mitja tarda. L’Andreu, que percebia el gori-gori com una remor llunyana que no tenia res a veure amb ell, va sentir al clatell la veu del botxí, que en un to educat va dir no patiràs gens, t’ho asseguro. L’Andreu va pensar tu què saps i en aquell moment es va posar a ploure. Encara es va sentir més desemparat perquè el grup d’autoritats va córrer a aixoplugar-se sota uns porxos més apartats. Només els soldats, el consiliari, el reu i el botxí van entomar la pluja amb resignació professional. Era molt freda, aquella pluja. Lacrymosa dies illa, qua resurget ex favilla. L’Andreu va mirar cap al cel tapat i per uns moments va pensar que aquell ruixat enutjós el podia salvar perquè ho interromprien tot. No: el botxí va agafar la corda, tots més a les fosques perquè moltes torxes havien sucumbit i el sol encara trigaria, que eren a la nit més llarga de l’any. Quan va veure que el botxí li anava a col·locar la caputxa, va agafar impetuosament tot l’aire del món i va dir adéu. Sentí com li col·locaven la soga al coll. NO: la pluja no havia estat la seva salvació. Només era senyal que el cel també plorava la seva dissort.

Quan faltaven tres minuts per dos quarts de sis, l’Andreu encara no sabia per què moria. Dalt del cadafal només quedaven el botxí i el reu. Judicandus homo reus, huic ergo parce Deus, Pie Iesu Domine… Amb els ulls tapats no va poder veure com Bellatrix i Rigel, del brau caçador, i Alciona la perseguida, més cap a ponent, parpellejaven entristides a través dels núvols de pluja. Fetes totes les exhortacions prescrites per la llei, el Procurador General de la Sala del Crim va fer el gest fatídic amb la mà. El botxí xiuxiuejà l’ancestral sort i perdona’m i amb una energia que no havia demostrat fins al moment, va pegar una forta puntada al tamboret. L’Andreu Perramon, veí de Barcelona, d’un pis alt del carrer de Capellans, d’ofici poeta segons diu, va caure a plom un parell de pams i ell i tota la seva por, barrejats amb els plors de la pluja, es van concentrar en l’asfíxia que tant temia. Però amb el que no comptava era amb l’intens dolor al clatell i a la gola. Tot el seu cos va sofrir un espasme brutal, agònic, Pie Iesu Domine, dona eis requiem, i l’Andreu va sentir una estrebada molt forta, irresistible, més o menys allà on l’ànima té el melic. Amen.